Un any més, arriba el Dia de la Traducció. I, un any més, el celebrem entrevistant un traductor. En capítols anteriors hem entrevistat professionals de diversos idiomes (trobareu les entrevistes aquí), però és evident que el meu preferit és el xinès. Així, doncs, aquest any repeteixo llengua i cultura d’origen i entrevisto Carles Prado-Fonts, un expert en llengua i cultura xinesa que fa unes traduccions al català excel·lents.

Ara bé, en Carles no només es dedica a la traducció. Com ja hem dit en altres ocasions, els experts en xinès solen combinar diverses tasques, que poden anar des de la docència fins a la traducció, passant per la mediació o la interpretació, entre altres coses. Avui farem una repassada dels àmbits que més toca el nostre convidat, començant per la seva formació. 

En el seu cas, és llicenciat en traducció i interpretació de francès i xinès, estudis que va cursar a la UAB, com servidora. Aquí acaben les similituds entre les nostres formacions, ja que jo vaig decantar-me per l’anglès mentre que en Carles va decidir ampliar els seus coneixements sobre la Xina i l’Àsia. Així, doncs, va fer un màster en Contemporary Chinese Cultural Studies (University of Westminster), és doctor en Teoria de la Traducció i Estudis Interculturals (UAB) i també és doctor en Asian Languages and Cultures (University of California, Los Angeles). Com veurem més avall, algunes de les seves obres com a autor tenen a veure amb aquests estudis.

Som-hi!

Comencem pel principi: Carles, tu ets llicenciat en traducció i interpretació de xinès, però la teva carrera acadèmica va més enllà de la traducció i també tens un màster i dos doctorats, tots centrats en l’àmbit de la cultura xinesa i asiàtica i àmbits afins. La primera pregunta, doncs, és obligada: què et va atraure del xinès fins al punt de fer-te’l triar com a carrera?

La veritat és que no ho sé ben bé! De petit no vaig tenir mai cap interès especial pel món oriental. M’agradaven molt les llengües, això sí. Però no tant pel que serien les habilitats lingüístiques en si mateixes, sinó més aviat per tot el que hi ha més enllà de l’idioma. Sempre he tingut molta curiositat per aprendre coses i suposo que les llengües m’han agradat com a porta d’entrada a altres cultures, literatures, històries… Les llengües et fan aprendre i pensar diferent, que és una altra cosa que sempre m’ha agradat també. 

Però tot això ho he racionalitzat a posteriori. Sincerament, quan va ser el moment d’escollir carrera no tenia gaire clar què triar. Intuïa que estaria bé estudiar alguna cosa relacionada amb les llengües, la literatura, la història, les humanitats. I volia que fos difícil o que em suposés un cert repte. Aleshores el meu amic (i gran traductor!) Albert Nolla, que és un any més gran que jo, em va fer bona propaganda dels estudis de japonès a la UAB, dins de la llicenciatura en traducció. Vaig intentar emular-lo, però les places de l’itinerari de japonès ja estaven exhaurides. Llavors em vaig decantar pel xinès. 

A partir d’aquí, el món xinès em va interessar cada cop més, sobretot gràcies a professors com en Seán Golden. I després d’una estada a la Xina vaig decidir intentar fer carrera acadèmica en aquest àmbit i he tingut la sort de poder-m’hi dedicar. Em considero molt afortunat perquè el món acadèmic i el món xinès em permeten fer allò que, en el fons, sempre m’ha agradat: llegir, escriure i continuar aprenent coses. 

M’agradaria repassar amb tu algunes de les facetes professionals que desenvolupes, i voldria començar per la faceta de docent. Has fet classes a la UAB, la UPF, la UOC, UCLA i la Beijing Language and Culture University (BLCU), i suposo que hi has impartit assignatures de temes diversos: literatura xinesa, traducció… Quina o quines t’agrada més ensenyar?

M’agraden totes: la docència m’encanta! M’agrada molt compartir el que he après amb els alumnes i mirar d’encomanar-los la curiositat per les coses que desconeixem i la passió per aprendre. Veure’ls créixer com a estudiants i com a investigadors és sensacional. Potser no és el més habitual en el món acadèmic, que té inèrcies bastant feudals, però a mi m’emociona veure com els estudiants progressen i aconsegueixen superar les destreses i els coneixements dels seus mestres. Si hagués de triar una assignatura en concret, com que la meva especialitat és la literatura, potser et diria que és la que m’agrada més impartir. Però també m’agrada molt ensenyar tot el que tingui a veure amb la història, el pensament o la cultura en general. 

