El miracle de no menjar a Irlanda

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres1 comentari

Avui parlem de The Wonder, d’Emma Donoghue. La trama és senzilla, i l’escenari, reduït: una infermera que ha treballat sota les ordres de Florence Nightingale troba feina a Irlanda, en ple període de la fam, al segle XIX. Quina feina és? Vigilar una nena que, segons diuen, no menja des de fa mesos. L’objectiu és demostrar que, efectivament, no menja, i que viu perquè “déu nostrusenyó” ho vol així.

La nostra infermera, la Lib, viatja des de l’Anglaterra urbana i “refinada”, per dir-ho d’alguna manera, cap a la Irlanda més rural i més pobra, on la fam fa que les criatures es morin de gana i que la majoria dels que estan en condicions de treballar emigrin cap a altres llocs, principalment els Estats Units. Si voleu més informació sobre la Gran Fam, el tracte que els anglesos van donar a Irlanda i l’emigració conseqüent, feu una ullada a Star of the Sea, de Joseph O’Connor, que també hem comentat en aquest blog.

Però tornem a The Wonder. Al principi del llibre, l’autora centra l’atenció en la Lib i com s’adapta a la nova realitat, on tot és fang, porridge i cols. Ni tan sols no hi ha patates, ja que encara no ha arribat la collita. El ritme és lent, i Donnoghue es recrea retratant l’entorn rural, les cases, la gent, la pobresa, la gana… Poc a poc, però, la història agafa ritme i ens veiem arrossegats per l’activitat febril de la Lib, que intenta tallar tota mena de contacte entre la nena i la gent que l’envolta per evitar que li donin menjar. La pesa cada dia, l’observa… com pot ser que faci tant de temps que no menja i que encara sigui viva?

El punt àlgid arriba quan descobreix una cosa que li fa preguntar-se si està fent bé, o si cal trobar alguna solució ràpida a l’assumpte. La nena se salvarà? Morirà? Realment viu sense menjar i cal santificar-la? Tot el poble resa per ella.

No us puc dir res més per no acabar revelant tot el pastís. Només puc afegir que es tracta d’una novel·la intimista, en un escenari molt reduït, amb una certa obsessió de la Lib per complir la seva feina, però que val la pena llegir-se-la. Us farà pensar en tots els beats, màrtirs i sants que s’han anat designant al llarg de la història.

Una bona candidata a la llista de Reis.

Tràfic de nens, assassinats… Estocolm i el noir nòrdic

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

crow-girlThe Crow Girl, d’Erik Axl Sund, és un llibre peculiar. Tot i que l’hem d’emmarcar en el gèner policíac, no s’atura en la investigació dels casos d’assassinat i va més enllà per denunciar diversos temes, com ara el tràfic de nens i joves de l’Europa oriental, l’abús de menors, les lluites clandestines entre joves o l’alcoholisme.

A diferència de les novel·les d’en Jo Nesbø, on el protagonista absolut és en Harry Hole, a The Crow Girl la Jeannette Kihlberg, la inspectora que investiga els assassinats, només serveix com a eix conductor per anar esclarint la trama tan espessa que ens preparen els autors. D’acord, ara no he afinat prou: els autors també utilitzen la Jeannette per tractar el tema de les dones a la feina i la conciliació familiar. En aquest aspecte, veurem que a Suècia les dones (com aquí) cobren menys per fer una mateixa feina, no se les valora igual que a un home a l’hora de concedir-los ascensos i els costa (a les dones) conciliar la vida professional i la familiar: la Jeannette pot comptar que el seu home és el “mestressu de casa”, però això es deu a una circumstància casual, i és que en és un pintor amb mala sort que no acaba de triomfar mai. Ah, i quan triomfa la deixa a ella!

Però bé, no fem més espòilers, que no us quedaran motius per llegir el llibre. Deixeu-me, però, que us parli d’alguna altra cosa de les que hi surten: pareu atenció a la Sofia, ja que és una de les claus a l’hora d’entendre tota la trama. També és important en Viggo Dürer i el seu paper com a enllaç. A partir d’aquí, fixeu-vos en els detalls que van apareixent durant la investigació i deixeu-vos portar per la història, ja que no és fàcil lligar-ho tot. Penseu que el llibre té més de 700 pàgines, o sigui que cal tenir paciència i anar destriant les pistes. Aquest llibre no té la rapidesa dels d’en Jo Nesbø o la Camilla Läckberg, on de vegades es pot veure a venir la solució o, en tot cas, són més ràpids d’acció. Ja ho veureu, ja.

