Etiqueta: vida quotidiana

Moisés en la llanura, de Shuang Xuetao

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès, Llibres1 comentari

Moisés en la llanura és un llibre de tot just 153 pàgines que presenta dues novel·les curtes de Shuang Xuetao. No és la primera cosa que llegeixo d’aquest autor: ja li havia llegit un relat i la veritat és que, tot i no ser el meu preferit del recull en què estava inclòs, sí que vaig veure que apuntava maneres. De fet, a la breu introducció que feien de l’autor, el presentaven com un dels autors més prometedors de la Xina contemporània (gens malament, tenint en compte que és nascut el 1983).

Els dono la raó. Tantes vegades he llegit llibres d’autors de generacions similars i he quedat decebuda per la pobresa de la narració. El poc valor que aporten al que expliquen, basat sempre en les seves vivències i sense cap mena d’ornament ni recurs literari. Simples documentals fets amb ben poca gràcia. Aquest cop, però, la cosa ha anat diferent.

Com deia més amunt, aquest volum conté dues històries. La primera, que és la que dona títol al llibre, ens porta una mena de novel·la negra en què el delicte queda pràcticament apartat i l’autor ens fa anar endavant i enrere en el temps per acabar coneixent els protagonistes i, també, acabar aclarint el cas, que comença amb assassinats de taxistes en una ciutat del nord-est de la Xina. A la segona narració, “El aeronauta”, descobrim la història d’una família i, poc a poc, anem veient els lligams que hi ha entre els seus membres.

Fins aquí, tot normal, no?

Doncs bé, jo he trobat dues coses que m’han agradat molt. En el cas de “Moisés en la llanura”, a part dels salts en el temps, que és un recurs que m’atrau força, també anem canviant de narrador (i de punt de vista). Així, has de fer un cert esforç per anar lligant caps i arribar a la conclusió final.

En el cas de “El aeronauta”, Shuang ens fa fer tot de giragonses i anirem coneixent els detalls “d’enfora cap endins”. És a dir: comença amb els detalls més allunyats del nucli per anar-s’hi acostant com si seguís una espiral cap endins. De fet, en algun moment m’ha costat establir qui era qui i quina relació tenien.

Com podeu veure, doncs, es tracta d’un llibre curt però intens, una lectura senzilla pel que fa a l’estructura i el vocabulari però exigent pel que fa a contingut, amb una traducció que està prou bé (obra de Xuan Le i Munir Hachemi), tot i que el plantejament d’alguna de les notes no m’ha acabat d’agradar (deformació professional, suposo). Pel que fa al nombre de notes, cal dir que s’agraeix que no n’hi hagi en excés, que és una cosa que de tant en tant ens trobem amb les novel·les traduïdes del xinès.

En resum, podem dir que Shuang Xuetao pot progressar molt i que m’agradarà estar al cas de les seves noves obres.

A la recerca del lotus

On Per sifuroIn 3 estrelles1 comentari

No us enganyaré: no és la primera vegada que veig com una família angloparlant se’n va a viure en una illa grega. Sí, segur que us venen al cap els Durrell i la deliciosa sèrie (Filmincat) que ens mostra com aquesta família tan coneguda viu en un entorn que, a estones, els és inhòspit: no parlen la llengua ni coneixen les costums. Tot i així, ens dona una mirada amable sobre la vida d’aquests expats que compten amb l’ajuda del genialíssim Spiros.

Quan comencem a llegir A la recerca del lotus, sembla que la situació és similar. Tenim una família, la de Charmain Clift (l’autora), que decideix deixar Austràlia per anar-se’n a viure a Grècia, en una illa. I cap allà que se’n van. 

Després d’una breu estada en una altra illa, acaben fent arrels a Hidra, on volien trobar l’entorn adequat per dedicar-se a escriure (sí, era la seva feina, no és que s’il·luminessin just abans d’anar-hi). No tenen gaire diners, però, tot i així, decideixen comprar una casa i anar-la arreglant a mesura que cobren les feines que van fent. La intenció és bona, però crec que pequen d’optimistes, i sempre van molt justos de calers.

Sí, hi ha algun grec que els ajuda quan necessiten negociar (no parlen gaire bé l’idioma), però la seva vida es desenvolupa en un entorn bohemi d’expats que, per algun motiu que se m’escapa, se’n van a les illes gregues a viure feliçment. Alguns s’esforcen per integrar-se, altres viuen la vida tant de gorra com poden, però la visió que ens dona dels estrangers no és especialment bona. 

