L’emigració interior xinesa

Els temes per a novel·la són inesgotables, i jo encara no havia llegit mai res sobre les noies que migren dels pobles a les grans ciutats xineses per intentar aconseguir una vida millor, lluny de la misèria i dels costums antics. O sigui que em vaig comprar Northern Girls, de Sheng Keyi.Northern_girls

Per a mi, aquest llibre ha estat un descobriment, ja que presenta les històries de dues noies que decideixen marxar del seu poble i anar a Shenzhen durant la dècada de 1990. En aquell moment, Shenzhen era una de les poques zones de desenvolupament especial (=economia menys controlada) que hi havia a la Xina i gaudia d’una mena d’aura i era l’origen d’un mute de mites i llegendes urbanes que atreien molta gent que volia trobar una feina més ben remunerada que als seus llocs d’origen amb la il·lusió de fer-se rics.

La protagonista de la novel·la, la Xiaohong, és una persona optimista que no dubta de la capacitat pròpia d’aconseguir el que vol, i que, potser per això, no té prou en compte la capacitat dels altres per posar-li entrebancs o intentar aprofitar-se d’ella. Massa innocent? Naïf? Passota? No sabria com definir-la. I tampoc dubta a treure profit del seu propi cos o dels contactes per aconseguir el que es proposa.

No és una novel·la inoblidable. No passarà a la història, però sí que ens permet fer una ullada a una realitat que, segurament, continua vigent: la migració interior xinesa, il·legal, cap a les grans ciutats. El trasllat il·legat de les persones d’una zona a una altra implica la pèrdua de molts drets i facilitats que sí que teniu si us quedeu a la zona que teniu assignada. Si us llegiu el llibre, podreu fer-vos-en una bona idea. Si voleu tenir més informació sobre aquest tema i sobre l’autora, llegiu-vos aquesta entrevista amb l’autora.

Ah, i el que m’agradaria saber és si us heu fet amics de la protagonista o si, al contrari, l’heu trobada un xic insuportable…

Xerrada de Yu Hua al CCCB de Barcelona

Durant la xerrada
Avui no toca parlar de llibres, sinó d’un autor. Ahir, 5 de novembre, Yu Hua va venir al CCCB de Barcelona i va mantenir una xerrada amb en Carles Prado, expert en literatura xinesa. L’acte es va celebrar amb motiu de la publicació en català de El passat i els càstigs, traduït per Carla Benet i editat per Males Herbes.
La xerrada va girar al voltant de tres eixos: els seus inicis com a escriptor, la consolidació i l’assaig. Yu Hua en tot moment es va mostrar disposat a respondre les preguntes i, a mesura que va anar avançant l’acte, va anar perdent l’encarcarament inicial i va acabar fent comentaris divertits sobre com saltar-se la censura.No em vull allargar en les dades que ja sabem: que era dentista, que els seus pares eren metges i que ell estava molt familiaritzat amb les operacions, la mort i la sang. Diu que segurament aquest últim fet és el causant de la seva “vena bèstia” dels primers temps, quan la violència té una presència constant en els seus relats.

Va sortir diverses vegades el tema de la revolució cultural xinesa, que el va influir molt, fins al punt que anys després encara tenia algun malson relacionat amb les detencions i les sentències de mort indiscriminades. També el va afectar en el sentit que, en aquesta etapa, pràcticament no hi havia llibres que no fossin de Mao Zedong i Lu Xun, o sigui que era difícil llegir literatura o formar-se com a futur escriptor. Així, doncs, quan durant la dècada de 1980 va començar a treballar en un centre cultural i va començar a tenir accés a obres literàries, se li va obrir un món nou. Els autors que més el van influir en aquest període van ser Kawabata, del qual imitava el mètode a l’hora d’escriure, Kafka, que li va ensenyar que pots escriure absolutament el que vulguis, i Faulkner, que també va tenir una gran influència sobre ell.

No va ser fins a l’entrada de la dècada de 1990 que es va consolidar com autor amb la publicació de les seves grans novel·les: Vivir!, que Zhang Yimou va adaptar per al cine, i Brothers, un “totxo” que s’ha traduït a molts idiomes i que ha venut 1.600.000 llibres a la Xina. Va ser en aquesta època que va redescobrir Lu Xun, que de petit havia avorrit a base d’haver-lo de llegir a classe (a mi em va passar amb El Quijote, que també he redescobert de gran).

Va comentar que té una bona relació amb els seus traductors, alguns dels quals li han arribat a recomanar llibres per llegir. Si li fan preguntes, les respon. I va manifestar que hi confia totalment, ja que ell no parla cap idioma que no sigui el xinès i els traductors són la seva veu per arribar al món.

