Quan agafes els llibres publicats per determinades editorials passa una cosa curiosa: són tan bonics que no els pots deixar anar. No només són històries, sinó que proporcionen una “experiència de l’usuari” que va més enllà del contingut. I és per aquest motiu que val la pena continuar llegint-los en paper i no en format electrònic (vaig tocar el tema a l’entrada en defensa del Kindle). Això passa, per exemple, amb els llibres de les Males Herbes, els de Raig Verd… i els d’Edicions del Periscopi, com en el cas de The leftovers, de Tom Perrotta.

Aquest llibre venia precedit d’un bombardeig important (que si és tan bo, que és la base per a una sèrie de gran èxit… ) i ja sabeu que, quan passa això, em miro els llibres amb desconfiança. Sé que no ho hauria de fer, però és una reacció visceral: jo sóc una mica bitxo raro, i si li agrada a tanta gent… potser a mi no! Per no dir que, de vegades, les campanyes que es llancen als mitjans de comunicació i a Internet tenen tendència a inflar la qualitat de les coses…

Així, doncs, en aquest cas només tenia la referència de l’editorial, que era de confiança, i el caramelet que suposa tenir un objecte tan bonic a les mans. I vaig començar a llegir-me’l.

He de dir que la història està molt ben traçada, que la traducció no rasca per enlloc (bravo, Marta Pera!) i que vas fluint d’un capítol al següent de forma plàcida. En realitat, el que fas és xafardejar la vida dels altres fent servir l’excusa de la desaparició de milers de persones. Perrotta ens mostra com reacciona la gent davant d’una situació certament anormal i, en alguns aspectes, caòtica:

• Què passa quan tota la teva família desapareix i no saps per què?
• Què passa quan, tot i que no hagi desaparegut ningú de la teva família, et comences a preguntar què ha passat i per què?
• Què pasa quan et deixes influir per un predicador de pa sucat amb oli?
• Què passa si et deixes influir per companyes amb unes tendències un pèl estranyes?
• Què passa quan…

Tot plegat, moltes preguntes que veureu resoltes al llibre. Totes menys una, justament la que m’havia fet jo: què ha passat amb tota la gent que ha desaparegut?

En resum, el llibre m’ha agradat molt, però m’hi ha faltat una mica de la “cosa” apocalíptica de El dia dels trífids (gran sèrie dels anys 80). Potser m’havia fet una idea errònia sobre la novel·la.

En tot cas, és un bon llibre que us agradarà, segur!

 

Sou fans d’en Bruce Springsteen? Teniu l’àlbum The ghost of Tom Joad? Sabeu qui és en Tom Joad? Jo no ho he sabut fins que m’he llegit The Grapes of Wrath (El raïm de la ira), de John Steinbeck. 

Són 678 pàgines de misèria, desesperança, odi, tristesa, mort, abandonament, por… tot vist a través dels ulls de la família Joad, els membres de la qual van abandonant l’esperança al llarg del camí.

Quin camí? El que segueixen molts agricultors quan les seves terres queden en mans de grans propietaris i dels bancs, que mecanitzen el treball i els obliguen a marxar del seu entorn. La família Joad, igual que tantes altres, agafa la ruta 66 i la segueix fins arribar a Califòrnia, on se suposa que hi ha molta feina com a recol·lectors de fruita i cotó. Però… què passa quan una onada tan gran de gent arriba a un territori ja habitat?

Steinbeck situa la història a la dècada de 1930, just després del crack del 29 i en plena Gran Depressió, i retrata el dia a dia de tota aquesta gent, les baralles per aconseguir feina, l’explotació per part dels grans propietaris, la por dels californians davant d’un corrent migratori tan gran, les condicions pràcticament inhumanes en què vivien aquests buscadors de treballs…

És un relat molt intens, ple d’escenes colpidores. No m’estranya que en fessin una pel·lícula. Jo destacaria especialment el paper de la mare de la família, que assumeix el lideratge del clan i els empeny a tirar endavant, sense defallir. En paral·lel, el pare es va empetitint i perdent el poder del cap de família. També cal destacar la figura de l’Al i en Tom. El primer es fa gran de cop, a l’ombra del segon, mentre que aquest últim el lideratge conjunt amb la seva mare. El llibre també es fa gran: comença lent, amb descripcions d’una precisió gairebé exagerada, i a mida que avances va accelerant fins que arribes al final i, de tant ràpid que hi arribes, t’has de rellegir més d’una pàgina.

Així mateix, volia destacar la gran feina de l’autor a l’hora de fer parlar els personatges, ja que pràcticament aconsegueix que els “sentis” parlar: totes les omissions, variants morfològiques (purty en lloc de pretty, per exemple), conjugacions verbals incorrectes i  moltes altres coses. No sé pas com ho deuen haver tractat a la traducció, però seria bo de veure-ho.

En definitiva, si voleu llegir un clàssic que no us decebrà, proveu-ho amb El raïm de la ira. Si voleu veure l’opinió d’algú altre, podeu llegir-vos, per exemple, aquest comentari de l’Oriol Junqueras.

Aquest llibre el teniu en anglès, en castellà i en català. No teniu excusa per no llegir-lo!