Categoria: 3 estrelles

Millorable, però amb qualitat suficient.

La belle de glace

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Mo Yan. La belle de glace.
Traductor: Chantal Chen-Andro.
Editorial: ePoints, 2014.
Edició digital equivalent a 33 pàgines.

belle-glaceEm vaig comprar La belle de glace perquè era un relat curt i em pensava que només s’havia publicat en format independent, i ara veig que aquest relat el podem trobar a Enfant de fer. I ja me l’he comprat i el tinc a casa.

Per què m’he comprat un llibre de Mo Yan, si em passo mitja vida dient que està sobrevalorat? Doncs perquè La belle de glace m’ha agradat molt i he pensat que potser m’he equivocat llegint una novel·la i una altra d’aquest autor i que li he de donar una oportunitat amb les històries curtes. Però d’això ja en parlarem més endavant, quan us comenti el recull sencer.

De moment, toca parlar d’aquesta història en què veiem un noi que comença a treballar com a aprenent al consultori mèdic que té el seu oncle. Hi veurem clarament reflectida la jerarquia familiar, el respecte als més grans, els prejudicis contra la gent que es busca la vida d’una manera diferent a la tradicional… I també hi veurem una petita crítica de l’autor a la manera en què està progressant el món xinès (la presència de la contaminació, la proliferació del turisme) i com s’ho prenen els xinesos: uns amb alegria i altres amb desgana. Una altra cosa molt típica que hi trobem és l’oncle i la seva tassa de te, amb el cul tot negre i recobert de fulles de te que ja hi estan enganxades, i també hi fan una aparició estelar les escopinades. Si heu estat a la Xina, ja sabeu de què parlo.

Gran part del relat gira en torn d’una ex-companya de classe del protagonista, la Meng Xixi, que un dia es troba malament i se’n va al consultori on treballa el noi. A partir d’aquí, cal estar atent a la reacció de les tres persones que hi treballen: el noi, la tieta i l’oncle. I estigueu pendents, també, del final.

Aquest relat només costa 0,99 euros a Amazon. Val la pena provar-lo, per aquest preu, oi? Si voleu llegir-ne el principi, només cal que feu clic en aquest enllaç i rebreu un fragment del relat de manera totalment gratuïta.

Nosaltres aviat us parlarem del recull sencer, Enfant de fer.

Lewycka, Lubetkin, Clooney

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

lubetkin-legacyAvui us vull parlar de The Lubetkin Legacy, de Marina Lewycka, que nosaltres coneixem, especialment, per A Short History of Tractors in Ucrainian. En la novel·la de què parlem avui, Lewycka retrata la realitat que envolta els edificis socials anglesos, que hem vist en tantes pel·lícules.

L’espina dorsal de la història, com en altres ocasions, és una cosa rocambolesca: la mare d’en Berthold, un home de 52 anys, mor, i ell es pensa que el faran fora del pis perquè no va a nom seu. Solució? “Adoptar” una mare fictícia, una dona que visqui amb ell i faci veure que és la seva mare.

I qui tria? La dona que va compartir habitació amb sa mare a l’hospital just abans que aquesta morís. I aquí arriba el personatge “bomba” que Lewycka ens sol regalar en cada llibre: una dona gran, immigrant, que no parla gaire bé l’anglès i que té un punt de bogeria. Com la veïna de We are all made of glue, que es passejava amb sabatilles de setí i boleta per tot arreu.

Com podíem preveure, doncs, la història està plena de mals entesos i de situacions totalment boges, tot i que no tan hilarants com en històries anteriors. Podríem dir que l’autora s’està endolcint amb el pas del temps?

En tot cas, és una història sòlida i bonica, i el llibre, en edició de tapa dura, és un tresor que no us hauríeu de deixar escapar.

Trobem a faltar en Harry!

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres2 comentaris

sang-glace-nesboAquest estiu he tingut temps per llegir molt, i els esborranys se m’acumulen, o sigui que he decidit que publicarem una entrada a la setmana fins que fem una mica de neteja. I començo l’esprint dient-vos que…

Sense en Harry Hole, en Jo Nesbø no és el mateix.

Aquest estiu he llegit Du sang sur la glace. Si ja heu llegit altres entrades d’aquest bloc que parlin sobre aquest autor, ja sabreu que en sóc molt fan. Totes les novel·les de la sèrie d’en Harry Hole que he llegit m’han agradat, i només me’n falta una!

Per començar, no tenim la típica referència d’un assassinat que cal resoldre. Tampoc comptem amb el suport dels personatges que solen acompanyar en Harry, i que ja són quasi de la família. I tampoc tenim amb nosaltres el policia més sonat i irreverent de tot Escandinàvia. I això pesa.

L’argument no té res a veure amb les històries a què ens té acostumats. En aquest llibre seguirem l’evolució d’un “terminator”, per dir-ne d’alguna manera. Un home a qui paguen per eliminar gent. I l’encàrrec que desferma la història és l’assassinat per encàrrec de la dona del seu cap. Encarregat pel mateix cap.

Aquí hi ha alguna cosa que no li quadra i, per postres, la dona és molt guapa i se n’enamora. I el molt tòtil es deixa enganxar i embolicar en tota una trama que, és clar, no us puc explicar. Perquè el llibre tampoc és tan dolent com per no llegir-se’l.

