Categoria: Llibres

Els transparents segons Ondjaki

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres1 comentari

Excel·lent, brutal, magnífica! Os transparentes, d’Ondjaki, és una obra digna de constar als registres de “millor llibre de… “. Una novel·la situada a la Luanda actual on es barregen els elements més reals de la vida quotidiana i la corrupció amb elements fantàstics com la transparència d’un dels protagonistes. Per alguna cosa va guanyar el premi Jose Saramago de 2013.ondjaki_os_transparentes

Es tracta de la història dels personatges que viuen en un edifici de la capital. Alguns tenen professions i feines estables, com ara en Paulo, que és periodista, mentre que altres estan a l’atur (l’Odonato) o es busquen la vida amb activitats il·legals més o menys acceptades per la policia, que quan pot en treu suc per mitjà de suborns i quotes “de protecció”. És fantàstic anar descobrint, pis per pis, la vida dels deus habitants, descrita amb una gran riquesa per Ondjaki, que ens mostra un microcosmos ben diferent per mitjà de cada família.

La vida d’aquesta gent, però, està sotmesa a la corrupció més flagrant, que veiem reflectida en diversos nivells: des dels policies de barri que es dediquen a fer pagar la gent per dur a terme qualsevol mena d’activitat fins als ministres que posen en marxa un negoci d’extracció de petroli del subsòl de Luanda, cosa que acabarà malament.

En resum, és una lectura fantàstica, on podem veure com l’autor barreja el portuguès amb expressions locals (al final de la llista hi ha un glossari, no us el salteu) i amb l’anglès (divertidíssim, el diàleg de la pàgina 118). També vull destacar la magnífica presentació que en fa l’editorial Caminho, mereixedora de les meves felicitacions.

No he pogut trobar que s’hagi traduït aquest llibre al català, tot i que sí que veig que s’han fet traduccions d’altres llibres de l’autor al castellà. També veig que a La Central venen aquest mateix llibre (i altres) en portuguès.

Només un detall per acabar. Fixeu-vos que a la pàgina 388 hi sortim “nosaltres”: “vocês fiquem espertos… temos as irlandas com makas de bombas, as espanhas com makas* separatistas, …”

* maka = problema

Bon estiu!

Deures d’estiu 2014

On Per sifuroIn Llibres2 comentaris

Finalment, fa calor. Alguns ja deveu estar preparant les maletes per anar-vos-en a una illa deserta i potser no sabeu quin llibre endur-vos…

Doncs aquí teniu unes quantes idees! L’estiu és llarg i ens ofereix moltes estones per a una lectura tranquil·la mentre ens fem passar la calor amb alguna cosa fresqueta. Tots trobarem un moment o altre per llegir, però com que l’estat d’ànim i el context poden ser molt diferents per a cadascú, us oferim una llista variada perquè pugueu triar.

Tingueu en compte que no hem llegit tots els llibres de la llista. En aquest cas, són llibres que hem vist passar pel Twitter o que recomana algun diari o entitat de referència. Som-hi!

Primera part. Llibres que recomanem amb coneixement de causa

Segona part. A l’aventura!

Què, n’hi ha per a tots els gustos, oi?

De la primera part us en parlaré poc perquè els teniu comentats en entrades anteriors. Només cal que feu clic a sobre del títol i anireu a parar a l’entrada en qüestió. L’únic que encara no està comentat és Os transparentes, una novel·la molt potent que també us recomano, d’un autor d’Angola que retrata una Luanda corrupta i empobrida.

Pel que fa a la segona part, no us en puc dir gran cosa: tots els tinc pendents de llegir. El d’en Nesbo fa poc que ha sortit i no pertany a la sèrie d’en Harry Hole que tant m’agrada (en aquesta sèrie també hi ha llibre nou: The police, però estic esperant a veure si li fan traduir a la Laia Font, que ho fa molt bé!). Us el recomano perquè confio en l’escriptor. Igual que confio en el següent, en Jaume Cabré. Sóc una gran fan de Les veus del Pamano i, tot i que Jo confesso no em va agradar tant, estic segura que Senyoria és una bona novel·la.

Independent people “és culpa” d’en Jordi Morell, que parla de l’autor al seu Islàndia, somnis de riolita. No en sé res, o sigui que vaig totalment a l’aventura! Ja us explicaré el què.

