Cent tankes

Avui us vull parlar de Cent de cent, una obra molt especial. Aquest és un d’aquells llibres que t’entren per la vista: la coberta, austera i delicada; la presentació dels poemes, exquisida; la traducció, espectacular, i el contingut, d’una delicadesa incomparable.cent-de-cent274

Es tracta d’una compilació de cent poemes escrits per cent persones diferents i ordenats seguint criteris d’evolució temporal i temàtica. Se suposa que són els millors poemes de l’època (del segle VIII al XIII) elaborada per Fujiwara no Teika. L’equivalent dels “top 100” d’avui dia, per dir-ho d’una manera.

Tots els poemes que apareixen al llibre són tankes, una estructura poètica japonesa de cinc versos que segueix unes normes mètriques i de composició molt estrictes, que fins i tot arriben a regir l’aspecte visual que aporten els caràcters japonesos. Per tot plegat, la traducció d’aquestes peces és una feina àrdua i, potser, poc recompensada: llegint aquesta antologia m’he adonat que no conec la literatura i l’entorn d’origen prou bé com per captar tot el que amaguen aquestes petites perles.

Això es resol bastant amb l’ajuda que ens dóna el traductor, ja que el llibre inclou una introducció molt extensa que ens situa en el context original (com es feien aquesta mena d’antologies, per què, qui les encarregava, etc.) i ens dóna pistes per entendre els missatges ocults que poden trobar en els haikus: què representen les mànigues mullades, els bastons de bambú que marquen el riu… A més, després de la compilació pròpiament dita, hi ha una breu presentació de cada autor i cada poema. Us recomano, doncs, que aneu intercalant la lectura de cada poema i de la presentació corresponent: us ajudarà a entendre millor el missatge.

La traducció, d’en Jordi Mas, és exquisida. Aquest traductor, especialitzat en la traducció del japonès al català i que també ha treballat obres de Murakami (entre altres) és garantia d’una lectura agradable i fidel a l’original.

En resum: si us agrada la poesia, no us deixeu perdre aquesta antologia!

El ninot de neu d’en Nesbø

Que n’és de bo, en Nesbø! (Xist)ninotneu

M’acabo de llegir Le bonhome de neige, que trobareu en català com a El ninot de neu, publicat per Proa (@Grup62). Com a El redemptor, l’autor embolica la troca tan com pot i, quan et penses que ja has trobat l’assassí, et desmunta la teoria i torna a començar de nou.

En general, no m’agraden les històries de detectius madurets perquè solen embolicar-se amb noies jovenetes (senyors, quan tindrem una “detectiva” madureta que s’emboliqui amb bombons??) i sembla que el que se vulgui sigui reafirmar el rol del mascle, però en Harry Hole, protagonista d’aquesta novel·la, és una excepció a la norma. És un personatge tirant a desequilibrat, alcohòlic en fase de rehabilitació (“a ratos”, com si diguéssim) i molt imprevisible, amb el costum d’actuar per compte propi sense demanar consell o aprovació al seu superior.

En aquest llibre, en Hole ha de trobar un assassí en sèrie que, com a marca de la casa, deixa un ninot de neu al jardí de les dones que ataca. Sí, té un objectiu marcat: dones casades o amb parella i amb fills. Mmmm… i per què? Ah, per saber-ho haureu de llegir-vos-el. Spoiler: és el que menys et penses que hauria de ser.

Un plaer afegit de les novel·les d’en Nesbø és que, a part de l’argument, descriu d’una manera força precisa els llocs on passa tot, o sigui que si heu estat a Oslo i a Bergen reconeixereu alguns dels carrers que cita. I si no hi heu estat, us recomano que us llegiu el llibre amb el Google Maps al costat, Street View en marxa. Val la pena.

En definitiva, un bon llibre per a l’estiu, que Proa ha fet traduir al català i que sembla que sortirà a la venda a finals d’aquest mes d’agost. La traductora torna a ser la Laia Font, que va fer una feina excel·lent amb El redemptor i Headhunters. I estic segura que la tornarà a clavar.

Així, doncs, tot i que no l’he llegit en català, avanço la meva enhorabona a l’editorial Proa per la tria del llibre i, sobretot, per la de la traductora!

Platero

Platero és un trosset de cotó, un terròs de sucre, el millor company per passejar-se a la tarda, quan el sol ja no apreta…

Qui no s’ha llegit Platero y yo, de Juan Ramón Jiménez? I, dels qui us l’heu llegit, a qui no l’hi ha agradat aquest burret tendre i pacient que és el receptor de tots els pensaments de l’autor? A qui no se li ha escapat alguna llàgrima quan es mor?

platero

Aquest llibre, el millor regal de la comunió, aguanta el pas del temps millor que molts altres. Postals d’una sola pàgina que reflecteixen la vida a poble de principis del segle XX, però que, en alguns casos, també he vist jo. És impressionant la vividesa del retrat: sembla que siguis allà mateix, a Moguer, i que el musell del Platero t’hagi de passar per sobre de l’espatlla.

Si encara no us l’heu llegit, ho hauríeu de fer. Perquè hi ha llibres que s’han de llegir, i aquest n’és un.*

 

 

* No patiu, que no us faré llegir el Quijote, que és molt llarg (tot i que l’esforç val la pena).

