Tenko, Flanagan!

estret-cami-flanaganS’acosta Sant Jordi i se’ns acumula la feina. Hi ha tot de llibres que voldria llegir i comentar abans de fer la llista de recomanacions per a la nostra gran diada, o sigui que haurem de publicar més sovint. Estigueu atents al bloc!

Per encetar aquesta carrera cap al dia de més gasto llibreter de tot l’any, avui parlarem de L’estret camí cap al nord profund, de Richard Flanagan, flamant Premi Man Booker 2014.

L’estret camí és un d’aquells llibres que fa que el que et llegeixis després sembli poca cosa. Una història intensa, amb salts endavant i endarrere, que exigeix un esforç del lector, que el fa a gust. Unes descripcions vives i molt realistes que et fan ensumar la merda, el vòmit i la por, i també la flaire de la jungla, el verd de les plantes exuberants…

La història gira entorn de Dorrigo Evans, un australià que va ser presoner de guerra dels japonesos i que va ajudar a construir una línia de ferrocarril enmig de la jungla. Si heu vist la magnífica sèrie Tenko, de la BBC, segur que us podreu situar. En el llibre, però, veureu que s’alternen present i passat per anar teixint la història que us embolica i no us deixa marxar fins al final.

És una magnífica obra amb una traducció no menys magnífica de la Josefina Caball i l’habitual presentació acuradíssima de Raig Verd, amb una de les millors portades de la col·lecció (Noemí Giner, si no m’equivoco, és l’artista que cal felicitar). És un 5 estrelles com una catedral.

Personalment, he trobat especialment interessant la descripció de la duríssima vida que els presoners de guerra duien als camps de treball japonesos i m’ha sorprès molt el retorn a la vida civil de vencedors i vençuts. Mentre els australians intenten passar pàgina i no quedar marcats pels esdeveniments, els japonesos tornen amb la cara ben alta i el convenciment que van fer el que tocava. No us perdeu, tampoc, el personatge d’en Goanna, la seva procedència i el seu drama personal. Si no coneixeu gaire la història asiàtica del segle XX i el paper que hi va tenir el Japó, fixeu-vos en els detalls que l’autor ens proporciona sobre aquest tema. No us quedeu només amb el drama dels presoners.

Crec sincerament que és un llibre que val molt la pena que llegiu o que regaleu per a Sant Jordi. Definitivament, apareixerà a la meva llista.

La tristor de les flors de la perera

Les-pereres-fan-flor-blancaEl darrer llibre de Gerbrand Bakker que ha publicat Raig Verd es diu Les pereres fan la flor blanca, i l’ha traduït, com els dos anteriors, la Maria Rosich. Aquest té la portada més bonica de tots, és el més curt i és el més trist. Normal: parla del drama d’un nen que es queda cec i de com ho accepten ell, son pare i els seus germans (la mare no hi és). I el gos també és molt important. Per a mi, un dels personatges centrals de la història.

Com deia, és una història molt trista, però explicada amb la suavitat habitual d’en Bakker, sense explicar-ho tot amb pèls i senyals, perquè tu puguis emplenar els forats que et proporciona i fer-te una mica més teva la història. El primer capítol, “Negre”, és certament premonitori, tot i que quan comencem no ho sabem. I després de situar-nos en el context familiar del nen (en Gerson), patapam! La cleca. Es queda cec.

A partir d’aquí, el llibre canvia de color i veus com tots els elements de la història es van situant per encarar el final, un final que s’entreveu abans d’arribar-hi, com quan vas per una carretera de corbes i veus el lloc cap a on et dirigeixes però a la corba següent torna a quedar amagat.

I en aquesta última corba és quan realment veus on acabarà la història, amb el gos, en Daan, com a testimoni mut. Diu l’autor que aquest llibre és la seva reacció a la mort de la seva neboda per ofegament (ho va dir a la Setmana del Llibre en Català). Si és així, crec que és un dels millors recordatoris que li podia fer.

El llibre és curt, i no puc allargar-me gaire més sense explicar més coses de les que voldria. Si en voleu més informació, val la pena que feu un ull a altres comentaris, com els de les llibreries L’espolsada o No llegiu, i també aquest de Nació Digital. Veureu que és una història que no us podeu deixar escapar, i que heu de comprar, llegir o regalar.

 

 

Guía de estilo para el uso de palabras de origen chino

Casas-Tost, Helena; Fustegueres i Rosich, Sílvia; Qu Xianghong;
Rovira-Esteva, Sara; Vargas-Urpi, Mireia.
Guía de estilo para el uso de palabras de origen chino.
Adeli Ediciones, juny de 2015.
134 pàgines.

guia_uso_palabras_chinasLes membres del Grup de Recerca en Traducció del Xinès al Català/Castellà (TXICC) hem estat treballant molt de temps en un projecte que aquest any finalment ha vist la llum: una guia d’estil per a l’ús de paraules d’origen xinès amb observacions pràctiques, pensada per a un gran ventall d’usuaris. Fa un parell de mesos vam publicar la versió catalana, que va comptar amb el suport de la Direcció de Política Lingüística, i ara arriba a les nostres (vostres) mans la versió castellana, publicada per Adeli Ediciones.

