Sanmao. Diaris del Sàhara.
Autora: Sanmano.
Traductores: Sara Rovira-Esteva i Irene Tor Carroggio.
Editorial: Rata, octubre de 2016.
Pàgines: 455 + annexos.
M’ha costat molt trobar el moment per escriure aquesta entrada. Diaris del Sàhara ha representat, per a mi, una lectura contradictòria, i no vull desanimar el públic davant d’un llibre que pot resultar molt interessant per a altres. Més ben dit: que és molt interessant per a molta gent, ja que Sanmao té un gran nombre de seguidors.
Així, doncs, deixeu-me dir abans de res que tot el que escric aquí és la meva opinió absolutament personal i que, almenys aquesta vegada, no us heu de deixar influir gaire pel que digui. L’autora té reputació internacional, la traducció és impecable i la presentació per part de l’editorial també és impactant.
Sanmao s’explica amb gràcia i senzillesa. No trobareu frases grandiloqüents, ni coses excepcionalment tràgiques. Cal recordar que el llibre, tal com diu el títol, és un dietari, un recull de les coses que Sanmao va veure durant l’etapa en què va viure al Sàhara Occidental, allò que tots els que ens hem criat aquí sabem que era una colònia espanyola però que no sabíem ben bé on quedava… ni què hi passava. Doncs precisament una de les coses que més valor dóna al llibre és que ens situa en l’època final del colonialisme espanyol i que retrata costums dels espanyols que hi vivien i, també, dels locals. Jo no havia llegit mai res sobre aquest tema, i només per això ja ha valgut la pena llegir-se el llibre.
Resulta curiós, però, que qui m’hagi explicat una part de la història de l’estat on visc sigui algú que no hi té res a veure: una xinesa. Sanmao retrata amb precisió fotogràfica tot el que veu. Sembla que estiguem veient una pel·lícula, en lloc de llegir un llibre. I suposo que això és el que va aconseguir enganxar els lectors quan va començar a escriure: recordem que escrivia articles, no llibres sencers, i que els anava enviant a Taiwan, on les seves històries es publicaven en diaris i tenien un gran èxit. I tot això té sentit, ja que els seus conciutadans descobrien a través d’ella moltes coses d’altres països, no només del Sàhara. Ho podreu veure si continueu llegint els llibres que publicarà Rata Books, que ha adquirit els drets per publicar-ne tota l’obra en català i en castellà.
Sí, gent, podríem dir que Sanmao va ser una precursora dels bloggers. Actualitzem la figura i ho veureu més clar: imagineu-vos un català que se’n va a viure a la Xina i que fa un blog on explica el que fa cada dia. No seria el mateix? No el seguiríeu? Jo sí. Potser per això entenc l’èxit que va tenir al seu país. I potser per això m’ha resultat estrany llegir un llibre escrit per una xinesa… que no parla de la Xina. Quan llegeixo autors xinesos, espero veure la meva Xina. I per això us he dit més amunt que la meva opinió no és fiable en aquest cas, perquè aquest llibre és molt diferent dels que llegeixo actualment (només cal que, per exemple, feu una ullada a l’entrada sobre Les chroniques de Zhalie, de Yan Lianke).
En general, però, crec que és un llibre molt llegible. Es tracta del primer que publica Rata Books, que neix amb la intenció de publicar en català i en castellà. El volum té una presentació molt maca, contundent, amb un paper lleugerament aspre, una imatge corporativa molt coherent (potser massa: no sé si calia introduir part de l’imagotip al peu de pàgina). Queda estrany que la foto de l’autora vagi a la contraportada, ja que m’ha fet agafar el llibre al revés alguna vegada. En definitiva, però, és un llibre que fa de bon agafar.
No podem acabar la ressenya sense parlar de les traductores de tots dos idiomes, que em consta que han treballat a fons per fer-nos arribar aquesta obra a temps i que han fet una bona feina d’equip. En el cas del castellà, la traductora és la Irene Tor Carroggio, que comença a fer-se un lloc en aquest àmbit. No hem llegit la versió castellana, però pel que sabem és precisa i de qualitat. En el cas del català, la traductora és la Sara Rovira-Esteva, a qui ja hem llegit en altres obres i que vam entrevistar aquest últim dia del traductor. Com sempre, les seves traduccions són garantia de precisió en la interpretació de l’original, i Diaris del Sàhara en català es llegeix amb fluïdesa i frescor, tal com es devia llegir l’original. La veritat és que només podem queixar-nos de dos errors de concordança a finals del llibre. Ja sabeu que sempre “rasco” a veure què trobo.
