Categoria: 3 estrelles

Millorable, però amb qualitat suficient.

Moisés en la llanura, de Shuang Xuetao

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès, Llibres1 comentari

Moisés en la llanura és un llibre de tot just 153 pàgines que presenta dues novel·les curtes de Shuang Xuetao. No és la primera cosa que llegeixo d’aquest autor: ja li havia llegit un relat i la veritat és que, tot i no ser el meu preferit del recull en què estava inclòs, sí que vaig veure que apuntava maneres. De fet, a la breu introducció que feien de l’autor, el presentaven com un dels autors més prometedors de la Xina contemporània (gens malament, tenint en compte que és nascut el 1983).

Els dono la raó. Tantes vegades he llegit llibres d’autors de generacions similars i he quedat decebuda per la pobresa de la narració. El poc valor que aporten al que expliquen, basat sempre en les seves vivències i sense cap mena d’ornament ni recurs literari. Simples documentals fets amb ben poca gràcia. Aquest cop, però, la cosa ha anat diferent.

Com deia més amunt, aquest volum conté dues històries. La primera, que és la que dona títol al llibre, ens porta una mena de novel·la negra en què el delicte queda pràcticament apartat i l’autor ens fa anar endavant i enrere en el temps per acabar coneixent els protagonistes i, també, acabar aclarint el cas, que comença amb assassinats de taxistes en una ciutat del nord-est de la Xina. A la segona narració, “El aeronauta”, descobrim la història d’una família i, poc a poc, anem veient els lligams que hi ha entre els seus membres.

Fins aquí, tot normal, no?

Doncs bé, jo he trobat dues coses que m’han agradat molt. En el cas de “Moisés en la llanura”, a part dels salts en el temps, que és un recurs que m’atrau força, també anem canviant de narrador (i de punt de vista). Així, has de fer un cert esforç per anar lligant caps i arribar a la conclusió final.

En el cas de “El aeronauta”, Shuang ens fa fer tot de giragonses i anirem coneixent els detalls “d’enfora cap endins”. És a dir: comença amb els detalls més allunyats del nucli per anar-s’hi acostant com si seguís una espiral cap endins. De fet, en algun moment m’ha costat establir qui era qui i quina relació tenien.

Com podeu veure, doncs, es tracta d’un llibre curt però intens, una lectura senzilla pel que fa a l’estructura i el vocabulari però exigent pel que fa a contingut, amb una traducció que està prou bé (obra de Xuan Le i Munir Hachemi), tot i que el plantejament d’alguna de les notes no m’ha acabat d’agradar (deformació professional, suposo). Pel que fa al nombre de notes, cal dir que s’agraeix que no n’hi hagi en excés, que és una cosa que de tant en tant ens trobem amb les novel·les traduïdes del xinès.

En resum, podem dir que Shuang Xuetao pot progressar molt i que m’agradarà estar al cas de les seves noves obres.

Petits mons, de Caleb Azumah Nelson

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Després d’una llarga pausa nadalenca, avui us vull parlar del llibre Petits mons, de Caleb Azumah Nelson, que ens porta l’editorial Les Hores amb traducció d’Octavi Gil Pujol. En aquesta novel·la veiem com l’Stephen i la seva colla d’amics acaben el batxillerat i surten al món. Un moment vital clau, oi?

Doncs bé, l’Stephen volia ser músic, però la vida el porta cap a una altra banda. O no?

En tot cas, mentre l’acompanyem en la seva decisió, avançarem en dos nivells. Per una banda, veurem com aquest grup de gent avança en la vida, quines carreres estudien, quines feines troben, relacions que comencen o s’acaben…

Per l’altra banda, anirem coneixent la vida dels seus pares, que van emigrar de Ghana al Regne Unit. Així, doncs, tenim també una ullada a la vida de l’emigrant, a com es viu la integració/no integració en la societat d’acollida, quines dificultats han d’afrontar en un món nou. Fins i tot hi trobareu cites de casos reals de violència contra immigrants que van tenir lloc a Anglaterra. 

