Dia de la Traducció 2016: Meritxell Salvany

Una vegada més, arriba el 30 de setembre, Dia de la Traducció. Els lectors habituals ja sabeu per què és avui i què se celebra, però si voleu fer memòria (o si sou lectors nous i no sabeu de què va el tema), podeu recuperar l’entrada de l’any passat.

Com en aquella ocasió, hem volgut celebrar el dia amb vosaltres entrevistant una traductora. Aquest cop es tracta d’algú que, com la qui escriu aquestes ratlles, diu que és una gran fan de Jo Nesbø. Es tracta de la Meritxell Salvany, que entre altres coses ens porta les aventures del policia més irrespectuós i inclassificable del món mundial: en Harry Hole.

Però la Meritxell, com altres traductors, no s’ha fet conèixer amb les llengües que primer va aprendre. De fet, les primeres van ser el francès i l’italià. I, com diu ella mateixa a Visat, quan semblava que havia d’estudiar filologia romànica va triar filologia anglesa… i es va haver de posar les piles amb l’anglès. Però tampoc es va decantar per aquesta llengua
com a instrument professional principal perquè, durant una estada a Montpeller, va entrar en contacte amb… el suec! I aquí comença la seva aventura escandinava.

Meritxell, la teva història professional és d’aquelles que no s’haurien pogut preveure quan vas començar a estudiar, ja que en la teva carrera com a traductora literària no has utilitzat els primers idiomes que vas aprendre. Els has fet servir en altres fases de la teva vida professional? O potser se’ns ha escapat alguna publicació teva en francès o italià?

txell_salvanyI tant, que els he fet servir! Però, de moment, mai en la meva vessant de traductora literària. Tal com ja he explicat alguna vegada, fins no fa gaire he compaginat la traducció literària amb altres feines, com ara la docència, i, més endavant, la gestió científica, una activitat a la qual he dedicat molts i molts anys de la meva vida professional. L’anglès i el suec els he ensenyat, i totes les llengües estrangeres que conec (anglès, francès, italià, suec, noruec i danès) les he fet servir durant el temps que he dedicat a la gestió científica, en les comunicacions diàries, però, sobretot, quan he traduït documents científics i empresarials al català o del català (he traduït força del català a l’anglès, a l’italià i al suec).

Com a curiositat, us diré que l’italià el parlo a casa amb el marit i la filla, i que el francès, una llengua que adoro i que relaciono amb la infantesa i la joventut pels estius que passava a Montpeller i a Ginebra, sempre he procurat reservar-lo al terreny personal (m’agrada pensar-hi com en la meva «llengua de lleure»). No sé explicar per què, però és així: el francès és la llengua que em relaxa i que em permet passar estones magnífiques llegint novel·les sensacionals i veient bones pel·lícules. Tot i així, quan a la feina m’ha tocat fer alguna trucada en francès o redactar o traduir algun escrit en aquesta llengua ho he fet, és clar.

Sabem que cada llengua ens acosta a un món diferent, que ens obre els ulls a altres maneres de viure, a llocs diferents i paisatges desconeguts… i cadascú té les seves preferències. Què és el que et va atreure del suec, el primer idioma escandinau que vas aprendre?

El primer cop que vaig sentir parlar suec va ser durant un curs d’estiu que vaig fer a la Universitat de Montpeller l’any 1987. En aquella època (jo tenia 17 anys!!!!!), ja parlava el francès, l’anglès i l’italià i, francament, imaginava que voldria i que podria aprendre més llengües, però no tenia clar quines. M’atreien molt l’alemany i el japonès, perquè eren força diferents de les que ja sabia i perquè, ja llavors, semblaven llengües que podien donar un valor afegit important a una carrera professional –i que, tal com no parava de recordar-me un oncle que treballava en una multinacional japonesa, «obrien moltes portes». Però, tot d’una… Pam! Aterro en un campus universitari de França i em toca una habitació en un passadís d’una residència on gairebé tots els estudiants eren suecs! Jo no havia sentit mai res d’igual, i també és veritat que, sabent les llengües que ja sabia, no estava gaire acostumada a trobar-me en aquella mena de situacions en què un pensa: «Ai, mare! Però si no entenc res! Quin desastre…!».