En resum, doncs, aquest llibre us agradarà si us agrada la literatura de viatges, o els dietaris, o la literatura directa, sense guarniments ni pretensions. És una bona manera de conèixer l’editorial i de fer un primer contacte amb Sanmao, una autora que, fins ara, no s’havia traduït a cap llengua occidental (és estrany que no s’hagi traduït mai al francès), però que gaudeix d’una gran fama a Taiwan i a la Xina, on continua venent milions de llibres.
Categoria: Llibres
Recomanacions per als Reis 2017
Ja hem dinat amb l’àvia, amb la tieta, el cunyat (oh-oh), els veïns o tots sols, tranquils, a casa. Hem menjat galets, pilota, torrons i hem begut una bona copa de cava. Tips i, suposo, contents. Hem sobreviscut un any més la voràgine nadalenca que a moltes cases comença el 24 a la nit i acaba el 26 al migdia, amb Pare Noel, Tió, amics invisibles i múltiple parafernàlia.
Ara ve la feina de debò: agenciar-nos uns bons llibres per Reis, ja siguin per a nosaltres o per regalar. I segur que ja teniu alguna idea: les llibreries, les editorials i les publicacions en línia ja han fet una bona llista de recomanacions, moltes de les quals són novetats. O sigui que nosaltres anirem a extrems: obres que ja fa un cert temps que circulen però que no us podeu deixar perdre i obres que encara no s’han publicat aquí.
Començarem la llista amb un parell d’obres de casa nostra que, tot i que són molt diferents, no us podeu deixar escapar. Farem una repassada per l’Europa més freda amb parada llarga a les illes britàniques per arribar a la vora de la Mediterrània. I ho rematarem amb un important apartat negre. Negre de novel·la policíaca i negre absolut, del que ens trobem quan llegim autors negres que parlen sobre la vida dels negres i de les perspectives, en alguns casos, ben negres. Veureu que n’hi ha per a tots els gustos i en català, castellà i anglès. I la majoria els hem comentat en aquest bloc.
Som-hi, doncs:
- La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. Molts ja la deveu haver llegit, però si no ho heu fet, ara és el moment. La gran dama de les lletres catalanes retrata el barri de Gràcia des del cap de la Colometa.
El silenci del far, d’Albert Juvany. De la gran dama passem a un autor novell que aconsegueix fer un relat convincent, en català, d’una història que passa en un entorn molt fred: Islàndia. Llegiu-lo amb el Google Maps al costat si voleu conèixer el país.- Espejismo 38, de Kjell Westö. Seguim pels països més freds. Ara passem per Finlàndia, que a part de ser casa del Pare Noel té una literatura poc coneguda a casa nostra que val molt la pena descobrir. Fantàstica edició de Nórdica Libros.
- Escarabats, de Jo Nesbø. Aquest autor és d’un país fred, però també ens explica històries d’un gènere negre. Escarabats no és l’últim llibre de la sèrie de Harry Hole, però sí que és el més lluminós, ple del sol de Tailàndia.
- L’ombra de la sirena, de Camilla Läckberg. I aquí arriba la competència d’en Nesbø, l’altra gran autora del gènere negre escandinau. El fons és el mateix: assassinats que cal resoldre, però Läckberg tracta l’argument d’una manera molt diferent, ficant-se dins de casa dels altres i burxant en les relacions humanes. En parlarem aviat aquí al blog.
Les pereres fan la flor blanca, de Gerbrand Bakker. Un relat trist, íntim, intens i curt, d’un autor que m’enamora cada cop que el llegeixo i que té la millor portada de l’editorial Raig Verd i, potser, del món editorial català. Una petita joia que podeu regalar sabent que agradarà.- El llibre dels Baltimore, de Joël Dicker. Un autor suís i jove a qui agrada situar les seves històries fora del seu país natal. Aquesta novel·la, tot i que no hi està vinculada, és una continuació de les aventures del protagonista de La veritat sobre el cas Harry Quebert, un altre hit que no us podeu perdre.
