Categoria: 4 estrelles

Molt bo. Val la pena!

Duro como el agua, de Yan Lianke

On Per sifuroIn 4 estrelles, Caràcter xinès, LlibresDeixa un comentari

No, no sé com parlar-vos de “Duro como el agua”, el darrer llibre que s’ha publicat en castellà de Yan Lianke, un dels meus autors preferits (no només entre els xinesos, sinó entre tots). És un llibre ultracomplet, tant pel que fa a l’argument com a l’estructura, i no sé per on començar.

D’acord. Començarem pel principi: la trama.

Gao Aijun és un jove soldat que deixa l’exèrcit i torna a casa. Estem en plena Revolució Cultural, i el noi només somia a escampar-la pel seu poble. L’objectiu està clar, però a mig camí coneix una noia, la Hongmei, que també vol fer la Revolució. I s’enamoren. I tots dos estan casats. Com s’ho faran per mantenir oculta la seva relació al mateix temps que avancen en la implantació del comunisme entre els seus veïns?

Ells estan segurs que fan el que han de fer, i no hi ha res que els pari per aconseguir els seus propòsits. Es tornen inseparables: cara al públic, són els caps de la revolució. Passen dia i nit escrivint pamflets i creant eslògans, i no hi ha res que se’ls escapi: crear brigades de producció, controlar qui fa què… Pensen que ho estan fent tot bé i que algun dia el partit reconeixerà els seus mèrits i els donarà un càrrec important. Passarà? Si voleu saber-ho, us haureu de llegir el llibre.

Ara bé, Duro como el agua no és només una història sobre amor i revolució. Va molt més enllà perquè està ple de cites de poemes i discursos de Mao Zedong, òperes revolucionàries, fragments de llibres clàssics. I és que els personatges, l’Aijun en particular, parlen com si reflectissin tot el que es deia a l’època: frases i dites que l’autor recull i ens acosta en una mena de discurs febril. Però no patiu: Belén Cuadra, la traductora, ha identificat totes aquestes cites i les marca i anota perquè ens sigui evident que surten d’un lloc o altre. Simplement, és una obra meravellosa que combina un argument prou atractiu amb un bany de realitat impressionant. Diria que, juntament amb Crónica de una explosión, aquest és un dels llibres més esbojarrats i complets de Yan Lianke.

No coneixeu l’autor? Cap problema: amb la Mireia Vargas hem preparat un capítol especial del nostre pòdcast, L’any de la rata, dedicat específicament a aquest autor. Si l’escolteu, us explicarem coses sobre la seva vida i obra i, atenció, sentireu l’entrevista que li vàrem fer amb motiu de la presentació del llibre a Barcelona. I no us perdeu tampoc la part en què entrevistem la seva traductora, la Belén Cuadra, que explica coses molt interessants sobre la manera en què tradueix els llibres de l’autor!

Come piante tra sassi, de Mariolina Venezia

On Per sifuroIn 4 estrelles2 comentaris

Aquest llibre em va arribar de rebot, quan menys me l’esperava. Farta de llibres tristos i a mitja lectura conjunta de “Rebecca”, necessitava alguna cosa que no se’m barregés amb la LC i que em donés una mica de ritme i alegria.

I, com a resposta a una història que vaig penjar, un amic em va recomanar Come piante tra sassi, primer llibre de la sèrie que Mariolina Venezia dedica a la fiscal substituta Imma Tatarani, nascuda i resident a la Basilicata, al sud d’Itàlia, en exercici a Matera.

Segons com, cau simpàtica, però també pot ser tot el contrari. És baixeta (segons diuen en italià: alta un metro e uno sputo) i el seu sentit de la moda és peculiar. Sempre va amb tacons d’agulla. Ara bé, no s’encongeix davant de ningú per aconseguir el que vol. I què vol? Investigar un cas. Perquè ella, en realitat, volia ser poli però no va poder entrar.

Total, que, amb l’excusa d’investigar l’assassinat d’un noi jove (us sorprendrà saber qui ha sigut l’assassí), l’autora ens presenta la família de l’Imma, amb una sogra insuportable i una filla en plena adolescència. L’entorn de Matera i els negocis de la “mala vita” (vamus, la màfia), i moltes altres coses.

M’ha agradat especialment la presentació del context laboral, ja que anirem coneixent tot de companys de feina que sembla que poden tenir un pes en els llibres següents, des del tros d’home que té per ajudant i xofer fins a la secretària que treballa el mínim, passant per col·legues que són antigues companyes d’escola.

Ara hauré de llegir-me la resta de llibres i veure la sèrie, que teniu gratis a rtveplay. Si llegiu en italià, aquest és bon candidat per al proper #agostitalià! (Iniciativa per llegir llibres de literatura italiana cada agost.)

