De nens i guerres a Kenya

Somnis-en-temps-de-guerraHa estat una delícia llegir-me Somnis en temps de guerra, de Ngũgĩ wa Thiong’o, traduït per la Josefina Caball i publicat per Raig Verd. Per què?

Segurament hi ha moltes raons per dir-ho, però a mi m’ha enganxat per dos motius. El primer és que m’agrada molt sentir les coses explicades per veus de nen. Per això em va agradar molt, per exemple, The fishermen, també situada a l’Àfrica (però que parla d’un tema totalment diferent). En el cas de Somnis en temps de guerra, el nen que havia estat l’autor ens explica tot de coses sobre els darrers temps de la Kenya colonial, sobre l’ambient prebèl·lic que hi havia, els estudis, i molts altres temes, però té la gràcia, com tots els nens, d’explicar-ho sense grans dramatismes, només dient-nos tal com és la vida, sense jutjar-la gaire.

Per altra banda, m’ha agradat molt perquè no sempre és fàcil trobar una veu autoritzada que ens parli de l’Àfrica, com deia, sense exageracions. I Thiong’o sap fer-ho la mar de bé. És un bon candidat al Nobel de literatura, i és una llàstima que no en fos el receptor (un altre dia ja parlarem dels premiats que no es dignen ni a donar les gràcies per un premi com aquest, ehem).

Thiong’o ens explica moltes coses, en aquest llibre, però segurament el que més em va arribar a l’ànima és la importància que dóna a l’educació, els quilòmetres que està disposat a fer per anar a escola, quan nosaltres preinscrivim els nens en escoles a les quals puguin anar a peu… en cinc minuts. Permeteu-me que us copiï una frase que em va impressionar especialment i que diu en relació amb la circumcisió:

“Per bé que el ritual de convertir-me en un home em deixa una profunda empremta dins meu, n’emergeixo meś convençut que mai que, en els nostres temps, és l’educació i el coneixement, i no pas una marca a la pell, allò que dóna pes i capacitat als homes i les dones.”

I el llibre es tanca amb un emotiu final al tren. Llegiu-vos-el.

The Chairman’s Bao

inici
Pantalla d’inici

Tot i que no és gaire evident, aquest blog no només està pensat per parlar de llibres. De fet, en la nova etapa (diguem-ne “etapa WordPress”), la idea era parlar una mica de tot el que tingui a veure amb la lectura d’obres xineses. Això inclou eines de lectura que ja hem comentat, com ara la grandíssima app Pleco, que no només és un diccionari, i que haurem de repassar ben aviat perquè no para d’incorporar funcions i la nostra entrada pot haver quedat desfassada.
Per això avui us vull parlar de The Chairman’s Bao, una plataforma pensada per ajudar els qui ens fa mandra llegir en xinès. Ho reconeixo: em fa mandra. És molt més fàcil i ràpid llegir en qualsevol dels altres idiomes que domino, i acabo negligint una llengua que em va costar molt d’adquirir. Per això és important comptar amb apps com aquestes, que et faciliten la lectura de textos curts que parlen del dia a dia.
Què és, ben bé, The Chairman’s Bao? Doncs és una plataforma que dóna accés a articles d’actualitat que ens parlen de la Xina i que estan redactats tenint present el nivell del lector, que només ha de triar la categoria del nivell HSK que li correspongui.
The Chairman’s Bao va començar com a servei gratuït, i ara és un servei freemium. És a dir: si el fas servir gratuïtament, només pots accedir a determinats articles, mentre que si pagues la quota tens accés a tots els articles. En canvi, sembla que la resta de funcions sí que estan a disposició dels usuaris de la versió gratuïta.
Si teniu prou temps per treure’n profit, jo crec que val la pena triar l’opció de pagament. Per què? Doncs perquè inclou tot això:

  • Lectura assistida

    Plataforma multidispositiu. Ofereix una plataforma web des d’on podeu controlar el vostre perfil, una base de dades on acumuleu vocabulari i moltes coses més. Però la cosa no acaba aquí, perquè també disposeu d’una app per a mòbil i tauleta des d’on podeu llegir còmodament.
  • Lectura assistida. Si esteu llegint un article, només cal que toqueu la paraula que no enteneu i apareix un pop-up amb la traducció en anglès.
  • Vocabulari personal. Quan us apareix aquesta finestra pop-up, teniu la possibilitat d’afegir aquesta paraula o expressió al vostre vocabulari personal. Aquest vocabulari el podeu segmentar i ordenar des de la plataforma web i des de la mateixa app.
  • Pràctica sobre la marxa. En la mateixa finestra pop-up podeu veure en quin ordre s’escriuen els traços de cada caràcter seleccionat i practicar vosaltres mateixos.
  • Flashcards. Sí, són com una condemna, però hem de reconèixer que aquestes targetetes són força útils per exercitar la memòria i aprendre el vocabulari que heu anat guardat.

Com podeu veure, és una manera àgil i còmoda de llegir textos curts en xinès connectats amb l’actualitat de la Xina. Estareu al dia i practicareu la lectura en aquest idioma. Si necessiteu més informació sobre com funciona, visiteu aquesta pàgina per veure com us suggereixen que feu servir l’eina.

Läckberg i els àngels

lackberg-mirada-dels-angelsEn aquesta ocasió, a La mirada dels àngelsla Camilla Läcberg ens porta a una situació en què es combinen un crim del passat amb una situació del present. L’Erica Falck, protagonista de les novel·les de Läckberg, aquí ja és mare de tres fills i ha de combinar la seva feina com a escriptora amb la seva tafaneria habitual per descobrir qui és que fa la vida impossible a una parella que s’acaba de traslladar a una casa on fa molts anys va desaparèixer una família sencera.