Yu Hua signant llibres

Pel que fa a la censura i la llibertat de pensament, considera que tot és relatiu i que, en realitat, sempre hi ha maneres d’acabar-se saltant les barreres. Un exemple clar: si un llibre se censura a la Xina, el pots publicar igualment a Taiwan. Instantàniament, hi ha gent que “pirateja” aquesta obra i la fa arribar a la Xina continental mig d’amagat, i aleshores circula a una gran velocitat pel país. Com va dir Yu Hua, no veus un duro, però tens l’èxit assegurat (de fet, mig de veres i mig de broma, va dir que havia arribar a valorar la possibilitat de “autopiratejar-se” per poder controlar la qualitat de la còpia). També va dir que la censura és cíclica, i que només serveix per a un objectiu: mantenir el poder. Per això hi ha etapes de més o menys control per part del govern xinès, en funció de què considera que el pot afavorir més.

Abans de passar al torn de preguntes obert al públic, es va parlar de la seva entrada en el món de l’assaig, que podem veure a China en diez palabras i en la col·laboració amb el New York Times. Sembla que, després dels seus inicis amb relats curts i de la seva consolidació amb novel·les de diversa temàtica, aquesta col·laboració amb un diari de prestigi li pot haver aportar una certa reputació d’intel·lectual. De tota manera, va comentar que el fet d’escriure per a un diari implica restriccions que no li agraden, sobretot la longitud: 800 paraules. No sembla que hagi de continuar com a columnista gaire més enllà…

Evidentment, la xerrada va donar per a molt més: intervenció de la traductora, Carla Benet, comentaris sobre la col·laboració amb Zhang Yimou per fer la pel·lícula de Vivir! o la resposta típica a la pregunta típica sobre si li donaran el Nobel (“No ho puc controlar, o sigui que no em preocupa”), però crec que amb això us feu una bona idea de per on va anar el tema.

El passat i els càstigs

Yu Hua. El passat i els càstigs.
Les males herbes, 2013.
Títol original: 往事与刑罚.
Traductor: Carla Benet.

Que bèstia que pot arribar a ser Yu Hua quan escriu. És la primera vegada que, enganxada al llibre, en plena Diagonal, m’he hagut de controlar: em van venir ganes de vomitar mentre llegia l’escena on un boig s’autolesiona. Brutal.

Ja m’ho havien dit: vigila, que és un llibre molt fort. I ho és. Violència, mals tractes, situacions desesperades, desgràcies imprevistes. I tot en menys de 200 pàgines. M’ha deixat totalment fora de combat, i ara m’estic recuperant llegint un llibre més tranquil·let (però no menys interessant). De fet, no em queixo. Al contrari, estic contentíssima d’haver-me’l llegit! Jo, quan llegeixo un llibre o veig una películ·la, espero que em faci sentir alguna cosa, ja sigui bona o dolenta. Si em deixen indiferent, senyal que no m’ha agradat gaire. I, en aquest sentit, aquest llibret minúscul, que gairebé sembla un llibret de missa, ha complert de sobra les meves expectatives.

Què hi trobareu? Doncs hi trobareu quatre relats. Els que més m’han agradat (o, en aquest cas, potser seria millor dir “colpit”) són “1986” i “Una realitat una mica diferent”. El primer explica el cas d’un home que pateix de ple la Revolució Cultural i que es torna boig, i també veiem quin efecte té això en la família. Pel que fa al segon, gira al voltant de la mort d’un nen a mans d’un altre nen, i de com això genera una espiral de violència que fa que tot acabi molt malament. No us puc explicar gaire res més sense fer-vos un spoiler.

Pel que fa a la traducció, de la Carla Benet, molt bona, també. Si els relats m’han arribat a tocar tant a fons, és just i lògic pensar que la traducció hi ha ajudat. Frases ben estructurades, amb una redacció molt adaptada a la nostra llengua, cosa que no sempre et trobes en traduccions d’idiomes tan llunyans. Només li qüestionaria l’ús que fa dels caràcters xinesos al principi del llibre, sense transcripció en pinyin perquè el lector es faci una idea (o, directament, la traducció del concepte). Però que consti que no és un error de traducció, sinó una qüestió de criteri.

Pel que fa a l’edició, de l’editorial Les males herbes, també m’ha agradat molt. És un llibre petitó, fàcil de portar, amb un preu molt assequible i que ve de gust tocar. Crec que l’encàrrec d’aquesta traducció ha estat molt encertada, ja que Yu Hua és, per a mi, un dels escriptors xinesos més capaços i brillants i crec que, amb el temps, pot ser un bon candidat al premi Nobel de literatura. No exagero: l’amplitud de temes que toca en les seves obres, la capacitat per emocionar-te i fer-te entrar en la història que explica, l’amplitud de registres que té, etc., fan que, per a mi, sigui un autor molt més complet que altres que han rebut el Nobel.

En la part més emotiva del tema, no volia acabar aquesta entrada sense dir-vos que m’ha agradat molt saber que tinc una editorial a Gràcia, just al darrere de casa (literalment, menys de 100 metres), Les males herbes, que ha estat capaç de detectar una gran obra i d’acostar-nos-la traduint-la directament del xinès. Una aposta que espero que mantinguin en el futur. També vull aprofitar l’ocasió per dir-vos que si voleu trobar el llibre al nostre barri, el llibre el podeu trobar a Espai literari una nova adquisició del nostre assortiment de llibreries que aposta per les editorials petites i per les obres autoeditades.

