Canvis

Mo Yan. Canvis.
Edicions 62, 2012.
112 pàgines.
Títol original: 变.
Traductor: Carles Prado-Fonts.

Ai, en Mo Yan… Per més que el llegeixo… no hi connecto. Entenguem-nos bé: les seves històries deixen veure la vida en entorns rurals de la Xina. Són històries reals. Fins aquí, cap objecció. Ara bé, és com aquells cantants tan bons i amb un estil tan marcat que, al final, tot em sona igual… Les coses sempre passen a Gaomi… I el més bo del cas és que sempre que em cau un llibre seu als braços l’acabo llegint…

I ara, per postres, li han donat el premi Nobel de literatura. Hi ha qui creu que se’l mereix, i hi ha qui creu que no. Jo més aviat sóc dels que pensen que no. Però bé, això ho decideix gent amb més criteri que jo, o sigui que no ho discutirem. El que sí que vull destacar és el paper tant important que tenen els traductors a l’hora de premiar els autors que no escriuen en anglès. Mai no me n’havia adonat fins ara: quants membres del jurat suec entenen el xinès? O l’alemany? O l’hongarès? Així, doncs, hem de tenir en compte que el premi és, en certa manera, mèrit del traductor perquè el que llegeix el jurat és la seva traducció, no l’original.

I, és clar, m’he llegit els seus Canvis després de saber que li donaven el premi… i aquesta història m’ha quedat curta. No m’ha semblat que estigués a l’alçada…

De tota manera, sí que hi ha algun aspecte que val la pena destacar, com ara la manera que l’autor té de sortir del seu entorn i prosperar (apuntar-se a l’exèrcit). O bé l’èxit que aconsegueix el seu amic, intrigant i vividor. O l’existència del suborn (ara se’n diu “sobres”), fins i tot a escales ínfimes. Tot de coses que passen a la Xina, en una societat que, després d’estar mig adormida, un bon dia es va despertar i va iniciar l’obertura.

En tot cas, és una narració personal de la vida a la Xina. Si us interessen aquesta mena de vivències, val la pena que us la llegiu.

Anys de prosperitat

Chan Koonchung. Anys de prosperitat.
La Campana, 2011.
310 pàgines.
Títol original: The fat years.
Traductor: Xavier Pàmies.

Una altra vegada, “me l’imaginava més gran”. El comentari de la coberta, com en molts altres casos, et fa pensar que en aquest llibre s’hi amaga una història trepidant i futurista. I sí que és veritat que, durant una estona, sembla que el ritme s’acceleri i que hagi de passar alguna cosa d’imprevista, com de ciència ficció: falta un mes! un mes sencer que no recorda gairebé ningú… ostres! i ara què passarà? els quatre penjats que són els protagonistes es veuran immersos en una cursa contra el temps? els perseguiran? estaran en perill?

A l’hora de la veritat, però, no passa res d’això. Just quan semblava que la història començava a prendre volada, l’autor opta per una frenada brusca i un canvi de direcció total, i es dedica a escriure pàgines i pàgines de reflexió sobre la situació actual (dins de la novel·la) de la Xina i a fer-se preguntes i més preguntes… Trobo que si volia escriure alguna cosa per valorar la situació a la Xina i la possible evolució no calia disfressar-ho de novel·la…

Pel que fa al ritme de la narració, en general, és lent. En dic “síndrome Murakami”: els protagonistes es fan totes les preguntes tres vegades, són lents de reacció… pensen massa i massa a poc a poc. Em va passar el mateix amb 1Q84…

Per cert. Us llanço una pregunta: si ho he entès bé, aquest llibre s’ha traduït de l’anglès. Però suposo que la versió original és la xinesa… si això és així… per què la Institució de les Lletres Catalanes dóna ajudes a traduccions no directes?? O és que no he entès bé i l’original ja era anglès?