- Elizabeth is missing, d’Emma Healey. Us en vaig parlar a l’estiu i us en torno a parlar ara: aquesta és una història íntima amb dosis d’humor i misteri. Un gran llibre que enceta la secció dedicada a autors de les illes britàniques, que sempre fan aportacions literàries memorables.
- Star of the Sea, de Joseph O’Connor. Un autor irlandès capaç de parlar de la conducta dels homes irlandesos (The Irish Male at Home and Abroad) amb tota la sorna i, també, d’escriure aquest relat intens i dur sobre la gran fam d’Irlanda del segle XIX que va provocar una immigració en massa. Després de vacances publicarem l’entrada corresponent: ja us aviso que li donem 5 estrelles.
- Shakespeare, versions a peu d’obra, de Joan Sellent. El mestre escriptor traduït pel mestre traductor. Sellent és, sense cap mena de dubte, el millor traductor teatral que tenim a casa nostra, i ara podem gaudir de totes les obres de Shakespeare que ha traduït en un únic volum que ha publicat Núvol. És un honor que Sellent sigui professor a la facultat on em vaig formar.
- 54, de Wu Ming. Si deixem les terres d’Albió i baixem fins a Itàlia trobem un col·lectiu, els Wu Ming, que ens ofereixen un llibre fresc, original i ple d’història: segur que aprendreu coses sobre la postguerra (de la Segona Guerra Mundial) a Itàlia. Si podeu llegir en italià, també el trobareu de manera gratuïta al web d’aquest col·lectiu, on trobareu també traduccions a altres idiomes.
- El cementiri dels reis menors, de Zoran Malkoč. Si seguim cap a l’est, passant pels Balcans, trobarem aquesta petita meravella publicada fa uns mesos que ens parla de les conseqüències dels conflictes a l’ex-Iugoslàvia a partir d’una sèrie de relats curts entrellaçats.
- Ànima, de Wajdi Mouawad. Rematem el repàs a la Mediterrània amb un tros de llibre que, tot i que es va publicar ja fa temps, sempre fa de bon regalar i llegir. Si encara no us l’heu llegit, regaleu-vos-el per Reis. Si heu de fer un regal a algú a qui li agradin les emocions fortes, regaleu-l’hi també. Hi ha un abans i un després de llegir-lo.
- Swing Time, de Zadie Smith. Amb la meva estimada Zadie comencem la part més negra (literalment) de la llista. En aquest llibre gaudireu de la Zadie Smith en estat pur, la que ens regala històries quotidianes, emotives i fortes al mateix temps. En vam parlar fa poc, i crec que val molt la pena. De moment, només en anglès.
The Sellout, de Paul Beatty. Passem a l’altra banda de l’Atlàntic i comencem la part aventurera de la llista: aquest llibre el tinc a mitges, i no us puc garantir èxit total. O sí que puc: és el guanyador del Man Booker Prize d’aquest any. I aquest premi sol encertar-la de ple. Sí que us puc dir que és una història que, de moment, està plena de ràbia continguda i que és un repte per als angloparlants no nadius i els desconeixedors de la cultura afro-americana, ja que està ple de referències culturals molt allunyades de nosaltres. És un llibre aspre de llegir, però al mateix temps és molt gratificant i està ple de veritats sobre la vida dels negres als Estats Units.
The Underground Railroad, de Colson Whitehead. Amb aquest llibre tanquem la llista, i també el bloc “aventurer” de llibres no llegits. De fet, sembla que faci parella amb el llibre anterior, que també esmenta el concepte “underground railroad”, una xarxa de cases i itineraris segurs per als esclaus que fugien dels estats del sud buscant la llibertat al nord. Guanyador del National Book Award atorgat aquest novembre, sembla que aquest llibre està cridat a fer història i és el següent a la meva llista de lectura.
No em queda res més per dir sobre llibres, però no volia acomiadar el 2016 sense recordar algú que ens ha deixat mentre escrivia aquesta entrada, tancant un any que ha estat molt negatiu per al món de la música, sobretot des del punt de vista dels qui ja tenim una edat…
Ens veiem l’any que ve.