En el cas concret de la família de l’autora, veiem com la vida real xoca amb l’existència idíl·lica que preveien tenir. La bohemia inicial va degradant amb l’ús i abús de l’alcohol. Tenen deutes. Els nens van a escola i tenen problemes d’adaptació (o s’adapten “massa”: la filla mitjana només volia parlar en grec). Els amics marxen, la casa està decrèpita, altres estrangers no dubten a demanar-los diners…

Tot plegat els empeny a prendre una decisió: quedar-se o marxar? 

No he estat mai a les illes gregues, o sigui que no sé què tenen que motivi tant alguns a marxar cap allà. Però, sobretot, em sorprèn que gent que no parlaven l’idioma o tenien poca intenció de fer-ho (i ara no parlo únicament sobre els personatges d’aquest llibre) volguessin fer un trasllat tan llunyà i complicat en aquells temps.

En tot cas, és un llibre que es llegeix molt a gust i que realment és molt visual: durant la lectura m’ha semblat entreveure paisatges i carrers, i això sempre és molt agradable i interessant.

Realment, no sabria en quin gènere incloure’l. Potser “autobiografia novel·lada”?

Vida privada, de Josep Maria de Sagarra

On Per sifuroIn 4 estrellesDeixa un comentari

Feia molts anys que me l’havia llegit, Vida privada. És d’aquells llibres que n’oblides els detalls (i fins i tot una part important de la trama), però que recordes com a grans llibres. Així, doncs, tot i que no solc fer relectures, quan l’editorial Barcino en va fer una nova edició, m’hi vaig tirar de cap.

I és que mira que és bona, la història. 

Amb aquesta obra, Josep Maria de Sagarra ens porta a la Barcelona de fa aproximadament 100 anys i fa un retrat vívid, de qualitat pràcticament fotogràfica, de la societat de l’època. Les classes socials altes reben de valent, però no us penseu que l’autor tingui més pietat dels més desafavorits: ningú no se salva de la crítica, que en alguns casos és força descarnada.

La línia principal de la novel·la són la vida i els miracles dels Lloberola, una família de l’alta burgesia de la dècada de 1920 que passa per un mal moment, tant pel que fa a l’economia com al capteniment moral dels seus membres. Abraça tres generacions, totes a Barcelona, o sigui que podríem dir que és una saga familiar amb característiques socials, molt interessant tant pel que fa a la intriga com a les vivències històriques de la meva ciutat.

Pel que diuen, aquesta obra va causar un fort escàndol no només pels temes que tractava (hi veureu passar prostitutes, dones de companyia, relacions poc habituals… ), sinó pel fet que, en alguns casos, es basava en personatges reals que la gent de l’època podia reconèixer. El resultat és una història que enganxa des de la primera pàgina, amb personatges molt reals i amb un passeig pels carrers de Barcelona que m’ha fet pensar en algunes obres de Rodoreda: novel·les superbarcelonines, però amb una certa naturalesa universal.

Per postres, l’edició és preciosa. I és que la col·lecció Els imprescindibles de l’editorial Barcino, a part de fornir uns textos absolutament recomanables, és una de les més boniques i de qualitat del panorama actual. Si voleu llegir literatura catalana aquest estiu (o més endavant, és clar), no dubteu a triar aquest volum.

Tanco amb un parell de coses que m’han fet gràcia:

Per una banda, l’ús de la paraula “paveria”. M’anirà molt bé tenir legitimat l’ús del substantiu. Per una altra, quedeu-vos amb aquesta frase: ” Jo, quan he llegit un llibre, al cap de dos dies ja no en recordo l’argument.” Magnífica, eh?

I atenció: Mentre escric aquestes línies, veig que el proper imprescindible serà La febre d’or, de Narcís Oller. No us podeu imaginar els nervis i les pessigolles que m’han entrat!

Le puits, de Lu Wenfu

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Avui us vull parlar de Le puits, un llibre de Lu Wenfu que no sabia pas què em portaria. El vaig comprar una mica a l’atzar, sense haver llegit mai res d’aquest autor, i ha resultat una lectura força interessant. L’editorial ja era una bona garantia, ja que Editions Picquier té un bon assortiment de literatura xinesa i de l’Àsia Oriental en general.

Com he comentat en altres ocasions (fins i tot al podcast que fem amb la Mireia Vargas Urpí, L’any de la rata), a la Xina hi ha una tradició important de novel·les curtes (o relats llargs, com ho vulgueu dir), que troben lloc en el sistema editorial amb una certa facilitat. Estem parlant de narracions que ronden les 80-100 pàgines i que permeten desenvolupar raonablement personatges i trama. Són doncs, una mena de text força interessant per a servidora, que en els relats més curts troba a faltar aquest aprofundiment.

