Categoria: 3 estrelles

Millorable, però amb qualitat suficient.

Primavera

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès2 comentaris

Ba Jin. Primavera.
Traductora: Eulàlia Jardí.
El cercle de Viena, febrer 2016.
Títol original: 春.
primavera_ba jin

El Cercle de Viena i Eulàlia Jardí ens porten la segona part de la trilogia que Ba Jin va dedicar a una família tradicional xinesa durant l’època dels grans canvis de la primera meitat del segle XX.

Si ja havíeu llegit Família, no us costarà reprendre la història i reconèixer els personatges. En aquest segon lliurament, el germà petit perd protagonisme perquè viu a Shanghai (a Família va decidir que no volia viure més amb oncles, tietes i la resta i va marxar de casa) i en guanyen les noies de la família. De fet, tot i que els aspectes polítics continuen tenint importància, en aquesta Primavera l’autor ens ofereix un retrat a fons de la part femenina de la família i dels destins que els esperen.

Així, doncs, tenen molta importància els casaments pactats, fins i tot en contra de la voluntat de la interessada, de la mare i de l’àvia. Alguns d’aquests matrimonis acaben amb el suïcidi o el maltractament de la núvia. En altres casos, donen les criades com a concubines i també pateixen maltractaments. Les noies no tenen accés a l’educació, i les que tenen la sort de poder-hi accedir ho fan en contra de la voluntat del pare, que les renya constantment i els retreu la voluntat d’aprendre.

Per altra banda, però, aquestes noies que voldrien canviar el món i poder decidir per elles mateixes continuen vivint com a les famílies riques tradicionals, dedicant el dia a passejar-se, mirar-se les flors i els arbres i xerrar. Salvant les distàncies, aquestes distraccions i les atencions que els presten les criades són dignes de El sueño en el pabellón rojo. No és broma: si suen, la criada els porta una tovalloleta, si volen menjar, els posen el menjar pràcticament a la boca.

Pel que fa als personatges masculins, veiem clarament una línia entre els “vells” i els “moderns”. La generació dels pares-tiets de la família o treballen o es dediquen a viure la vida, fumant opi i ventilant-se les criades. I cap d’ells no té en compte l’opinió de la dona o les filles. Són dèspotes. El contrapunt el posen els joves, com ara en Juexin, que com que és el gran es veu obligat a fer tot el que no fan els seus tiets i li toca fer tots els papers de l’auca. Ell és el principal exponent d’aquest desssassossec interior perquè, tot i que vol canviar les coses, no gosa actuar de manera moderna i passar dels costums tradicionals.

En resum, doncs, en aquesta novel·la veiem una certa voluntat de canvi que no s’acaba d’implantar. La presentació és perfecta i la traducció es llegeix sense cap mena d’entrebanc. Només puc retreure-li que en un parell d’ocasions hi ha un nom escrit en lloc d’un altre. Per contra, al final del llibre hi ha dues coses que són de gran valor quan parlem de les grans sagues xineses: un esquema de personatges i un “glossari” de personatges on ens diuen qui és qui. I és que aquestes novel·les solen tenir un repartiment coral immens.

Ara només falta esperar que El cercle de Viena i l’Eulàlia Jardí ens portin la tercera part de la trilogia: Tardor.

Un cafè, un geperut, McCullers

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres1 comentari

Carson-McCullersAvui parlem de La balada del cafè trist, de Carson McCullers, amb una bona traducció de Yannick Garcia i la cuidada presentació habitual de L’altra editorial, que ja ha fet dos anys (aprofitem per felicitar-los!!).

Ja us avanço que no és dels llibres que més m’hagi agradat últimament. En el fons, a mi em costa molt situar-me en les recopilacions de narracions curtes i molt sovint acaben patint a les meves entrades. Així, doncs, no puc dir que m’hagi agradat des de la primera pàgina, però sí que puc dir que conté coses que m’han cridat l’atenció i detalls que he apreciat.

