La novena viuda

Geling Yan. La novena viuda.
Alfaguara, 2011.
420 pàgines.
Títol original: 第九个寡妇.
Traductor: Nuria Pitarque.

Heus ací una altra novel·la que repassa els moments “àlgids” de la Xina rural del segle XX: els japonesos, els nacionalistes, el gran salt endavant, la fam, la revolució cultural, la caiguda de la Banda dels Quatre…

Podria ser una novel·la més, en la línia de les del benvolgut Novel Mo Yan. I, en certa manera, ho és: explica la vida en un poble i com es veu afectada pels canvis polítics i socials (sí, alguns ja sabeu que no sóc una gran fan de Mo Yan… ). De tota manera, trobo que la gràcia principal d’aquest llibre rau en la protagonista, la Putao, que és l’eix de la història i que, per a mi, té un magnetisme tan gran que no saps si t’ha de caure bé o si, al contrari, és tan tossuda que es mereix un parell d’hòsties. Quin personatge, redéu!

Està clar que la vida als pobles durant el període central del segle XX és un dels temes centrals dels escriptors d’avui dia, tant si viuen a la Xina com si viuen fora. Només cal veure la gran quantitat de llibres que el tracten. I fins i tots hi ha autors que pràcticament s’hi han especialitzat (sí, tornem a Mo Yan) i que en parlen des de diferents punts de vista i amb protagonistes ben diferents.

La traducció, l’he trobada impecable. I, pel que sembla, és directa del xinès. Un punt a favor d’Alfaguara, que repeteix autora i traductora després de Las flores de la guerra, que també vam comentar en aquest bloc. Si voleu més informació sobre el llibre i, sobre tot, voleu llegir una mostra abans de comprar-lo, podeu anar directament a la web d’Alfaguara, on hi ha la fitxa completa.

Potser no és el llibre que més m’hagi enganxat de l’any, però és un bon llibre i m’ha fet passar una bona estona. I ja cal que m’espavili a llegir: encara tinc deures de l’estiu, i aviat hauré d’actualitzar la llista de Reis!

Visca el Campari!


M’acabo de llegir La col·laboradora, de la incisiva Empar Moliner. I, no ho sé, potser no sé llegir entre línies, però m’ha semblat un llibre molt més “tranquil·let” que les seves declaracions habituals. Després de saber que al seu DNI hi diu que caduca el 2014, trobo que la novel·la és massa suau… per més que diguin que “retrata” el món editorial i dels tertulians de tele i ràdio, trobo que li falta una punta de la mala llet que sabem que té… 🙂

A part del tema central del llibre, que són les aventures i desventures d’una dona que escriu “en negre” per a personatges de més volada que ella, podríem dir que la novel·la té un eix central molt marcat: les addiccions, sobre tot a l’alcohol. Cava, vi, combinats… la col·laboradora és capaç de beure’s 3 o 4 Camparis en un dia inspirat, i es veu que l’autora s’ha documentat sobre el tema.

D’altra banda, a mida que llegia, m’he quedat amb la sospita de si alguns dels personatges que surten al relat són caricatures de personatges de la vida real… si us mireu la Xus Soriguer amb atenció, no hi veieu rastres de la “ínclita” Pilar Rahola? I aquest Carlos Mochi, imitador… no serà algun humorista dels que volten pels teatres o les televisions de Catalunya? I la protagonista… pot ser que tingui alguna cosa en comú amb l’autora?

En definitiva, un llibre que, tot i no ser un gran què, és bo per passar l’estona. Segur que el trobareu a totes les llibreries.

Gens de Taipei

Bai Xianyong. Gens de Taipei.
Picquier poche, 2000.
275 pàgines.
Títol original: 台北人.
Traductor: André Levy.

El que té de peculiar aquest llibre és que és un recull d’històries sobre gent que va emigrar a Taipei. Relats que expliquen experiències o detalls de la vida d’antics soldats, prostitutes… de fet, el mateix autor va emigrar-hi.

En realitat, si hem de fer cas d’aquest llibre, sembla que la pràctica totalitat de la gent que va emigrar de la Xina després de la derrota dels nacionalistes fossin, bàsicament, dames de companyia i membres de l’exèrcit. I en aquestes petites narracions podem veure com van intentar refer la seva vida i com se la guanyaven.

Són històries que tracten aspectes concrets o períodes breus, que recorden una mica les de Yiyun Li (o potser hauria de dir que les d’ella recorden les de Bai Xianyong?), i el que les fa especials, potser, és que l’autor és un dels que va emigrar de la Xina després de la gran guerra.

