No m’havia llegit res de la Joyce Carol Oates, i en tenia ganes. O sigui que quan em va caure a les mans el totxo que és A Book of American Martyrs no m’ho vaig pensar gaire. Si vosaltres no teniu aquesta urgència, us recomano que us el llegiu en format electrònic, que pesarà força menys i serà més fàcil de manejar.
Bé, tornem al tema. El llibre arrenca amb l’explicació en boca de Luther Dunphy sobre com arriba a assassinar Gus Vorhees. Qui són cadascun?
En Dunphy forma part del que podríem dir “l’Amèrica profunda“, aquella on la gent creu molt en Déu i es passeja amb pistoles a sobre, on la teva evolució vital està marcada per la família en què neixes, i on l’ascensor social, simplement, no existeix. I tu ets a la planta baixa. Dunphy té una vida mediocre amb una feina normaleta, com a reparador de teulades, que va heretar del seu pare. Té quatre fills i va cada diumenge a missa, i en un moment donat es radicalitza i adopta posicions severes contra el dret a l’avortament i decideix afegir-se a un grup, l’Exèrcit de Crist, que només de veure el nom ja veieu que no es dedica a fer menjars per a desvalguts, oi?
Per altra banda, Vorhees és un ginecòleg que treballa en centres d’atenció a dones donant-los assessorament pel que fa a la seva vida sexual i sobre els embarassos. I els avortaments: en fa, i forces. Per la mena de feina que fa, ha de canviar de ciutat de tant en tant, i arrossega la seva família en la majoria de casos. Dona i fills (tres) no poden acabar de fer arrels enlloc, i al final el matrimoni s’acaba separant.
El fet és que Dunphy mata Vorhees i, és clar, el jutgen. Durant el llibre viurem aquest procés, la sentència a mort i els successius ajornaments i la vida que fan les famílies per mirar de superar-ho. L’autora se centra especialment en les dues noies, les segones filles de cada família, que evolucionen de manera diferent (l’una es fa boxadora i l’altra, investigadora universitària), però que tenen punts en comú, com ara el desarrelament escolar, els problemes per desenvolupar una vida afectiva plena, etc. A través d’elles veurem també aquestes dues Amèriques, tan diferents l’una de l’altra, i com xoquen i s’enfronten en molts casos. En tot cas, és un llibre que val molt, molt, la pena.
Dickens, aquest gran clàssic. Aquest home especialitzat a retratar la societat anglesa de finals del segle XIX, la brutícia dels carrers més pobres, la immundícia espiritual dels que s’han de buscar la vida com poden, el maltractament infantil… i tot això queda contraposat a la vida regalada de les classes socials altes, que veiem perfectament reflectida en el llibre que us comento avui: 
Pel que fa als llibres que sí que he llegit, podeu veure que els que us recomano són ben diferents entre ells. Obro la llista amb El bosque oscuro, un llibre de ciència ficció que és la segona part d’una trilogia que va començar amb 
Finalment, saltem a l’apartat dels llibres “a l’aventura”. Per què els he triat? En el primer cas, Happy Dreams, fa temps que tinc pendent llegir alguna cosa de Jia Pingwa, de qui no paro de veure bones crítiques; a més a més, Nicky Harman és una traductora “de confiança”, de qui ja he llegit altres traduccions. En el cas de Lu Nei, li vaig llegir un llibre, 
Comencem pels dos grans hits de l’any: un d’Austràlia i l’altre dels EUA, i, tot i la distància tots dos recreen l’època colonial. A Desig, Flanagan ens presenta la Nova Zelanda colonial a través de la vida d’una nena aborígen “transplantada” a la societat dels colonitzadors. El llibre és un plaer de llegir gràcies a l’acurada traducció de Josefina Caball i la presentació sempre impecable de Raig Verd. Si us quedeu amb més ganes d’aquest autor, llegiu-vos L’estret camí cap al nord profund. Pel que fa a El ferrocarril subterrani, l’autor ens fa veure les plantacions americanes i ens transporta en un tren imaginari que, de fet, és una recreació d’una xarxa real de camins i cases segures per als fugitius negres dels camps del Sud. Simplement brillant i emocionant. Jo me’l vaig llegir en anglès, però el trobareu en català gràcies a Edicions del Periscopi.
Continuem dins del cicle de les grans migracions per anar a un país productor net d’emigrants: Irlanda. Heu sentit a parlar de la gran fam del segle XIX que va fer que una part important d’irlandesos marxessin del país? Bàsicament, la destinació va ser els Estats Units, i hi ha un munt de llibres i pel·lícules que en parlen (Brooklyn, per exemple), però… què va passar amb els que es van quedar al país? Per què la fam va ser tan gran? Esteu de sort. Joseph O’Connor us ho explica a Star of the Sea, un magnífic llibre que ens planteja un misteri complicat de resoldre i, al mateix temps, ens explica les causes d’aquesta gran migració. Si no en teniu prou, o si voleu veure’n un enfocament diferent, podeu provar The Wonder, d’Emma Donoghue, que us ofereix un retrat de la Irlanda més rural a través dels ulls d’una infermera anglesa.
Tanquem la llista amb dos llibres xinesos. El primer és El pabellón de las peonías, amb una magnífica traducció al castellà d’Alicia Relinque Eleta que li va fer guanyar el I Premi Marcela de Juan a una obra traduïda del xinès al castellà. En aquest cas, el més important no és la història (una noia s’enamora tan apassionadament que mor, i vol tornar amb el seu estimat), sinó la representació que se’n fa: el llibre barreja poesía, òpera xinesa, narrativa, refranys… És un llibre supercomplet des de l’aspecte formal, que us permetrà accedir a la literatura xinesa clàssica amb tots els ets i uts. Finalment, us proposo Gritos en la llovizna, del meu estimadíssim Yu Hua, l’autor més complet que ens ofereix la Xina actual, que en aquest cas retrata la vida d’un nen donat en adopció que ha de tornar a casa seva. Una història trista a través de la qual podreu conèixer la Xina rural de finals del segle XX, amb una traducció estupenda d’Anne-Hélène Suárez, una altra de les grans traductores del xinès al castellà. Si us quedeu amb ganes de més literatura xinesa, no dubteu a passar pel meu blog dedicat exclusivament a aquesta literatura, 
L'illa deserta 