Categoria: Llibres

Quatre petits pescadors

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres6 comentaris

Chigozie Obioma-The FishermenChigozie Obioma, un autor de només 28 anys, ha estat un dels finalistes de The Man Booker Prize 2015 amb l’obra The Fishermen, la història d’un drama que sacseja una família de classe mitjana de Nigèria.

Per a mi, és una història més intensa que la que finalment va guanyar el premi, A brief history of seven killings, de Marlon James. The Fishermen té el punt d’emoció que li afegeix la veu d’un narrador infantil, en Benjamin, que ens explica com l’aventura d’anar a pescar al riu acaba desencadenant un drama imprevisible que afectarà els quatre germans grans de la família, en Ikenna, en Boja, en Obembe i en Benjamín.

La figura clau del llibre és un boig, en Abulu, que és qui posa en marxa el procés destructiu que viu la família. A partir d’aquí, veurem com les relacions entre els nens es van enrarint fins arribar a diversos punts culminants (jo diria que un per a cada nen). Els pares tenen un paper secundari, aquí, i cedeixen el protagonisme a les quatre criatures, que es mengen (metafòricament) la resta de personatges. Pel que fa a l’aspecte estrictament formal, cada capítol comença fent referència a un animal o una figura concreta (un falconer, un fong, una pitó… ) i l’associa a un dels personatges del llibre (en Boja era un fong…) i a partir d’aquí desenvolupa la història.

Barrejats amb la història personal hi trobem també bocins de la realitat nigeriana, com ara les campanyes electorals, l’assistència a l’escola, les escaramusses dels militars, la por a sortir de casa de nit…

El llibre en sí es preciós, amb tapes dures i una funda vermella i verda amb lletres de colors que em va cridar des del prestage. El paper és aspre i tirant a gruixut, amb una lletra rodoneta i ben fosca que ajuda a llegir. Tot plegat fa que sigui un d’aquells llibres que llegeixes a gust i que no tens pressa per acabar. Aquest, compreu-vos-el en versió impresa.

Festa, revolució, Daguestan

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres2 comentaris

muntanya-festa-Alissa-GanievaAvui us comentaré un llibre força diferent del que estic habituada a llegir i que es diu La muntanya de la festa. Si repasseu el bloc, podreu veure que hi ha força literatura escandinava, britànica, americana o catalana. I també llegeixo força literatura xinesa, que podeu trobar a Caràcter xinès, el bloc que dedico exclusivament en aquest tema.

Però el que m’ha caigut a les mans aquesta vegada és un llibre que parla del Daguestan, escrit per una autora que va viure en aquest país des de ben petita. Una autora molt jove, l’Alissa Ganíeva, que ha escrit aquest llibre en un rus plagat de paraules i expressions de diverses procedències (àrab, àvar… ). Un llibre que ens situa al Daguestan, una república exsoviètica (o exrepública soviètica, sempre costa trobar la manera de dir-ho) que està abocada al mar Caspi, tocant a Geòrgia i l’Azerbaidjan (ho confesso: jo tampoc sabia on era, abans de llegir-me el llibre).

La història comença amb una celebració en una casa. Els homes xerren al menjador, les dones preparen el sopar a la cuina… i tot s’acaba de cop. A partir d’aquí, l’autora ens passeja per la història recent d’aquest lloc i anem veient com una societat que havia estat dominada plenament pel règim comunista rus va canviant, a poc a poc, per anar-se adaptant als símbols islàmics més extrems. Les dones es tapen el cap, no poden anar soles pel carrer…

I tota aquesta evolució la vivim a través dels ulls d’en Xamil, un periodista de Makhatxkalà (capital del Daguestan), que s’informa sobre tots aquests canvis, propiciats pel rumor que els russos estan construint un mur per separar el territori de la resta de Rússia.

El ritme, lent al principi, es va accelerant cap al final. Es tracta d’una història carregada de referents culturals que l’autora ens aclareix a peu de pàgina, conscient que això pot representar una dificultat, també per al lector de l’obra original. De fet, el traductor d’aquest llibre, Miquel Cabal, comenta en aquesta entrevista com ha estat el procés de traducció, força dur en aquest cas. Un bon aplaudiment, per a ell!