Quan totes aquelles persones amb qui jo em relacionava en francès o en anglès, i amb qui de seguida vaig sintonitzar, es posaven a parlar en suec entre ells per instint, jo m’ho perdia tot, i allò em va picar. Durant el curs, que va durar quatre setmanes, vaig agafar una grip una mica virulenta, i, com que tenia febres altes, els metges francesos no em van deixar tornar a Barcelona. A partir d’aquell moment, i durant la setmana que vaig trigar a curar-me, els meus companys de residència accidentals em van cuidar i em van ensenyar una mica de suec… I jo em vaig enamorar d’aquella llengua per sempre, però no només de la llengua, sinó de la manera com em van tractar; s’organitzaven per portar-me entre tots el menjar i els preocupava molt que em prengués la medicació quan tocava… En fi! Em van tractar com si haguéssim fet junts tota la primària!

I què va passar, després?

mankellVaig tornar a Barcelona i vaig començar a estudiar suec tota sola en un època en què, ni Mankell, ni boom nòrdic, ni res de res. Només el fet de procurar-me algun llibre de text i una gramàtica sueca va ser una mena d’odissea. L’oncle de la multinacional japonesa es va empipar com una mona perquè trobava que perdia el temps. De fet, si sé tot el suec que sé ara, potser n’haig de donar les gràcies en bona part a la vehemència amb què l’oncle Pere em cantava les quaranta perquè no em decidia a estudiar japonès i a la meva rebel·lia adolescent… L’empenta decisiva me la va donar la fabulosa Deerie Persson, però; va ser ella qui va fer possible que, a partir de 1990, es pogués estudiar el suec a la Universitat de Barcelona.

I, del suec… al noruec i el danès! Com hi vas entrar en contacte?

Ui! A veure si me’n surto i això ho explico bé i sense embolicar-me gaire! Hem de tenir present que, per a algú amb coneixements sòlids de suec, noruec o danès, resulta senzill aprendre les altres dues, perquè són molt semblants. Si vols aprendre bé les que no saps t’hi has de posar i estudiar-ne bé les diferències, que n’hi ha i són importants, però són poquetes. Aquesta proximitat formal entre llengües fa que puguem parlar d’un fenomen conegut com a «interintel·ligibilitat» o «intercomprensió», és a dir, que dos parlants d’aquestes llengües poden tenir tranquil·lament una conversa llarga i enrevessada (un en suec i l’altre, en noruec, per exemple), i l’únic que potser passarà és que, de tant en tant, un o altre no entendrà una paraula concreta.

A nivell de lectura, algú que sap una d’aquestes llengües, pot llegir-ne una altra del grup i entendre què llegeix sense haver-la estudiat (això sí: cal tenir clares quines són les paraules que són diferents i els «falsos amics», que són pocs però punxeguts, i, si un no n’és conscient, poden generar errades de comprensió més o menys greus. Jo vaig començar així: llegint molt, molt i molt. Primer, em vaig centrar en el noruec. A força de llegir, em vaig començar a interessar pels escriptors noruecs, i així vaig descobrir en Nesbø i molts altres autors… Llavors, ja va estar! Vaig pensar que havia d’aconseguir llegir tots aquells autors tan bons amb seguretat! Va ser aleshores que m’hi vaig llençar de cap, i, quan vaig haver guanyat seguretat amb el noruec, em vaig posar amb el danès.

Parlem de les traduccions que tens publicades, que són moltes. Si repassem la teva bibliografia, veiem que, sempre dins del món escandinau, alternes encàrrecs infantils i juvenils amb novel·la policíaca de la bona. En quin d’aquests gèneres et trobes més còmoda?

deu-reflexions-jonsson.jpgÉs veritat que de llibres que no encaixin en aquestes dues categories, infantil i juvenil, o policíac, n’he traduït només un! Aquest «un» em va agradar moltíssim, però! Es tracta d’un assaig breu sobre el temps de què disposem i com el podem aprofitar millor que va escriure una física sueca, Bodil Jönson. El llibre es diu Deu reflexions sobre el temps i, mentre hi treballava, vaig aprendre un munt de coses sobre la gestió del temps que després vaig començar a posar en pràctica i que m’han anat d’allò més bé, i no exagero gens! Jo tradueixo tot el que m’ofereixen si no tinc cap altre encàrrec que m’impedeixi fer-ho quan l’editor m’ho demana, i, no sé perquè, però ha anat així, que gairebé sempre que m’han proposat traduir algun altre llibre fora d’aquestes dues categories, no l’he pogut fer perquè tenia el calendari ple… Però jo em trobo igual de còmoda traduint el que sigui.

