Categoria: 5 estrelles

Fantàstic! Us el recomano de totes totes!

I Premi Marcela de Juan: Alicia Relinque

On Per sifuroIn 5 estrelles, Caràcter xinès, Perfil de traductorDeixa un comentari

pabellon-peonias-relinqueEl dia 16 d’octubre es va atorgar el I Premi Marcela de Juan, que premia la traducció al català o al castellà d’una obra escrita en xinès (només s’accepten traduccions directes). La idea és alternar les edicions que premiïn el català i el castellà, i donar un premi cada dos anys. Aquest any, es premiava la traducció al castellà.

L’acte va ser senzill i amè, amb parlaments de diversos membres de l’estructura que dona cobertura al premi: el president de l’Institut Confuci, la rectora de la UAB, el degà de la Facultat de Traducció i Interpretació (UAB), la presentadora de l’acte… Tots van estar molt encertats en el seu camp, però cap no va igualar la lucidesa, l’energia i l’entusiasme del parlament de la guanyadora, Alicia Relinque Eleta.

A l’Estat espanyol no hi ha moltíssims traductors del xinès, però la veritat és que n’hi ha de molt bons. La guanyadora d’aquesta edició n’és una mostra. Només cal dir que l’obra que li ha valgut el premi és El pabellón de las peonías, una obra mestra de la literatura xinesa que, al meu parer, acumula diversos factors de dificultat:

  • Escriptura en xinès clàssic, que sol ser més sintètic (i críptic) que l’actual.
  • L’obra original és una peça de teatre que combina diversos estils narratius: prosa, teatre pròpiament dit i poesia.
  • El text està ple de referents i al·lusions totalment desconeguts per a la majoria de lectors hispanoparlants. Ha calgut posar-hi una bona quantitat de notes de traducció.

I segur que em deixo alguna cosa. Ja podeu intuir, doncs, que es tracta d’una traducció molt treballada que constitueix una aposta editorial arriscada, i el jurat ha volgut reconèixer el projecte amb aquest premi. Per rematar-ho, la presentació de l’editorial Trotta és brillant, amb tapa dura i paper de qualitat.

Com deia més amunt, el parlament que ens va adreçar Alicia Relinque va estar ple d’explicacions i exemples sobre com havia procedit a fer la traducció, i ens va deixar sorpresos per l’energia i la passió amb què parlava de la feina feta. Jo no la coneixia, tot i que sí que li havia llegit alguna traducció, i em va sorprendre molt agradablement la simpatia i la familiaritat amb què ens va parlar.

Si anem més enllà de l’obra guanyadora, puc dir que estic contenta de veure que el panorama de la traducció del xinès té professionals preparats per continuar fent-nos arribar literatura xinesa de la bona, i crec que la iniciativa encapçalada per Helena Casas-Tost és una bona manera de fomentar i promocionar la traducció d’aquest idioma.

Per acabar, no puc no recomanar-vos un parell de traduccions en què ha participat Alicia Relinque Eleta:

  • Jin Ping Mei o El erudito de las carcajadas. Aquesta edició de luxe d’Atalanta està traduïda, prologada i anotada per Relinque. Una joia de la literatura clàssica xinesa, coneguda pel to pujat de les històries que hi passen. Però no us deixeu enganyar: no tot s’acaba al llit. En aquest blog hem parlat de la traducció al francès d’aquesta obra.
  • El sueño del pabellón de oro. En aquesta ocasió, Relinque és la revisora de la traducció. Per a mi, aquesta és la millor obra de la literatura xinesa clàssica. Són dos totxarros que val molt la pena llegir. En aquest blog hem dedicat una entrada al primer volum i una altra al segon.

Això és tot. Ara, toca esperar l’edició del 2019, que premiarà una obra xinesa traduïda al català. Mentrestant, podeu trobar més informació sobre el lliurament d’aquest premi a la web de les entitats que han organitzat aquest certamen: la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB, el Grup de Recerca en Traducció del Xinès al Català/Castellà (TXICC) i la Fundació de l’Institut Confuci de Barcelona.