En el cas que ens ocupa, el llibre inclou dues novel·les breus: “Le puits” (El pou) i “Le diplôme” (El diploma). Totes dues ens porten la vida dels carrerons antics de Suzhou, en una època en què tothom es coneixia i les xafarderies volaven. 

En el primer cas, com ja anuncia el títol, tot surt arran d’un pou: és el punt de concentració de les veïnes, que hi van a buscar aigua (no hi havia aigua corrent) i aprofiten per fer-la petar. Just davant del pou hi viuen en Zhu Shiyi i sa mare, d’una família de mitjans vinguda a menys. Es vol casar amb una noia maca, que faci les feines de casa i que tingui un cert nivell intel·lectual, i finalment troba la Xu Lisha: formació universitària i molt bufona. Tot va bé fins que es casen i la noia va a viure a casa amb ells. La sogra es destapa com a bitxo autoritari i comencen les desgràcies. Us sorprendrà veure fins on pot arribar la gent per aconseguir el que vol, i el poc suport que pot donar el veïnat a la noia: enveja?

En el segon cas ens trobem una família formada per cinc persones (la Li Manli, el seu marit, el fill i la jove, i el net) que viuen en una casa plena de trastos i records. Cada vegada que la família vol reformar una mica la casa, es troben amb el mateix problema: no hi ha manera que la Li llenci coses i desbarassi una mica l’espai. Qui creieu que acabarà guanyant aquesta batalla per la renovació de l’espai? 

En resum, tot i que no és un llibre imprescindible, és una lectura àgil i interessant que retrata amb precisió la vida a la Xina de fa 30-40 anys i que permet veure enveges, gelos, ambicions de poder i moltes altres coses.

I del cel van caure tres pomes, Nariné Abgarian

On Per sifuroIn 5 estrelles7 comentaris

Aquest és un llibre petit, en el sentit que explica històries menudes, del dia a dia, però és un llibre gran, immens, en el sentit que et transporta a lloc i et fa sentir molt a prop del que explica. Podem dir, doncs, que I del cel van caure tres pomes és un èxit de la seva autora, Nariné Abgarian, però també de la traductora, la Marta Nin. Sense traducció no ens arriben les històries, per més bones que siguin.

És, també, un èxit i un encert de Comanegra, una editorial que no he llegit gaire fins ara i que, amb aquest llibre, m’ha vingut ganes de conèixer millor. Ja tinc al cap un parell de llibres que segurament cauran per Sant Jordi, i n’hi ha d’altres que vaig veient passar per Instagram, tots amb molt bona acollida entre els lectors.

Però anem al gra: de què va, aquest llibre? per què m’ha agradat tant?

Una història, moltes històries

Comencem per fer un breu resum de què explica I del cel van caure tres pomes: amb aquest llibre viatgem a un poblet perdut a les muntanyes d’Armènia i veiem com hi viuen una colla d’avis, ja que els joves han marxat o han mort a la guerra o amb una gran fam. Així de senzill.

La bellesa d’aquest llibre, però, és que una cosa que, en principi, podria semblar totalment banal, quotidiana, se’ns explica amb detall, dolçor i estimació. D’una banda, les descripcions hi són molt importants: podem veure les cases de pedra, mig enrunades (com, de fet, en alguns pobles de ca nostra), els paisatges, les muntanyes… tot és com si hi fóssim. D’altra banda, però, l’autora no es conforma amb explicar-nos el dia a dia dels protagonistes d’una manera plana i lineal, sinó que ens farà anar endavant i endarrere en el temps, ens farà centrar en un o altre personatge i, a partir d’això, ens explicarà les relacions que hi ha entre ells, les seves famílies i, en definitiva, des de la seva perspectiva, part de la història d’aquest poblet i del país on s’emmarca. Confesso que, per situar-me, vaig fer un parell de quadres de personatges amb la relació que hi havia entre ells, ja que a estones tira enrere i enrere fins arribar a l’àvia o el besavi del personatge que ens ofereix perspectiva en aquell moment.

Ja n’hi ha prou, amb tot això, per donar-li 5 estrelles, amb lu rància que soc jo? Doncs sí. Els personatges són entranyables. La recreació del poble és magistral (la meva família ve d’un poble petit, i m’ha semblat trobar-hi ecos), incloses les relacions de veïnatge i parentiu entre uns i altres. Els fragments d’història armènia que afloren entre una cosa i altra també me’ls he begut amb ànsia. I, per què no dir-ho, ha estat una excusa magnífica per trastejar amb el Google Maps, ja que aprofito qualsevol excusa per entrar-hi i viatjar, gratis, a altres llocs.

En resum, m’he quedat amb ganes de llegir més coses de l’autora i us el recomano molt. Directe a la llista de propostes per a Sant Jordi!