M’acabo de llegir Islàndia, somnis de riolita, d’en Jordi Morell. Es llegeix d’una tacada. Pim-pam. I és molt recomanable per a aquests dies calurosos d’estiu perquè, com el nom indica, passa a Islàndia, un lloc on, en principi, estan més fresquets.

Per on començo? Doncs pel principi. He de dir que el vaig comprar per la confiança que m’inspira Raig Verd (@Raig_Verd), que mai m’ha decebut amb els seus llibres. Uns m’han agradat més i altres menys, però això ja entra en el camp dels gustos personals, i mai no plou a gust de tots, oi?

Doncs això: que em vaig comprar el llibre basant-me en la reputació de l’editorial, ja que l’autor és força novell i no el coneixia. I no vaig tenir un bon principi, no. Per algun motiu, el paper no-blanc que sempre m’ha agradat tant em va semblar més groc del que és habitual, i confesso que el fet que tants catalans vagin a parar a l’hora a un lloc tan petit em va semblar una casualitat massa gran. Una manipulació excessiva. Però vaig continuar llegint. Poques vegades deixo un llibre a mitges, tot i que alguns s’ho mereixen.

Total, que em va costar entrar-hi. Acabava de tancar The luminaries, un llibrot espectacular, i sabia que tot el que em llegís a continuació ho tenia complicat per estar a l’altura. Però, al final, se n’ha sortit. Després d’un inici una mica “a trompicons”, m’he anat situant en el tema, he anat coneixent els personatges i m’he anat ficant en la història de cadascun. M’ha agradat, i trobo que en realitat són històries independents molt ben creuades: el músic viu amb l’Olaf, l’Olaf fa de guia turístic de l’Alain, etc. Com deia més amunt, l’única cosa que li puc recriminar és l’excés de “casualitats” (la trobada a Formentera), tot i que, en realitat, ja sabem tots que “el món és un panyuel”, oi?

Finalment, he de dir que m’han sorprès algunes decisions de tipus lingüístic, però que no enterboleixen gens la imatge global que m’he fet amb el llibre. I, com sempre, és un plaer llegir i descobrir un altre lloc. Jordi, si llegeixeis això, que sàpigues que has aconseguit els objectius: fer-me venir més ganes d’anar a Islàndia i fer-me venir ganes de llegir en Halldór Laxness.

Vaja, que us el podeu endur tranquil·lament de vacances… aneu-vos preparant, que aviat us posaré deures d’estiu!

Ja ho deia Lluis Llach: “en Maurici sap què fer, buscarà els companys i sortirà al carrer”. Damunt d’una terra com la que retrata Maria Dolors Millat a Terra inhòspita cal anar amb compte, treballar en equip amb els companys i rebelar-se contra l’autoritat.

La Ronda i en Sirio ho fan. Al principi, cadascú ho fa a la seva manera i amb plantejaments diferents, però a mida que avança la novel·la van acostant posicions. Trobo que la realitat futura que ens ofereix l’autora està molt ben construïda, amb tota mena de detalls i una coherència pràcticament total. I, evidentment, el fet que la majoria de l’acció passi a Barcelona també ajuda: a mi m’agrada molt poder reconèixer els llocs on passen les coses. Tots els carrers han canviat de nom, però igualment són reconeixibles i ens donen pistes per saber on som en cada moment.

Per a mi, el moment estrella és quan en Sirio s’escapa de Barcelona. Quin patir! L’enxamparan? Com ho farà que no el detectin en un món on estan tots superfitxats i és pràcticament impossible ocultar el que fas? Trobo que és un dels trossos més aconseguits del llibre. Un llibre que, en general, podem dir que cuida molt els detalls (noves tecnologies, fàrmacs, etc.) per tal de situar-nos en aquesta realitat tan propera i tan llunyana a l’hora, cosa que aconsegueix molt satisfactòriament.

Només em queixaria d’un parell de coses. D’una banda, una cosa que és habitual en els llibres d’aquest tipus: vivim a fons el drama, la situació angoixant i la lluita de la resistència per canviar les coses, però quan s’arriba al dia D, s’acaba el llibre. Ja no sabem res del dia després. Suposo que és normal. D’altra banda, trobo que és una mica massa habitual que el protagonista masculí sigui un maduret que s’acaba embolicant amb la protagonista femenina, que sol ser força més jove. Podríem canviar una mica aquest clixé?

Però vaja, per això no ens barallarem. El llibre val molt la pena, i us el recomano molt. Hi trobareu coses que us recordaran altres llibres, com ara els fàrmacs que es prenen, que en certa manera m’han recordat el soma que es prenien a Un món feliç, d’Aldous Huxley (quin gran llibre!) o el “moment Mecanoscrit del segon origen” que he tingut quan hi ha l’apagada digital i són al bell mig de les muntanyes. No és ben bé el mateix, però a mi m’ho ha recordat.

Per acabar, volia dir que, com sempre que agafo un llibre d’Edicions del Periscopi, és un plaer tenir-lo a les mans. El tacte del paper, la portada amb el segell de la casa (no conec ningú més que posi el resum al davant) i el logo del barquet de paper són petits detalls que sempre agraeixo i que ajuden a fer que m’enganxi al llibre.