Més amunt parlava dels “autors”, i és que en realitat Erik Axl Sund és un pseudònim que fan servir Jerker Eriksson i Håkan Axlander Sundquist per escriure aquesta mena de llibres. De fet, el llibre del qual estic parlant és l’acumulació de les tres primeres novel·les, Crow Girl (2010), Hunger fire (2011) i Pythia’s Instructions (2012), que formen la trilogia dedicada a la Victoria Bergman, trilogia que va rebre el Premi Especial 2012 de l’Acadèmia Sueca d’Escriptors de Novel·les Policíaques (caram, no sabia que en tinguessin una!). Ara bé, el llibre no ha agradat a tothom, com podem veure en aquesta ressenya de The Guardian.

Ah, i una cosa més: aquest llibre és ideal per conèixer la ciutat d’Estocolm. Jo me’l vaig comprar perquè hi anàvem a passar un cap de setmana i em volia anar situant en l’entramat de carrers, com a mínim del centre, i us he de dir que si us el llegiu amb el Google Maps al costat us servirà de molt, sobretot pel que fa a conèixer la part sud de la ciutat, Södermalm, la zona més moderneta i hipster de la capital (només us diré que en aquest barri han decidit que ja no accepten pagament en metàlic a les botigues: tot va per targeta de crèdit o un sistema de pagament per codi).

El bosque oscuro

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès2 comentaris

Cixin Liu. El bosque oscuro.
Traductor: Javier Altayó i Jianguo Feng.
Títol original: 黑暗森林.
Editorial: NB Nova.
600 pàgines.

bosque-oscuro-liu-cixinAquesta és la segona part de la trilogia de Liu Cixin que ha sorprès el món i que va començar amb El problema de los tres cuerpos, del qual ja hem parlat en aquest blog. Us he de dir que, així com el primer volum em va enganxar i interessar molt, aquest segon se m’ha fet una mica més pesat de llegir. No té el mateix atractiu i, a més, és molt lent. De tota manera, també té punts positius, com ara que el final no es veu a venir des del principi i us pot sorprendre una mica. Ah, sí, i també hi ha una escena que és digna de fer-ne una peli. A veure si la trobeu!

Per altra banda, us volia comentar que en alguns punts el llibre mostra tendències “Corín Tellado” quan l’autor intenta introduir elements més romàntics en la història. I cal dir que no sempre se’n surt bé. Hi ha trossos una mica cursis, com ara quan ens parla de la noia inventada, i ens “regala” frases com ara “encontró su paraíso en los ojos de aquella muchacha”, que són tirant a bledes i queden una mica fora de la història. Sincerament, crec que aquest aspecte és el menys aconseguit del llibre.

En canvi, vull destacar l’habilitat dels traductors a l’hora de resoldre la traducció de detalls tècnics que devien ser molt complicats de traduir (i d’entendre, sincerament). En l’equip destaca Javier Altayó, que ja ens va oferir una magnífica traducció del primer llibre de la trilogia. En aquest cas, també, la traducció es llegeix perfectament, sense fer-nos sospitar en cap moment de determinades frases, que és el que sol passar quan les frases “rasquen” i acabes pensant que tot està mal traduït.

En resum, crec que, tot i que no està a l’altura del primer lliurament, El bosque oscuro és un bon llibre que us farà passar una estona agradable, i pot ser un bon regal de Nadal (qui no ha de fer un regal a l’amic invisible??).