També vull aplaudir L’altra editorial, l’artífex de la publicació d’aquesta obra. Com sempre, ens ha fet arribar un llibre amb una presentació impecable, tot i que amb una tapa una mica més fosca del que és habitual i un glossari al final del llibre.

Desposseïts a Hongria

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres1 comentari

Desposseits_borbelyM’he llegit Els desposseïts, de Szilárd Borbély. És un dels llibres més tristos que mai he llegit. La brutícia, la foscor, la pobresa, el desamor… tot suma. I el més trist de tot és pensar que, pel que diuen, Borbély va conviure d’una manera o altra amb tot el que explica. Molt trist.

En aquest llibre, l’autor ens narra la infantesa d’un nen d’11 anys que passa fred i gana. Amb una mare que està superada per les circumstàncies i un pare que beu i no té una feina que els permeti tenir el mínim. Tot ho veiem des del punt de vista del nen, que és el narrador, i que amb les seves observacions i la seva manera de parlar fa que la història sigui encara més trista i dramàtica. Com explica els cops que rep el gat, com ens diu que encara es pixa al llit, com descriu la galleda plena d’aigua bruta i el drap (re-brut) que la mare fa servir per “netejar” la taula…

El poble on viuen és petit, com tots els pobles petits. La fantàstica foto que hi ha a la portada, de l’arxiu familiar de Tono Cristòfol (el maquetador), podria ser de qualsevol dels pobles on han crescut els nostres pares. L’àmbit que es recrea a la novel·la podria ser de postguerra a casa nostra. El dialecte que han triat els traductors és molt pròxim al del poble d’on ve la meva família. El que em queda més lluny és aquesta pobresa i marginalització extremes, però el fet que la resta d’elements sigui comuns amb part de la meva infantesa ha fet que em submergís en la narració de principi a final. Ha estat una lectura molt intensa.

També vull destacar els aspectes que acompanyen la història: la traducció, el disseny… Com sempre, Edicions del Periscopi ens ofereix una “experiència de l’usuari” total, amb aquestes portades tan característiques seves que porten el resum al davant. Com deia més amunt, la fotografia de la portada és preciosa, amb un nen petit, en blanc i negre, davant d’un galliner i un cobert. La traducció, magnífica. No deu ser fàcil traduir de l’hongarès, i el tàndem format per Jordi Giné i Imola Nikolett Szabó ha optat per transmetre’ns la part més col·loquial mitjançant l’ús d’un dels nostres dialectes més identificables per escrit, el català nord-occidental (en algun lloc he llegit que és català de la Seu d’Urgell, ho podeu confirmar?). Trobo que això dóna molta força als diàlegs, que ja de per si són forts per tots els temes que toquen.

En definitiva, doncs, aquest és un llibre que et remou les entranyes a fons. Però ja és això, el que busquem, quan llegim, no? Si, com jo, busqueu històries que no us deixin indiferents, proveu Els desposseïts. No us en penedireu.

Joel Dicker a la recerca de l’autèntic Quebert

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres5 comentaris

QuebertAvui parlarem d’un llibre que ja fa temps que volta: La veritat sobre el cas Harry Quebert, de Joël Dicker. Diuen que val més tard que mai, i en aquest cas és ben veritat. No me l’havia llegit per aquella mania que tinc jo: “massa bombo, res de bo”. Però aquet estiu, en la meva peregrinació habitual per les llibreries dels llocs on vaig de vacances, vaig trobar una edició de butxaca, barateta bareta, i no m’hi vaig poder resistir.

Doncs res, me’l vaig començar i… no el vaig poder deixar fins que me’l vaig acabar. Una de les coses que enganxa és una de les més tontes del món: la numeració dels capítols és inversa, del 40 a l’1, i sembla que estiguis escoltant “Los 40 principales” i no pots parar fins que arribes al número 1. “Tu y yo lo sabíamos”, que deia aquell.

