Sant Jordi 2017: llibres per llegir i per regalar

SantJordiJa hi tornem a ser. El sol escalfa, ve de gust passejar-se sense l’abric i resulta que Sant Jordi cau en diumenge. Això vol dir que els carrers de Barcelona estaran encara més plens? O que, al contrari, la gent aprofitarà per marxar fora i celebrar el dia allà?

Jo, per si de cas, sortiré ben d’hora ben d’hora i aniré a fer la meva collita particular abans que la rambla Catalunya no es torni intransitable…

Aquest any, com altres vegades, us he preparat dos apartats: un amb llibres que ja he llegit, per a qui vulgui anar sobre segur, i un altre per a lectors agosarats que no necessitin tanta certesa… Som-hi!

tres-cuerpos-liu-cixinNo he tingut temps de ressenyar-los tots, però sí que us puc avançar que Daha! és una novel·la impactant que ens parla de la migració i el tràfic d’immigrants des dels ulls d’un nen traficant. Somnis en temps de guerra és una fantàstica visió de la infantesa a Kenya a finals del colonialisme en clau autobiogràfica, i el seu autor hauria estat un Nobel molt digne. Aventures i desventures d’en Joan Orpí és una història divertida, una mena de llibre de cavalleries amb base històrica (tot i que no sempre és fàcil veure què és veritat i què no) i amb un grafisme original. El problema de los tres cuerpos és la primera part d’una trilogia que s’ha venut com a xurros a tot el món, i ja se n’està traduint la segona part. És “ciència ficció” amb característiques xineses.

Els dos últims candidats són boníssims. The marble collector, que s’ha traduït al castellà amb el títol Memoria de cristal i una coberta poc afortunada que et fa pensar en novel·letes roses, és en realitat la història d’una filla que descobreix com era en realitat el seu pare, que havia amagat una part important de la seva vida a la seva família. The underground railroad ja l’hem comentat en aquest blog (feu clic a l’enllaça corresponent), i la reflexió que fa sobre l’esclavisme és simplement brutal.

I ara toca als valents. En el fons, però, tampoc cal ser tan valent perquè la majoria d’aquests llibres vénen avalats per la qualitat de l’autor, el traductor o l’editorial.

Si sou seguidors del blog, ja sabreu que no podia faltar una referència a Jo Nesbø: ja tinc La set a casa, i en dos dies m’he llegit 203 pàgines. Amb això ja us ho he dit tot: enganxa molt. Pel que fa a El forat, és el Premi Documenta 2016, i espero que estigui en la línia dels premis a Jordi Nopca i Yannick Garcia. Elling. El baile de los pajaritos pot ser una poca-soltada com una catedral o un llibre molt tendre, segons com es miri. En aquest cas, em refio de la traductora i l’editorial. Informe de lectura reflecteix l’experiència dels socis de la llibreria La Calders durant els tres primers anys de la seva aventura: tinc ganes de llegir-me’l i veure què expliquen. Argelagues, pel que he sentit, és una obra molt ben trenada que parla de la gent d’aquí, de les dones d’aquí. I segueixo amb un altre llibre del qual no sé absolutament res, Cuando los dioses bajaron… Bé, sí, sé que el publica Raig Verd i això és una bona garantia. Espero poder-me’n llegir algun trosset abans d’acabar-me de decidir.

blood-miracles-mcinerneyI tanco la llista amb dues dones molt potents, amb dos llibres que encara no tenim traduïts al català (ni al castellà, pel que en sé). La Lisa McInerney va guanyar el Premi Baileys 2016 amb The Glorious Heresies, que és hilarant i tràgica al mateix temps. No us perdeu aquesta digna hereva del Roddy Doyle més esbojarrat amb un llibre que es publica el 20 d’abril, just a temps (és possible que a llocs com la Central hi arribi!), i que és continuació de l’anterior. I què us puc dir de la Sofi Oksanen? Que les seves històries solen ser molt bèsties i dures, però que ens acosten la Finlàndia-Estònia d’avui dia. Aquest llibre de noment està traduït al francès, i al setembre sortirà en anglès.

Bé, m’ha quedat una entrada una mica llarga, però segur que vosaltres teniu més idees i propostes, i m’agradaria sentir-les…

Bona collita! Bon cop de falç!

 

Són memòries d’Àfrica, Stalker?

motorsoulFinalment, m’he llegit Motorsoul. Confesso que no m’agradava gaire la portada i que el pseudònim que ha fet servir l’autor, Stalker, em va frenar una mica. Un stalker és algú que assetja, que molesta una altra persona.

També em feia por que el llibre estigués ple dels tòpics habituals sobre l’Àfrica.

Al final, però, he fet confiança a Raig Verd, ja que la gran majoria de llibres que els hi he llegit m’han agradat. Ja sabeu que jo, quan no tinc referències de l’autor, em refio de l’editorial o el traductor, si n’hi ha.

I ben fet que vaig fer. Motorsoul és una compilació de quatre novel·les curtes sobre quatre aspectes de la vida a l’Àfrica que coneixem d’oïdes: una expedició per matar rebels, un ex nen soldat que viu amb una dona infectada amb VIH, l’atracament d’un autobús i un atac contra una església plena de refugiats en el gran desastre de Ruanda-Burundi.