Zadie Smith ataca de nou
Swing Time, de Zadie Smith, és un llibre que guanya intensitat a mesura que avança. Més ben dit: comença a bon ritme, s’estanca una mica i reprèn volada per oferir-nos un final catàrtic i emotiu (tingueu a mà un mocador per si de cas). El nom del llibre és el d’una pel·lícula de Fred Astaire i Ginger Rogers (Swing Time) que té una presència constant al llarg de la història.
En aquest llibre, Smith ens explica el que coneix millor: la vida en els grans edificis britànics dels anys 80, on es barregen mares solteres amb parelles mixtes i nenes blanques i rosses amb mulates o negres. Tota la història gira entorn de la Tracey i la protagonista, dues amigues d’infantesa que es van allunyant amb el temps i que tanquen el llibre amb una relació vertiginosa que no saps ben bé on acabarà.
La Tracey, la “nena de la seva mare”, intenta fer-se una carrera com a ballarina que no acaba de tirar endavant, mentre que la protagonista (no n’arribem a saber el nom), amb menys pretensions artístiques, es converteix en assistent personal d’una artista que recorda molt, però molt, la Madonna. Un ésser a qui li és igual què pensa la gent d’ella, que fa el que li sembla, que si vol tirar endavant un projecte d’adjut al desenvolupament, ho fa, encara que al cap d’un temps se’n cansi.
I aquí és on hi ha realment el nus del tema. Mentre que l’explicació de la relació de la protagonista amb l’artista, anomenada Aimee, és en alguns punts una mica pesada, a partir del moment que es posa en marxa el projecte de crear una escola per a nenes a l’Àfrica l’autora ens regala els millors moments de la història, explicant-nos la vida en un petit poble de Ghana, els progressos del projecte, els pros i els contres de l’ajuda estrangera en aquests llocs… i tot com si fóssim ben bé allà.
I la història hauria pogut continuar 500 pàgines més, sense problema, perquè la lectura d’aquest llibre, un cop superada la part que us he comentat abans, és realment addictiva, però es produeix un fet que fa que la nostra protagonista actuï de manera inesperada i l’acció es dispari, el ritme s’accel·leri. D’aquesta manera arribem a un final emocionant, trepidant, que lliga amb el principi i ens permet entendre què passava a les primeres pàgines. Perquè, sí: aquest és d’aquells llibres que comencen pel final. Bé, pràcticament pel final.
Val molt la pena que us el llegiu. Hi trobareu aficions de la Zadie de petita i joveneta (ballar, cantar), però també hi veureu la relació de la protagonista amb la seva mare, que vol que arribi més lluny que ella, veureu una Àfrica que funciona d’una altra manera, veureu què és tenir poder i poder-lo fer servir, veureu què és fracassar i convertir-se en un mal bitxo, veureu…
En definitiva, la Zadie Smith és una de les meves autores preferides, i aquest llibre està ben bé a l’altura del brillant Dents blanques (White Teeth), o de Nw i The embassy of Cambodia, que hem comentat en aquest mateix blog. De fet, estic molt d’acord amb el que es diu al Bibarnabloc sobre aquesta autora:
“És inevitable comparar cada llibre de Zadie Smith amb Dents blanques, i potser no és just, és un llistó molt i molt alt, un llistó que encara no ha superat, però en aquest cas s’hi ha acostat molt, i això per qualsevol llibre és un elogi.”
(L’entrada completa, escrita per Tyler Duden, es diu “10 lletres, multiculturalitat i Londres”.)
En poques paraules: regaleu-lo aquestes festes i quedareu com a Reis.
Wu Ming, sense nom?
Heu sentit a parlar mai dels Wu Ming? Si ens refiéssim del nom, podríem pensar que és un grup de dissidents xinesos que no volen ser reconeguts pel règim… però no és així.
Wu Ming, que en xinès pot voler dir “Sense nom” (o “cinc noms”, segons com es llegeixi), no és un grup xinès. En realitat, es tracta d’un col·lectiu d’artistes italians que no amaguen qui són, tot i que prefereixen dir-se Wu Ming 1, Wu Ming 2, etc. Una mica com el Señor Amarillo i companyia a la pel·lícula del Tarantino, però sense sang pel mig. Podeu trobar més informació al seu blog en italià, al blog en anglès que tenen a Tumblr i, també, una breu explicació en castellà.
