The noodle maker

Ma Jian. The noodle maker: a novel.
Farrar, Straus and Giroux, 2006.
Edició per a Kindle (equivalent a 193 pàgines).
Traductora: Flora Drew.

Un llibre fluixet. Sí, Ma Jian és un escriptor moooolt conegut. Però ja sabem que quan un porta l’etiqueta de “dissident” queda inclòs automàticament en la categoria de “gran escriptor”. I no n’hi ha per tant. El llibre és una agrupació de relats curts absolutament estrambòtics que il·lustren situacions molt diferents. the noodle maker

Admeto que les històries tenen una certa gràcia, i que també està ben pensat que siguin independents i que, al mateix temps, comparteixin personatges: la protagonista de la història del tigre és l’exnòvia de l’escriptor de la història del gos, l’escriptor de carrer fa una carta per a la mare de la noia suïcida, etc. Tot i així, trobo que l’estil és força pobre i que les històries són excessivament extravagants: tornant a la història del tigre, per exemple, trobo que suicidar-se en públic deixant-se menjar per un tigre queda fora del que jo puc digerir. Massa coses rares en tan poques pàgines.

Dit això, us comento alguns detalls que hi he trobat. Són curiositats o coses que m’han xocat:

  • A la història del crematori privat, diu: “he always gave an extra seven minutes to anyone over the standard one hundred and thirty kilogram weight”. Algú té la versió xinesa i pot confirmar aquest pes? Trobo que per ser estàndard és una mica exagerat… o potser no ho he entès bé?
  • És una de les poques novel·les que he llegit en què es parla dels (difunts) FEC, la moneda per a estrangers que es va fer servir a la Xina fins a la dècada de 1990, i explica ben clar què són i què eren les Friendship Stores: “a permit to buy goods at the Friendship Store, which was generally reserved for foreign visitors”.
  • Té punts de “guiño al lector” com ara aquesta gran frase: “How can you expect a girl who has grown up reading Selected Writings of Mao Zedong to be cultivated, elegant or refined?”.

En resum, tot i que les històries, com us he dit, són massa rocambolesques per al meu gust, és un llibre on podreu veure situacions reals de la Xina de finals de segle XX, com ara els FEC, la picaresca a l’hora d’establir negocis, els suborns… per acabar, us deixo amb un fragment que m’ha semblat especialment bo i que, segurament, reflecteix la manera de pensar de molts xinesos:

“We grew up in a spiritual vacuum, cut off from the rest of the world. A wasted generation. When the country started to open up, we were the first to fall. Foreign culture is the only religion now, but we have no means to understand it, or appreciate its worth. Half a century has gone by, and suddenly we find ourselves in the forest of modern life without a map or a compass. How can a society numbed by dictatorship ever find its way in the modern world? We are unable to think things through for ourselves, we have no reference points, we feel lost and out of our depth.”

En resum: si sou fans de Ma Jian, no us deixeu influir per la meva opinió negativa.

El do

Mai Jia. El do.
Edicions 62, 2014.
Edició per a Kindle.
Títol original de la traducció que s’ha fet servir com a original: Decoded.
Traductora: Núria Parés i Ernest Riera.
Hauria hagut de fer cas de l’instint: traducció indirecta, dos traductors, massa propaganda… tot això feia preveure un desengany, que és el que ha passat al final. Hi he caigut de quatre potes.el_do
Per començar, algun dia m’agradaria que m’expliquessin perquè, quan es fan traduccions indirectes, per què no s’encarreguen a gent que tingui coneixements de la cultura original del llibre. O per què no se n’encarrega una revisió crítica a algun sinòleg. Entenc que hi ha motius perquè una editorial faci traduccions indirectes (temps, preu, falta de traductors de la combinació directa, el que vulgueu!), però el que no entenc és que no es digui clarament que és una traducció indirecta (no passa res, si està ben feta).
Tampoc entenc que, amb tot el bé de déu de novel·les que s’escriuen en xinès, ens venguin aquesta dient que és un thriller (ho vaig llegir bé?), quan en realitat és el repàs de la història d’un geni matemàtic tirant a autista, sense gaires misteris ni dolents de la película. I si no hi ha dolent, no hi ha emoció.
D’altra banda, he trobat coses que m’han enterbolit la lectura, com ara que diguin que la persona X és la mare del protagonista, quan era l’àvia, vacil·lacions entre vos i vostè en un mateix paràgraf, expressions temporals dubtoses (què comença abans, en general, la primavera o l’Any Nou xinès?), puntuacions una mica estranyes o detalls com dir “en Rong Lillie” quan ens referim a una dona. Tot plegat em fa pensar en, com a mínim, una revisió poc acurada.
Total, que entre una cosa i l’altra, no m’ha agradat gaire aquest llibre. No sé si la traducció en anglès està gaire millor, tot i que dubto que hi hagi prou diferència per enganxar el lector: si la història no és bona, no cal donar la culpa als traductors. Tot plegat em recorda L’esperit del llop, que també em va desagradar força i que ja hem comentat anteriorment. Casualment, també era una traducció indirecta. Ens haurem de plantejar on està en problema: en la primera traducció? en la segona? o, directament, eren històries no gaire bones i amb un excés de publicitat favorable?
Potser al final el que té més raó que un sant és l’autor, que evita dir que el llibre és un thriller:

El joc d’espionatge tan sols és una aparença: jo escric sobre les persones. Sobre la gent que pateix alienació laboral: el seu esperit, el seu destí, els seus dolors o desitjos més interns. Mai Jia, Time Out Beijing (tret de la web d’Edicions 62)

Per acabar, una pregunta capciosa que és una bona endevinalla: en una traducció indirecta feta per dos traductors que ve d’una traducció directa del xinès a l’anglès, quan ens diuen que hi ha una “nota del traductor”… de quin traductor ens parlen? El que ha fet la traducció a l’anglès o els que l’han fet al català?

 

Kinder than solitude

Yiyun Li. Kinder than solitude.
Fourth Estate, febrer 2014 (edició Kindle).
Equivalent a 320 pàgines.

Fa mitja hora que faig voltes per Internet. Ara poso al dia el flipboard de Caràcter xinès, ara em miro una cosa a Amazon, ara em llegeixo un post… i no acabo de posar-m’hi. Aquest llibre em costa de comentar.

Quan vaig veure que la Yiyun Li havia tret llibre nou em va faltar temps per descarregar-me’n una mostra amb el Kindle (ves a saber quan sortirà, traduït) i començar a llegir. La mostra no em va entusiasmar, però, què coi, aquesta autora no falla! I, patatam, em vaig comprar el llibre.

Es tracta d’una història que comença l’estiu de 1989, a Pequín, poc després dels fets de Tian’anmen, i que mostre l’evolució dels personatges 21 anys després, quan mor la Shaoai, una dels quatre protagonistes, després d’una llarga malaltia causada per un enverinament.

La veritat és que no m’ha impressionat gaire. Si us llegiu alguns comentaris de lectors a amazon, veureu que la deixen superbé, però la veritat és que jo no li trobo el què. I em costa trobar la manera d’explicar-vos-ho, perquè és un llibre que m’ha deixat una mica confusa. Trobo que tot el que toca, ho toca a mitges. No aprofita la intriga que envolta l’enverinament de la Shaoai, no explora a fons les vides als Estats Units de la Moran i la Ruyu. Ni en els fets de Tian’anmen. No aprofundeix en res.

Per a mi, l’única cosa que realment val la pena és quan descriu el Pequín de finals dels vuitanta, els carrerons, la vida veïnal. A part d’això, és un llibre força prescindible, que no té la força dels seus dos llibres de relats: Los buenos deseos i Noi d’or, noia maragda (aquest últim és l’entrada més visitada d’aquest bloc!). Començo a pensar que la seva força rau, precisament, en la capacitat d’emocionar-nos i remoure’ns per dins amb narracions curtes, i que perd força quan s’allarga. De fet, l’altra novel·la que li he llegit, Las puertas del paraíso, també perd una mica de gas, tot i que està molt per sobre d’aquesta Kinder than solitude.

Ballant per Internet, he vist que no sóc l’única que ha quedat una mica decebuda i que, de fet, hi ha crítiques força més sagnants que la meva, com aquesta de The Guardian, on es queixen, més o menys, del mateix que jo: personatges plans, explicació insulsa de la vida de les dues emigrants… Vaja, que aquest llibre no us el posaré a la llista de Sant Jordi (que s’acosta, s’acosta, cavalcant!) i espero que la propera vegada que la Yiyun Li publiqui alguna cosa recuperi la potència d’altres vegades.