Hi ha dues coses ben curioses, però: la primera és que, quan fa temps que tradueixo literatura per a adults i no tinc cap encàrrec d’infantil en perspectiva, enyoro traduir per a nens i joves, i a l’inrevés: si faig uns quants llibres infantils seguits, trobo a faltar traduir per a adults… És com si tingués una mena de balança a dintre que em demana equilibri. La segona cosa curiosa és que, si bé sempre m’he trobat còmoda traduint per a nens i joves, vaig notar un canvi molt gran després de ser mare. No sé si ho sabré explicar bé, però va ser com si, de sobte, tot es fes més natural, més fàcil… Ara no vull que ningú pensi que dic que els traductors que són pares o mares tradueixen millor aquesta literatura perquè no ho penso, però, en el meu cas personal, crec que sí que hi ha un abans i un després molt clar: la meva filla, el que sento per ella i el que he après d’ella, m’ha aportat molt en aquest sentit, o, si més no, aquesta és la percepció que tinc jo.

Diuen que el públic infantil és més exigent que l’adult. Com encares les traduccions en aquest àmbit? Creus que és una mena de traducció amb característiques especials?

CUBIERTA CAT.qxp:Layout 1Jo no m’atreviria a afirmar que els nens són més o menys exigents que el públic adult, però el que sí que crec és que tenen menys por. Menys por de preguntar, de qüestionar, d’admetre que no ho saben tot i que no ho entenen tot, i que per això necessiten lectures de qualitat però alhora entenedores i estimulants que puguin assimilar amb naturalitat. Tampoc no crec que puguem parlar ben bé de característiques especials. Tal com ho veig, quan un traductor treballa un text (literari o no, infantil i juvenil o no), el que ha de tenir clar és que no només ha de traduir QUÈ diu el text, sinó COM ho diu. En el cas dels textos infantils, el COM, o, en altres paraules, el to, és molt important, però també ho és a la literatura per a adults. Un altre factor important a la literatura infantil és que sovint hi ha rimes, cançons, jocs de paraules, acudits i endevinalles, però tots aquests elements també me’ls he trobat més d’un cop a la literatura per a adults que he traduït.

Dins de l’àmbit infantil, recentment has traduït El museu d’en Tronquet, escrit per Åshild Kanstad Johnsen i publicat per Nórdica Libros, que en realitat podríem dir que és una novel·la gràfica. Traduir un text que està vinculat tan íntimament a imatges facilita la feina o la complica?

Doncs la veritat és que hi ha de tot. En el cas d’El museu d’en Tronquet, tot era fàcil. El llibre és tot harmonia i equilibri… Kanstad Johnsen treballa a partir d’idees i valors molt bàsics, però alhora sap donar ritme i poesia a les històries que explica; les imatges estaven perfectament integrades al text.

mumin_toveAra que parlem de llibres il·lustrats, però, no puc deixar de parlar d’una joia que vaig traduir al català per a COCO BOOKS l’any 2014, coincidint amb el centenari del naixement de la seva autora: El petit trol Mumin, la Mymlan i la petita My, de Tove Jansson. Tenir l’oportunitat de traduir aquest llibre al català seixanta-dos anys després que Tove Jansson l’escrivís, per a mi va suposar veure un somni de feia molts i molts anys fet realitat i alhora un gran honor. D’aquest llibre se’n poden dir moltes coses, com ara que és una mena de precursor del que, als nostres temps, és un llibre interactiu (l’autora fa preguntes al lector, li deixa espais en blanc i el convida a dibuixar-hi). El gran repte d’aquest text és que en suec està escrit tot en vers i les imatges van il·lustrant absolutament tot el que diuen els versos; havia de reproduir el text de manera que en català creés el mateix efecte i, alhora, casar-ho perfectament amb les il·lustracions. Però va ser una experiència inoblidable; difícil, però molt gratificant.

I com que he començat dient que hi ha de tot, acabo amb una anècdota divertida. Una vegada, mentre traduïa un conte infantil, em vaig trobar que el text deia que un dels personatges era ajupit a sota la taula i, en canvi, a la il·lustració que hi havia al costat mateix, apareixia dret a sobre la taula… Vaig llegir el text unes quantes vegades, perplexa, per assegurar-me que tot plegat no era producte del meu cansament.

En l’altre extrem, tenim les traduccions que fas de novel·les policíaques tan del noruec com del suec. Camilla Läckberg (suec), Jo Nesbø (noruec), Henning Mankell (suec)… Tot i que tradueixes altres temes, sembla que la novel·la policíaca és la teva especialitat. És casualitat, que hagis traduït tant d’aquest tema?