El llibre es divideix, doncs, en aquestes quatre grans parts que, al seu torn, s’estructuren en 8-9 capítols. Cada història és, en sí, completa, tot i que no busca explicar-nos tota una història des del principi fins al final, sinó que ens fa veure un període relativament curt de la vida dels protagonistes i, a partir d’aquí, ens deixa entrellucar passat i futur.

La redacció és àgil i molt correcta, amb un parell de detalls que m’han fet pensart que, potser, el corrector ha tingut poca feina: no tots els autors volen que els corregeixin la feina. No sé si és el cas.

La gran incògnita, però, és qui punyetes és l’autor. Segur que molts de vosaltres també ho voldríeu saber. Perdoneu, però algú ho havia de dir. Jo tinc algunes sospites. No pot ser qualsevol, ja que sembla que l’autor té un coneixement força profund de la realitat africana, com si el que escriu fossin les seves memòries d’Àfrica. Això ja en descarta uns quants. També em xoca el rigor pràcticament científic amb què ens presenta un glossari al principi de cada història: en alguns moments, tot i que les històries deuen ser ficció, veiem que al darrere hi ha una base real i que sembla que estiguem veient un documental. Vocació d’estudiós? Quants autors hi ha a Catalunya que coneguin l’Àfrica? Més dels que ens pensem, segur. Però jo tinc el meu candidat. Si algun dia feu una porra, aviseu-me.

En definitiva, és un llibre que val molt la pena que llegiu aquest estiu que tot just comença. No direu que l’entorn que retrata no és adequat: la sabana, la vegetació tropical, la calor…

El tindreu entre les meves recomanacions d’estiu, no ho dubteu.

Tenko, Flanagan!

estret-cami-flanaganS’acosta Sant Jordi i se’ns acumula la feina. Hi ha tot de llibres que voldria llegir i comentar abans de fer la llista de recomanacions per a la nostra gran diada, o sigui que haurem de publicar més sovint. Estigueu atents al bloc!

Per encetar aquesta carrera cap al dia de més gasto llibreter de tot l’any, avui parlarem de L’estret camí cap al nord profund, de Richard Flanagan, flamant Premi Man Booker 2014.

L’estret camí és un d’aquells llibres que fa que el que et llegeixis després sembli poca cosa. Una història intensa, amb salts endavant i endarrere, que exigeix un esforç del lector, que el fa a gust. Unes descripcions vives i molt realistes que et fan ensumar la merda, el vòmit i la por, i també la flaire de la jungla, el verd de les plantes exuberants…

La història gira entorn de Dorrigo Evans, un australià que va ser presoner de guerra dels japonesos i que va ajudar a construir una línia de ferrocarril enmig de la jungla. Si heu vist la magnífica sèrie Tenko, de la BBC, segur que us podreu situar. En el llibre, però, veureu que s’alternen present i passat per anar teixint la història que us embolica i no us deixa marxar fins al final.

És una magnífica obra amb una traducció no menys magnífica de la Josefina Caball i l’habitual presentació acuradíssima de Raig Verd, amb una de les millors portades de la col·lecció (Noemí Giner, si no m’equivoco, és l’artista que cal felicitar). És un 5 estrelles com una catedral.

Personalment, he trobat especialment interessant la descripció de la duríssima vida que els presoners de guerra duien als camps de treball japonesos i m’ha sorprès molt el retorn a la vida civil de vencedors i vençuts. Mentre els australians intenten passar pàgina i no quedar marcats pels esdeveniments, els japonesos tornen amb la cara ben alta i el convenciment que van fer el que tocava. No us perdeu, tampoc, el personatge d’en Goanna, la seva procedència i el seu drama personal. Si no coneixeu gaire la història asiàtica del segle XX i el paper que hi va tenir el Japó, fixeu-vos en els detalls que l’autor ens proporciona sobre aquest tema. No us quedeu només amb el drama dels presoners.

Crec sincerament que és un llibre que val molt la pena que llegiu o que regaleu per a Sant Jordi. Definitivament, apareixerà a la meva llista.

Contes de reis menors

cementiri-reis-menorsAvui toca parlar d’El cementiri dels reis menors, una petita joia que ens fa arribar Raig Verd i de la qual és autor Zoran Malkoč. I no em deixo el traductor: és en Pau Sanchis, que ha traduït del croat al català aquest recull de petites tragèdies que ens fa arribar a l’autor.

Un recull on hi ha el millor de cada casa. Una colla de desvagats que fan el que poden per tirar endavant després de superar una guerra, la dels Balcans, que va afectar a moltíssima gent. Hi trobarem en Romeo, en Pastilla, el Xinès i molt altres, tots vinculats perquè van al Club d’Amics del Hajduk (el club de futbol, suposo), i també en Liputin, l’amo d’un bar, o el narrador (sense nom) que té una botiga de llibres de segona mà.

