Categoria: 3 estrelles

Millorable, però amb qualitat suficient.

Dream of Ding Village

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Yan Lianke. Dream of Ding Village.
Corsair, abril 2011 (edició per a Kindle).
352 pàgines (520 KB).
Títol original: 丁庄梦.
Traductora: Cindy Carter.

Diuen que “lo bueno, si breve, dos veces bueno”, i trobo que aquesta novel·la és ben bé així. No em malinterpreteu: val molt la pena de llegir-la, i ho he fet amb molt de gust, però si hagués durat una mica més hi hauria hagut el perill que el nivell (molt alt en general) comencés a decaure.

M’explicaré millor.

Jo diria que aquest llibre el podem dividir en dos àmbits. D’una banda tenim la narració general, que comença amb la venda de sang a la Xina rural, una venda que no es fa en condicions higièniques suficients i que acaba provocant el ràpid contagi de la sida (sí, suposo que ja sabeu que això és real). A partir d’aquí, Yan retrata amb una gran claredat l’ambient del poble i les relacions entre veïns. Per a mi, aquesta part és una petita joia.

D’altra banda, però, tenim una narració més íntima que queda inclosa en el fil anterior. Es tracta de la història d’una parella de vilatans que inicien la seva relació un cop malalts i després que els rebutgin les parelles respectives. Per a mi, ens alguns punts d’aquesta història hi ha una mica massa de sucre i l’autor s’hi recrea massa.

Tot i això, però, val la pena que us llegiu el llibre. És una bona manera de posar-vos al dia sobre el cas de la venda massiva de sang i el contagi de malalties, que es va comentar força als mitjans de comunicació.

Tampoc podem obviar la feina de la traductora, Cindy Carter, que ha estat molt ben acollida. Aquí podeu trobar una breu entrevista amb ella. Tingueu en compte que aquesta novel·la va ser finalista de la convocatòria del Man Asian Literary Prize 2011, un premi que es concedeix avaluant les obres a partir de la versió en anglès… o sigui que la traducció hi té un paper important.

En resum, Yan Lianke es manté entre els meus autors xinesos preferits, amb un estil molt més fresc i real que d’altres com Mo Yan. I, en canvi, veig que el nom de Mo Yan (i el de Murakami!! :-|) sona com a candidat al Nobel… són coses que no entendré mai…

Finalment, volia dir que, una vegada més, llegir amb el Kindle és una experiència fantàstica que us recomano de totes totes, sobretot en el cas de llibres amb edicions “normals”, sense il·lustracions ni cobertes que els facin memorables. Podeu comprar tant la versió electrònica com la de paper a la web d’Amazon.

Me l’imaginava més gran

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres6 comentaris

M’acabo de llegir Jo confesso, de Jaumé Cabré. Tot i que “me l’imaginava més gran”, en termes generals és un bon llibre: me l’he llegit en menys d’una setmana, i no és precisament un llibre curt… el senyor Cabré sap escriure molt bé, i sap fer-ho de manera que t’enganxis a la pàgina i no puguis deixar el llibre fins a les tantes de la matinada. La història també és bona, tot i que hi ha detalls que no em quadren o que no m’han agradat (ja se sap: hi ha gustos per a tot…).

Entre les coses que no m’han acabat d’agradar, doncs, hi ha les següents:

  • Els idiomes: senyors, senyors… trobo exagerat i, fins a cert punt, innecessari, que el protagonista parli 11 idiomes (i en pugui llegir algun més ??). Sí, no dubto que hi ha algunes persones capaces de dominar idiomes tan dispars com el català, l’alemany, el rus i l’arameu, però… ho trobo un pèl exagerat.
  • Ara es notarà que sóc traductora: seguint amb els idiomes, trobo que fer que el protagonista es tradueixi ell mateix un llibre a l’alemany és una mica massa. Per als llecs en la matèria, direm que, llevat de casos molt puntuals, el procediment habitual és encarregar la traducció a un traductor professional i, sobretot, encarregar-la a una persona que tradueixi d’una llengua estrangera a la pròpia. L’autor deu saber-ho, això, ja que la seva obra s’ha traduït a diversos idiomes.
  • Els canvis de persona narrativa maregen: en alguns punts, el canvi entre “jo” i “ell” com a narrador desorienten una mica. I encara més els fragments on es barregen al·lusions a personatges d’èpoques diferents.
  • “Love is in the air”: com ja he llegit en alguna banda (al diari Ara, que en fa una crítica força assenyada i deixa entreveure que algunes trames no funcionen gaire bé), hi ha fragments excessivament ensucrats que no fan sinó allargar la novel·la.
  • “Peces” que no encaixen en aquest megapuzzle literari: hi ha històries, que sembla que no portin a res, com ara el cas de la Gertrud (dona que queda paralítica i que parla en estoni) o el de l’Amani, una dona que lapiden no se sap ben bé on…

Finalment, voldria dir que trobo que l’edició impresa té una lletra excessivament gran que fa que el llibre, en lloc de tenir una mida i un pes acceptables, sigui un monstre de 1.000 pàgines. Però és que amb cos 14 potser molta gent podria fer llibres tan llargs…

En definitiva, tot i el que acabeu de llegir, trobo que és un llibre molt recomanable, i en trobareu la referència completa a Amazon o a la Casa del llibre. Aquest cop sí: us recomano l’edició digital. 🙂

Sotanes italianes

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Ahir em vaig acabar La sesta stagione, de Carlo Pedini. I sí, encara que pel títol no sembli, aquest va de capellans. O, per ser políticament correctes, diré que veiem la història de gran part del segle XX a Itàlia a través dels ulls d’un grup de capellans (comença a la dècada de 1930 i acaba a finals de segle).