És una història amb ganxo, amb dosis mesurades d’intriga i embolics, que tracta sobre un cas antic, ja classificat, que amaga molts interrogants. Quan detenen en Harry Quebert, un exestudiant seu s’encarrega d’investigar i remenar la història, que havia passat en un poblet petit, Aurora, situat a Nou Hampshire, als Estats Units. L’autor combina els fets actuals amb flashbacks que van destapalnt aspectes de l’afer que la policia no coneixia i que, en certa manera, matisen l’assassinat comès. Tothom s’hi veu involucrat, d’una manera o una altra.

Segur que ja heu llegit altres ressenyes sobre aquest llibre i que no us he descobert res de nou, però deixeu-me afegir alguna cosa més. La part amorosa la trobo extremadament cursi i típica, un home gran que s’enamora d’una noia jove (no tan innocent com semblava), i només la justifico perquè és el que serveix d’excusa per a la resta, que realment està molt bé. També destaca en Marcus Goldman, que és un bluf com a escriptor, i, sobre tot, dos personatges molt ben desenvolupats que em recorden en certa manera l’Enid de The Corrections, de Jonathan Franzen. La que s’endú la palma és la mare d’en Marcus, una “grunyona” infatigable que es fica en tot (fantàstiques, les converses per telèfon amb el seu fill), i la Tamara Quinn, la propietària del cafè..

La resta està ple de personatges  que no són tan bons o tan dolents com sembla, tot ple de veritats a mitges, tot de cirumstàncies que ens porten a un desenllaç ineperat, amb una revelació sobre la noia assassinada que no us puc fer, però és que és molt important per al desenvolupament.

En resum, doncs, si encara no us l’heu llegit, feu-ho. Us agradarà. El podeu inclouore a la vostra llista de Reis.

Sí. Aviat haurem de fer la nostra.

Seven killings: Marlon James, Man Booker Prize 2015

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres10 comentaris

History_of_Seven_KillingsAvui tocar parlar de A brief history of seven killings, de Marlon James, que a mitjans d’octubre va guanyar el Man Booker Prize 2015. És un senyor llibre, de gairebé 700 pàgines, que és tot un repte per al lector no angloparlant.

En Marlon James és jamaicà, i pel que he pogut llegir és especialment hàbil a l’hora de retratar el seu país. En aquest llibre, doncs, hi podreu flairar l’illa de Jamaica i endinsar-vos en parts que normalment no ens arriben. Tot parteix d’un intent d’assassinat de “El cantant” (sabeu qui representa, oi?), al qual dedica les dues primeres parts del llibre, i després se’n va allunyant fins arribar a Nova York, on tancarà el cercle.

I sí, com diu el títol, hi ha morts, en aquest llibre. Perquè, és clar, quan un comet un assassinat (o intenta cometre’l), el que vol és liquidar els testimonis, oi? Doncs d’això es tracta: liquidar els qui pots… i no liquidar els qui no pots. I per acabar d’embolicar el regalet, la història ens l’expliquen els seus mateixos protagonistes, que fan de narradors, cadascun amb el seu punt de vista i, ATENCIÓ, la seva manera de parlar.

Sí, és especialment important com parla cada personatge. Els americans i els personatges més cultes, els entendreu de seguida, però… què passa amb els “mindundis” que fa servir la màfia? Gent sense gaire educació que parlen… bé, amb el seu propi argot, un argot ple de paraules jamaicanes amb els orígens més diversos (indi, africà, etc.) i construccions gramaticals que, si les veuen a Oxford, segur que les consideren incorrectes. Admeto que això dificulta una mica la lectura, però també és veritat que li dóna vida i un aire real a la narració. Qui tingui els nassos de traduir-ho al català es mereix un premi!

També cal destacar que cada part té la llargada justa, i que l’autor sap fer un pas endavant just abans que se’ns comenci a fer pesada la fase en què ens trobem. I la gran quantitat de personatges també és important. A mi, de tots els que hi surten, el que més m’ha agradat és la noia, que trobo que és el més ben portat de tota la novel·la.

En definitiva: Qui és qui? Per què es queden a Jamaica o se’n van? Com és Jamaica? Qui hi mana? Quin grau de corrupció hi ha? Quin poder té la màfia? Quantes màfies hi ha? Tot Kingston està en les mateixes condicions precàries?

Tot això i molt més a A brief history of seven killings.