Flanagan: postals des de Tasmania

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres2 comentaris

desig-flanaganM’he llegit Desig, de Richard Flanagan. I ja us dic que li dono 5 estrelles. Me’l vaig comprar per quatre motius:

  • L’autor: ja he llegit altres coses de Richard Flanagan i m’han agradat.
  • La traductora: la Josefina Caball, que no em falla mai.
  • L’editorial: Raig Verd, que tampoc sol fallar-me.
  • El llibre: un llibre molt bonic, que ve de gust tenir a les mans.

Com deia més amunt, ja coneixia l’autor. En aquest blog hem parlat de L’estret camí cap al nord profund, un retrat brillantíssim de la Segona Guerra Mundial a l’Àsia del Sud i a Austràlia, i Mort d’un guia de riu, que no em va agradar tant però també està força bé. I, és clar, no hi ha 2 sense 3, oi?

Desig ens porta al segle XIX, i ens fa veure la història des de dos llocs diferents: la Tasmània d’aleshores, que encara es deia Terra de Van Diemen, i l’Anglaterra de Dickens. Veurem, doncs, la vida dels aborígens de Tasmània, que la raça de gent vinguda d’Anglaterra i altres països volia exterminar per poder dominar completament el territori, i l’Anglaterra industrial, llardosa i contaminada (boira, a Londres? hahahahaha… i a Manchester, també!) que Dickens va retratar a les seves obres. Un Dickens que apareix, també, en aquest llibre, com a manera d’enllaçar els dos països mitjançant la seva connexió amb Lady Jane, que és el nus central de la història.

La Tasmània colonial la veurem mitjançant la vida del governador de l’illa i la seva dona, que se les donen d’intel·lectuals i cultes, molt per sobre de la població original del territori, que es veu reduïda a l’anorreament, a l’alcoholisme, la inacció, la malaltia… I tot això ho veurem reflectit en la Mathinna, una òrfena aborigen que Lady Jane adopta i intenta educar “a l’anglesa”. Segur que ja us ensumeu que el projecte no acaba d’arribar a bon port, però el que no us podeu imaginar és com acaba tot, com s’enllaça Tasmània amb Anglaterra, ni el paper que Dickens hi té.

El que sí que us diré és que no us quedeu a l’últim full de la novel·la. Gireu pàgina, sisplau, i llegiu-vos la recomanació de l’editoral. Poques vegades ha estat tan encertada!

Shakespeare i Sellent: el valor del traductor

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres2 comentaris

shakespeare-versions-sellentM’ababo de llegir Shakespeare, versions a peu d’obra, i he de dir que ha estat un plaer immens. Per començar, és immens perquè el llibre ho és: 1.071 pàgines de no-res, que pesen aproximadament un quilo i mig. No és la mena de llibre que pots passejar amunt o avall per aprofitar les estones mortes al metro. Cal felicitar la gent de Núvol (@nuvol_com) per una publicació tan impecable i elegant.

Però la immensitat principal rau en el fet que aquestes històries, escrites fa més de quatre-cents anys, encara tinguin interès avui dia. A mi no deixa de sorprendre’m. Com és lògic, unes són més interessants que altres, però diria que, en general, han envellit força més dignament que segons quina pel·lícula dels anys vuitanta, per exemple.

És evident que una part important d’aquesta vigència es deu al fet que, amb tots els respectes, aquestes obres són uns magnífics culebrons, i això sempre enganxa. Tracten temes que no passen mai de moda, com l’enveja, l’amor, l’odi o la venjança, i només per això ja tenen un punt guanyat. Però això, és clar, no és suficient, i una altra part important cal atribuir-la a la manera en què s’expliquen aquestes històries: Shakespeare és un guionista excepcional, mestre de “l’enredo”. Només cal llegir-se Ricard III per veure els embolics familiars que l’autor és capaç de crear: entre Ricards i Eduards, us fareu el mateix embolic que a Cien años de soledad amb els Aurelios.

