Deures d’estiu

Aquest any tinc deures: se m’ha acumulat la feina i tinc uns quants llibres per llegir. De fet, tot un prestatge (“el prestatge dels llibres per llegir”).

I entre aquests llibres n’hi ha quatre d’autors xinesos:

  • Noi d’or, noia maragda, de Yiyun Li, publicat per Bromera. He llegit altres coses d’aquesta autora, i la veritat és que el recull de relats Los buenos deseos és boníssim, o sigui que repetiré.
  • Au pays du cerf blanc, de Chen Zhongshi, publicat per Seuil. Mai no saps si pots fer cas de les recomanacions d’altres, però d’aquest n’he sentit parlar bé. 
  • Gens de Taipei, de Bai Xianyong, publicat per Picquier poche. No en tinc absolutament cap referència que no sigui el nom del traductor, André Lévy, aparentment de confiança. Serà la primera vegada que llegeixo alguna cosa d’un autor emigrat a Taiwan després de la guerra civil.
  • Mr. Ma & Son, a sojourn in London, de Lao She, publicat per la Foreign Language Press (una edició força carrinclona). Sí, de tant en tant s’han de recuperar els clàssics, encara que ja els hagis llegit. Aquesta és una edició força antiga… potser l’hauria de renovar? En tot cas, un llibre avançat als seus temps que ens parla de la diàspora xinesa i dels canvis de les relacions entre pares i fills.

No sé si me’ls llegiré tots a l’estiu, però els anireu veient passar pel bloc. Si, mentrestant, us en llegiu algun vosaltres… per què no ens en feu cinc cèntims? Podeu fer-ho en forma de comentari a aquesta entrada o escrivint-me directament.

Per cert, aprofito per recomanar-vos que, si aneu a França, aprofiteu l’ocasió i carregueu la vostra secció de literatura oriental, ja que a les ciutats mitjanes-grans tenen unes llibreries fantàstiques amb una àmplia selecció d’autors xinesos, japonesos i coreans. Si aneu a Tolosa, aneu a Ombres blanches. Si aneu a Burdeus, visiteu la llibreria Mollat.

Bon estiu i bona lectura!

“Cuentos chinos”

De vegades, val la pena apartar-se dels autors d’avui i llegir alguna cosa dels autors de més reputació del segle XX. En podríem dir “nous clàssics”? Perquè, sincerament, per estil i per context, se’m faria una mica estrany ficar-los a la mateixa categoria que Sueño en el pabellón rojo o Jinpingmei. Si els heu llegit, segur que m’entendreu.

Aquest breu recull de contes, alguns dels quals es basen en mites i llegendes molt coneguts, tenen molta més intenció que no pas els grans clàssics que acabo de citar. En alguns d’ells es presenten situacions imaginàries en què l’autor ratlla la caricatura social (“La contención de las inundaciones”), mentre que en altres es basa en personatges antics (Mozi, Zhuangzi) per tocar temes més “morals”, com ara el desagraïment. Així, doncs, no us espereu un llibre amb llegendes dolces i ensucrades. Lu Xun ataca tot el que se li posa pel davant.

És un llibre curt, però que pot ser una mica feixuc, ja que, pel fet de ser Lu Xun, quan el llegeixes intentes buscar significats ocults a cada línia. I potser no cal. Però el fet és que s’han fet tantes lectures crítiques i s’han escrit tantes ratlles sobre aquest autor que sembla que no pugui escriure una línia sense un doble sentit o una crítica.

El que té de bo aquest llibre és la traducció. Com sempre, Laureano Ramírez ens obsequia amb un text d’una qualitat excepcional, un vocabulari ric i precís i un estil que ens situa en èpoques llunyanes. En aquest sentit, podem dir que les obres d’aquest traductor són una garantia de qualitat, tant pel que fa a la feina traduïda com a la tria de l’obra.

Si voleu sentir-ne més opinions, només cal que feu una cerca a Google. De moment, aquí en teniu una. I si el voleu comprar, trobareu la referència completa a la web de la Casa del Llibre.

Contar nuevo de historias viejas

Lu Xun. Contar nuevo de historias viejas.
Ediciones Hiperión, 2001.
211 pàgines.
Títol original: 故事新编.
Traductor: Laureano Ramírez.

De vegades, val la pena apartar-se dels autors d’avui i llegir alguna cosa dels autors de més reputació del segle XX. En podríem dir “nous clàssics”? Perquè, sincerament, per estil i per context, se’m faria una mica estrany ficar-los a la mateixa categoria que Sueño en el pabellón rojo o Jinpingmei. Si els heu llegit, segur que m’entendreu.

Aquest breu recull de contes, alguns dels quals es basen en mites i llegendes molt coneguts, tenen molta més intenció que no pas els grans clàssics que acabo de citar. En alguns d’ells es presenten situacions imaginàries en què l’autor ratlla la caricatura social (“La contención de las inundaciones”), mentre que en altres es basa en personatges antics (Mozi, Zhuangzi) per tocar temes més “morals”, com ara el desagraïment. Així, doncs, no us espereu un llibre amb llegendes dolces i ensucrades. Lu Xun ataca tot el que se li posa pel davant. 