És casualitat, sí, però una casualitat relativa, perquè la majoria de novel·les que es tradueixen ara mateix de llengües nòrdiques al català són policíaques. Si parlem de traduccions al castellà, les coses són ben diferents, però els editors que publiquen en català s’hi rumien molt més a l’hora de traduir altres tipus de literatura menys comercial i, sobretot, els clàssics nòrdics. No ho critico, sinó que, ben al contrari, entenc que sigui així. Penso que, amb el temps, l’oferta en català s’anirà enfortint i diversificant.

Creus que, pel que fa a la traducció, la novel·la policíaca té característiques o dificultats específiques?

Si ets sensible i el sang i fetge et posa els pèls de punta, val més que ni ho intentis (no impressiona igual llegir certes atrocitats que traduir-les, perquè les has de visualitzar molt clarament per reproduir-les bé). Tampoc no va gens malament tenir nocions de temes com ara balística i armes de foc, medicina i, en especial, anatomia.

No he llegit res de Camilla Läckberg, però molt de Jo Nesbø. Què puc trobar en les novel·les d’aquesta autora? En recomanes alguna de concreta?

lackberg_sirenaDe la sèrie de Fjällbacka de Camilla Läckberg se n’han dit i se’n diuen moltes coses contínuament. La seva protagonista és l’Erica Falck, una escriptora que viu a Fjällbacka, una localitat pintoresca i agradable de la costa oest de Suècia que, de fet, és on va néixer l’autora. El marit de l’Erica, en Patrik Hedström, és policia, però qui tanca els casos és més aviat ella, l’Erica. A mi m’agrada i m’enganxa, però qui busqui noir d’ambientació urbana amb aroma de baixos fons, tempos frenètics i inspectors durs de pelar, no els trobarà pas en aquesta sèrie. Això no vol dir ni de bon tros que les peripècies de l’Erica Falck no valguin la pena. En el cas concret d’aquesta sèrie hi trobarem intriga esquitxada de rosa i de quotidianitat.

A Camilla Läckberg se l’ha criticat força per aquests esquitxos de rosa i de quotidianitat, però jo hi veig un tipus de literatura que enganxa un ampli sector de lectors, homes i dones. Les víctimes i els botxins d’aquestes novel·les solen ser individus de classe mitjana i alta, i la Läckberg ens obre una finestra al seu fur intern i a les seves tribulacions més recòndites. El que més m’impressiona de l’autora és la precisió amb què ens descriu els turments que poden arribar a causar l’enveja o un complex d’inferioritat, l’angoixa i l’amargor intensa amb què algunes dones viuen l’experiència de fer-se grans i la indiferència d’un marit infidel, o les fiblades de la malfiança… En aquest aspecte, jo trobo que Camila Läckberg sovint brilla fins a enlluernar.

Una altra cosa que sap fer molt bé és mantenir la intriga i la tensió de la història, fins i tot en aquelles ocasions en què decideix no amagar-nos gaire qui és l’assassí, i personalment, trobo que el que aconsegueix és molt i molt difícil d’aconseguir. A Camilla Läckberg se la compara sovint amb Agatha Christie, per la manera com totes dues barregen intriga i costumisme; la mateixa Läckberg ha explicat més d’un cop que aquesta escriptora és en gran part qui li va fer venir ganes d’escriure. La protagonista de la sèrie, l’Erika Falck, tal com també explica la mateixa Läckberg, funciona com una mena d’alter ego d’ella mateixa (totes dues són mares d’unes quantes criatures i escriptores). De les nou novel·les de la sèrie que Läckberg ha escrit fins ara, jo n’he traduït tres, i, amb relació amb l’agudesa i l’habilitat de l’autora per dibuixar psicologies, el que em roba el cor d’aquesta sèrie són alguns dels seus personatges secundaris, com la Louise, una mestressa de casa de mitjana edat alcoholitzada, i, sobretot, el vell policia Gösta Flygare, que, de mica en mica, sembla que va guanyant rellevància al conjunt de la sèrie.