En resum, us agradarà si us agraden els relats curts, però no us espereu res espectacular. Si voleu llegir alguna altra opinió, en trobareu una aquí.

Històries de guerra

Empesa per l’ambient tens i bel·licós d’aquests dies, vaig comprar Incerta glòria després de sentir-ne parlar a la ràdio i el twitter i d’haver-lo vist en més de cinc aparadors. Com sempre que llegeixo alguna cosa que recomanen als mitjans de comunicació, he anat amb peus de plom perquè, tot sovint, es el meu criteri resulta força diferent del dels qui en fan la recomanació a tot i a dret. Aquest cop, però, estic força d’acord amb les recomanacions.

És la primera vegada que llegeixo un llibre sobre la guerra civil vista per un català republicà i sobre tot, vista per gent que era a Barcelona. Ha estat una experiència nova, diferent i molt enriquidora. Històries, les de Barcelona, que concorden amb algunes coses explicades per la meva àvia, ja fa tants anys. Altres, totalment desconegudes, les que expliquen els republicans del front.

No és un llibre de grans pretensions ni rebusca excessivament en el drama, com els que escriuen els autors que no han viscut les experiències que relaten (perquè m’entengueu, obres com La caiguda dels gegants, de Ken Follet, que em va agradar molt però no té l’autenticitat de Incerta glòria). És un recull de petites realitats, narrades per algú que les va viure, i això fa que m’hagi arribat directe, sense filtres.

I, aquest cop, sí que és veritat el que diu a la contracoberta: Sales és una mica Dostoievski. Els seus personatges tenen aquelles preocupacions i recargolaments mentals que trobem a Crim i càstig: per què? com? qui? Però trobo que aquí no es fan tan pesats i angoixosos com en l’obra del rus.

En definitiva, és un llibre que val molt la pena llegir, i que us recomano. Potser també perquè, quan ens vulguin tallar les ales des de l’altra banda de l’Ebre, puguem mirar enrere, ens plantem i diguem prou.

La venda de sang a la Xina

Aquest cop, us parlaré sobre Dream of Ding Village. Diuen que “lo bueno, si breve, dos veces bueno”, i trobo que aquesta novel·la és ben bé així. No em malinterpreteu: val molt la pena de llegir-la, i ho he fet amb molt de gust, però si hagués durat una mica més hi hauria hagut el perill que el nivell (molt alt en general) comencés a decaure.

M’explicaré millor.

Jo diria que aquest llibre el podem dividir en dos àmbits. D’una banda tenim la narració general, que comença amb la venda de sang a la Xina rural, una venda que no es fa en condicions higièniques suficients i que acaba provocant el ràpid contagi de la sida (sí, suposo que ja sabeu que això és real). A partir d’aquí, Yan retrata amb una gran claredat l’ambient del poble i les relacions entre veïns. Per a mi, aquesta part és una petita joia.

D’altra banda, però, tenim una narració més íntima que queda inclosa en el fil anterior. Es tracta de la història d’una parella de vilatans que inicien la seva relació un cop malalts i després que els rebutgin les parelles respectives. Per a mi, ens alguns punts d’aquesta història hi ha una mica massa de sucre i l’autor s’hi recrea massa.

Tot i això, però, val la pena que us llegiu el llibre. És una bona manera de posar-vos al dia sobre el cas de la venda massiva de sang i el contagi de malalties, que es va comentar força als mitjans de comunicació.

Tampoc podem obviar la feina de la traductora, Cindy Carter, que ha estat molt ben acollida. Aquí podeu trobar una breu entrevista amb ella. Tingueu en compte que aquesta novel·la va ser finalista de la convocatòria del Man Asian Literary Prize 2011, un premi que es concedeix avaluant les obres a partir de la versió en anglès… o sigui que la traducció hi té un paper important.

En resum, Yan Lianke es manté entre els meus autors xinesos preferits, amb un estil molt més fresc i real que d’altres com Mo Yan. I, en canvi, veig que el nom de Mo Yan (i el de Murakami!! :-|) sona com a candidat al Nobel… són coses que no entendré mai…

Finalment, volia dir que, una vegada més, llegir amb el Kindle és una experiència fantàstica que us recomano de totes totes, sobretot en el cas de llibres amb edicions “normals”, sense il·lustracions ni cobertes que els facin memorables. Podeu comprar tant la versió electrònica com la de paper a la web d’Amazon.