Etiqueta: vida quotidiana

La plaine

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès4 comentaris

Bi Feiyu. La plaine.
Éditions Philippe Picquier, 2009.
476 pàgines.
Títol original: ??? (vegeu més avall).
Traductor: Claude Payen.

Per començar, una cosa curiosa a la pàgina de crèdits: tot i que, aparentment, la traducció és directa del xinès, en aquesta edició es diu que el títol original és Biteui Jeguk. Sona poc xinès o m’ho imagino? He recorregut a Sant Google i mireu què he trobat: a la mateixa editorial han publicat un llibre d’un autor coreà que també té el títol Biteui Jeguk. Sona més coreà, no? Pot ser, doncs, una errada? Seria la primera vegada que m’ho trobo. 🙂

Bé, pel que fa a la història, he de dir que, igual que amb Trois soeurs, la història enganxa i es fa llegir superràpid. M’he llegit les 476 pàgines en poc més d’una setmana, i això que no hi puc dedicar gaire temps! En algunes fases de la lectura, m’he trobat llegint mentre caminava pel carrer (no ho feu, no és bo per a les cervicals!). Si visiteu aquest bloc, veureu que no sóc l’única a qui ha agradat.

Bàsicament, la novel·la ens explica què li passa a un noi (en Duan Fang) que torna al seu poble després d’estudiar en una població més gran. Com si fóssim ell, anem trobant-nos els veïns i veiem què fa cadascun, com es guanya la vida… al final, podem veure un any sencer.

Per dir-ho clar, trobo que aquest llibre té molts punts a favor i només un en contra. A favor, puc dir que:

  • Tot i que hi ha molts personatges (32), l’autor aconsegueix introduir-los gradualment i anar-los intercalant de manera que no n’oblidem cap.
  • Sap combinar escenes molt dramàtiques amb altres totalment còmiques (la mort de la Sanya o la discussió sobre si un home ha de “fer les seves necessitats” en un orinal o a la letrina).
  • Reprodueix l’ambient del poble amb tanta claredat que sembla que estiguis veient una pel·lícula.
  • Toca els temes habituals (reeducació de joves instruïts, autocrítica, lligams familiars, matrimonis concertat) però ho fa de tal manera que no n’hi ha cap que destaqui per sobre dels altres i no es fa pesat.

En contra, he de dir que és una llàstima que un llibre amb un argument tan ben dissenyat i un ritme tan àgil acabi com acaba: de cop. És com si, de cop i volta, l’autor se n’hagués cansat.

Tot i així, és un llibre força recomanable i una bona eina per conèixer l’ambient de la Xina rural a finals dels anys setanta. Si voleu fer-ne un tastet, a la pàgina de l’editor hi trobareu un pdf de mostra.

El sueño de la montaña del oro

On Per sifuroIn 4 estrelles, Caràcter xinès2 comentaris

Zhang Ling. El sueño de la montaña del oro.
Ed. Destino, 2007.
Traductor: Javier Altayó.
685 pàgines.
Títol original: 金山. Gold mountain blues.


Bé, com ja us deia fa uns dies, a les recomanacions per a Sant Jordi, aquest llibre enganxa molt. I des de bon principi, cosa que no passa amb totes les novel·les llargues (ara mateix m’estic llegint 2666, de Robert Bolaño, i trobo que li ha costat força agafar ritme).

Ja us vaig avançar que la història parla de diverses generacions d’una família del sud de la Xina els fills de la qual, sistemàticament, emigren al Canadà. Els homes marxen i les dones es queden, i sovint passen anys i panys sense veure’s: tot just una trobada de tant en tant per engendrar un altre fill, que també acabarà emigrant a la muntanya de l’or.

D’històries sobre el medi rural i la relació entre pares i fills n’hi ha moltes, tant en xinès com en altres llengües. El que fa especial aquesta és que també tenim la possibilitat de “veure” què fan els emigrants, els que s’instal·len a les ciutats “acabades d’estrenar” del Canadà de principis de segle XX. Veiem com els emigrants xinesos van treballar en la construcció de les línies ferroviàries, i també és molt interessant veure les reaccions de la població “local” (i ho poso entre cometes perquè, realment, no tinc clar qui pot dir que sigui “local” d’un país poblat amb emigrants estrangers… no?) davant l’activitat econòmica xinesa: el rebuig, les reaccions violentes…

En aquestes 685 pàgines hi cap tot: amor, enyorament, nostalgia, problemes, alegries… i, no obstant la llargada, no es fa pesat. De fet, trobo que les connexions entre les diverses històries estan molt ben fetes, i salta amb facilitat endavant i enrere en el temps i també d’una banda a l’altra de l’oceà. La lectura és molt fluida, i d’això en té bona part de “culpa” la traducció de Javier Altayó: redacció elegant, vocabulari precís, sintaxi adequada, cap fragment que “rasqui” o deixi veure errors de traducció… 

Tot plegat contribueix a fer-te relaxar i gaudir de la lectura, cosa que no sempre em passa quan llegeixo obres traduïdes: segur que és deformació professional, però estic farta de trobar-me llibres (que no són barats) i que costa llegir de tan mal escrits que estan o de tan evidents que són les errades de traducció. Si en voleu veure un exemple clar, només cal que us llegiu el comentari que vaig fer sobre L’esperit del llop.

