Gabriel García-Noblejas. Mitología de la China antigua.
Alianza Editorial, 2007.
599 pàgines.

Avui tenim una obra monumental. Això és el que és aquest llibre. Mare meva, quant coneixement acumulat, quanta recerca, quina densitat! No hi ha ni un paràgraf que no aporti informació. És un repte, llegir-te’l sencer. Jo vaig haver d’aprofitar les vacances de Nadal, ja que pesa tant que hauria estat molt incòmode haver-me’l d’endur a la bossa.

Comencem per l’edició, que és impecable. Paper groguenc, raspós, gruixut (res de paper de bíblia). Lletra de mida generosa. Reproduccions de dibuixos, quadres o esteles antigues que serveixen per il·lustrar el que s’explica i, al mateix temps, alleugerir una mica la densitat del contingut. Les notes, al final del llibre, i un avís de l’autor dient que, en realitat, les notes només són referències bibliogràfiques que no són necessàries per llegir el text. És la primera vegada que algú em diu que me les puc saltar.
Com podeu deduir del títol, el llibre tracta l’abundant panteó mitològic xinès, que possiblement no té una estructura tan clara com en la tradició grega o la romana (Zeus pare d’Atenea, etc.). És per això que García-Noblejas opta per estructurar el llibre en les tres parts següents:

• Els textos. És a dir: d’on surten tots aquests mites i llegendes? En quins textos s’han trobat? Quina funció tenien, els textos?
• Els mites. Quines són les figures més conegudes de l’imaginari xinès, que inclouen no només el típic personatge deitzat sinó també éssers zoomorfs, animals i plantes. Diria que aquestes tres últimes categories són més abundants a la Xina que no pas en el nostre context (admeto esmenes!).
• Els cultes. En virtut de què se’ls rendia culte, en aquestes figures? Què es volia aconseguir amb això? En quina època van tenir més importància?

La segona i la tercera part tenen una abundància d’informació pràcticament impossible d’assumir si no és que et dediques a subratllar el text i a fer-ne un resum posterior. És pràcticament enciclopèdic. I tots tenim més o menys idea sobre algunes de les creences que s’hi documenten (Nüwa, Fuxi, l’emperador Groc… ), però n’hi ha d’altres que ni ensumàvem.

Ara bé, el que trobo molt interessant és la visió que ens ofereix en la primera part, en què no només ens parla dels textos on es troben les primeres referències (els famosos ossos de tortuga), sinó que ens explica, també, per a què es feien servir i com, en determinats casos, els creadors de textos (filòsofis, historiadors, etc.) no van dubtar a adaptar els mites i les llegendes a les seves creences per reforçar-les i implantar-les entre el poble.

En definitiva, un gran llibre (literalment) d’una exhuberància brutal que us heu de llegir amb calma pensant que, possiblement, no aconseguireu recordar tot el que s’hi diu. Però llegiu-lo. Segur que aprendreu alguna cosa. Val molt la pena.