1793, de Niklas Natt og Dag

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Bé, ara sí que sí. A la segona va la vençuda i he pogut acabar “1793”, de Niklas Natt Och Dag (cognom curiós, si més no: Nit i Dia; és real?). Total, que està bé “però”. Anem a pams.

El llibre està molt ben escrit i té interès, però el problema és que me l’havien “venut” com a novel·la negra i, tot i que hi ha una investigació policial pel mig, jo més aviat diria que és novel·la històrica. Bé, ho dic jo i ho diu l’autor al postfaci que tanca el llibre.

Així, si l’entenem com a noir nòrdic, no arriba a l’altura de la sèrie de Harry Hole o de Sebastian Bergmann (per dir-ne un de suec), que per a mi són els dos super top de la novel·la escandinava d’acció. Hi ha sang, sí, però no hi ha tanta intriga com a les dues sèries que us comento, i no hi ha tantes giragonses. En aquest sentit, li sobrarien unes quantes pàgines i es fa lent d’entrar en matèria.

En canvi, si l’entenem com a novel·la històrica sí que té un què. És interessant el retrat que l’autor fa de l’Estocolm de l’època, que no té res a veure amb la magnífica ciutat que és avui dia, neta i, malgrat la foscor hivernal, lluminosa. La ciutat que veiem és coetània de la Revolució Francesa, plena de pobresa, decrepitud moral, abusos… una pena de societat, cosa que segurament era força comú a l’Europa de l’època.

Dit això, els protagonistes són Mickel Cardell i Cecil Winge, tots dos amb problemes físics: a un li falta un braç i l’altre és tísic amb un estat avançat de la malaltia. Això sí, és tossut com una mula!!!!

Com deveu suposar, al final aconsegueixen aclarir el misteri: qui és el tros de cos que es troben una nit d’hivern? qui l’ha mort?

A partir d’aquí, sou vosaltres qui heu de decidir si ho voleu esbrinar… o no. 😉

I la propera lectura toca en català! 😬

(Publicat a l’instagram de @lilladeserta)

El jardí de vidre

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres4 comentaris

El jardí de vidre, de Tatiana Tibuleac, ens porta a la Moldàvia soviètica, abans de la independència d’aquest petit país enquistat entre Romania i Rússia. Es parla molt de la part més personal d’aquest llibre, de com es retrata la infantesa d’una nena, però crec que també és important no perdre de vista la part més històrica, la transformació d’aquesta república soviètica.

La infantesa

Amb aquesta història Tibouleac ens explica què li passa a la Lastocika, una nena que sempre havia viscut en un orfanat i que és adoptada per una dona que es dedica a recollir vidre.

Com ja diu a la contracoberta del llibre, no sabem si la Tamara ha recollit la nena perquè volia una filla o perquè l’ajudi a recollir ampolles, tot i que veurem que se’n farà un bon fart. Al mateix temps, la Tamara, d’arrels russes, li farà aprendre el seu idioma a la petita, a hòsties, si cal. Així, doncs, som testimonis d’una infantesa dura, plena de feina i amb molt poc amor.

Tot i així, la vida de la Lastocika està acolorida per l’acollida i l’ajuda dels veïns de casa seva. Tibuleac ens presenta un vida comunal rica, on cada veí té una influència o altra sobre la noia. Des de prostitutes a velles desenfeinades, passant per veterans de guerra o gent que no hi és del tot, hi ha una mica de tot i aprenem a agafar-los carinyo.

El moment històric

Al principi, no sabem ben bé en quin moment se situa la història. A més, com que de tant en tant s’alternen passat i present sense massa referències, pot ser una mica complicat saber en quin moment històric ens trobem.

A mida que avancem, però, veiem que estem en els últims anys de la Unió Soviètica, i apareixen de fons personatges com Gorbatxov o fets com l’explosió de Txernòbil. I, com a guinda del pastís, veurem com es va forjant el moviment que va acabar amb el col·lapse soviètic i la creació de països com Moldàvia. Tot això acompanyat del paper de la llengua opressora (el rus) i l’oprimida (el moldau), que amb l’arribada de la independència… (no spòiler).

Conclusió

Com podeu veure, és un llibre que es pot llegir tenint en compte almenys dos punts de vista: el més personal o l’històric. A mi, personalment, m’ha agradat llegir-lo barrejant totes dues coses, tot i que vull destacar la perspectiva històrica, que en els comentaris que he vist a les xarxes queda una mica oblidada.

No vull acabar sense fer esment de la traducció d’Antònia Escandell Tur, a qui ja havia llegit en traducció de Mircea Cartarescu. No tinc ni idea de romanès, ni mitjans per acarar la traducció amb l’original, però he de dir que la versió catalana que tinc a les mans es llegeix perfectament i que em sembla que he detectat una o dues errades en tot el llibre. Aplaudiments, doncs, per als implicats! (La traductora i, també, els correctors!)