Tot això ve amanit amb música, molta música. He d’admetre que a mi, que en un llibre hi hagi tanta tanta música se’m pot fer pesat perquè, de vegades, sembla que queda una mica forçat. No ha estat així, però li ha anat de poc. El repertori, molt complet i variat, cobreix des d’intèrprets tan coneguts com Marvin Gaye, Bob Marley o Kool and The Gang, fins a músics ghanesos que no coneixia i que són molt interessants, com Ebo Taylor o Pat Thomas.  Si voleu aprofundir en aquest aspecte, podeu buscar la llista oficial del llibre a Spotify (Small Worlds Official Playlist) i enriquireu l’experiència lectora.

Finalment, vull destacar la cadència de la veu narradora. Sí: l’autor no es queda en la música, que no deixa de ser un ritme extern, sinó que utilitza determinades expressions en un lloc i després les recupera en un altre, de manera que quan les reconeixes sembla que hi hagi una melodia de fons, un fil conductor que va connectant un capítol amb un altre. De totes les ocasions en què ho ha fet, només n’hi ha una que m’ha semblat excessivament repetitiva, que és quan parla de “el nostre ritme”. Utilitzat en excés, pot arribar a semblar sobrer.

Tanco, en canvi, amb una cosa que m’ha agradat molt. I és que, llegint llibres, o veient sèries, descobreixo coses que no sabia, llocs dels quals no havia sentit a parlar mai. Exemple: no havia sentit mai a parlar del ferrocarril subterrani dels EUA fins que vaig llegir The Underground Railroad de Colson Whitehead, i després l’he anat veient en altres llibres. En aquest cas, l’Stephen va a Ghana i visita un castell d’esclaus que havia aparegut a Homegoing (Tornar a casa) de Yaa Gyasi. Ha estat emocionant tornar-hi i veure, entre altres coses, la “porta de no retorn”, l’última porta que els esclaus africans passaven abans d’embarcar-se vers un destí de tot menys bonic.

Com podeu veure, doncs, Petits mons és un llibre sobre el pas al món adult, però, també, sobre què representa ser immigrant i els vincles amb el país que ha quedat enrere.

La saga de Kormákr

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Està clar que la gent de l’editorial adesiara són valents. La seva selecció d’obres, tant d’adés com d’ara és realment espatarrant, i no dubten a publicar llibres que és un plaer tenir en català, però que poden tenir un públic reduït.

Aquest és, segurament, el cas de La saga de Kormákr, un llibre escrit a Islàndia en algun moment del segle XIV, tot i que les històries que ens porta ens fan tirar enrere en el temps, fins ben bé al segle X, per seguir les aventures d’en Kormákr, un heroi que no dubta a lluitar (literalment) pel que considera just o per aconseguir el que vol.

L’edició que ens han preparat l’editorial i la traductora és una petita joia: edició bilingüe norrè-català. Que no en tinc ni idea, de norrè, però m’ha agradat molt jugar a endevinar paraules, o a trobar patrons que després es poden intuir en llengües actuals com el danès (el xapurrejo). Perquè, sí, el norrè és la llengua mare de l’islandès i de les llengües escandinaves d’avui dia.

Per tots aquests motius, vull destacar especialment la tasca de la traductora, la Inés Garcia López, que no només ens porta un text molt llegible, sinó que l’acompanya amb un pròleg que ens ajuda a entrar en situació amb coses tant importants, com per exemple, que el nom del protagonista es llegeix Kormákur.

A més, és una excusa fantàstica per agafar el Google Maps i viatjar, gratis, des del sofà. Ha sigut com tornar a Islàndia.

Heu vist passar aquest llibre? Us fa curiositat?

Un zoo en el fin del mundo, de Ma Boyong

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Un mes més, arriba el #dimartsxinès (podeu seguir-lo també a Instagram, @lilladeserta). Aquest cop us porto un llibre de literatura xinesa d’un autor que hem comentat al podcast L’any de la rata (crec que va ser al capítol dedicat a la ciència ficció i la distopia). Quan el va esmentar la Mireia (Vargas Urpí) em va semblar interessant i vam quedar que me’l deixaria. I aquí estem.

Es tracta de Un zoo en el fin del mundo, de Ma Boyong, amb traducció d’Anne-Hélène Suárez i Qu Xianghong. Ja us avanço que han fet molt bona feina i que el llibre es llegeix molt àgilment. També hi ha notes al peu que faciliten la comprensió o la contextualització de determinats moments, tot i que alguna potser era un pel llarga.