Per començar, la descripció inicial del poble del primer relat, “La balada del cafè trist”, i de l’ambient desvagat de les tardes d’agost, és magnífica. Jo disfruto molt amb aquesta mena de paisatges: pobles petits, amb poca feina, amb la calor del sud dels Estats Units, les cases que m’imagino de fusta i amb porxo. El relat està bé, però no és el que més m’ha agradat. La figura de la senyoreta Amèlia se m’ha fet una mica antipàtica. Potser és perquè me l’esperava més forta davant la presència del seu suposat cosí geperut…

Per a mi, el millor relat és “El passavolant”, on el protagonista fa un viatge a Nova York que li serveix per apreciar millor el que ja té a França. No us en puc explicar gaire cosa més sense destapar tot l’argument, ja que no és gaire llarg, però sí que us puc dir que val la pena. També he trobat molt bo “Wunderkind”, sobre una noia que aprèn a tocar el piano i el seu professor. A estones, m’ha fet sentir com si jo també fos a casa d’ell, esperant el meu torn per fer la classe. I el final, quan s’adona de què serà i què no serà, és punyent.

I això em fa pensar que el piano té una presència destacada en diversos contes. En uns, és l’eina de treball, en altres, de divertiment, però trobo que és un personatge més de les històries. En definitiva, crec que si us agraden els relats més o menys curts us pot agradar bastant.

Ah! I estigueu al cas del bloc perquè… s’acosta Sant Jordi i comencem una campanya intensa plena de llibres que us poden interessar. Aquest any, ho culminarem amb una llista diferent de la que us oferirà tothom…

 

Svetlana o el drama soviètic

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres2 comentaris

M’acabo de llegir Temps de segona mà. La fi de l’home roig, de Svetlana Aleksiévitx. És de les poques obres de no-ficció que m’he llegit últimament, i la veritat és que m’ha costat una mica entrar-hi: estic acostumada a una història que va avançant, encara que tingui alts i baixos o que hi hagi diverses veus implicades.

En aquest cas, en canvi, l’autora ataca un únic tema des de diversos punts de vista i ens fa arribar a una conclusió final: quin drama, Rússia i companyia. No hi ha pràcticament res que funcioni, els nostàlgics del règim soviètic l’enyoren, els “moderns” ho tenen complicat per fer prou diners per viure, els habitants de països ex-URSS que volen emigrar a Rússia són rebuts a patades… Només una minoria aconsegueix fer diners i viure dignament o, directament, en el luxe.

La fi del règim soviètic, la desaparició del sistema organitzat que tan havia controlat la vida dels soviètics, fa que la gran majoria no sàpiguen què poden fer per sobreviure. Un dels entrevistats diu: “Volieu tots el capitalisme, no? Somiaveu! Ara no rondineu dient que us han enganyat.” I és ben bé així: de vegades volem coses que, quan tenim, no sabem utilitzar. L’entrada del capitalisme descontrolat a Rússia fa que només els més espavilats pugin menar una vida com la nostra. La gran majoria malviuen fent-se favors, rebuscant menjar on no n’hi ha…

I tot això va acompanyat d’un odi entre pobles realment impressionant. Després del desmembrament de la Unió Soviètica, molts habitants de les noves repúbliques veuen com se’ls apaga el somni d’anar a les grans ciutats russes com Moscú, ja que no hi són ben rebuts: l’amor entre pobles propugnat pel règim sovètic ha mort. Rússia per als russos. Només cal veure què diu un policia sobre el mal tracte que donen als immigrants que arriben a la capital russa: “Li seré sincer… Els fem la vida insuportable expressament perquè toquin el dos al més aviat possible del nostre país. A Moscou hi ha dos milions de treballadors immigrants i la ciutat no pot absorbir la quantitat de persones que li cau al damunt de cop i volta. Són massa.”

Afegiu-hi l’abundància de màfies i grups enfrontats, que no dubten a matar a qui faci falta pel motiu més absurd. Màfies que s’aprofiten de la desgràcia de la gent per fer-los fora del pis (la mare i la filla que acaben pràcticament segrestades per un grup mafiós després d’acceptar ajuda per pagar l’enterrament de l’àvia, per exemple) i deixar-los perduts en qualsevol poble on “nostru” senyor va perdre l’espardenya, morts que et trobaves al matí, quan et llevaves…