La ferida imaginària, de Berta Dávila

On Per sifuroIn 4 estrellesDeixa un comentari

La segona Berta del mes, després de l’entrada que vaig dedicar a Fins a l’última pedra de la Berta Creus. I segona escriptora que, amb un llibre més aviat breu, ha fet molta més feina que altres que escriuen llibres innecessàriament llargs.

Sí, La ferida imaginària és un llibre de tot just 136 pàgines, menut, però que conté més del que s’explica. L’autora, amb un estil sobri i senzill, ens porta a Galícia per explicar-nos les històries de dos parells de germanes i el seu dia a dia. Però atenció: senzill no vol dir de poca qualitat. Recordem que també es diu que Rodoreda escriu senzill, i ja veieu que és la jefa (no, no estic comparant les dues autores).

Així, doncs, a mesura que ens endinsem en aquesta història anem descobrint els personatges que hi intervenen: les noies, el pare, els peixos, l’oca, els veïns… somnis i possibilitats, germanes que no s’entenen per més que es parlin, altres que no es parlen ni es veuen, gent de poblets petits que fan una vida particular… tot això i més en aquest llibre curtet que, salvant molt les distàncies, m’ha recordat Terra inestable, també publicat per l’editorial Les Hores: també en aquell cas la història implicava germans i la vida en un poble, amb una escriptura que també era senzilla i elegant a la vegada.

He disfrutat molt veient les anades i vingudes de la protagonista. Els seus intents amb els peixos. La relació amb la seva germana Beatriz. Però també m’ha agradat molt la relació que s’estableix entre la Marga i els veïns, i el que passa quan es queda a dormir amb ells. I quan descobreixes el nexe entre totes les germanes és com “buà! com és que no se m’havia acudit?”. Perquè sí, una de les gràcies del llibre és que, al final, pràcticament tothom està relacionat d’una manera o una altra.

En resum, diria que és una història d’històries que funciona molt bé perquè, en realitat, podria ser la nostra. Ganes de llegir més aquesta autora.

Fins a l’última pedra, de Berta Creus

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres1 comentari

Llegir Fins a l’última pedra és emprendre un viatge que saps on comença però no tens clar on acaba. Aquest llibre, el primer de la Berta Creus, és un artefacte complex que ens transporta en el temps, l’espai i, per què no dir-ho, en la llengua.

Tot comença amb un home que condueix per l’autovia. Assumirem que és l’A-2, per proximitat a la geografia i la parla de l’autora i perquè, en determinats dies d’hivern, quan un la deixa i agafa la sortida cap a Calaf, es pot trobar amb una grisor que s’ho menja tot i no deixa veure per on s’avança. És una sensació poc agradable, però l’home porta el navegador en marxa i aconsegueix arribar on anava: un poblet abandonat. No sabem què hi busca, no sabem per què hi va precisament ara. No hi queda ningú, llevat d’una dona que li diu que escolti les pedres. I aquí comença el viatge per a nosaltres.

Punt de ganxet

En realitat, aquest llibre és com fer ganxet amb punt alt. Per a qui no ho sàpiga, aquest tipus de punt consta d’una cadeneta, que serveix de base, i es complementa amb uns moviments que fan que el fil se n’alluny i hi torni.

Per una banda, doncs hi ha un viatge constant, que serveix de base, que és la història de l’home que ha anat al poble. El veurem de petit, de més gran i en el moment actual, i anirem descobrint tot de coses d’ell i de la seva família.

Per l’altra banda, tenim tot un seguit d’històries que, com el ganxet que deia més amunt, es van entrellaçant amb el fil central al mateix temps que se n’allunyen per fer-nos viatjar en el temps i anar descobrint les històries que ens expliquen les pedres. Aquestes històries, tot i tenir en comú el punt de partida, ens porten a èpoques i temes molt diferents les unes de les altres, i admeto que amb alguna no hi he connectant tant com amb altres. Altres m’han captivat. Hi teniu de tot, però en general tenen un toc de conte a la vora del foc, de llegenda ja sentida, que és molt atractiu.

Sé que en altres ressenyes es donen més pistes sobre què passa al llibre, però jo crec que és millor no saber-ne gaire cosa més perquè, precisament, un dels petits plaers de llegir-lo és anar fent-se el llibre seu, generant connexions, trobant-hi punts comuns… i cadascú és diferent, o sigui que millor no parlar-ne gaire.

Com tornar a casa

Per a mi, per exemple, la lectura ha estat un viatge per la llengua de casa nostra. Habituada com estic a llenguatges molt contemporanis, elaborats però estàndard, ha estat un plaer immens deixar-me endur per la llengua que utilitza la Berta, que considero una part tan important d’aquesta obra com les històries que ens explica.

