Categoria: Llibres

L’ombra de Cabré és allargada

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres5 comentaris

lombra-de-leunucI dura 453 pàgines, que m’he llegit en tot just tres dies. Tres dies, m’ha durat L’ombra de l’eunuc. Una obra fascinant i atractiva que m’ha tingut enganxada en tot moment.

Pel títol no deduiríeu pas de què va, no? Per dir-ho curt, es tracta d’una saga familiar que incorpora, a més, la vida secreta del protagonista durant els darrers anys de la dictadura de Franco. Totes dues línies són interessants, és clar, però jo em quedo amb la història familiar, amb totes les explicacions que ens fa el tiet d’en Miquel, el protagonista. És una història plena d’entrebancs, secrets i històries de família que l’autor ens fa arribar en píndoles addictives, fins al punt que no podem parar. Repassarem la història de la família des de finals del segle XVIII, veurem els secrets més ben guardats de la rebesàvia (un punt clau del llibre, aquest!) i alguna altra giragonsa que no us puc avançar perquè us faria un spoiler massa gros.

I tot això, totes les explicacions, es donen durant un sopar en un restaurant que havia estat la casa pairal de la família d’en Miquel, que se la va… No. Això no us ho puc pas dir. Haureu de llegir-vos vosaltres el llibre per saber-ho.

Només hi ha una cosa que em portava una mica boja, i és l’alternança entre la tercera persona i la primera. Ja ho he vist en algun altre autor, i la veritat és que crec que és més embolic que una altra cosa. També cal dir que hi ha alguns errors de puntuació, amb alguna coma que va on no toca, o un punt que seria necessari però no hi és. A part d’això, la novel·la és perfecta, i per això li dono 5 estrelles, una puntuació que m’agrada reservar per a uns pocs escollits.

En definitiva, Cabré és un dels millors autors de casa nostra (el puto amo, si em perdoneu l’expressió). Si hagués nascut en algun altre país, probablement seria candidat al Nobel. Si faig un repàs dels llibres d’ell que he llegit, diré que Jo confesso és una bona novel·la, tot i que no és la que més m’ha agradat, i Viatge d’hivern, com tots els reculls de relats d’aquest món, té moments pitjors i millors. En canvi, Les veus del Pamano i Senyoria són dues obres que es mereixen molta més presència de la que tenen. Proposo Les veus del Pamano com a lectura obligatòria de batxillerat… a l’assignatura d’història. Perquè no convé oblidar, i menys ara.

Agost, poble, etc.

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari
primavera-estiuArriba l’agost, i els pobles de Catalunya s’omplen de gent que busquem tranquil·litat lluny del nostre lloc de residència habitual. Alguns tornen al seu poble, com la Marta Rojals, i altres tornem al dels nostres pares. Però tant si som “del poble” com si som “forasters”, tots podem llegir Primavera, estiu, etc. i veure-hi reflectit el NOSTRE poble.
Al poble de la Marta, hi ha gàbies de conills, de gallines, un cementiri trist, inexistència de cobertura mòbil… gats escuats, escola rural… tot el que jo havia vist al meu poble, a la Segarra, fa uns quants anys.
I les processons, marededeusenyor! “Perdoneu… aaaaltra vegaaaada…. aquest po-bre pe-ca-dor…” Torno a sentir la cera del ciri com em cau al palmell de la mà… i aquells nois portant el Cristo gros, i les noies carregant la Mare de déu…
En definitiva, aquest és un llibre totalment rodó pel que fa a reviure els records de quan jo em començava a fer gran, i a casa, a l’hora de dinar, sempre hi havia una ampolla de “grasiosa” per barrejar amb el vi, i uns gats que tot el dia voltaven pel poble i a l’hora de dinar apareixien per casa i, clar, com que passaven gana, es deixaven fer moixaines a canvi de les restes del dinar (digues-ho als tres peluts que tinc jo a casa, que t’han de pujar a la falda… ). La Marta és especialment lúcida a l’hora de descriure imatges, i és així com he tornar a veure, igual que en una pel·lícula, l’interior de les cases.
Ara bé. Em sembla que se m’està passant l’arròs: hi ha històries que ja no m’interessen. Potser és llei de vida, però m’estic adonant que alguns llibres que he llegit últimament i que no m’han agradat gaire tenen una cosa en comú: són un retrat d’una generació que no és la meva, de dones i homes que busquen una parella, situar-se en la vida, una feina… per bé o per mal, jo estic en una altra fase, la dels nens i les mares boges que mirem d’esgarrapar estones a la vida per poder escriure blogs o fer les nostres coses. I, és clar, això fa que segons què no ens atragui tant.
En tot cas, dono tres estrelles a aquest llibre perquè, com he dit més amunt, la Marta Rojals és una escriptora molt lúcida i té la virtud de retratar la història i, pràcticament, fer-ne una pel·lícula. Ah, i també escriu altres coses! La podeu seguir al Twitter (@replicanta_) o llegir la seva columna a Vilaweb. És demoledora.

Al riu, un, s’hi ofega

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres4 comentaris

mort-dun-guia-de-riuJa fa un temps em vaig llegir L’estret camí cap al nord profund, un llibre de Richard Flanagan publicat per Raig Verd i traduït per Josefina Caball que em va agradar molt i que us vaig recomanar de la manera més entusiasta.

Ara ha arribat l’hora de repetir triplet (editorial, autor i traductora) amb Mort d’un guia de riu. Pensava que l’experiència seria similar, però no. Cal veure per què.

