En general, quan llegeixo un llibre em fixo en la història, el paisatge… a Per la carretera, però, l’element que s’ho menja tot és un personatge: l’autoestopista. No importa on són (de fet, la narració se situa en un poble que s’anomena V.) ni, de fet, qui més hi surt: l’autoestopista és el centre del llibre i tot gira al seu voltant.

Tot comença quan en Sascha, que és escriptor, marxa de París per anar a viure a un poble que només sabem que es diu V. i que és al sud-oest de França. Allà espera trobar tranquil·litat i poder treballar amb pau: no hi coneix ningú, tret d’un cosí, i sembla que la vida social li ocuparà poc temps. Tot canvia, però, quan hi troba un antic amic o col·lega. No sé pas si dir-ne una cosa o l’altra, vist tot plegat.

En Sascha el coneix de quan eren joves i voltaven junts. Viatges en autoestop i altres històries. En Sascha ha deixat la vida “de rodamon” i, com hem dit més amunt, viu tranquil treballant com a escriptor. Per la seva banda, l’autoestopista viu amb la Marie i el fill de tots dos, l’Agustín. Fa feinetes i, de tant en tant, fa una escapada de les seves, en autoestop.

De cop i volta, la tranquil·litat i l’anonimat buscats desapareixen, ja que l’autoestopista inclou en Sascha en la seva vida, l’integra en la seva família. Així mateix, reprèn la seva vida en autoestop i deixa en Sascha de substitut. “Y hasta ahí puedo leer”, que ja us he explicat una mica massa de coses.

La clau de tot plegat està en el fet que en Sascha “era d’aquells que ja no s’estiren a terra”. I que n’hi ha que es queden i n’hi ha que se’n van. Sembla críptic, però no ho és tant: la història se centra en les decisions que prenem i en com afecten la nostra vida. Quedar-se? Marxar? Vida en parella o sol? Intentar adaptar-nos als altres o anar a la nostra bola?

En el meu cas, he de dir que l’autoestopista m’ha caigut molt molt malament. Potser és perquè jo tampoc m’estiro a terra, ja. O perquè sóc dels que es queden. En tot cas, el trobo un egoista sense mesura que va a la seva sense importar-li el que fan els altres, i em posa nerviosa la seva conducta. Pensant una mica, he arribat a la conclusió que, potser, ja era això, que el volia l’autor: despertar en nosaltres simpatia o animadversió per aquest personatge, segons el nostre perfil. Si és així, us juro que se n’ha sortit! 😁

És un llibre peculiar, sí, però si us agrada analitzar els personatges i examinar-ne el comportament, us ben asseguro que amb Per la carretera l’encertareu. La traducció, de Marta Marfany, és fluïda i tot just hi he trobat un parell de coses en què discrepo, però res de greu ni important (amb lu torracollons que sóc jo, dues discrepàncies en 250 pàgines és poquíssim!), i fa de bon llegir.

Per la carretera és un llibre publicat per l’editorial Les hores, i si aneu a la seva web podreu llegir-ne un fragment. Si voleu llegir altres coses d’aquesta editorial, us puc dir que a mi m’han agradat moltíssim, per exemple, L’últim amor de baba Dúnia i, també, La veïna del costat.

The Mirror and the Light és un llibre superlatiu. Per mida, per argument i pel domini de l’autora. Realment impressionant: 877 pàgines en la versió anglesa. No vull ni pensar en la tasca ingent a la qual s’ha hagut d’enfrontar Hilary Mantel per escriure una novel·la d’aquesta envergadura i amb aquest grau de detall. Perquè, pel que sembla, la gran majoria de personatges són reals.

Anem a pams.

La lectura, una delícia

És un goig deixar-se portar per Mantel, que té una prosa absolutament meravellosa, amb tocs arcaics quan cal i un vocabulari elevat o de poc nivell segons el personatge i la circumstància. També és impressionant veure com caracteritza alguns dels personatges, com ara el duc de Norfolk, un bitxo agressiu i ben poc refinat, o el Christophe, el vailet que assisteix Cromwell fins al final, un noi decidit i arrauxat. Amb algú d’aquest talent, no és d’estranyar que els dos primers volums de la trilogia aconseguissin, TOTS DOS, el Booker Man Prize (avui dia, Booker Prize). Trobareu més informació sobre Wolf Hall i Bring up the Bodies en aquest mateix blog i al compte d’Instagram.

Tot i que al principi em va costar una mica agafar el ritme perquè feia temps que havia llegit els dos primers volums de la trilogia, el llibre no es fa gens pesat, ans al contrari: en general, és difícil trobar el moment de parar de llegir. De fet, diria que l’única part que trobo una mica massa llarga és quan es negocia el quart casament d’Enric VIII, que és amb Anne de Cleves.

Dit això, per a mi ha estat un plaer trobar una narració tan detallada de la vida cortesana del segle XVI a Anglaterra, amb espai tant per als nobles del llinatge més alt com per als criats, i amb tota mena d’explicacions sobre les negociacions i els “enredos” de la cort. Tot plegat, un ventall pràcticament inabastable de personatges que desfilen per les pàgines del llibre i que, en moments puntuals, es fa difícil de recordar a causa de la gran quantitat d’Elizabeths, Marys, Katherines, Richards, Henrys o Thomas que hi ha (sí, sembla que hi havia poca varietat onomàstica).

Cromwell i Enric: una relació difícil

Els personatges centrals de The Mirror and the Light i, de fet, de tota la trilogia, són Enric VIII i Thomas Cromwell, el seu col·laborador més proper. Que Enric era un personatge difícil ja ens ho podíem imaginar: va tenir 6 dones i, d’aquestes, dues van morir decapitades. Poca broma.

Així, doncs, a mida que es va desenvolupant la història, veurem com evoluciona la relació entre Enric i Cromwell, que és víctima de les ires i els canvis de parer d’aquest rei inconstant i capriciós, del tipus “culo veo, culo quiero”. Només cal que us fixeu en el procés que se segueix per treure d’escena Anna Bolena, que va acabar decapitada perquè se suposava que li posava banyes al rei. I el mateix va passar amb la cinquena reina uns anys després. No crec que estigui fent espòiler, ja que tot això és del domini públic. 🙂

Al llarg d’aquest llibre veurem l’auge de Cromwell, que assoleix unes quotes de poder que no fan el pes a la noblesa (recordem que ell era fill d’un ferrer borratxo i maltractador) i que acaba causant la seva caiguda. Però la seva feina no haurà estat en va, ja que el net del seu nebot serà el temible Oliver Cromwell, conegut per la seva crueltat.

The Mirror and the Light: un llibre resplendent

Podríem parlar moltes hores d’aquest llibre colossal, tocant qualsevol dels temes que hi apareixen. Per exemple, tot de detalls que deuen ser històrics, com ara la voluntat d’iniciar un registre de naixements, batejos i morts. I una altra cosa que m’ha fet molta gràcia són les “fotos” que es feien fer per conèixer la dona amb qui s’havien de casar: petits retrats que encarregaven a un pintor de confiança.

En resum, però, només us puc dir que val molt la pena que us el llegiu, sense por del nombre de pàgines. Els dos volums anteriors eren molt i molt bons, però és que aquest és, directament, espectacular. Segons la meva humil opinió, Hilary Mantel hauria de guanyar el tercer Booker Prize. Aprofiteu l’estiu i llegiu-vos-el.