Ara bé, hi ha un altre element que cal tenir molt en compte i que no sempre es valora prou: el traductor. Heu llegit alguna obra de Shakespeare en anglès? Si es que sí, suposo que estareu d’acord que si no és una versió simplificada hi ha fragments que costen de seguir: la riquesa de vocabulari en una llengua que no és la nostra, així com els 400 anys que han passat, són un obstacle important. Per això estic molt contenta de veure que tenim traductors tan dotats com Joan Sellent, que ha estat capaç de fer- arribar aquests clàssics d’una manera entenedora i, al mateix temps, amb una aura de certa classicitat que ens recorda l’origen dels textos. També és molt notable la introducció que ens fa, curta i al punt, on justifica algunes de les decisions que ha hagut de prendre a l’hora de fer la traducció.

Dit això, toca parlar una mica més de les històries, i us comentaré quatre notes que he anat prenent mentre llegia. Per començar, us diré que l’obra que menys m’ha agradat és Coriolà. Potser és per l’entorn en què està ambientada o pel tema que toca, però la veritat és que la trobo una mica feixuga. L’altra que se m’ha fet llarga és Somni d’una nit d’estiu, però ho atribueixo al fet que l’he vista o llegida força vegades.

La millor, per a mi, ha estat Nit de Reis, una història divertida amb el típic enredo de bessons que es confonen i que té el plus de comptar amb alguns personatges que no parlen gaire bé (diuen una paraula per una altra, i coses per l’estil). Això també es dóna a Somni d’una nit d’estiu, on hi ha personatges de poc nivell educatiu que ens deleiten amb frases com ara “Rugiré de tal manera que faré les durícies del personal” (per si no queda clar, volia dir “delícies”). Per tancar la llista, hi ha dues històries, Hamlet i Ricard III, que han estat molt agradables de llegir. Són històries de venjança amb molts morts pel mig, i amb dues de les frases més pronunciades de la història: “ser o no ser”, a la pàgina 72, i “El meu reialme per un cavall” a la 1.006.

Si no volem que aquesta entrada sigui igual de llarga que el llibre, valdrà més que ho deixem aquí. En resum, podem dir que es tracta d‘un recull d’obres sublims de Shakespeare traduïdes magistralment per qui ha estat mestre de traductors (afortunats els qui el van tenir de professor a la facultat de Traducció de la UAB). Un llibre que us recomano que us llegiu tranquil·lament a casa, sense moure’l gaire de lloc.

Aprofiteu aquestes vacances per llegir-lo!

L’ombra de Cabré és allargada

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres5 comentaris

lombra-de-leunucI dura 453 pàgines, que m’he llegit en tot just tres dies. Tres dies, m’ha durat L’ombra de l’eunuc. Una obra fascinant i atractiva que m’ha tingut enganxada en tot moment.

Pel títol no deduiríeu pas de què va, no? Per dir-ho curt, es tracta d’una saga familiar que incorpora, a més, la vida secreta del protagonista durant els darrers anys de la dictadura de Franco. Totes dues línies són interessants, és clar, però jo em quedo amb la història familiar, amb totes les explicacions que ens fa el tiet d’en Miquel, el protagonista. És una història plena d’entrebancs, secrets i històries de família que l’autor ens fa arribar en píndoles addictives, fins al punt que no podem parar. Repassarem la història de la família des de finals del segle XVIII, veurem els secrets més ben guardats de la rebesàvia (un punt clau del llibre, aquest!) i alguna altra giragonsa que no us puc avançar perquè us faria un spoiler massa gros.

I tot això, totes les explicacions, es donen durant un sopar en un restaurant que havia estat la casa pairal de la família d’en Miquel, que se la va… No. Això no us ho puc pas dir. Haureu de llegir-vos vosaltres el llibre per saber-ho.