I tot plegat, ho podeu rematar venint a la conferència que Yu Hua farà a Barcelona dimarts dia 5 de novembre al CCCB. Espero que l’entrada us n’hagi fet venir ganes.

Cat Country

Lao She. Cat Country.
Penguin Books, 2013.
242 pàgines.
Títol original: 猫城记.
Traductor: William A. Lyell.

Com ja vaig dir al twitter, aquest llibre m’ha deixat amb una mena de cacau mental important (“mixed emotions”, vaig dir). D’una banda, trobo increïble que Lao She, l’any 1932, fos capaç d’inventar-se una història com aquesta (tot i que, no ho oblidem, aquell mateix any Aldous Huxley va publicar el fantàstic Brave New World: sembla que hi havia alguna mena de tendència). Imagineu-vos-ho: enmig d’una situació inestable al seu país, Lao She s’inventa una història sobre un home que arriba a Mart, va a parar a un país on tot són gats amb comportament humà i al final “patatam” (no us hi volia posar cap spoiler). Sembla que és la primera obra xinesa de ciència ficció i, potser perquè dóna prioritat a aquest aspecte, trobo que li falta una mica de “intriga”, que el protagonista és un simple observador i no s’implica en el que veu al seu voltant, com algú que sap que no val la pena fer res perquè no arreglarà la situació i, també, perquè acabarà marxant d’allà.

D’altra banda, per a mi, que fa molt poc que m’he llegit Mr Ma and son, aquesta història ha sigut com una bufetada a la cara. No hi queda res del realisme de l’altra novel·la, ni de la irona fina que hi havia, ni de les convencions socials, ni comentaris sobre el racimse, ni res… Res. A Cat Country ens trobem un protagonista del qual ni tan sols sabem el nom que es passeja lliurement pel país, observant, sense fer res per canviar el destí del poble dels gats. I els gats ens els pinta com a éssers sense cap mena de lògica (humana, si més no), sense ètica, bruts, desorganitzats, amb un govern despòtic i un sistema administratiu totalment corrupte… una mena de campi qui pugui on tot s’arregla prenent unes fulles d’arbre que “et col·loquen” (mireu-vos-ho com vulgueu: són el soma de Brand New World o l’opi de la Xina del canvi de segle). Ningú treballa, ningú fa res per fer avançar la societat i, és clar, les coses no van gaire bé. No us puc explicar el final.

Si busqueu altres ressenyes sobre aquest llibre, veureu que en molts casos es diu que Lao She hi amaga una crítica ferotge de la Xina dels seus dies: corrupció política, necessitat de contactes (els famosos guanxi), addició a substàncies psicotròpiques, incapacitat d’associar-se amb els compatriotes per aconseguir el bé comú de la nació, joventut alienada (alguns es comporten com els futurs guardes rojos)… Un bon lloc per començar és “China: when the cats rule”, de The New York Review of Books, on Ian Johnson ens resumeix el més destacat de la introducció que va preparar per al llibre.

En resum, voldria dir que, tot i que no és el meu llibre de l’any, potser sí que serà el vostre (no sóc especialment aficionada a la ciència ficció). És un llibre que s’ha de llegir per tot el que representa i implica (o pot implicar) i perquè és de Lao She, un dels millors autors de la literatura moderna que amb aquest llibre demostra una vegada més que és capaç de “retratar” una gran varietat de temes. I, des d’aquí, hem d’agrair la tasca dels editors que creuen en autors com ell i que en publiquen o re-publiquen obres.

Finalment, ara que parlem de creure en autors xinesos, us recomano que estigueu al cas del proper llibre de Yu Hua (potser algun dia, quan sigui gran, li donaran el Nobel) que es publicarà EN CATALÀ gràcies a Males herbes, que n’han encarregat la traducció al Carles Prado. Aviat el tindrem també aquí al bloc.

Au pays du cerf blanc

Una vegada més, un llibre que hauria explicat el mateix amb 200 pàgines menys… això comença a ser una constant en les novel·les per sobre de 500 pàgines. Sembla que es pagui a pes.cerf

La història transcorre a la Xina rural, durant l’època de transició entre la caiguda de la dinastia Qing (1911) i l’arribada al poder dels comunistes (1949). Així, doncs, cobreix un període força ampli durant el qual veiem com les dues famílies protagonistes aconsegueixen el poder i el perden, ara l’una ara l’altra.

Podem veure-hi relacions adúlteres, amors il·lícits i amants repudiats per la família, ritus familiars i tribals, l’arribada i la marxa dels nacionalistes i, amb aquestes anades i vingudes, les “neteges” que es feien entre els seguidors del règim sortint… tot plegat embolicat amb la capa de pseudomisticisme que proporciona la denominació “cérvol blanc”.

En definitiva, un llibre que està força bé, però que potser no caldria haver fet tan llarg.