Finalment, cal destacar la tasca d’editorials com Les Hores, que ens demostren que no tot s’acaba amb les grans literatures (anglosaxona, francesa, etc.) i que estan fent lloc a casa nostra per a autors de llengües “petites”. Diria que aquest llibre, amb final emocionant inclòs, és un dels que més m’han agradat de la selecció que fan des de l’editorial (juntament amb L’últim amor de baba Dúnia i Amor).

Si em feu fer una llista per a Sant Jordi, o per Reis, o per a l’estiu, El jardí de vidre hi serà. Un cinc estrelles total.

Matar el marit, de Li Ang

On Per sifuroIn 5 estrelles, Caràcter xinès8 comentaris
Matar el marit, de Li Ang

Bèstia, bèstia, molt bèstia. Matar el marit és una història duríssima en què l’autora no dubta a reproduir escenes de violència extrema per fer-nos arribar ben endins tot el que li passa a la protagonista, la Lin Shi. És una història molt ben lligada que ens porta al Taiwan rural, on sembla que tothom es posi d’acord per fer-li la vida impossible a la pobra noia. Aquesta és, doncs, una història sobre opressió i maltractament en una societat masclista i tradicionalista on ni tan sols les dones ajuden les dones.

Avui poc espòiler us faré perquè el títol ja ens diu com acaba la història: la Lin Shi mata en Chen Jiangshui, el seu marit. L’interès del llibre, però, està en saber per què la Lin Shi acaba prenent aquesta decisió i en veure com es va acostant al moment fatal. Tot comença quan mor el pare de la noia i ella i la seva mare es queden sense casa. A partir d’aquí, tot serà baixada i arribaran a un punt en què la necessitat les envileix, especialment a la mare. És molt dura l’escena en què la perdem de vista: ja no pot raonar com una persona.

Arran d’això, la Lin Shi es veu obligada a deixar-la i a anar a viure a casa del seu oncle, justament allà on havia viscut ella amb son pare i sa mare. Aquí la tractaran pràcticament com a una minyona i, finalment, la casaran amb en Chen Jiangshui, escorxador de porcs. No és, precisament, un home gaire simpàtic i no és gens considerat amb la seva dona, que viurà constantment amb por i sotmesa als desitjos de l’home.

Tot això, juntament amb les crítiques de les veïnes, encapçalades per l’A-Wang (una dona gran que viu just davant de casa), l’acabarà precipitant a una vida pobra, trista i sense cap mena de motivació. L’autora ho anirà desplegant davant nostre d’una manera brutal, sense pietat, demostrant que el maltractament físic i psicològic és un mal que podem trobar en qualsevol racó de la societat, exercit tant per homes com per dones.

En definitiva, és un llibre no apte per a paladars delicats. La força de la narració és immensa i trobo que la traducció en català de la Mireia Vargas-Urpí està molt aconseguida i cal donar-li el mèrit que li correspon: recordeu que el que llegim no és directament el text de l’autor, sinó que el traductor (traductora, en aquest cas) ha escrit per a nosaltres.

Matar el marit va acompanyat per un relat més breu que es diu “Nines amb corbes” amb el qual, sincerament, no he connectat gaire. Però això no importa, perquè el relat sobre la Lin Shi és un 10 que justifica la lectura (i la compra, és clar!) del llibre. Així mateix, valoro molt positivament el pròleg de Manel Ollé, que ens porta, precisament, al lloc on se situa la novel·la. Jo, que moltes vegades no em llegeixo pròlegs ni introduccions perquè els trobo fats i excessivament llargs, he gaudit molt llegint aquest. I també m’ha agradat molt la peça que tanca el llibre, anomenada “Zhan Zhousi mata el marit”, que és una breu explicació del cas real en què es basa la història del llibre. Va passar a Shanghai als anys 30 i fa posar els pels de punta.

Així, doncs, una vegada més, la gent de l’editorial Les males herbes l’encerten amb un llibre que et remou bo i acostant-nos literatura xinesa, que costa d’aconseguir en català. Aplaudeixo, doncs, la seva iniciativa i continuaré llegint els seus llibres (xinesos o no), dels quals soc molt fan. Mentrestant, si voleu llegir més literatura xinesa forta en català, us recomano molt El passat i els càstigs, de Yu Hua, publicat també per Les males herbes amb traducció de Carla Benet.

Benvinguts a Amèrica, de Linda Boström Knausgard

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres2 comentaris

Avui us vull parlar de Benvinguts a Amèrica, un llibre que, tot i ser molt breu, està carregat d’emocions. No havia llegit mai res de Linda Boström Knausgård, i m’hi estreno amb aquesta publicació de l’editorial Les Hores, traduïda per Carolina Moreno Tena, traductora que comença a tenir presència als meus prestatges.

He de dir que quan vaig rebre el llibre vaig pensar que era molt molt curt, i no tenia clar que amb tan poques pàgines em pogués arribar clar el missatge. Doncs sí que ha arribat.

I és que, a diferència de l’altre Knausgård, que necessita milers de pàgines per explicar-nos coses, l’autora de Benvinguts a Amèrica escriu de manera directa i concisa. No, el llibre no ofereix un argument recargolat ni dona mil voltes per fer-nos arribar a lloc. En 88 pàgines no hi ha espai per amagar-hi res, ni per allargar-se quan no cal. I això és un gran què, perquè hi ha llibres que no caldria que fossin tan llargs.