Feia temps que havia sentit a parlar d’ells, però mai no me n’havia caigut cap llibre entre mans. Aquest estiu, finalment, ha arribat l’hora i he llegit un llibre que es diu 54. Així, tal qual. Per què? Doncs perquè tot passa durant l’any 1954, en un món que tot just es recupera després de la Segona Guerra Mundial i on els dos blocs dominants es perfilen i hi ha espies amunt i avall.
Aquesta novel·la podríem dir que és un relat coral, ple de personatges que actuen en tres o quatre escenaris diferents però que, en un moment o altre, s’entrecreuen. Cal destacar el Bar Aurora, a Bolonya, un dels escenaris més entranyables del llibre. Si feu una mica d’esforç, hi podreu reconèixer aquell cafè del poble de quan éreu petits. Una altra part molt interessant és la que fa referència a Cary Grant, amb qui es posen en contacte els serveis secrets britànics i que acabarà fent algunes peripècies que no m’hauria imaginat d’ell. Potser és que no conec gaire bé el personatge. I el tercer en discòrdia és el món gàngster, amb un Lucky Luciano excarcerat a canvi de marxar a l’exili, a Itàlia, on continua fent els seus negocis. Podem dir, doncs, que aquest llibre ens serveix per conèixer una part de la història que molts de nosaltres no hem estudiat a l’escola. Els llibres ja ho tenen, això: ens distreuen i, també, ens expliquen coses.
Els llibres d’aquest col·lectiu ja s’han traduït a diversos idiomes amb una fórmula innovadora: us podeu comprar el llibre en paper, però ells mateixos posen a la vostra disposició els seus llibres en format electrònic en diversos idiomes… gratis! Els trobareu en aquest web seu. Si els voleu en italià i amb format epub o mobi, més pensats per a llibres electrònics, els trobareu en aquest altre enllaç.
La Finlàndia del 38
Avui us vull parlar de Espejismo 38, una història que té lloc a la Finlàndia d’entre guerres, l’any 1938. Amb aquesta novel·la, Kjell Westö ens porta a un país dividit entre tendències comunistes i simpatitzants dels nazis emergents, entre finlandesos amb clara influència sueca i d’altres que s’hi posen d’esquena.
Perquè… què en sabeu, vosaltres, de Finlàndia, en general? A part que hi viu el Pare Noël i els seus col·legues i que hi ha més de 1.000 llacs, o que la capital és Hèlsinki, jo no en sé gaire cosa més. Per aquest motiu, ha estat molt agradable descobrir aquest país a través d’una història que, tot i que es desenvolupa en menys d’un any, té les arrels en fets anteriors, en la guerra civil finlandesa. Clarament, no hi ha res de millor que una guerra civil per fer aflorar el pitjor de cada casa. I els efectes de tot el que passa durant aquests períodes poden allargar-se molt en el temps. Fins a vint anys després. O més.
O sigui que des del moment que llegim el resum de la contracoberta estem pendents de descobrir qui és el malparit. Què va passar fa vint anys. Com acabarà la història. L’autor és prou hàbil per despistar-nos durant gran part del llibre, i també per passejar-nos pel país (recordeu com n’és d’útil fer servir el Google Maps!) fins arribar al final (mig)anunciat.
És un llibre molt interessant en què els personatges, un grup de professionals que es troben un cop al mes, ens expliquen no només la situació finlandesa sinó també la europea, amb un Hitler que acaba d’envair Àustria, i amb mencions als bombardejos de Barcelona per part de les forces franquistes i als morts de la guerra civil que tenim a les cunetes. Podríem dir que tot plegat està una mica en la línia de les històries que ens explica Sofi Oksanen, autora filla de finlandès i estoniana a qui m’ha recordat aquesta història. No deixeu de llegir Espejismo 38, ja que a part que és un relat molt interessant l’edició que n’ha fet Nórdica Libros és encara més maca que l’habitual. I això és difícil.
L'illa deserta 