La història està bé, però m’he quedat amb una sensació similar a quan vaig llegir Headhunters: en Nesbo sap fer-ho millor. Jo li posaria, simplement, tres estrelles. A veure quantes n’hi poseu vosaltres.

Aviat continuarem parlant d’en Nesbø.

Hey, Jude!

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

a-little-lifeEls Beatles ja li ho van intentar fer entendre, però el Jude de A little life és de lu més negatiu que m’he tirar en cara. I no m’estranya, perquè la veritat és que ha tingut el que se’n pot dir una “vida de merda”, parlant en plata.

La història que ens explica la Hanya Yanagihara en un dels llibres finalistes del Man Booker Prize 2015, A little life, ens mostra la vida d’en Jude St Francis i els seus millors tres amics de la universitat. Tot i que estudien coses molt diferents (dret, arquitectura, belles arts, interpretació) són companys d’habitació i mantenen l’amistat fins al final.

Ara bé, el protagonista central és en Jude, de qui sabem ben poques coses, que anem coneixent a mida que avança la història. Per què camina malament? Què són aquests atacs que té? Quina família té? L’autora de seguida ens presenta l’entorn dels altres tres, en JB, en Malcolm i en Willem, però el que envolta en Jude ens ho va donant a miquetes durant les més de 700 pàgines del llibre.

Sí, 700 pàgines en anglès. 1.040 en castellà. I és curiós, perquè hi ha estones que voldries que no s’acabés mai, mentre que en altres moments penses que li sobren pàgines. No sé, és un llibre que desperta sentiments contradictoris. Per una banda, trobo que l’autora domina el ritme narratiu d’una manera magistral, però per l’altra banda em sobta i trobo poc natural que absolutament tots els personatges que surten al llibre siguin uns professionals fantàstics a qui agrada la seva feina i que estan tirant a folrats de calers. Vaja, com diuen a El Periódico: “También provoca cierta desconfianza que los cuatro protagonistas alcancen el éxito casi por obligación”. En resum: li hauria pogut donar el nom de Los ricos también lloran.

Com deia més amunt, aquest llibre va ser finalista del Man Booker Prize 2015, un certamen que m’agrada seguir perquè els finalistes solen tenir molt bona qualitat. No obstant això, trobo que en aquesta ocasió aquest llibre no és un competidor a l’altura d’altres obres seleccionades, com ara les que us indico tot seguit:

No em malinterpreteu: és un bon llibre, una història realment commovedora, que a estones fa plorar i tot. A estones, però, la cosa s’ensucra massa i entra en un bucle rotllo Corín Tellado una mica enganxós. Una altra cosa que no m’ha funcionat és el pas dels anys. No hi ha hagut manera de veure en Jude com a un home de 50 anys. Per a mi sempre en tindrà 30 i pocs…

En fi, un llibre que està molt bé, però que li falta alguna cosa. Demà dia 15 surt a la venda. Un consell: compreu-vos-el en format electrònic!

I, ara que ja sabem quins són els finalistes del Man Booker 2016… fem apostes sobre qui guanyarà?

 

Rusiñol ja ho va intentar…

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Rusinol-manxaAquesta setmana us vull parlar de la tercera sorpresa de l’estiu, després d’Elizabeth is Missing i The Glorious Heresies. Us parlo de El català de la Manxa, de Santiago Rusiñol i publicat per L’Avenç.

Me l’havia comprat per Sant Jordi. Sempre m’ha agradat molt L’auca del Senyor Esteve (no totes les obres tenen un “moment Scarlet O’Hara” com el de l’Estevet, aix!) i vaig voler saber què més em podia oferir el Sr. Rusiñol.

El llibre en sí, la portada, la impressió, no és res de l’altre món: la gent de l’Avenç no emboliquen els seus llibres en paper de seda i amb llacet com fan altres, i ho has de comprar convençuda del contingut. Potser ajudaria a la venda un redisseny de la col·lecció, no sé (amb tot el carinyu!!).

De tota manera, el que interessa és la història, oi? Doncs és bona, bona. I és curiós que bé que sona, tenint en compte que es va escriure fa cent anys. L’argument és senzill: un català ha d’emigrar cap a la Manxa arran dels fets de la Setmana Tràgica (recordeu: 1909) i allà intenta despertar el “sentiment obrer” i la modernitat entre els habitants del poble on ha anat a parar. Creieu que se’n sortirà, en terra d’hidalgos? Feu les vostres apostes.

Cal dir que, tot i que el resultat de les seves gestions pot ser previsible, l’evolució dels fets està molt ben narrada i enganxa. Cal agrair a l’editorial que hagi fet una actualització del text mesurada, ja que facilita la lectura sense carregar-se el llenguatge emprat per l’autor. Tot i que sóc una mica friqui i m’encanta llegir els textos tal com es van escriure en el seu moment (el Tirant lo Blanc, per exemple), aquesta història és tan actual que llegida amb grafia “antiga” perdria atractiu.

No vull acabar sense destacar un altre moment de la novel·la que m’ha encantat. És el “moment Albert Pla”, quan el fill li diu al seu pare “pare, jo vull ser torero”. Si heu sentit mai en Pla, ja sabeu de què parlo.

En definitiva, és un bon candidat per a les vostres compres a La Setmana del Llibre en Català d'enguany.