Me l’imaginava més gran

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres6 comentaris

M’acabo de llegir Jo confesso, de Jaumé Cabré. Tot i que “me l’imaginava més gran”, en termes generals és un bon llibre: me l’he llegit en menys d’una setmana, i no és precisament un llibre curt… el senyor Cabré sap escriure molt bé, i sap fer-ho de manera que t’enganxis a la pàgina i no puguis deixar el llibre fins a les tantes de la matinada. La història també és bona, tot i que hi ha detalls que no em quadren o que no m’han agradat (ja se sap: hi ha gustos per a tot…).

Entre les coses que no m’han acabat d’agradar, doncs, hi ha les següents:

  • Els idiomes: senyors, senyors… trobo exagerat i, fins a cert punt, innecessari, que el protagonista parli 11 idiomes (i en pugui llegir algun més ??). Sí, no dubto que hi ha algunes persones capaces de dominar idiomes tan dispars com el català, l’alemany, el rus i l’arameu, però… ho trobo un pèl exagerat.
  • Ara es notarà que sóc traductora: seguint amb els idiomes, trobo que fer que el protagonista es tradueixi ell mateix un llibre a l’alemany és una mica massa. Per als llecs en la matèria, direm que, llevat de casos molt puntuals, el procediment habitual és encarregar la traducció a un traductor professional i, sobretot, encarregar-la a una persona que tradueixi d’una llengua estrangera a la pròpia. L’autor deu saber-ho, això, ja que la seva obra s’ha traduït a diversos idiomes.
  • Els canvis de persona narrativa maregen: en alguns punts, el canvi entre “jo” i “ell” com a narrador desorienten una mica. I encara més els fragments on es barregen al·lusions a personatges d’èpoques diferents.
  • “Love is in the air”: com ja he llegit en alguna banda (al diari Ara, que en fa una crítica força assenyada i deixa entreveure que algunes trames no funcionen gaire bé), hi ha fragments excessivament ensucrats que no fan sinó allargar la novel·la.
  • “Peces” que no encaixen en aquest megapuzzle literari: hi ha històries, que sembla que no portin a res, com ara el cas de la Gertrud (dona que queda paralítica i que parla en estoni) o el de l’Amani, una dona que lapiden no se sap ben bé on…

Finalment, voldria dir que trobo que l’edició impresa té una lletra excessivament gran que fa que el llibre, en lloc de tenir una mida i un pes acceptables, sigui un monstre de 1.000 pàgines. Però és que amb cos 14 potser molta gent podria fer llibres tan llargs…

En definitiva, tot i el que acabeu de llegir, trobo que és un llibre molt recomanable, i en trobareu la referència completa a Amazon o a la Casa del llibre. Aquest cop sí: us recomano l’edició digital. 🙂

Una poca-soltada

On Per sifuroIn 1 estrella, LlibresDeixa un comentari

Doncs sí, Mort aux cons és un llibre ben poca-solta i poca cosa. Un llibre pretensiós que vol elaborar alguna mena de teoria sobre per què hi ha gent (els imbècils, els  o com en vulgueu dir) que estarien millor morts. Sembla que el títol d’aquest llibre és una mena de slogan.
Mort aux cons

Al principi sembla que hagi de ser alguna mena de relat humorístic, però la veritat és que quan porta 5 morts la cosa comença a decaure i la gràcia no se la veu per enlloc. I més endavant, quan comença a pensar quina mena de gent hauria de morir i quina no, la cosa se li escapa de les mans i no se li veu ni gràcia ni prou nivell per a teories que arribin a alguna banda.

En resum, un llibre poc recomanable. Si, tot i així, us el voleu comprar, el trobareu aquí.

Com un pom de flors

On Per sifuroIn 5 estrelles, Caràcter xinès2 comentaris

M’acabo de llegir Noi d’or, noia maragda, de Yiyun Li. És una petita joia refrescant, original i íntima. Una col·lecció de “petits moments” perfecta i variada. Això és el que fa millor la Yiyun Li: retratar petits drames, moments íntims i històries quotidianes i fer-nos-els arribar com si ens haguessin passat a nosaltres o a la veïna. Sense estridències, exageracions ni grandiloqüència. Molt millor que no pas Las puertas del paraíso, una novel·la que, en realitat, sembla que inclogui relats independents.