Com a part de la teva faceta acadèmica, a part de fer classes, duus a terme una important activitat de recerca. En el teu cas, aquesta activitat que en moltes vegades queda amagada als calaixos o en publicacions d’abast molt restringit ha vist la llum en dos llibres molt interessants. El primer és Regresar a China, un llibre que ja vàrem comentar en aquest blog i que ens acosta a la Xina a través de la mirada de tres autors que van marxar a estudiar a l’estranger i que posteriorment van tornar a casa. Què et va fer triar aquest tema? 

L’origen de Regresar a China és a la meva recerca predoctoral. Durant molts anys vaig investigar sobre el fenomen dels escriptors xinesos que durant les primeres dècades de segle XX van marxar a altres països a estudiar i, posteriorment, van tornar a la Xina. És un tema que em va interessar per diversos motius: perquè va implicar milers de joves, perquè va tenir conseqüències en molts aspectes culturals, intel·lectuals i polítics. I suposo que també perquè en aquell moment jo també estudiava a l’estranger i vaig empatitzar amb aquests joves xinesos que havien de tornar al seu país, encara que fos en una època i un context molt diferents del meu. Vaig treballar en aquest tema durant més de deu anys, amb dues tesis doctorals i algunes publicacions acadèmiques. Llavors vaig pensar que, per tancar el projecte, en podia fer un llibre més assagístic com Regresar a China que donés a conèixer aquest tema a un lector menys especialitzat. 

En el segon llibre, Secondhand China, que has publicat fa poc, parles de la manera en què es percebia la Xina a casa nostra al tombant del segle XX, moment en què gran part de la informació que rebíem ens arribava a través de cultures pont. Per què vas triar aquesta època? Creus que el que comentes al llibre encara és vigent?

Sí, al llibre bàsicament explico com la imatge de la Xina i dels xinesos que ens vam forjar a Catalunya i a Espanya a l’inici del segle XX va estar molt determinada per imatges prèvies existents en altres llengües com l’anglès o el francès. Em vaig centrar en aquesta època perquè és un tema i un període que vam decidir investigar en un projecte de recerca col·lectiu amb els col·legues del grup ALTER. Ens va semblar que era una època important per a les relacions entre la Xina i el món, i que els contactes que hi havia en aquell temps havien estat menys estudiats que els d’èpoques anteriors i posteriors. Però és un fenomen molt vigent avui dia. Encara que ara sigui més fàcil accedir directament a la Xina en molts sentits, la manera com ens imaginem la Xina i els xinesos és encara molt indirecta, en el sentit que va a remolc del que circula en altres cultures més hegemòniques. 

Portem tot això a un camp concret, el de la publicació d’autors xinesos. Aquesta visió que comentàvem en la pregunta anterior influeix en la selecció que es fa de literatura per traduir del xinès?

Molt! És molt difícil trobar una obra xinesa que es publiqui en català o en castellà i que no hagi estat seleccionada, traduïda i publicada abans, generalment amb cert èxit, en anglès, francès o alemany. Això no és dolent per si mateix, perquè és un mecanisme que, al capdavall, ens facilita l’accés als autors xinesos. Però hem de ser conscients que ens imposa una determinada mirada cap a la Xina que no és ben bé pròpia i que no sempre s’ajusta a la nostra realitat o als nostres interessos. Un exemple molt clar és el que està passant avui dia a Hong Kong, Xinjiang o Taiwan. Són esdeveniments que haurien de tenir un ressò molt intens a Catalunya, perquè hi ha moltes similituds entre els respectius processos d’opressió política. Però com que la informació sobre la Xina ens arriba mediada pels mitjans anglòfons o francòfons, per als quals aquestes similituds no són tan evidents ni tan importants, no és estrany que tinguin un ressò menor. A l’opinió pública anglòfona o francòfona, el que passa a Hong Kong, a Xinjiang o a Taiwan interessa més en termes geopolítics o de governança mundial i no tant en relació amb les llibertats polítiques i individuals. 