Pel que fa a la història en sí, el que hi veurem és una trama una mica peculiar: un capellà americà va a la Xina a fer de missioner i el seu destí és la Mongòlia interior. Com podrà captar l’atenció de gent que ja tenen les seves pròpies creences i que no es refiaran d’un estranger?

És clar! Muntarà un zoo!

La premissa és senzilla. Comprar els animals d’un zoo que està en decadència i portar-los de Pequín al nord de la Xina (bé, més al nord). Però, com us podeu imaginar, no serà una tasca fàcil. Perquè, a veure: com desplaceu un lleó i un elefant fins arribar a la destinació?

No passarà a la història com el millor llibre de l’any, però sí que admeto que té moments molt tendres (ai, l’elefanta!) i entretinguts, i que la història és original. El problema és que, a estones, trobo que s’allarga massa amb segons quina escena o explicació. Potser si fos un pel més curt guanyaria en contundència. Tot i així, si teniu curiositat, us asseguro que es fa llegir.

Demanareu algun llibre de literatura xinesa per Nadal o Reis??

Lletres que parlen, de Jesús Alturo i Tània Alaix

On Per sifuroIn 3 estrellesDeixa un comentari

Avui us parlo d’un llibre que queda totalment fora del que llegeixo habitualment. Es tracta de Lletres que parlen, un estudi que ens porta enrere en el temps, fins al naixement del català o, si més no, el naixement del català escrit.

Es tracta d’una peça que fluctua de manera imprevisible entre l’obra de divulgació, adreçada a un públic amb una certa formació però que no és especialista, i l’obra acadèmica pura i dura, pensada per a lectors familiaritzats amb el tema (i amb el llatí, la manera de classificar les peces documentals, etc.). Així, en certs moments, trobem que els autors fan valoracions totalment subjectives i (per a mi) fora de lloc en una obra d’aquest calibre, que queden una mica “cunyades” i fan pensar en una audiència amb pocs coneixements lingüístics, mentre que en altres casos es llancen a disquisicions erudites sobre textos en llatí sense ni tan sols dir-nos què significa el text citat.

Tot i això, goso dir que és un llibre interessant sobre la formació de la nostra llengua i, sobretot, sobre la manera en què va aparèixer en forma escrita. Com que no crec que faci cap gran espòiler, permeteu-me que tiri quatre pensaments a tall de resum:

  • No ens vam llevar un dia i vam arrencar a parlar en català, així, de tirada: hi ha una evolució que ens porta del llatí que es parlava a les nostres terres fins a la llengua romanç (res de nou, això ja ho sabíem de l’institut).
  • La llengua escrita apareix més tard que la llengua parlada, sobretot en el cas de les llengües romàniques: en una societat bàsicament analfabeta, els usuaris cultes de la llengua van escriure en llatí fins molt tard.
  • Tot i que els autors defensen que el català apareix molt aviat, jo, veient els textos que hi ha en aquest llibre, reconec la meva llengua en textos de finals del segle XII. No està gens malament!
  • Els copistes més preparats no només copiaven els textos que els encarregaven, sinó que actuaven com a autèntics filòlegs i no dubtaven a “millorar” el text (protocorrectors, potser?).
  • En les investigacions d’aquest àmbit, és molt important saber si el text que s’està estudiant és l’original o si es tracta d’una còpia posterior, ja que això pot influir en les conclusions a què s’arribi.
  • És una llàstima que el català no hagi conservat meravelles llatines com el participi de futur, que amb una sola paraula introdueix conceptes que per a nosaltres són una construcció de relatiu. Exemple: nascituros (els que naixeran, com a oposició a “nascuts”).

És molt interessant veure que, a part de la tasca ingent de normativització i ordenació de la llengua, es va haver de fer el mateix per uniformitzar la cal·ligrafia: us ho havíeu plantejat mai, això? I també és interessant veure que en cada zona/regió/país es va optar per una o altra escriptura, i segurament per això encara avui dia és relativament senzill identificar l’escriptura d’un angloparlant, un xinès o un francès.

I res més. Ha sigut molt bonic veure aparèixer topònims molt propers en textos de fa gairebé mil anys: poblets com Guissona, Concabella, l’Aguda, Peramola o Ponts ja existien el 1171. Tanco amb un error de transcripció causat pels pocs coneixements de llatí d’algun escriva: “Jo et batejo en nom de la pàtria, de la filla i de l’esperit Sant”.