Es tracta d’un llibre breu, de 134 pàgines, que tracta dotze aspectes diferents, des dels mètodes de transcripció de la llengua xinesa fins al nom de determinats menjars, passant per les unitats de mesura, les festes tradicionals i altres temes. Totes aquestes explicacions van acompanyades d’un glossari força extens que, per a cada terme, indica la transcripció en pinyin, els caràcters i la paraula que cal usar en català, i que també us remet al capítol de la guia on es parla d’aquest tema. També és interessant destacar que al web de l’editorial hi trobareu l’àudio que reprodueix les síl·labes xineses.

Cal afegir que l’editorial, Adeli Ediciones, ha fet una molt bona feina a l’hora de donar forma a tot el contingut que hem acumulat. Si teniu el llibre a les mans, veureu que les taules es diferencien clarament de la resta del text, i també destaca el quadre de recomanacions que trobareu al final de cada capítol. La lletra es llegeix perfectament (tant el text en castellà com els caràcters xinesos); el paper és d’aquell groguenc i una mica aspre que facilita passar la pàgina; a la part superior de les pàgines senars hi ha el nom del capítol corresponent, i els apartats estan marcats molt clarament.

En definitiva, es tracta d’un petit llibre que us pot ser molt útil per citar conceptes xinesos, adreçar-vos a persones xineses o entendre determinats aspectes d’aquesta llengua que ens és tan llunyana. Està pensat perquè us el pugueu llegir sencer o perquè, simplement, consulteu un capítol concret o el glossari.

Val la pena que n’aconseguiu una còpia!

La mort més divertida, la de l’Skippy

Skippy_DiesAvui us vull presentar un llibre que té de tot: escenes patètiques, divertides, tendres… és Skippy dies, d’en Paul Murray, una novel·la que no he sabut veure si s’ha traduït al català o castellà. És una novel·la absolutament recomanable, tan addictiva que em vaig saltar la parada del metro. I, atenció, no em vaig saltar una parada sinó dues! Un senyor es va preocupar i tot quan em va veure desorientada a la Línia 4 de Barcelona. 🙂

No m’havia passat mai, però és que realment l’escena en què estan fent el casting per a un festival que commemora l’aniversari de l’escola on estudien els protagonistes i un alumne fa una actuació que consisteix a tirar-se un pet i posar-se un encenedor per encendre el gas no té preu. Encara ric ara.

La novel·la comença amb la mort de l’Skippy en una “donuteria”. A partir d’aquí, l’autor tira enrere i ens va presentant els personatges, tota una colla de nois que estudien interns en una escola irlandesa. Hi ha moments absolutament delirants, com quan fan una màquina del temps, i també hi ha moments tristos i tendres, com quan pensen en l’Skippy. Un no sap mai que trobarà faltar algú fins que no hi és, oi?

En definitiva, és un llibre molt bonic i divertit a l’hora. Si podeu llegir en anglès us recomano que no us el deixeu perdre. I al juliol en Murray treu una altra novel·la, The Mark and the Void. Si és la meitat de bona que aquesta, ja em conformo!

Si voleu veure què en pensa altra gent, visiteu Desierto: opinió sobre Skippy Dies. Un gran llibre per a les tardes d’estiu…

 

M’agradaria parlar de Mikhalopulu

MagradariaJa us vaig dir a l’entrada de Sant Jordi que hi havia un llibre que encara no havia pogut comentar però que valia molt la pena. És un llibre primet, de tons grisos, que es diu M’agradaria. L’autora és l’Amanda Mikhalopulu, la traductora es diu Mercè Guitart i l’editorial que el publica en català és Raig Verd.

Si el trobeu en un prestatge, vist pel llom, us passarà desapercebut. De fet, no me’l vaig comprar jo. Va ser un regal inesperat d’algú que em va assegurar que m’agradaria. I va tenir raó. Últimament he llegit uns quants llibres que són reculls de relats, i normalment quan n’acaba un en comença un altre i santes pasqües. En aquest cas, en canvi, cada relat, cada bocinet de llibre, reflecteix un tros d’una mateixa realitat. I això fa que t’ho llegeixis buscant connexions, coses en comú.

No puc explicar gaire més coses sense explicar-vos-ho tot. El que sí que us diré és que hi ha coses inesperades, coses que quan veieu direu, “ah, sí, ara ho entenc”, “ah, vet aquí per què deia allò…”.

Puc dir que és un petit gran llibre, i que m’agradaria poder llegir més coses d’aquesta autora en català, sobre tot si estan tan ben traduïdes i presentades com en aquest cas.

Com vaig dir en un altre cas, ja fa temps, “compreu-lo, llegiu-lo, regaleu-lo”. Categoria 5 estrelles de luxe.