Què hi passa, al llibre?

Tornem a l’element que ens ocupa. La protagonista, l’Ellen, té 11 anys i no parla. No és que sigui muda, no: no parlar és una decisió conscient. És una reacció a la mort del seu pare, ja que creu que la seva mort és culpa d’ella: ho havia demanat a déu.

Així, ens trobem en una situació en què els tres membres restants de la família (mare, germà i Ellen) reaccionen a la mort del pare d’una manera o altra. O, més ben dit, continuen la seva vida sense el pare. Ara no us diré pas si estan contents o no, amb aquesta mort. Però sí que us he de dir que no us podeu quedar amb la mudesa de la nena, que, en realitat, diria que només és un pretext per fer-nos indagar què hi ha al darrere.

Perquè el que hem de veure és quins motius tenia la nena per demanar la mort del pare. Quina era la situació a casa mentre ell va ser viu. Com es comportava i què implicava per a la nena i per a la resta de la família. I veureu que, al final, el comportament de l’Ellen no és, ni de bon tros, el tema principal del llibre.

En definitiva, és una història molt ben tramada, amb frases no excessivament llargues que et fan avançar a batzegades i que et van colpejant fins que arribes al fons de la qüestió. Com quan els ferrers donen forma a un objecte sense sentit, fins que podem veure de què es tracta en realitat.

Le dit du loriot, de Su Tong

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès1 comentari
The Shadow of the Hunter

Aquest cop he fet una cosa estranya: he començat un llibre en un idioma i l’he acabat en un altre. Vaig començar llegint The Shadow of the Hunter i vaig acabar llegint Le dit du loriot, de Su Tong. Són el mateix llibre, però és curiós com la percepció pot canviar segons l’idioma en què el llegeixis…

En aquest cas, la versió anglesa era un pel àrida, i contenia aclariments directament dins del text que, com a molt, m’hauria esperat trobar en una nota al peu de pàgina. Coses com ara: “Liu Sheng tried cigarettes first, then suggested Maotai or Wuliangye (both types of Chinese wine)”. Sincerament, trobo que l’explicació entre parèntesi sobra. Si volem aclarir-ho, cal posar-ho fora del text, trobo. Estic segura que aquest tema dona per a una àmplia discussió, molt més documentada que una simple impressió meva, però la veritat és que quan vaig trobar el tercer o quart comentari del traductor dins del text vaig decidir canviar.

Canvi!

Així, doncs, vaig decidir canviar a la versió francesa, més antiga i d’una editorial de tota confiança: Éditions du Seuil, una editorial que va traduint literatura xinesa. I aquí vaig notar un canvi. La història fluïa millor, no hi havia aportacions estranyes dins del cos del text (i, si n’hi havia, estaven ben integrades i no es notaven). Segurament, aquest canvi ha perjudicat una mica la visió que tinc d’aquest llibre i ja he après la lliçó. En tot cas, parlem del llibre.

En aquesta ocasió Su Tong ens porta una història que afecta principalment tres personatges: en Baorun, en Liu Sheng i la Princesa/Srta. Bai. De fons, l’avi d’en Baorun és com una mena de connexió entre els tres, sobretot entre els dos nois. El llibre està dividit en tres parts, dedicades a cadascun dels joves.

Així, primer els veurem de jovenets i després els recuperarem d’adults, amb unes relacions entre ells molt condicionades pel passat. Baorun paga amb la presó un delicte que no ha comès ell, i això fa que Liu Sheng estigui pendent de l’avi del primer, que, clar i català, està com una regadora i el tenen tancat al manicomi. Ho podem posar més fi, però és això. L’avi sempre intenta escapar-se i, de tant en tant, ho aconsegueix. Sempre hi haurà un dels dos nois pendent d’ell per retornar-lo al centre psiquiàtric.

Per altra banda, la noia, a qui de petita tothom diu Princesa, és una persona malcarada, quasi diria malcriada, i no sembla que sàpiga ben bé què vol fer a la vida. Afillada del jardiner del centre psiquiàtric, quan es fa gran marxa del poble i hi torna com a empleada d’un ricatxo paranoic que s’allotja en una habitació de luxe al psiquiàtric. És aquí on reprèn contacte amb els nois i la teranyina es va fent més estreta.

He de dir que a trossos es fa pesat, mentre que en altres moments es fa interessant. Personalment, el que més m’agrada és quan parla de l’avi i de la gent del poble, les petites històries quotidianes. També és força interessant veure com els tres joves intenten guanyar-se la vida en un país que va evolucionant, i els camins diferents que van prenent cadascun. Potser, com deia més amunt, el fet de llegir trossos de dues versions diferents ha afectat la impressió general, però, mira, aquest cop ha anat així.

Evidentment, Su Tong és un autor de referència i continua estant a la meva llista de preferit. Espero poder-li llegir ben aviat alguna altra cosa per treure’m el regust que m’ha quedat.