I aquí va la tria “d’editorials”: un del Cercle de Viena (Vera) i un altre d’Edicions del Periscopi (The leftovers). Totes dues editorials ens ofereixen uns productes que, a part d’estar molt ben triats, tenen una presència que enamora. El primer m’ha cridat l’atenció pel tema que toca: una dona sotmesa a la tirania del seu marit. El segon el tenia a la llista per llegir-me’l en versió original i electrònica, però ara que Periscopi l’ha tret, me l’hauré de llegir en paper.

Finalment, last but not least, tanca la llista el meu “amic” Jonathan Lethem. La seva Pistola, amb música de fons (publicada per Les males herbes) és molt estranya, però em va enganxar. Amb Els jardins de la dissidència repetim autor i traductor (en Ferran Ràfols).

 

La vertical d’en Yannick Garcia

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres6 comentaris

Avui li toca el torn a La nostra vida vertical, d’en Yannick Garcia, abans no se m’enfonsi a l’arxiu dels llibres pendents de comentar (en tinc uns quants, sí!). Me’l vaig comprar per Sant Jordi, el meu dia de la ruïna: no hi ha prou caixers a rambla Catalunya, i la visa acaba treient fum. Total, que tenia un encàrrec: comprar Deu de desembre, de George Saunders, i aconseguir la firma del seu traductor, en Yannick Garcia.vida-vertical-yannick-garcia

Patapam! Em vaig plantar a La impossible i resulta que al costat del meu objectiu hi havia La nostra vida vertical, escrit (que no traduït) per en Yannick. I en Yannick signava a rambla Catalunya i igualment l’havia d’anar a veure per complir l’encàrrec. La temptació va ser massa forta, i el vaig comprar. Dues firmes per una.

Jo no sóc gaire de llegir relats curts (ja ho he dit en altres entrades). Ara puc confessar que em vaig llegir Els caus secrets, una recopilació de relats curts d’autors joves dels Països Catalans, i la majoria de relats no em van agradar gaire (crec que trobareu alguna altra crítica en aquest sentit buscant a Google). Alguns eren excessivament pretensiosos, altres eren tan curts que tot just esbossaven la història… i el d’en Yannick va quedar soterrat i amagat pel meu descontent.

Ara que m’he llegit aquesta petita meravella que és La nostra vida vertical, he aconseguit trobar el gust a aquests petits embrions de novel·la que són la majoria de relats curts. No és broma: algunes de les històries que trobem en aquest recull podrien desplegar-se tranquil·lament i convertir-se en novel·les completes.

Us podria explicar les històries, però no tindria gràcia perquè us mataria la sorpresa. El que sí que us vull dir és que m’han frapat molt dos aspectes d’aquest recull. El primer és la puntuació impecable de l’autor, que és la cirereta que remata les millors obres (fins i tot Cien años de soledad té paràgrafs amb una puntuació discutible) i és un indicador infalible de la qualitat de la redacció. D’altra banda, vull destacar el que ja s’ha dit en altres blocs: la capacitat de l’autor de situar-nos en contextos molt diferents, amb personatges que no tenen res a veure els uns amb els altres i històries molt dispars. Algunes una mica estrambòtiques, com la de Groenlàndia (una mica de realisme fantàstic?), altres amb un final inesperat, com la de Rússia, i altres que et deixen el cor encongit, com la del senyor gran que vol dormir sota els arbres (la meva preferida).

En resum: estic molt contenta del meu rampell de Sant Jordi, i us aconsello que us llegiu aquest llibre, que el recomaneu i que el regaleu. Perquè és comprant els llibres dels nostres autors que els demostrarem que la seva feina val la pena i aconseguirem que n’escriguin més.

Yannick, espero seguir-te llegint.

ATENCIÓ: ESTIGUEU PENDENTS DEL TWITTER (O SUBSCRIVIU-VOS AL BLOC). AQUESTA SETMANA ANUNCIAREM LA LLISTA DE “DEURES D’ESTIU” DE L’ILLA DESERTA, I AQUEST LLIBRE HI SERÀ!

En portuguès

On Per sifuroIn Llibres1 comentari

Aquesta vegada us escric després d’haver-me passejat pels carrers de Lisboa. Objectiu: llibreries. No us enganyaré: no les he vistes totes, però sí que he passat per la llibreria Bertrand i la Fnac amb la intenció de veure quins autors estan a primera fila.

Passarem per alt els clàssics. Tots coneixem (o, més ben dit, sabem que existeixen) Fernando Pessoa, Jose Saramago, Antonio Lobo Nunes, Eça de Queiros i molt altres que podem anomenar “clàssics”. Jo volia buscar noms, per a mi, desconeguts o joves.