 

Garantia Leine: us agradarà!

fiordo“Garantia Leine” seria un bon nom per a un vaquer, o per a un gàngster. Però no. És Kim Leine, el mateix que ens va oferir un fantàstic viatge a Tunu fa un temps. Començo a pensar que és un autor d’aquells que et pots llegir amb la tranquil·litat de saber que t’agradarà la història. Una garantia, vaja.

A El fiordo de la eternidad, Leine ens ofereix un viatge a la Groenlàndia de finals del segle XVIII amb Morten Falck, un noi noruec que hi va per exercir com a rector en un poble molt petit. Una recreació fantàstica de tots els entorns per on passa el protagonista: Copenhaguen, Groenlàndia, Bergen, els boscos de Noruega… sembla que puguis ensumar les olors, veure el que veu ell, acompanyar-lo en el seu passeig i en els desplaçaments en vaixell… tot plegat com si estiguéssim veient una pel·lícula.

L’estructura que li ha donat al llibre també ajuda a la lectura, ja que l’ha dividit de manera que no et puguis “apalancar” i et força a sorprendre’t constantment i a estar a l’aguait. La primera part, dedicada bàsicament a l’estada del protagonista a Copenhague, la segona, dedicada a l’estada a Groenlàndia, la tercera marca el retorn… i un epíleg que en poques pàgines et posa al dia i resol els dubtes que t’havien pogut quedar.

Tot i la llunyania en el temps, veiem com el clima marca en certa manera la vida a Groenlàndia. Com els homes són més brutals que mai, com les dones estan sotmeses a la voluntat dels homes, com els cristians consideren que els nadius pagans no valen per a gaire cosa, i com aquests mateixos cristians menspreen els fills de parelles mitxes… tot i que molts d’ells són fills de capellans que es dediquen a “ventilar-se” totes les criades o les noies que van a catequesi. Maco, molt maco, això.

En definitiva, un llibre fantàstic que et fa venir ganes de llegir més material d’aquest autor. I ara, què toca? Sembla que té dues novel·les més, Valdemar i Kalak, però no he sabut trobar-ne cap traducció que jo pugui entendre (una versió electrònica en danès també serviria, però no em deixen comprar…). Si algú en troba una en anglès, francès o italià (i, evidentment, en castellà o català), que m’avisi!

Apunteu-vos-el per a les vacances. Us agradarà!

Nits fredes

Ba Jin. Nits fredes.
Viena Edicions, 2013.
240 pàgines.
Títol original: 寒夜.
Traductor: Eulàlia Jardí.

Quin tros de llibre. Interès històric. Intensitat emocional. Profunditat en el tractament dels personatges. Traducció excel·lent. Edició superatractiva.

Ho té tot. Ba Jin es va poder lluir amb aquesta novel·la tan xinesa i occidental a l’hora, tan enganxosa a les mans que he sigut incapaç de fer res més que no fos llegir durant les última vint-i-quatre hores (ehem, vull dir en el temps lliure de les últimes vint-i-quatre hores). He esgarrapat temps d’on podia, perquè estava enganxada a la història, i en menys d’un dia me l’he llegida. Anem per parts.

L’interès històric ve de la situació que reflecteix: la ciutat de Chongqing durant les darreries de la invasió japonesa. Les restriccions de llum, la incertesa en l’ambient, el poc ambient de treball en algunes feines, l’enfrontament entre la vella generació, criada durant l’última dinastia, i la nova, que vol obrir-se a la joia de viure la vida…

La intensitat emocional en el diàleg entre sogra i jove. Les converses són tan àgils i reals que no pots deixar-les a mitges. La sogra (peus embenats i tossuderia per mantenir costums antiquats) odia la jove (sabates de taló i ampli cercle d’amics) perquè no vol sotmetre’s a un ordre social que ja no té sentit. La jove, que tampoc poc veure la sogra, porta a l’extrem la seva vida social i deixa de banda el marit i el fill.

La profunditat en el tractament dels personatges marca una diferència clara amb les obres xineses tradicionals, en què no es veu gaire què pensa la gent ni s’entenia per què. En aquesta novel·la, participem de l’angoixa i el patiment de Wang Xiaoquan i de la seva dona. “Per què faig això i no allò altre”, “Què he de fer”, “Sóc un inútil, no sé ni beure”… el llibre en va ple, de dubtes.

La traducció és excel·lent. Igual que a Família, l’Eulàlia Jardí ens ofereix una redacció impecable que, en aquest cas, ha sabut transmetre’ns l’angoixa i la intensitat de l’original. Perquè tots sabem que una novel·la pot ser bona, però si la traducció no ho és el producte acaba essent de segona fila. I m’hi trobo massa vegades, amb això.

L’edició és superatractiva. No te la pots treure dels dits. El tacte suau i una mica gomós de la coberta és impagable. El paper, amb un lleuger toc groguenc que li dóna un aspecte clàssic, és del gruix ideal. La lletra té la mida adequada… així, doncs, he de felicitar @Viena_Edicions per aquest magnífic llibre que ens posa a les mans i demanar-los que continuïn traduint obres xineses, que fa molta falta!

Com sempre, podeu trobar el llibre a Amazon o a qualsevol de les grans llibreries de Barcelona, com ara a La Central. I, tot i que sóc molt aficionada a les versions electròniques, aquesta novel·la val la pena comprar-la en paper!