En aquest llibre no només veiem l’evolució política i de la societat d’un petit poble (imaginari) de la Toscana, sinó que veiem també com l’avarícia i l’ambició tenen lloc entre els religiosos. En aquest sentit, l’enfrontament entre el “capellà bo” i el “capellà dolent” es manté tot al llarg de la novel·la.

És un bon totxo: gairebé 700 pàgines. No es fa pesat, tot i que en determinats punts els comentaris sobre música o església (i tota la parafernàlia que l’acompanya) m’ha desorientat una mica. El que m’ha agradat més és que, en certa manera, és com veure una d’aquelles pel·lícules de la Sofia Loren amb una Itàlia que, al final, he acabat mig inventant-me…

Al final del llibre, però, hi ha un comentari de l’autor que us podeu saltar. Trobo una mica pedant autocomparar-se amb Joyce i Mann…

En definitiva, no és el millor dels que he llegit, però si teniu curiositat per la història italiana i voleu descobrir-la des d’un punt de vista menys “suat”, us pot agradar. La referència completa la trobareu, per exemple, a amazon.

“Cuentos chinos”

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

De vegades, val la pena apartar-se dels autors d’avui i llegir alguna cosa dels autors de més reputació del segle XX. En podríem dir “nous clàssics”? Perquè, sincerament, per estil i per context, se’m faria una mica estrany ficar-los a la mateixa categoria que Sueño en el pabellón rojo o Jinpingmei. Si els heu llegit, segur que m’entendreu.

Aquest breu recull de contes, alguns dels quals es basen en mites i llegendes molt coneguts, tenen molta més intenció que no pas els grans clàssics que acabo de citar. En alguns d’ells es presenten situacions imaginàries en què l’autor ratlla la caricatura social (“La contención de las inundaciones”), mentre que en altres es basa en personatges antics (Mozi, Zhuangzi) per tocar temes més “morals”, com ara el desagraïment. Així, doncs, no us espereu un llibre amb llegendes dolces i ensucrades. Lu Xun ataca tot el que se li posa pel davant.

És un llibre curt, però que pot ser una mica feixuc, ja que, pel fet de ser Lu Xun, quan el llegeixes intentes buscar significats ocults a cada línia. I potser no cal. Però el fet és que s’han fet tantes lectures crítiques i s’han escrit tantes ratlles sobre aquest autor que sembla que no pugui escriure una línia sense un doble sentit o una crítica.

El que té de bo aquest llibre és la traducció. Com sempre, Laureano Ramírez ens obsequia amb un text d’una qualitat excepcional, un vocabulari ric i precís i un estil que ens situa en èpoques llunyanes. En aquest sentit, podem dir que les obres d’aquest traductor són una garantia de qualitat, tant pel que fa a la feina traduïda com a la tria de l’obra.

Si voleu sentir-ne més opinions, només cal que feu una cerca a Google. De moment, aquí en teniu una. I si el voleu comprar, trobareu la referència completa a la web de la Casa del Llibre.

La plaine

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès4 comentaris

Bi Feiyu. La plaine.
Éditions Philippe Picquier, 2009.
476 pàgines.
Títol original: ??? (vegeu més avall).
Traductor: Claude Payen.

Per començar, una cosa curiosa a la pàgina de crèdits: tot i que, aparentment, la traducció és directa del xinès, en aquesta edició es diu que el títol original és Biteui Jeguk. Sona poc xinès o m’ho imagino? He recorregut a Sant Google i mireu què he trobat: a la mateixa editorial han publicat un llibre d’un autor coreà que també té el títol Biteui Jeguk. Sona més coreà, no? Pot ser, doncs, una errada? Seria la primera vegada que m’ho trobo. 🙂

Bé, pel que fa a la història, he de dir que, igual que amb Trois soeurs, la història enganxa i es fa llegir superràpid. M’he llegit les 476 pàgines en poc més d’una setmana, i això que no hi puc dedicar gaire temps! En algunes fases de la lectura, m’he trobat llegint mentre caminava pel carrer (no ho feu, no és bo per a les cervicals!). Si visiteu aquest bloc, veureu que no sóc l’única a qui ha agradat.

Bàsicament, la novel·la ens explica què li passa a un noi (en Duan Fang) que torna al seu poble després d’estudiar en una població més gran. Com si fóssim ell, anem trobant-nos els veïns i veiem què fa cadascun, com es guanya la vida… al final, podem veure un any sencer.

Per dir-ho clar, trobo que aquest llibre té molts punts a favor i només un en contra. A favor, puc dir que:

  • Tot i que hi ha molts personatges (32), l’autor aconsegueix introduir-los gradualment i anar-los intercalant de manera que no n’oblidem cap.
  • Sap combinar escenes molt dramàtiques amb altres totalment còmiques (la mort de la Sanya o la discussió sobre si un home ha de “fer les seves necessitats” en un orinal o a la letrina).
  • Reprodueix l’ambient del poble amb tanta claredat que sembla que estiguis veient una pel·lícula.
  • Toca els temes habituals (reeducació de joves instruïts, autocrítica, lligams familiars, matrimonis concertat) però ho fa de tal manera que no n’hi ha cap que destaqui per sobre dels altres i no es fa pesat.

En contra, he de dir que és una llàstima que un llibre amb un argument tan ben dissenyat i un ritme tan àgil acabi com acaba: de cop. És com si, de cop i volta, l’autor se n’hagués cansat.

Tot i així, és un llibre força recomanable i una bona eina per conèixer l’ambient de la Xina rural a finals dels anys setanta. Si voleu fer-ne un tastet, a la pàgina de l’editor hi trobareu un pdf de mostra.