I qui és, aquesta parella? Doncs la noia és, precisament, l’única supervivent de la família desapareguda.

En aquesta ocasió ens trobem amb una novel·la més intensa que L’ombra de la sirena, l’altre llibre que he llegit d’aquesta autora i del qual vam parlar fa unes setmanes. Igual que en aquell cas, l’autora no se centra en un únic protagonista principal, sinó que ens deixa fer una ullada a la vida personal de diversos dels personatges que apareixen al llibre.

D’aquest llibre jo destacaria, sobretot, els personatges de la Cristina, la sogra de l’Erica, i en Mehlberg, el cap de la policia. La primera és “real como la vida misma”: molt bona dona, ajuda amb els néts sempre que li demanen, però es fica en tot: que si no has rentat la roba, que mira que els nens s’encostiparan, que patatim, que patatam. Un gran retrat homenatge a les sogres. En Mehlberg, per altra banda, ja prometia a L’ombra de la sirena, però ara ja s’ha desmelenat i es mostra com a un inútil incorregible i encantador a l’hora, un cap que tots els seus subordinats esperen que no faci res, es tanqui al despatx, i no fiqui la pota.

El desenllaç ja el veiem a venir força abans del final, però part de la gràcia està en veure com ens el presenten, o sigui que no perd pas la gràcia.

Mmmm… quedarà pendent, potser, fer una entrada comparant na Läckberg i en Nesbo (atenció: acaba de treure llibre nou, La set).

Llibres de quatre estrelles!

Hi ha llibres que, tot i agradar-me, no arribo a comentar al bloc. De vegades, el motiu és tan simple com que no trobo temps per fer-ho. En altres casos, queden soterrats sota altres llibres que llegeixo després, i quan vull parlar-vos-en ja no recordo els detalls suficients per fer-ne una bona entrada.

Es dóna el cas que tinc tres llibres que considero de quatre estrelles, però que no he arribat a comentar. I he pensat que valia la pena agrupar-los i parlar-ne una mica. Són aquests:

  • Las vacas de Stalin
  • La ciudad de los prodigios
  • Memoria del buit

Las vacas de Stalin, de Sofi Oksanen, és un llibre excel·lent que ens explica la vida dels emigrants estonis a Finlàndia. Aquesta autora, tot i que és força jove, té una gran capacitat per recordar la història del seu país i sap enganxar-te a les seves novel·les. També són molt interessants Quan van desaparèixer els coloms i Purga, que em vaig llegir abans d’arribar a L’illa deserta. A La tormenta en un vaso trobareu una explicació més profunda sobre el segon que us cito. I… al lloro! Aquest setembre es publica una nova obra d’ella en anglès. No sé si algú té previst publicar-lo en català: si ho sabeu, xiuleu!

La ciudad de los prodigios, d’Eduardo Mendoza, és una gran obra que ens parla de la nostra ciutat, Barcelona, i ens la retrata d’una manera que jo desconeixia. Em va agradar tant que hauré de buscar una ocasió per llegir alguna altra cosa d’aquest autor.

Finalment, Memòria del buit, de Marcello Fois, és una història sobre un bandoler a Sardenya. En certa manera, m’ha recordat les històries sobre els nostres bandolers, en Serralonga i companyia, que eren cruels en extrem, tot i que tenien el seu propi sentit de la justícia. Trobareu aquest llibre traduït per Anna Casassas i publicat per Edicions del Periscopi.

Tots tres són molt bons, i si busqueu material per a la lectura pre-Sant Jordi crec que els podríeu donar una oportunitat.

Lewycka: hippies… però no tant!

pets-dead-alive-lewyckaM’acabo de llegir Various Pets Alive and Dead, de Marina Lewycka. Ok, potser el títol no és el més adequat del món, vist un cop acabat de llegir el llibre, però no puc negar que em va atraure des del primer dia i que fa el fet. Per a això serveixen, també, els títols, oi?

En aquesta ocasió, Marina Lewycka retrata una família posthippy, per dir-ho d’alguna manera, i ens ho explica tot amb la gràcia i el salero habituals. La Doro i el Marcus, que ara tenen més de seixanta anys, de joves van fundar una comuna, que és on van néixer i créixer fins a l’adolescència en Serge, la Clara i la Oulie-Anna. En aquesta comuna, els fills d’un eren fills de tots, i en alguns casos no estava clar qui era fill de qui.

Passen els anys, la comuna es disgrega arran d’un incendi provocat (no se sap per qui, tot i que hi ha alguns sospitosos) i cadascú segueix el seu camí. I ara, amb els fills rondant la trentena, en Marcus i la Doro decideixen casar-se, finalment. Per què? No ho sabreu fins a la última frase del llibre (no és broma). I és aquest esdeveniment és el que serveix a la Doro per reprendre el contacte amb els fills grans, que ja viuen per compte seu i duen vides ben diferents, amb alguns secrets inclosos.

La història és molt divertida i enganxa. Me l’he llegit en poc més de quatre dies i encara me n’hauria llegit més pàgines. I sabeu què més té, aquest llibre? Doncs té una cosa que no falta mai als llibres de Marina Lewycka: una dona procedent de l’Europa de l’Est que parla molt malament l’anglès. Si us el llegiu, segur que recordareu la dona del protagonista d’La petita història dels tractors en ucrainès o la iaia de sabatilles rosa de We are all made of glue, que ja vam comentar fa un temps.

En definitiva, és un llibre agradable i divertit de llegir que, per postres, il·lustra els moments més crus de la crisi financera de 2008 vistos amb cinisme i sinceritat. Us el llegireu de gust!