Només hi ha una cosa que em portava una mica boja, i és l’alternança entre la tercera persona i la primera. Ja ho he vist en algun altre autor, i la veritat és que crec que és més embolic que una altra cosa. També cal dir que hi ha alguns errors de puntuació, amb alguna coma que va on no toca, o un punt que seria necessari però no hi és. A part d’això, la novel·la és perfecta, i per això li dono 5 estrelles, una puntuació que m’agrada reservar per a uns pocs escollits.

En definitiva, Cabré és un dels millors autors de casa nostra (el puto amo, si em perdoneu l’expressió). Si hagués nascut en algun altre país, probablement seria candidat al Nobel. Si faig un repàs dels llibres d’ell que he llegit, diré que Jo confesso és una bona novel·la, tot i que no és la que més m’ha agradat, i Viatge d’hivern, com tots els reculls de relats d’aquest món, té moments pitjors i millors. En canvi, Les veus del Pamano i Senyoria són dues obres que es mereixen molta més presència de la que tenen. Proposo Les veus del Pamano com a lectura obligatòria de batxillerat… a l’assignatura d’història. Perquè no convé oblidar, i menys ara.

Whitehead i el camí de la llibertat

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres11 comentaris

underground_whiteheadQuin tros de llibre, senyors, quin tros de llibre. Colson Whitehead ens regala una història plena d’emoció a The underground railroad, un llibre que ens explica la història de la Cora, una esclava negra de Georgia, que s’escapa de la seva plantació fent servir una xarxa ferroviària imaginària que, en realitat, és un reflex de la xarxa de camins i cases segures que tenia el mateix nom que el títol del llibre.

Havíeu sentit a parlar mai, d’això? Jo no. I em sap greu no haver-ho descobert fins ara, ja que trobo que és un concepte molt interessant: rutes que els abolicionistes i els seus al·liats protegien i vigilaven per tal de donar ajuda als esclaus que fugien dels seus amos. Això és real. Ho trobareu explicat en diversos llocs, i a la Wikipèdia en teniu una explicació abreujada.

Però l’autor no és queda aquí. Partint d’una base històrica que reflecteix la situació esclavista a mitjans del segle XIX, Whitehead ens passeja per diversos estats en què  la situació dels negres -esclaus o no- varia notablement. I aquí és on combina fets reals amb invencions que ens costarà molt de saber en quina banda de la línia cauen. Com dèiem més amunt, l’underground railroad existia, tot i que no era una xarxa ferroviària real. No he pogut documetar el que apareix com a Freedom Trail, que al llibre és un camí al llarg del qual pengen els negres que troben a Carolina del Nord, i tampoc he pogut assegurar-me de la veracitat del que expliquen sobre la seva estada a Virgínia. D’altra banda, però, sí que hi ha coses que són autèntiques, com l’esment que fa a la rebel·lió de Southampton i al cabdill d’aquest grup de gent, en Turner.

En tot cas, es tracta d’un llibre que ha tingut una gran rebuda al seu país, els Estats Units, on ha rebut el National Book Award, i que ens obrirà els ulls sobre un tema que, a nosaltres, aparentment, ens queda lluny. És una història dura, però enriquidora, i m’ha recordat vagament el Song of Solomon de Toni Morrisson, que em va agradar molt. Si us llegiu The underground railroad viatjareu des del sud més esclavista al nord, i sabreu on és la mare de la Cora: creieu-me, tindreu ganes de saber-ho des de la pàgina 20.

També voldria dir que si el llibre t’atrapa des de la pàgina 1 no és només pel tema, sinó perquè està escrit de tal manera que costa deixar una pàgina a mitges, i això és mèrit de l’autor. Potser l’haurem de seguir, d’ara endavant.

Per acabar, us diré que aviat podreu llegir-lo en català. Sí, en català. Als qui, com jo, sou seguidors d’Edicions del Periscopi, no us sorprendrà que us digui que són ells qui ens posarà aquest llibre a les mans, segurament al setembre, amb un traductor de solvència contrastada. O sigui que ja us el podeu posar a la llista i, mentrestant, podeu llegir algun dels títols que han publicat i que hem comentat en aquest blog. Només cal que cerqueu “Periscopi” a la capseta de dalt a la dreta.