En aquest recull, igual que en l’anterior (Los buenos deseos), trobareu relats que toquen temes molt diversos, des de la mare que intenta emparaular el casament del fill fins a un grup de dones que es dediquen a investigar infidelitats matrimonials, passant per la història d’una dona soltera o la d’una altra que recull a casa seva dones amb problemes. Com podeu veure, la majoria dels temes queden fora dels més “suats” i, de fet, podrien aplicar-se a gent de qualsevol lloc del món.

Tret del primer, que he trobat una mica massa llarg (potser el volia convertir en una novel·la?), són relats amb un bon ritme i molt amens, molt fàcils de llegir… i segur que també hi ajuda la traducció, que és fluïda i consistent. Una bona feina de la traductora i de les revisores.

Conclusió: si encara no us heu comprat un llibre per a les vacances, us recomano aquest de totes totes. Aquí en teniu la referència completa.

Noi d’or, noia maragda

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres9 comentaris

Yiyun Li. Noi d’or, noia maragda.
Bromera, 2012.
243 pàgines.
Títol original: Gold boy, emerald girl.
Traductora: Ainara Munt Ojanguren.

Refrescant, original i íntima. Una col·lecció de “petits moments” perfecta i variada. Això és el que fa millor la Yiyun Li: retratar petits drames, moments íntims i històries quotidianes i fer-nos-els arribar com si ens haguessin passat a nosaltres o a la veïna. Sense estridències, exageracions ni grandiloqüència. Molt millor que no pas Las puertas del paraíso, una novel·la que, en realitat, sembla que inclogui relats independents.

En aquest recull, igual que en l’anterior (Los buenos deseos), trobareu relats que toquen temes molt diversos, des de la mare que intenta emparaular el casament del fill fins a un grup de dones que es dediquen a investigar infidelitats matrimonials, passant per la història d’una dona soltera o la d’una altra que recull a casa seva dones amb problemes. Com podeu veure, la majoria dels temes queden fora dels més “suats” i, de fet, podrien aplicar-se a gent de qualsevol lloc del món.

Tret del primer, que he trobat una mica massa llarg (potser el volia convertir en una novel·la?), són relats amb un bon ritme i molt amens, molt fàcils de llegir… i segur que també hi ajuda la traducció, que és fluïda i consistent. Una bona feina de la traductora i de les revisores.

En definitiva, si encara no us heu comprat un llibre per a les vacances, us recomano aquest de totes totes. I, si no us heu llegir el seu altre recull, compreu-vos-el també!

Sotanes italianes

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Ahir em vaig acabar La sesta stagione, de Carlo Pedini. I sí, encara que pel títol no sembli, aquest va de capellans. O, per ser políticament correctes, diré que veiem la història de gran part del segle XX a Itàlia a través dels ulls d’un grup de capellans (comença a la dècada de 1930 i acaba a finals de segle).

En aquest llibre no només veiem l’evolució política i de la societat d’un petit poble (imaginari) de la Toscana, sinó que veiem també com l’avarícia i l’ambició tenen lloc entre els religiosos. En aquest sentit, l’enfrontament entre el “capellà bo” i el “capellà dolent” es manté tot al llarg de la novel·la.

És un bon totxo: gairebé 700 pàgines. No es fa pesat, tot i que en determinats punts els comentaris sobre música o església (i tota la parafernàlia que l’acompanya) m’ha desorientat una mica. El que m’ha agradat més és que, en certa manera, és com veure una d’aquelles pel·lícules de la Sofia Loren amb una Itàlia que, al final, he acabat mig inventant-me…

Al final del llibre, però, hi ha un comentari de l’autor que us podeu saltar. Trobo una mica pedant autocomparar-se amb Joyce i Mann…

En definitiva, no és el millor dels que he llegit, però si teniu curiositat per la història italiana i voleu descobrir-la des d’un punt de vista menys “suat”, us pot agradar. La referència completa la trobareu, per exemple, a amazon.