Tant hi trobareu relats posteriors a la guerra com alguns que s’hi inscriuen. Trobo especialment contundents “Discussió ornitològica” (publicat a Núvol), on un grup de soldats que discuteixen sobre quin ocell és el que veuen acaben causant un desastre, i “Quan vaig ser la iaia Pila, morta, però a la flor de la vida”, un relat molt trist sobre la vellesa i la mort. En canvi, no he acabat de connectar amb “Mai més amb nans” o “El moment en què vaig invocar l’escriptor més potent del món”. Suposo que hi ha gustos per a tot, o sigui que si em voleu dir quin conte us ha agradat més a vosaltres, podeu fer-ho deixant un comentari.

A part d’això, m’ha fet molta gràcia trobar personatges del món real que coneixo, amb un protagonisme especial dels futbolistes (en Robert Jarni, per exemple) i mencions al Real Madrid i al FCB Barcelona. És una manera de veure que, en realitat, estem més connectats amb la realitat que ens expliquen que no pas ens pensàvem.

Finalment, un detall que m’ha agradat molt és que l’autor no fa servir protagonistes diferents en cada relat, sinó que els relats són una manera diferent d’explicar-nos les coses, però en realitat, si enganxéssim les peces amb paciència, trobaríem que no és més que un únic relat (digues-ne novel·la, digues-ne energia) distribuït en mil pedaços, com un trencadís dels del Parc Güell.

En definitiva, és un bon llibre que podeu afegir a la vostra llista.

Svetlana o el drama soviètic

M’acabo de llegir Temps de segona mà. La fi de l’home roig, de Svetlana Aleksiévitx. És de les poques obres de no-ficció que m’he llegit últimament, i la veritat és que m’ha costat una mica entrar-hi: estic acostumada a una història que va avançant, encara que tingui alts i baixos o que hi hagi diverses veus implicades.

En aquest cas, en canvi, l’autora ataca un únic tema des de diversos punts de vista i ens fa arribar a una conclusió final: quin drama, Rússia i companyia. No hi ha pràcticament res que funcioni, els nostàlgics del règim soviètic l’enyoren, els “moderns” ho tenen complicat per fer prou diners per viure, els habitants de països ex-URSS que volen emigrar a Rússia són rebuts a patades… Només una minoria aconsegueix fer diners i viure dignament o, directament, en el luxe.

La fi del règim soviètic, la desaparició del sistema organitzat que tan havia controlat la vida dels soviètics, fa que la gran majoria no sàpiguen què poden fer per sobreviure. Un dels entrevistats diu: “Volieu tots el capitalisme, no? Somiaveu! Ara no rondineu dient que us han enganyat.” I és ben bé així: de vegades volem coses que, quan tenim, no sabem utilitzar. L’entrada del capitalisme descontrolat a Rússia fa que només els més espavilats pugin menar una vida com la nostra. La gran majoria malviuen fent-se favors, rebuscant menjar on no n’hi ha…

I tot això va acompanyat d’un odi entre pobles realment impressionant. Després del desmembrament de la Unió Soviètica, molts habitants de les noves repúbliques veuen com se’ls apaga el somni d’anar a les grans ciutats russes com Moscú, ja que no hi són ben rebuts: l’amor entre pobles propugnat pel règim sovètic ha mort. Rússia per als russos. Només cal veure què diu un policia sobre el mal tracte que donen als immigrants que arriben a la capital russa: “Li seré sincer… Els fem la vida insuportable expressament perquè toquin el dos al més aviat possible del nostre país. A Moscou hi ha dos milions de treballadors immigrants i la ciutat no pot absorbir la quantitat de persones que li cau al damunt de cop i volta. Són massa.”

Afegiu-hi l’abundància de màfies i grups enfrontats, que no dubten a matar a qui faci falta pel motiu més absurd. Màfies que s’aprofiten de la desgràcia de la gent per fer-los fora del pis (la mare i la filla que acaben pràcticament segrestades per un grup mafiós després d’acceptar ajuda per pagar l’enterrament de l’àvia, per exemple) i deixar-los perduts en qualsevol poble on “nostru” senyor va perdre l’espardenya, morts que et trobaves al matí, quan et llevaves…

Definitivament, és un llibre dur que no presenta cap aspecte amable de la Rússia dels darrers anys. Un llibre ple d’històries recollides a cop de magnetòfon o, directament, amb notes preses a mà. Una narració periodística que li ha valgut el Nobel a l’autora, que ens presenta la realitat del seu país a través d’un vidre molt, molt negre. No dubto que el col·lapse comunista hagi estat un desastre, però també costa de creure que això sigui pitjor que les purgues estalinistes, els desterraments a Sibèria, i tantes altres perles del règim comunista. Alguna cosa bona deu tenir Rússia…

Pel que fa al suport físic de totes aquestes declaracions, és un llibre impecablement presentat per Raig Verd, en la seva col·lecció de no-ficció, Ciclogènesi. La traducció és de la Marta Rebón, que deu haver tingut una bona feinada a traduir totes aquestes històries amb tocs orals i que, veient que els narradors procedeixen de diverses repúbliques exsoviètiques, segur que estan carregades de dialectalismes.

En resum, un llibre que frapa.