A banda de la teva faceta com a investigador i com a autor, hi ha una faceta re-creadora: la de traductor. De fet, aquesta és la que et pot fer més conegut entre el públic general. Que jo sàpiga, s’han publicat tres traduccions teves, i diria que cadascuna reflecteix un moment clau de la literatura xinesa: un recull de llegendes, que ens portaria a l’època fundacional; un recull de relats de Lu Xun, que ens portaria al moment de canvi entre la Xina tradicional i la moderna, i un llibre de no ficció Mo Yan, que reflecteix un temps força recent del seu país. Tens algun preferit? 

La veritat és que m’encantaria traduir més, perquè trobo que és una activitat molt focalitzada i que et permet submergir-te en el text i fer-ne una interpretació que no deixa de ser creativa. Però només puc dedicar-m’hi de tant en tant, quan puc vincular algun projecte de traducció amb l’activitat acadèmica. De fet, això té una part de privilegi: com que no em dedico professionalment a la traducció, em puc permetre el luxe d’escollir molt bé les traduccions que faig. També m’agrada molt traduir perquè demana una gimnàstica mental molt diferent de la que demana la investigació o l’escriptura acadèmica. Són activitats que requereixen esforços molt diferents i es complementen molt bé. 

Sobre les preferències, a banda d’aquestes tres traduccions en format llibre, també vaig traduir un relat curt de l’escriptora Lin Huiyin per a un dossier de la revista Lectora sobre dones a l’Àsia Oriental que va coordinar el professor Pau Pitarch. Es titula “A trenta-set graus” i és una peça preciosa, d’estil modernista, publicada el 1934. Si n’hagués de triar una, diria que aquesta seria la meva preferida. També, en un altre registre, em va agradar molt l’assaig curt “Després de la Postguerra Freda” de la filòsofa Dai Jinhua que vaig traduir fa un parell d’anys per a L’Espill. 

Si tornem als tres llibres que comentàvem més amunt, suposo que tots tres deuen tenir característiques molt diferents. Pan Gu crea l’univers aporta llegendes i mites, mentre que Diari d’un boig de Lu Xun és una obra cabdal que reflecteix un moment de canvi en la societat xinesa i, també, en la manera d’escriure. Finalment, Canvis de Mo Yan sembla una escriptura més propera… Quin et va plantejar més dificultats, a l’hora de traduir? O diries que cadascun té les seves complicacions? 

Tots van ser difícils a la seva manera. El recull de mites i llegendes va ser un repte perquè era la primera traducció que vaig vincular a treballs de recerca que havia fet al doctorat. Els relats de Lu Xun van ser els més difícils de traduir perquè Lu Xun escriu en una llengua moderna però que encara està en procés de formació. I també perquè la seva obra té una gran profunditat històrica i existencial i vaig patir molt perquè la traducció transmetés d’alguna manera aquesta gravetat. La novel·la de Mo Yan no és particularment difícil a nivell lingüístic, sobretot si la comparem amb altres obres seves! Però va ser un encàrrec arran de la concessió del premi Nobel i l’editora em van donar deu dies per traduir-la. Tot i que és una novel·la força curta, això va tenir el seu punt de dificultat. 

Ja per tancar, ens podries fer cinc cèntims de què toca ara? Investigar, escriure, traduir… tens algun projecte al cap?

Ara estic acabant encara el projecte del qual forma part Secondhand China. Tot i que el llibre ja s’ha publicat i això ve a ser, en certa manera, un punt i final, encara tinc en marxa un parell de peces acadèmiques sobre el tema. I, d’altra banda, com que aquesta investigació forma part d’un projecte del grup de recerca, encara l’hem d’acabar de tancar del tot col·lectivament. Després tocarà obrir un nou projecte, que encara no tinc del tot clar, tot i que m’agradaria que tornés a quedar més centrat en la literatura xinesa i sinòfona. 

Moltes gràcies per tot el que ens has explicat, Carles. Un cop més, hem vist que l’especialista en xinès pot tenir moltes cares. Ens quedem amb ganes de continuar-te llegint i aprofitem per desitjar-te molt bon Dia de la Traducció!