D’entrada, he trobat els dos nois de moda: en Gonçalo Tavares i en Daniel Galera. Segur que us sonen.

En Tavares ha estat publicat en català per Edicions del Periscopi (@Ed_Periscopi), que ha optat per Viatge a l’Índia, un llibre que ha tingut molt bona acollida gràcies, en part, a la traducció de Pere Comellas. El que he vist per Lisboa en lloc destacat, no obstant, no és aquest sinó Jerusalém, amb una edició molt bonica de l’editorial Caminho.

D’altra banda, en Daniel Galera té en primera fila Barba xopa de sang, que en català ha publicat L’altra Editorial (@laltraedi), amb traducció de Josep Domènech Ponsatí. Aquest és justament el llibre que he devorat durant el viatge. Aviat el tindreu voltant per aquí.

D’altra banda, hi ha altres autors molt reconeguts en l’àmbit de la literatura lusòfona que no tinc clar que estiguin traduïts al català (si és que sí, digueu-m’ho!). Així, doncs, ens els haurem de llegir en portuguès (el Kindle hi ajuda molt, amb el seu diccionari) o haurem d’esperar que alguna editorial sigui valenta i els faci traduir. Un parell de noms, només: Pepetela i Mia Couto.

Artur Carlos Maurício Pestana dos Santos, conegut com a Pepetela, és un autor nascut a Angola. Les seves obres ens ofereixen una visió sobre aquest país, abans i després de la independència, i cobreix diferents punts de vista, des de la història d’una família de colons (magnífica Yaka), fins a les seves vivències lluitant amb el MPLA (Mayombe).

Per la seva banda, Mia Couto (António Emílio Leite Couto), és nascut a Moçambic i té una extensa obra que, segons la Wikipedia, sí que s’ha traduït en part al català. Tant escriu novel·les com contes curts o cròniques, o sigui que teniu per triar. Curiosament, he vist a primera fila un llibre anomenat Jerusalém (coincidència amb Gonçalo Tavares!).

Finalment, no volia acabar sense citar, almenys, una dona, en aquest panorama tan masculí que m’ha quedat. Es tracta de la Clarice Lispector, una autora brasilera que també ocupa un lloc destacat als prestatges de les llibreries.

I això és tot per avui. Sílvia Fustegueres, L’illa deserta, Lisboa.

I el ressò de les muntanyes, Hosseini?

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

M’acabo de llegir And the mountains echoed, de Khaled Hosseini (la trobareu en català com a I el ressò de les muntanyes). Hosseini impecable, com sempre. Ara bé, he de dir que aquesta història, amb una trama i uns enllaços magistrals entre subtrames, no té la frescor i l’autenticitat de les anteriors: Mil sols esplèndids i El caçador d’estels.And_the_Mountains_Echoed

Trobo que en aquesta ocasió vol complicar-ho massa, vol demostrar-nos massa coses, massa coneixements sobre el món: Mallorca, París, Avinyó (és rellevant, que ens porti a Avinyó??), Kabul, Tinos, Estats Units… ens fa passejar per massa llocs, ens fa conèixer massa personatges. El resultat és que toca poc la vida a l’Afganistan, que ens va descriure esplèndidament a les dues novel·les anteriors, i deixa obertes les vides d’uns quants personatges que, en realitat, són secundaris.

Suposo que ja esteu familiaritzats amb la història: dos germans orfes de mare, que s’estimen molt, es veuen separats de ben petits. La noia, de tres anys i poc, no recordarà res de la seva infantesa abans de la separació, mentre que el germà no la oblidarà mai. I és precisament aquesta figura, la del germà, que queda molt desdibuixada, oblidada fins pràcticament al final. I és una llàstima, perquè crec que hauria estat un encert parlar-ne més: l’Abdullah infant té una força i un caràcter que trobo a faltar al llarg del llibre.

Per a mi, hi ha dues parts: la primera, que explica la infantesa al poblet de Shadbargh, la separació a Kabul, la vida de la nena fins que marxa a París, i una altra part, més dispersa, on toca la vida de diversos personatges sense saber ben bé per què. Clarament, aquesta segona part es podria subdividir en llibres més petits i vendre’s per separat. També trobo que en aquesta segona part anem d’una punta a l’altra del món i avancem en el temps una mica “a la tun-tun”.

En resum: és un bon llibre, però després d’haver llegit els dos anteriors m’he quedat amb ganes de més emocions. No he trobat el ressò de cap muntanya…