Una tria difícil

On Per sifuroIn Caràcter xinès, recomanacionsDeixa un comentari

polletsM’adono ara, a bones hores, que no vaig arribar a penjar la meva proposta de llibres per a Sant Jordi, i veig que hi tocava un tema que em preocupa: la dificultat de trobar llibres que realment m’agradin. Aprofito, doncs, per compartir amb vosaltres la meva opinió amb l’esperança de saber si us passa igual… o si és que sóc massa exigent. Deia això:

[Abril 2017]
No sé si us passa com a mi, però darrerament em costa trobar llibres traduïts del xinès que vagin més enllà de les 3 estrelles (en la meva classificació, el màxim són 5). Trobo que hi ha autors que ens arriben pel simple fet de ser crítics amb el règim xinès, independentment de la qualitat de les seves obres. I fins i tot els que he llegit i no són un desastre es dediquen a il·lustrar una mena de “corrupció de baixa intensitat” que arriba a tots els nivells de la societat xinesa: advocats que subornen els jutges perquè es mirin els seus casos, empresaris que se’n van a sopar (o de putes) amb els seus clients per aconseguir un negoci, espavilats que fan tota mena de “trapitxeos” per buscar-se la vida…

El pitjor de tot és que la majoria d’aquests autors ni tan sols no ho expliquem amb una capa addicional de “poesia” o qualitat o com en vulgueu dir. No “vesteixen” les seves històries, i tot queda en una mena d’estil documental, sense cap dels elements que caracteritzen les obres més dignes de recordar. Els arguments són facilots i previsibles, i no hi ha aquelles papallones a la panxa que fan que t’enganxis i no puguis deixar el llibre sobre la taula. Segurament m’entendreu si, per exemple, us llegiu Dancing through red dust i el compareu amb Chroniques de Zhalie. En el primer, trobem un recull immisericorde de “pecats” de corrupció, sense cap mena de guarnit, mentre que en el segon les crítiques al sistema i al desenvolupament accelerat queden enllaçades en una trama molt més rica i amb més interès. (Yan Lianke for president!)
[Final de la reflexió.]

No sé si vosaltres us hi heu trobat, o si busco més del que realment hi ha… però és que tinc la sensació que hi ha tota una generació d’autors més aviat joves (caldria definir què vol dir jove) que, com deia més amunt, fan uns retrats més aviat pobres de la societat en què viuen… Com deia aquell: “¿Hay alguien más?” No vull dir que no hi hagi res per llegir, clar. Hi ha autors de qualitat demostrada com Yu Hua, Yan Lianke, Yiyun Li, Ha Jin, Mo Yan, Su Tong, Ge Fei i molts altres, però trobo que costa trobar una “nova fornada” igual d’interessant.

Seria molt interessant acumular opinions sobre aquest aspecte. Si llegiu llibres traduïts del xinès, teniu la mateixa impressió que jo? Quins autors són mereixedors de la vostra confiança? Si llegiu literatura en xinès, sense traduir, heu trobat algun autor que considereu que valdria la pena fer arribar als qui llegim en altres idiomes?

El cap de gos de Ramsland

On Per sifuroIn 2 estrelles, LlibresDeixa un comentari

doghead-ramslandDoghead, de Morten Ramsland, és una història familiar en tots dos sentits: una història d’una família i una història amb una trama habitual. Què vull dir, amb això segon? Doncs que no deixa de ser més o menys habitual que un membre de les generacions més joves de la família aprofiti algun fet concret (el trigger) per recordar la història de la seva família. No és la primera vegada que m’ho trobo, això.

Vaig encetar el llibre pensant que era alguna cosa molt especial, que era molt tendra i fora del comú. I la veritat és que no n’hi ha per a tant. Sí que és veritat que la part en què s’expliquen les vicisituds de les generacions més antigues pot tenir un cert interès, ja que correspon a períodes convulsos, com ara les dues guerres mundials, però un cop passat això, la veritat és que el llibre “s’apoltrona” una mica i la narració perd intensitat i interès.

Dit això, sí que hi ha alguna escena que sobresurt, com ara l’escena en què els néts fan beure un got d’orina al seu avi sense que aquest ho sàpiga o l’escena a la consulta del doctor, pescat en flagrant adulteri. Són totes dues molt divertides, i potser per això pensava que la resta del llibre seria igual d’intensa. En canvi, el llibre s’endinsa per viaranys foscos, amb problemes familiars greus, com ara l’abús sexual que el protagonista pateix a mans d’una tieta, etc.

Caldrà esperar a llegir alguna altra obra d’aquest autor per poder-lo valorar més a fons. Com podeu veure a l’enllaç del principi, podeu trobar el llibre en diversos idiomes.