Per començar, Mort d’un guia de riu és la primera novel·la de Flanagan, i potser es nota una mica. Ep, jo no sóc cap experta, però hi ha coses que queden molt més ben lligades a L’estret camí cap al nord profund. Per seguir, trobo que això de tenir un paio ofegant-se des de la primera pàgina fins a l’última és una mica forçat. L’autor fa que l’Aljaz, mentre s’ofega, repassi tota la seva vida i part de la vida de la seva família. El resultat és que aquestes anades i vingudes queden forçades i que no m’ha agradat quan es veu a sí mateix des de fora, per exemple.

Ara bé, com tots sabem, totes les històries tenen dues cares, oi? Doncs aquest libre també les té. Tot i que, com he dit, la part de l’“ofegant” és una mica pesada, el que està molt bé són les parts en què ens explica la vida de la seva família i com arribem a conèixer els seus avantpassats, convictes i no convictes (recordeu que això passa a Tasmània, on al principi s’enviaven els presos a complir condemna). En aquests fragments Flanagan desplega tot el seu atractiu literari per ensenyar-nos el paisatge de la zona, explicar-nos coses sobre els aborígens, portar-nos pels rius d’aquesta illa. Jo em quedo amb aquesta part, més que no pas amb la vida d’en Aljaz. Ara cal veure amb quina us quedeu vosaltres.

Per altra banda, com sempre, l’edició és impecable i és un plaer tenir entre mans aquest llibre, que ja és el 15è de la meva col·lecció personal de Raig Verd.

Seguirem amb en Flanagan.

I got the power!

On Per sifuroIn Llibres2 comentaris

Us en recordeu, d’aquesta?

 

Or I will attack, and you don't want that!

Doncs més o menys això és el que passa a The Power, un llibre escrit per Naomi Alderman que ha guanyat el Baileys Women’s Prize for Fiction del 2017. En aquest llibre, les noies tenen poder perquè tenen energia, literalment. Les noies d’aproximadament 16 anys desenvolupen la capacitat de controlar l’electricitat i fer-la servir com volen: des d’electrocutar i matar la gent fins a passar una petita quantitat d’electricitat per “donar gust” a un home.

The_PowerAixò no deixaria de ser un argument trivial si no fos que la història es va enredant i que la situació mundial es veu alterada per aquest poder, ja que les dones es revolten en molts llocs on actualment estan dominades, com ara l’Aràbia Saudita. A Bolívia proclamen la seva pròpia papessa. Als Estats Units es crea una branca militar especial amb dones que aprenen a controlar el seu poder. Al bell mig d’Europa, la dona d’un dictador agafa el poder i crea un país on les dones ho controlen tot i s’emeten tota una sèrie de lleis que restringeixen els moviments dels homes.

Però el valor principal de la història el trobo en l’enfocament que l’autora fa d’aquesta realitat alterada i en el fet que, llegint aquest llibre, en realitat trobem moltes coses que pertanyen al món real… però que s’apliquen a les dones. Alguns exemples:

  • “Now they will know they are the ones who should not walk out of their houses alone at night.”
  • “Men are no longer permitted to drive cars. Men are no longer permitted to own businesses. Foreign journalists and photographers must be employed by a woman. Men are no longer permitted to vote.”
  • “Many men who have been subjected to curbing will never be able to ejaculate without pain.”

Us podeu imaginar un món en què les dones passessin por quan van soles pel carrer a la nit? O un en què les dones no poguessin conduir? On no poguessin ser les propietàries de cap negoci? O on no poguessin votar? O on no poguessin tenir orgasmes després de l’ablació?

Sí? Us sona? Doncs potser us hauríeu de llegir aquest llibre per veure el món a l’inrevés. Potser la història és un pèl previsible i no té el ganxo del Baileys Women’s Prize de l’any passat, però és una novel·la que us farà pensar coses.

 

Aventures quixotesques amb Max Besora

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres4 comentaris

joan-orpiUs l’heu de llegir. És fresc, divertit, original, ranci i animal a parts iguals. I per rematar-ho la composició del text és fantàstica, amb tipografies i llengua que recorden textos antics (i cola). Estem parlant de (atenció, que el títol és llarg): Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya, de Max Besora.

Sí, el títol ja és mig llibre, però si us agrada la literatura que barreja aventures i viatges, aquest llibre és per a vosaltres. En Joan Orpí, fill de Piera, se’n va a estudiar a Barcelona i acaba embolicant-se en tot el que se li posa per davant. Hi ha escenes absolutament delirants, com ara la violació en grup que sofreix el protagonista, o la visió de la Moreneta. Una autèntica anada d’olla.

Hi ha alguna cosa estranya, petits desajustos, com ara en un capítol diu que hi ha 7 bruixes i en un altre diu que en són 10, o quan hi ha un 10 de desembre sospitós que sembla que hagi de ser 10 de setembre, i també alguna errada tipogràfica. Però això és peccata minuta, si tenim en compte la feinada que deu haver tingut per documentar-se (la novel·la està situada a la primera meitat del segle XVII).

Però també hi ha coses molt bones per destacar. La primera és l’esforç que Besora ha fet per reproduir el català de l’època. Segur que hi haurà algun expert que digui que es pot millorar, però per a la resta de mortals és més que suficient. També és destacable com l’autor combina aparicions de personatges actuals (com Omar Sha-rif) i fets de l’època, com la Guerra dels Segadors, que es començava a covar. Què més? Doncs que és un llibre una mica quixotesc, amb aventures que ja veus que no sortiran bé, un munt de viatges i un equip de viatgers pintorescos.

En definitiva, com diuen a l’article de VilaWeb que us he enllaçat al principi, és un llibre torrencial que conté tot de situacions rocambolesques. Un llibre molt d’estiu, que podeu comprar ja i disfrutar* durant les vostres vacances.

* Sí, disfrutar no surt al diccionari. Però sabeu què? En sóc ferma defensora (i dels diacrítics també, per si no ho heu notat) i en les meves hores d’oci el faig servir. Disfruto llegint, jo!