Definitivament, és un llibre dur que no presenta cap aspecte amable de la Rússia dels darrers anys. Un llibre ple d’històries recollides a cop de magnetòfon o, directament, amb notes preses a mà. Una narració periodística que li ha valgut el Nobel a l’autora, que ens presenta la realitat del seu país a través d’un vidre molt, molt negre. No dubto que el col·lapse comunista hagi estat un desastre, però també costa de creure que això sigui pitjor que les purgues estalinistes, els desterraments a Sibèria, i tantes altres perles del règim comunista. Alguna cosa bona deu tenir Rússia…

Pel que fa al suport físic de totes aquestes declaracions, és un llibre impecablement presentat per Raig Verd, en la seva col·lecció de no-ficció, Ciclogènesi. La traducció és de la Marta Rebón, que deu haver tingut una bona feinada a traduir totes aquestes històries amb tocs orals i que, veient que els narradors procedeixen de diverses repúbliques exsoviètiques, segur que estan carregades de dialectalismes.

En resum, un llibre que frapa.

Individuals

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Lao Ma. Individuals.
Traductor: Martin Mertz.
Ed. Forty-six.
Versió Kindle equivalent a 192 pàgines.
Títol original: 个别人.
Individuals_LaoMa

Ho bategen com a flash fiction, i trobo que el nom és força encertat: aquest llibre inclou històries molt curtetes, algunes de poc més de dues pàgines, que retraten situacions quotidianes amb desenllaços poc habituals. Totes per sota de les 1.000 paraules (això diuen, jo no ho he comptat). Algunes són còmiques, mentre que altres parlen sobre la corrupció que podem trobar en diferents nivells de l’administració xinesa. Algunes són curioses i interessants, mentre que altres es fan pesades i no atrauen.

Diria que, potser, la clau del llibre és que els relats se centren excessivament en el món universitari i administratiu. Jo hauria agraït que els temes fossin una mica més variats. Tot i això, hi ha alguns relats que destaquen força per sobre de la resta, com ara “The Gift”, sobre un garrepa empedreït, “The death wish”, sobre el descontentament crònic d’una dona, “The swearing of oaths”, dedicat a la corrupció en l’àmbit de la construcció, o “A view of the hills”, sobre la contaminació. Per a mi, també destaquen “The Cough”, “Father Time”, “The Collapse” i “Mock Exam”, però potser a vosaltres us n’agradaran d’altres…

En tot cas, es tracta d’un llibre original, amb relats molt curtets, que es poden llegir en pocs minuts. Ideal per als qui feu viatges curts en metro, per exemple.

Nosaltres, els números

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres8 comentaris

Zamyatin-nosaltresSi no fos que Ievgueni Zamiatin va escriure Nosaltres abans que

pensaria que se’ls ha copiat. Així, doncs, és veritat que Nosaltres va servir d’inspiració a autors que la fortuna ha fet molt més coneguts? Que autors tan coneguts com Orwell i Huxley no van inventar la roda de la distòpia?

Jo he llegit 1984 i Un món feliç, i tots dos em van agradar (el segon, més que el primer). Però us juro que si us llegiu Nosaltres trobareu tots els elements d’aquests dos llibres tan coneguts en un de sol. I, per postres, he de dir que no sembla que el llibre fos escrit fa gairebé cent anys: és igual d’actual que si l’haguessin escrit ara.

La base del llibre és que en D-503, un enginyer aeroespacial, viu en una societat totalitària i uniforme on ningú (en teoria) amaga res de ningú, viuen en edificis transparents, la gent no té iniciativa i no qüestiona les ordres del govern. Fins que, un dia, coneix una noia diferent, algú que no compleix sempre les normes. I, a partir d’aquí, en D-503 es planteja tota una sèrie de coses, deixa de ser el “número” que era (“tots som números”, diu al principi) i comença a actuar seguint la seva pròpia consciència. Però… serà capaç d’arribar fins al final?

Vist aquest argument, si tenim en compte que Zamiatin va escriure aquest llibre l’any 1920, a Rússia, poc després de la revolució de 1917, no us estranyarà que acabés essent marginat i castigat i que el llibre fos censurat. Ara, nosaltres el podem llegir gràcies a Males Herbes, que ens el porta amb el format verd habitual i amb traducció de Miquel Cabal Guarro, de qui també hem comentat La muntanya de la festa.