En resum: un llibre molt recomanable i un bon regal per al dia de la mare… 😀

Les aveugles

On Per sifuroIn 4 estrelles, Caràcter xinès2 comentaris

Bi Feiyu. Les aveugles.
Éditions Philippe Picquier, 2011.
464 pàgines.
Traductora: Emmanuelle Péchenart.
Original: 推拿.

Una vegada més, una novel·la que està bé, però que no marca distàncies amb la resta. Massa sovint, hi ha obres que ens venen com a històries molt especials i que, a l’hora de la veritat, el que tenen d’especial és que l’autor i l’entorn on té lloc el relat són “exòtics”…

En aquest cas, doncs, la història no està malament, però es limita a la combinació d’un parell d’històries d’amor, la preocupació per pares o germans, la interacció amb la màfia i algun altre tema menor.

De tota manera, he de dir que hi ha una cosa especialment bona en aquesta obra: la manera en què l’autor aconsegueix lligar les diverses trames i la manera tan fluïda en què salta de l’una a l’altra. I també cal dir que el fet que no hi hagi grans intrigues queda compensat, en certa manera, pels detalls de la vida quotidiana que l’autor ens regala, com ara l’actitut davant dels pares (la ja “clàssica” pietat filial).

Us copio aquest enllaç de l’editorial que l’ha publicat en francès, on trobareu una petita ressenya i, sobretot, un fragment del llibre en pdf perquè en feu un tastet abans d’haver de decidir si el voleu comprar: 

http://www.editions-picquier.fr/catalogue/fiche.donut?id=768&cid=

Per acabar, en aquest enllaç hi trobareu una crítica més positiva que la meva. 🙂

http://www.chinese-shortstories.com/Actualites_52.htm

I mentre us llegiu aquest trosset de llibre, m’acabaré de llegir el Sueño del pabellón rojo. És fascinant com un culebrón de 2.400 pàgines + apèndix et pot mantenir enganxat fins al final…

A bicyclette

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Su Tong. A bicyclette.
Éditions Philippe Picquier, 2011.
142 pàgines.
Traductora: Anne-Laure Fournier.



Aquest llibre està format per relats curts, alguns dels quals són narracions d’històries i sensacions reals, com ara el relat que obre el llibre, que parla sobre les bicicletes i què significaven per a la gent. 


Altres relats són més aviar reflexions de l’autor sobre determinats aspectes de la cultura i l’actualitat xinesa, i va des de què considera que és un caradura fins a com la gent progressa a partir de materials recollits dels veïns.


Direm, doncs, que és un llibre una mica atípic, i que cal agrair-li a l’autor que, ara que sembla que estan de moda els llibres llargs, sigui capaç de dir el que ha de dir en aquestes 142 pàgines i no allargui innecessàriament l’obra.

Grenouilles

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Mo Yan. Grenouilles.
Éditions du Seuil, 2011.
408 pàgines.
Títol original: 蛙.
Traductora: Chantal Chen-Andro.

Com és habitual, Mo Yan ens mostra la vida quotidiana al districte de Gaomi durant la darrera meitat del segle XX. En aquesta novel·la, l’autor, pràcticament especialitzat en la recreació de la vida en zones rurals, toca de ple un tema que no és gaire habitual a les seves obres: la planificació familiar.


Basant-se en la figura d’una tieta seva, Mo Yan s’endinsa en l’època més dura del control del compliment de la política del fill únic, amb conseqüències greus per a moltes famílies: dones mortes durant l’avortament, dones mortes mentre intenten escapolir-se del control dels oficials…


És una obra que, en general, es llegeix ràpid i amb facilitat, que enganxa força. Ara bé, no acabem d’entendre ni de digerir el tall que es fa cap al final. Passada la pàgina 300, l’autor decideix abandonar el format de narrativa per crear una “suposada” obra de teatre. El ritme canvia i s’accelera, però sembla una fugida endavant, com si no sabés ben bé com rematar l’obra. De fet, l’últim naixement que es narra abans d’aquest canvi queda mig amagat i poc clar… (no podem donar més pistes sense “xafar” l’intriga).


Cal dir que aquesta és una de les cinc obres que han rebut el premi Mao Dun 2011. Ara caldrà veure què passa amb la traducció al castellà/català. Es farà? Es farà des del xinès o des d’una llengua intermèdia? Podrem gaudir d’una traducció fluïda i correcta o tindrem les errades habituals? Quina editorial s’hi atrevirà? Serà Kailás, que últimament ens ofereix les traduccions d’aquest autor?


S’admeten apostes.