M’acabo de llegir La col·laboradora, de la incisiva Empar Moliner. I, no ho sé, potser no sé llegir entre línies, però m’ha semblat un llibre molt més “tranquil·let” que les seves declaracions habituals. Després de saber que al seu DNI hi diu que caduca el 2014, trobo que la novel·la és massa suau… per més que diguin que “retrata” el món editorial i dels tertulians de tele i ràdio, trobo que li falta una punta de la mala llet que sabem que té… 🙂

A part del tema central del llibre, que són les aventures i desventures d’una dona que escriu “en negre” per a personatges de més volada que ella, podríem dir que la novel·la té un eix central molt marcat: les addiccions, sobre tot a l’alcohol. Cava, vi, combinats… la col·laboradora és capaç de beure’s 3 o 4 Camparis en un dia inspirat, i es veu que l’autora s’ha documentat sobre el tema.

D’altra banda, a mida que llegia, m’he quedat amb la sospita de si alguns dels personatges que surten al relat són caricatures de personatges de la vida real… si us mireu la Xus Soriguer amb atenció, no hi veieu rastres de la “ínclita” Pilar Rahola? I aquest Carlos Mochi, imitador… no serà algun humorista dels que volten pels teatres o les televisions de Catalunya? I la protagonista… pot ser que tingui alguna cosa en comú amb l’autora?

En definitiva, un llibre que, tot i no ser un gran què, és bo per passar l’estona. Segur que el trobareu a totes les llibreries.

Empesa per l’ambient tens i bel·licós d’aquests dies, vaig comprar Incerta glòria després de sentir-ne parlar a la ràdio i el twitter i d’haver-lo vist en més de cinc aparadors. Com sempre que llegeixo alguna cosa que recomanen als mitjans de comunicació, he anat amb peus de plom perquè, tot sovint, es el meu criteri resulta força diferent del dels qui en fan la recomanació a tot i a dret. Aquest cop, però, estic força d’acord amb les recomanacions.

És la primera vegada que llegeixo un llibre sobre la guerra civil vista per un català republicà i sobre tot, vista per gent que era a Barcelona. Ha estat una experiència nova, diferent i molt enriquidora. Històries, les de Barcelona, que concorden amb algunes coses explicades per la meva àvia, ja fa tants anys. Altres, totalment desconegudes, les que expliquen els republicans del front.

No és un llibre de grans pretensions ni rebusca excessivament en el drama, com els que escriuen els autors que no han viscut les experiències que relaten (perquè m’entengueu, obres com La caiguda dels gegants, de Ken Follet, que em va agradar molt però no té l’autenticitat de Incerta glòria). És un recull de petites realitats, narrades per algú que les va viure, i això fa que m’hagi arribat directe, sense filtres.

I, aquest cop, sí que és veritat el que diu a la contracoberta: Sales és una mica Dostoievski. Els seus personatges tenen aquelles preocupacions i recargolaments mentals que trobem a Crim i càstig: per què? com? qui? Però trobo que aquí no es fan tan pesats i angoixosos com en l’obra del rus.

En definitiva, és un llibre que val molt la pena llegir, i que us recomano. Potser també perquè, quan ens vulguin tallar les ales des de l’altra banda de l’Ebre, puguem mirar enrere, ens plantem i diguem prou.