Ja hi tornem a ser. El sol escalfa, ve de gust passejar-se sense l’abric i resulta que Sant Jordi cau en diumenge. Això vol dir que els carrers de Barcelona estaran encara més plens? O que, al contrari, la gent aprofitarà per marxar fora i celebrar el dia allà?

Jo, per si de cas, sortiré ben d’hora ben d’hora i aniré a fer la meva collita particular abans que la rambla Catalunya no es torni intransitable…

Aquest any, com altres vegades, us he preparat dos apartats: un amb llibres que ja he llegit, per a qui vulgui anar sobre segur, i un altre per a lectors agosarats que no necessitin tanta certesa… Som-hi!

• Daha!, de Hakan Günday. Trad.: Jordi Martín Lloret. Ed.: Edicions del Periscopi.
• Somnis en temps de guerra, de Ngũgĩ wa Thiong’o. Trad.: Josefina Caball. Ed.: Raig Verd.
• Aventures i desventures d’en Joan Orpí, de Max Besora. Ed.: Males herbes.
• El problema de los tres cuerpos, de Liu Cixin. Trad.: Javier Altayó. Ed.: Ediciones B.
• The marble collector, de Cecelia Ahern.
• The underground railroad, de Colson Whithead.

No he tingut temps de ressenyar-los tots, però sí que us puc avançar que Daha! és una novel·la impactant que ens parla de la migració i el tràfic d’immigrants des dels ulls d’un nen traficant. Somnis en temps de guerra és una fantàstica visió de la infantesa a Kenya a finals del colonialisme en clau autobiogràfica, i el seu autor hauria estat un Nobel molt digne. Aventures i desventures d’en Joan Orpí és una història divertida, una mena de llibre de cavalleries amb base històrica (tot i que no sempre és fàcil veure què és veritat i què no) i amb un grafisme original. El problema de los tres cuerpos és la primera part d’una trilogia que s’ha venut com a xurros a tot el món, i ja se n’està traduint la segona part. És “ciència ficció” amb característiques xineses.

Els dos últims candidats són boníssims. The marble collector, que s’ha traduït al castellà amb el títol Memoria de cristal i una coberta poc afortunada que et fa pensar en novel·letes roses, és en realitat la història d’una filla que descobreix com era en realitat el seu pare, que havia amagat una part important de la seva vida a la seva família. The underground railroad ja l’hem comentat en aquest blog (feu clic a l’enllaça corresponent), i la reflexió que fa sobre l’esclavisme és simplement brutal.

I ara toca als valents. En el fons, però, tampoc cal ser tan valent perquè la majoria d’aquests llibres vénen avalats per la qualitat de l’autor, el traductor o l’editorial.

• La set, de Jo Nesbø. Trad.: Meritxell Salvany i Núria Parés. Ed.: Proa.
• El forat, de Jordi Amor. Ed.: L’altra editorial.
• Elling. El baile de los pajaritos, de Ingvar Ambjørnsen. Trad.: Cristina Gómez Baggethun. Ed.: Nórdica Libros.
• Informe de lectura, de Isabel Sucunza i Abel Cutillas. Ed.: Comanegra.
• Argelagues, de Gemma Ruiz. Ed.: Proa.
• Cuando los dioses bajaron a Varsovia y alrededores, de Ignacy Karpowicz. Ed.: Rayo Verde.
• The blood miracles, de Lisa McInerney. Ed.: John Murray.
• Norma, de Sofi Oksanen. Ed.: La Cosmopolite.

Si sou seguidors del blog, ja sabreu que no podia faltar una referència a Jo Nesbø: ja tinc La set a casa, i en dos dies m’he llegit 203 pàgines. Amb això ja us ho he dit tot: enganxa molt. Pel que fa a El forat, és el Premi Documenta 2016, i espero que estigui en la línia dels premis a Jordi Nopca i Yannick Garcia. Elling. El baile de los pajaritos pot ser una poca-soltada com una catedral o un llibre molt tendre, segons com es miri. En aquest cas, em refio de la traductora i l’editorial. Informe de lectura reflecteix l’experiència dels socis de la llibreria La Calders durant els tres primers anys de la seva aventura: tinc ganes de llegir-me’l i veure què expliquen. Argelagues, pel que he sentit, és una obra molt ben trenada que parla de la gent d’aquí, de les dones d’aquí. I segueixo amb un altre llibre del qual no sé absolutament res, Cuando los dioses bajaron… Bé, sí, sé que el publica Raig Verd i això és una bona garantia. Espero poder-me’n llegir algun trosset abans d’acabar-me de decidir.

I tanco la llista amb dues dones molt potents, amb dos llibres que encara no tenim traduïts al català (ni al castellà, pel que en sé). La Lisa McInerney va guanyar el Premi Baileys 2016 amb The Glorious Heresies, que és hilarant i tràgica al mateix temps. No us perdeu aquesta digna hereva del Roddy Doyle més esbojarrat amb un llibre que es publica el 20 d’abril, just a temps (és possible que a llocs com la Central hi arribi!), i que és continuació de l’anterior. I què us puc dir de la Sofi Oksanen? Que les seves històries solen ser molt bèsties i dures, però que ens acosten la Finlàndia-Estònia d’avui dia. Aquest llibre de noment està traduït al francès, i al setembre sortirà en anglès.

Bé, m’ha quedat una entrada una mica llarga, però segur que vosaltres teniu més idees i propostes, i m’agradaria sentir-les…

Bona collita! Bon cop de falç!