És un llibre curt, però que pot ser una mica feixuc, ja que, pel fet de ser Lu Xun, quan el llegeixes intentes buscar significats ocults a cada línia. I potser no cal. Però el fet és que s’han fet tantes lectures crítiques i s’han escrit tantes ratlles sobre aquest autor que sembla que no pugui escriure una línia sense un doble sentit o una crítica.

El que té de bo aquest llibre és la traducció. Com sempre, Laureano Ramírez ens obsequia amb un text d’una qualitat excepcional, un vocabulari ric i precís i un estil que ens situa en èpoques llunyanes. En aquest sentit, podem dir que les obres d’aquest traductor són una garantia de qualitat, tant pel que fa a la feina traduïda com a la tria de l’obra.

Si voleu sentir-ne més opinions, només cal que feu una cerca a Google. De moment, aquí en teniu una. I si el voleu comprar, només cal que passeu per la Casa del Llibre o l’encarregueu a la seva web.

Un gran llibre, i un llibre gran

Aquest llibre, d’entrada, fa una mica de por. Té 1.700 pàgines i, tot i que el paper és com de Bíblia, l’embalum és considerable. Així, doncs, me’l vaig començar a llegir amb el dubte de si m’enganxaria prou com per acabar-lo, però abans de la pàgina 100 ja vaig veure que no el podria deixar.

Un bon partit, de Vikram Seth
Que no us faci por.

Com ja avança el títol, el fil principal de la novel·la consisteix a trobar “un bon partit” per a una de les protagonistes, la Lata. No obstant això, aquest fil queda ben entreteixit en tota una sèrie d’històries paral·leles que, de fet, podrien ser novel·les independents i que, ben lligades, fan que la història sigui rica i diversa, i que toqui una gran quantitat de temes: des de la recent independència de l’Índia i les relacions entre partits polítics fins a les relacions familiars, bo i passant per la manera de viure de les famílies més “anglòfiles” i la de les més pobres, la convivència entre musulmans i hindús, les diferències entre castes, i molts altres.

El llibre es llegeix molt ràpid. Només he tardat tres setmanes (i us ben prometo que no tinc gaire temps per dedicar a la lectura). Bona part del mèrit l’atribueixo a la traducció de l’Anna Llisterri, que és fluida i sense errades, una cosa que agraeixo molt perquè estic farta de trobar-me llibres tan mal traduïts que costa d’acabar-se’ls…

Trobareu la referència completa al web de la Casa del Llibre. Per cert: he estat incapaç de trobar per on podria canviar la web al català…

Tothom a llegir!

No sabia ben bé a què dedicar la primera entrada del bloc, i al final m’he decidit per una cosa pràctica: una llista de llibres per llegir.

Ja és estiu, s’acosten les vacances (alguns potser ja les heu començat) i sembla que la lectura vingui més de gust: a la platja, mentre esperes l’avió per marxar de viatge o sota una palmera (si sou a l’illa deserta). Al meu altre bloc, Caràcter xinès, ja hi vaig publicar una llista de llibres de literatura xinesa, i sembla que va agradar força, o sigui que l’amplio amb llibres d’altres menes:

  • Dos monstruos juntos, de Boris Izaguirre.
  • Un bon partit, de Vikram Seth.
  • Jo confesso, de Jaume Cabré.
  • Los mandarines, de Wu Cheng’en.
  • Brothers i Vivir, tots dos de Yu Hua.
  • Ovunque io sia, de Romana Petri.

Els llibres del Boris Izaguirre i d’en Jaume Cabré encara no me’ls he llegit, però sóc fan d’en Boris (no m’ha fallat mai) i em va agradar molt Les veus del Pamano, de Cabré, o sigui que els donaré un vot de confiança. Això sí, us recomano la versió electrònica de tots dos: per preu i per qüestions d’edició (el Confesso té una lletra immensa i pesa molt, i els Monstruos podrien estar més ben impresos).

Pel que fa a Un bon partit, és un llibre molt gros (1.700 pàgines) però que es llegeix molt ràpid. Té diverses trames molt ben entrellaçades al voltant d’un tema central (trobar un bon partit per a la filla), i he de dir que la traducció no rasca gens (un mèrit, aconseguir coherència i ritme traduint un llibre tan llarg!). Us en parlaré més en la propera entrada.

Parlant de bones traduccions, no us podeu perdre Los mandarines, feta per Laureano Ramírez. Una de les més bones que he llegit mai, amb una trepa divertida. Pel que fa a Yu Hua, és un dels meus autors preferits i és capaç de tocar una àmplia varietat de temes. En aquest cas, per exemple, Brothers és una divertida sàtira de la vida urbana i de la manera de prosperar de dos germans, mentre que Vivir és una història molt íntima, dolça i trista situada a la Xina rural (traduïda directament al castellà per Anne-Hélène Suárez, una de les millors traductores del xinès al castellà).

Finalment, Ovunque io sia és una història familiar centrada a Portugal que abraça bona part del segle XX. Si us agraden les sagues familiars, no ho dubteu i feu-vos-el regalar!

Bé, us en podria recomanar molts més, però l’estiu tampoc dóna per tant, oi? I vosaltres, quins llibres recomanaríeu?