Per acabar, us volia dir que avui estrenem les “etiquetes de qualificació”. D’ara endavant, cada entrada tindrà una valoració de 1 a 5 estrelles, que posarem en forma d’etiqueta. Potser és evident, però permeteu-me que us digui que com menys estrelles tigui un llibre, menys m’haurà agradat i com més estrelles tingui, més m’haurà agradat. La qualificació de 3 estrelles vol dir que el llibre està prou bé com per llegir-lo. A més de servir-vos de resum de l’opinió sobre el llibre, recordeu que podeu filtrar per etiquetes (només cal fer-hi clic per veure quines entrades tenen l’etiqueta que us interessi), o sigui que si voleu una llista de recomanacions automàtica en tindreu prou amb filtrar pels llibres que tinguin 5, 4 o 3 estrelles. Llàstima que avui comencem amb un 2.

En Verdon prometia més

Aquesta vegada li ha tocat a Think of a number, de John Verdon. Feia anys i panys que el tenia a la llista, i finalment m’he decidit a comprar-lo i a llegir-lo: descarregar mostra al Kindle, llegir la mostra, comprar el llibre. Pim-pam.think_number

Igual de pim-pam que el llibre. No hi ha un moment de descans, la veritat és aquesta. Anem amunt i avall, d’assassinat en assassinat i de misteri en misteri. De tota manera, la història, que començava molt forta i prometedora, decau una mica a mida que va avançant. Per algun motiu, l’autor s’entesta a intercalar-hi bocinets de la vida personal del protagonista que fan el contrapunt a la història de sang i fetge, però trobo que tampoc ho explota prou i que ens quedem com… a mitges…

En definitiva, un llibre ple d’enigmes i investigacions policíaques, que està bé, però que tampoc mata… Considero que les novel·les de Jo Nesbo són molt més completes que aquesta. De tota manera, si us agrada l’acció i teniu curiositat per aquest autor que ha venut tant, no us matarà intentar-ho.

Podeu descarregar la versió original per a Kindle a amazon, i també podeu comprar la versió en paper en el mateix idioma. Així mateix, la trobareu publicada en català i en castellà. A gust del consumidor!

L’emigració interior xinesa

Els temes per a novel·la són inesgotables, i jo encara no havia llegit mai res sobre les noies que migren dels pobles a les grans ciutats xineses per intentar aconseguir una vida millor, lluny de la misèria i dels costums antics. O sigui que em vaig comprar Northern Girls, de Sheng Keyi.Northern_girls

Per a mi, aquest llibre ha estat un descobriment, ja que presenta les històries de dues noies que decideixen marxar del seu poble i anar a Shenzhen durant la dècada de 1990. En aquell moment, Shenzhen era una de les poques zones de desenvolupament especial (=economia menys controlada) que hi havia a la Xina i gaudia d’una mena d’aura i era l’origen d’un mute de mites i llegendes urbanes que atreien molta gent que volia trobar una feina més ben remunerada que als seus llocs d’origen amb la il·lusió de fer-se rics.

La protagonista de la novel·la, la Xiaohong, és una persona optimista que no dubta de la capacitat pròpia d’aconseguir el que vol, i que, potser per això, no té prou en compte la capacitat dels altres per posar-li entrebancs o intentar aprofitar-se d’ella. Massa innocent? Naïf? Passota? No sabria com definir-la. I tampoc dubta a treure profit del seu propi cos o dels contactes per aconseguir el que es proposa.

No és una novel·la inoblidable. No passarà a la història, però sí que ens permet fer una ullada a una realitat que, segurament, continua vigent: la migració interior xinesa, il·legal, cap a les grans ciutats. El trasllat il·legat de les persones d’una zona a una altra implica la pèrdua de molts drets i facilitats que sí que teniu si us quedeu a la zona que teniu assignada. Si us llegiu el llibre, podreu fer-vos-en una bona idea. Si voleu tenir més informació sobre aquest tema i sobre l’autora, llegiu-vos aquesta entrevista amb l’autora.

Ah, i el que m’agradaria saber és si us heu fet amics de la protagonista o si, al contrari, l’heu trobada un xic insuportable…