És una llengua rica, plena de paraules i expressions que m’han fet sortir de la Barcelona en què em moc cada dia per anar cap a la Segarra que veig de tant en tant. Perquè, en realitat, la parla que fa servir, tot i que actualment correspongui a la zona de l’Anoia, podem atribuir-la al que es reivindica com a “Segarra històrica”, que inclou, a més de l’actual, alguns trossos de les comarques que hi estan en contacte.

I perquè veieu quina mena de cosa és la que m’ha captivat, us copio algunes frases que m’han cridat especialment l’atenció. Són frases de punts diversos del libre, i potser no s’entenen fora de context, però crec que poden donar pistes de per què m’ha agradat tant com explica les coses:

  • [… ] continua mastegant silenci.
  • Un silenci baladrer l’empenta i la boira, famolenca, no deixa de cruspir-se les capçades dels pins.
  • En agafar el darrer trencall, els pulmons se li ompliren de llar 
  • No hi trobà restes dels quatre anys del menut 
  • Mansa com un gat que no ha gastat cap vida

Conclusions

Sé que hi ha gent que diu que hi ha tocs de Solitud, i els dono la raó. Però en la part dels relats també diria que hi he trobat una punta d’Els sots feréstecs. Paraules antigues, temes llunyans en el temps, personatges del folklore…

No puc tancar sense dir que Males Herbes s’ha convertit en la meva editorial de capçalera a l’hora de descobrir nous valors del panorama literari català. Ja en porto uns quants, com ara Jordi Masó, Roser Cabré-Verdiell, Ferran Garcia i la mateixa Berta Creus. Només puc dir Chapeau! a la feina d’aquests editors que tant m’encerten els gustos (i dels pocs que publiquen literatura xinesa en català).

En resum: si teniu intenció de llegir Fins a l’última pedra, només us puc dir que no ho feu esperant veure com acaba. Disfruteu el viatge, que d’això es tracta.

Vida privada, de Josep Maria de Sagarra

On Per sifuroIn 4 estrellesDeixa un comentari

Feia molts anys que me l’havia llegit, Vida privada. És d’aquells llibres que n’oblides els detalls (i fins i tot una part important de la trama), però que recordes com a grans llibres. Així, doncs, tot i que no solc fer relectures, quan l’editorial Barcino en va fer una nova edició, m’hi vaig tirar de cap.

I és que mira que és bona, la història. 

Amb aquesta obra, Josep Maria de Sagarra ens porta a la Barcelona de fa aproximadament 100 anys i fa un retrat vívid, de qualitat pràcticament fotogràfica, de la societat de l’època. Les classes socials altes reben de valent, però no us penseu que l’autor tingui més pietat dels més desafavorits: ningú no se salva de la crítica, que en alguns casos és força descarnada.

La línia principal de la novel·la són la vida i els miracles dels Lloberola, una família de l’alta burgesia de la dècada de 1920 que passa per un mal moment, tant pel que fa a l’economia com al capteniment moral dels seus membres. Abraça tres generacions, totes a Barcelona, o sigui que podríem dir que és una saga familiar amb característiques socials, molt interessant tant pel que fa a la intriga com a les vivències històriques de la meva ciutat.

Pel que diuen, aquesta obra va causar un fort escàndol no només pels temes que tractava (hi veureu passar prostitutes, dones de companyia, relacions poc habituals… ), sinó pel fet que, en alguns casos, es basava en personatges reals que la gent de l’època podia reconèixer. El resultat és una història que enganxa des de la primera pàgina, amb personatges molt reals i amb un passeig pels carrers de Barcelona que m’ha fet pensar en algunes obres de Rodoreda: novel·les superbarcelonines, però amb una certa naturalesa universal.

Per postres, l’edició és preciosa. I és que la col·lecció Els imprescindibles de l’editorial Barcino, a part de fornir uns textos absolutament recomanables, és una de les més boniques i de qualitat del panorama actual. Si voleu llegir literatura catalana aquest estiu (o més endavant, és clar), no dubteu a triar aquest volum.

Tanco amb un parell de coses que m’han fet gràcia:

Per una banda, l’ús de la paraula “paveria”. M’anirà molt bé tenir legitimat l’ús del substantiu. Per una altra, quedeu-vos amb aquesta frase: ” Jo, quan he llegit un llibre, al cap de dos dies ja no en recordo l’argument.” Magnífica, eh?

I atenció: Mentre escric aquestes línies, veig que el proper imprescindible serà La febre d’or, de Narcís Oller. No us podeu imaginar els nervis i les pessigolles que m’han entrat!