En definitiva, un altre llibre que (segurament) ens arriba perquè ha despertat una certa incomoditat a la Xina continental. I això no sempre demostra la qualitat de les obres…

Les aveugles

Bi Feiyu. Les aveugles.
Éditions Philippe Picquier, 2011.
464 pàgines.
Traductora: Emmanuelle Péchenart.
Original: 推拿.

Una vegada més, una novel·la que està bé, però que no marca distàncies amb la resta. Massa sovint, hi ha obres que ens venen com a històries molt especials i que, a l’hora de la veritat, el que tenen d’especial és que l’autor i l’entorn on té lloc el relat són “exòtics”…

En aquest cas, doncs, la història no està malament, però es limita a la combinació d’un parell d’històries d’amor, la preocupació per pares o germans, la interacció amb la màfia i algun altre tema menor.

De tota manera, he de dir que hi ha una cosa especialment bona en aquesta obra: la manera en què l’autor aconsegueix lligar les diverses trames i la manera tan fluïda en què salta de l’una a l’altra. I també cal dir que el fet que no hi hagi grans intrigues queda compensat, en certa manera, pels detalls de la vida quotidiana que l’autor ens regala, com ara l’actitut davant dels pares (la ja “clàssica” pietat filial).

Us copio aquest enllaç de l’editorial que l’ha publicat en francès, on trobareu una petita ressenya i, sobretot, un fragment del llibre en pdf perquè en feu un tastet abans d’haver de decidir si el voleu comprar: 

http://www.editions-picquier.fr/catalogue/fiche.donut?id=768&cid=

Per acabar, en aquest enllaç hi trobareu una crítica més positiva que la meva. 🙂

http://www.chinese-shortstories.com/Actualites_52.htm

I mentre us llegiu aquest trosset de llibre, m’acabaré de llegir el Sueño del pabellón rojo. És fascinant com un culebrón de 2.400 pàgines + apèndix et pot mantenir enganxat fins al final…

A bicyclette

Su Tong. A bicyclette.
Éditions Philippe Picquier, 2011.
142 pàgines
.
Traductora: Anne-Laure Fournier.




Aquest llibre està format per relats curts, alguns dels quals són narracions d’històries i sensacions reals, com ara el relat que obre el llibre, que parla sobre les bicicletes i què significaven per a la gent. 


Altres relats són més aviar reflexions de l’autor sobre determinats aspectes de la cultura i l’actualitat xinesa, i va des de què considera que és un caradura fins a com la gent progressa a partir de materials recollits dels veïns.


Direm, doncs, que és un llibre una mica atípic, i que cal agrair-li a l’autor que, ara que sembla que estan de moda els llibres llargs, sigui capaç de dir el que ha de dir en aquestes 142 pàgines i no allargui innecessàriament l’obra.

The boat to redemption

Su Tong. The boat to redemption.
Doubleday (Transworld Publishers), 2010.
382 pàgines.

Traductor: Howard Goldblatt.


Una vegada més, un llibre que sembla sobrevalorat… després de llegir-ne bones crítiques, l’he llegit i, francament, “me l’imaginava més gran”. Entenguem-nos: el llibre està bé, és amè i es llegeix amb facilitat (suposem que part del mèrit també és del traductor), però no crec que sigui tan especial com diuen alguns.

Per als qui no la conegueu, aquesta novel·la tracta sobre un noi que viu en una barca i la seva relació amb el seu pare i amb la resta de la comunitat “barquera”. I aquest és, segurament, un dels aspectes més interessants del llibre: poder veure com viuen aquestes comunitats “flotants”, que tenen una presència important als rius de la Xina i d’altres països del sud-est asiàtic.

A part d’això, també podem veure com abusen del poder, en un grau més o menys important, tots els qui tenien alguna funció d’una certa importància dins del sistema, i com s’imposen sobre el protagonista i el seu pare.

Si en voleu veure una crítica més a fons, vegeu aquesta de Yiyun Li a “The Guardian”. Us recordo que Yiyun Li és autora de diverses obres, i que en aquest bloc hi podeu trobar referències.