Bé, ho hem guardat per al final, però està clar que no podem deixar passar l’oportunitat de parlar de Jo Nesbø amb tu, que estàs traduint gran part de la seva obra. Sembla que aquest autor té diverses “línies d’investigació”: infantil, policíaca amb en Harry Hole, intriga sense en Harry Hole… amb quina línia et quedaries, si haguessis de triar?

espectreSi sóc una fan incondicional de Nesbø, no és perquè sigui un escriptor de novel·la negra, sinó perquè, tal com jo veig la seva obra, estem davant d’un escriptor integral. Abans de començar a explicar què en penso jo i què m’agrada dels seus llibres, vull recordar dues coses que n’ha dit ell mateix més d’una vegada tant a la premsa noruega com a la de casa nostra els darrers cops que ens ha visitat. La primera és el pes de la tradició oral en el seu bagatge. Nesbø sovint fa referència a les històries que li explicaven els seus pares de petit. Naturalment, també hi ha la seva passió per la música, de la qual, tal com ens demostra novel·la darrere novel·la, n’és un gran coneixedor. Des del meu punt de vista, aquesta és una de les coses essencials a la seva obra: aquesta mena de frescor pròpia de dues experiències auditives com són la música i la narrativa oral. Sovint, mentre el llegeixo o el tradueixo, he tingut la impressió que algú m’està parlant a cau d’orella.

La segona cosa que Nesbø ha explicat més d’un cop és que, quan escriu, ell no pensa en quina mena de literatura escriu, és a dir, si és o no novel·la negra, sinó que el seu objectiu és que, escrigui el que escrigui, tingui qualitat. Dit això, és evident que el negre que hi ha a les històries de Nesbø és un negre molt i molt negre, però, segons el meu parer, la millor manera de llegir aquest autor és fer-ho parant molta atenció a tots els altres colors que ens ofereix la seva obra, perquè, junt amb el negre, Jo Nesbø ens regala tot l’arc de Sant Martí.

proctor-tirapets.jpgDe la mateixa manera que acabo de dir que quan l’autor escriu negre no només escriu negre, podria dir que, quan escriu per a nens, no només escriu per a nens, sinó també per als adults que envolten i acompanyen els lectors infantils, o per l’adult que sap que, encara que s’hagi fet gran, un bon llibre infantil o juvenil també li pot fer passar una bona estona i obrir-li noves perspectives. En aquest sentit, jo recomanaria molt als lectors entusiastes dels policíacs de Nesbø que facin una capbussada a la seva sèrie infantil, El doctor Proctor, perquè se sorprendran. Per començar, diré que, en un dels llibres de la sèrie, en Harry Hole es cola de puntetes a la trama de la història… A les novel·les infantils de Nesbø hi trobareu molt més que històries divertidíssimes i esbojarrades, de debò.

Pel que fa a les diferències entre les novel·les per a adults de la sèrie Harry Hole i les altres, la primera diferència evident és l’impacte brutal que produeix en el lector un personatge com en Harry, tan improbable i alhora tan creïble i intens. Quan llegim les altres novel·les, tenim la sensació que, més que tal o tal personatge, el que brilla són les atmosferes i les situacions. No fa gaire he acabat de traduir El fill i probablement es publicarà en català al llarg de l’any que ve. A mi m’ha agradat molt i el que més m’ha engrescat és precisament això: l’ànima i la força que traspuen els diferents ambients i les situacions úniques. He gaudit en particular amb el petit homenatge que aquesta història fa a Roman Polanski… No, no, amb Nesbø el millor és no triar i gaudir del pack complet.

Bé, Meritxell, t’agraïm molt el temps que ens has dedicat i tot el que ens has explicat. Esperem que tinguis un bon Dia de la Traducció i que ben aviat puguem llegir El fill. Mentrestant, recomanem a tots els lectors que estiguin al cas del bloc perquè la setmana que ve parlarem d’un dels grans clàssics de casa nostra: La plaça del Diamant.

 

 

7 respostes a “Dia de la Traducció 2016: Meritxell Salvany

  1. Vivian Cartes Bordes

    Felicitats en el vostre dia, noies! I felicitats per l’entrevista, interessantissima. I gràcies de tot cor, Meritxell, per les bonissimes estones que he passat amb en Wallander i l Erika. Sense tú no els hauria pogut gaudir.

  2. Retroenllaç: Sant Jordi: compreu traduccions de qualitat

  3. Retroenllaç: Sant Jordi: compreu traduccions de qualitat – Ampersand

  4. Retroenllaç: Entrevista a Ferran Ràfols – L'illa deserta

  5. Retroenllaç: Sant Jordi: compreu traduccions de qualitat - Ampersand

  6. Retroenllaç: Dia de la Traducció 2020 – L'illa deserta

  7. Retroenllaç: Eufòria, d’Elin Cullhed – L'illa deserta

Respon a Vivian Cartes Bordes Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s