Trobem a faltar en Harry!

sang-glace-nesboAquest estiu he tingut temps per llegir molt, i els esborranys se m’acumulen, o sigui que he decidit que publicarem una entrada a la setmana fins que fem una mica de neteja. I començo l’esprint dient-vos que…

Sense en Harry Hole, en Jo Nesbø no és el mateix.

Aquest estiu he llegit Du sang sur la glace. Si ja heu llegit altres entrades d’aquest bloc que parlin sobre aquest autor, ja sabreu que en sóc molt fan. Totes les novel·les de la sèrie d’en Harry Hole que he llegit m’han agradat, i només me’n falta una!

Per començar, no tenim la típica referència d’un assassinat que cal resoldre. Tampoc comptem amb el suport dels personatges que solen acompanyar en Harry, i que ja són quasi de la família. I tampoc tenim amb nosaltres el policia més sonat i irreverent de tot Escandinàvia. I això pesa.

L’argument no té res a veure amb les històries a què ens té acostumats. En aquest llibre seguirem l’evolució d’un “terminator”, per dir-ne d’alguna manera. Un home a qui paguen per eliminar gent. I l’encàrrec que desferma la història és l’assassinat per encàrrec de la dona del seu cap. Encarregat pel mateix cap.

Aquí hi ha alguna cosa que no li quadra i, per postres, la dona és molt guapa i se n’enamora. I el molt tòtil es deixa enganxar i embolicar en tota una trama que, és clar, no us puc explicar. Perquè el llibre tampoc és tan dolent com per no llegir-se’l.

La història està bé, però m’he quedat amb una sensació similar a quan vaig llegir Headhunters: en Nesbo sap fer-ho millor. Jo li posaria, simplement, tres estrelles. A veure quantes n’hi poseu vosaltres.

Aviat continuarem parlant d’en Nesbø.

Hey, Jude!

a-little-lifeEls Beatles ja li ho van intentar fer entendre, però el Jude de A little life és de lu més negatiu que m’he tirar en cara. I no m’estranya, perquè la veritat és que ha tingut el que se’n pot dir una “vida de merda”, parlant en plata.

La història que ens explica la Hanya Yanagihara en un dels llibres finalistes del Man Booker Prize 2015, A little life, ens mostra la vida d’en Jude St Francis i els seus millors tres amics de la universitat. Tot i que estudien coses molt diferents (dret, arquitectura, belles arts, interpretació) són companys d’habitació i mantenen l’amistat fins al final.

Ara bé, el protagonista central és en Jude, de qui sabem ben poques coses, que anem coneixent a mida que avança la història. Per què camina malament? Què són aquests atacs que té? Quina família té? L’autora de seguida ens presenta l’entorn dels altres tres, en JB, en Malcolm i en Willem, però el que envolta en Jude ens ho va donant a miquetes durant les més de 700 pàgines del llibre.

Sí, 700 pàgines en anglès. 1.040 en castellà. I és curiós, perquè hi ha estones que voldries que no s’acabés mai, mentre que en altres moments penses que li sobren pàgines. No sé, és un llibre que desperta sentiments contradictoris. Per una banda, trobo que l’autora domina el ritme narratiu d’una manera magistral, però per l’altra banda em sobta i trobo poc natural que absolutament tots els personatges que surten al llibre siguin uns professionals fantàstics a qui agrada la seva feina i que estan tirant a folrats de calers. Vaja, com diuen a El Periódico: “También provoca cierta desconfianza que los cuatro protagonistas alcancen el éxito casi por obligación”. En resum: li hauria pogut donar el nom de Los ricos también lloran.

Com deia més amunt, aquest llibre va ser finalista del Man Booker Prize 2015, un certamen que m’agrada seguir perquè els finalistes solen tenir molt bona qualitat. No obstant això, trobo que en aquesta ocasió aquest llibre no és un competidor a l’altura d’altres obres seleccionades, com ara les que us indico tot seguit:

No em malinterpreteu: és un bon llibre, una història realment commovedora, que a estones fa plorar i tot. A estones, però, la cosa s’ensucra massa i entra en un bucle rotllo Corín Tellado una mica enganxós. Una altra cosa que no m’ha funcionat és el pas dels anys. No hi ha hagut manera de veure en Jude com a un home de 50 anys. Per a mi sempre en tindrà 30 i pocs…

En fi, un llibre que està molt bé, però que li falta alguna cosa. Demà dia 15 surt a la venda. Un consell: compreu-vos-el en format electrònic!

I, ara que ja sabem quins són els finalistes del Man Booker 2016 fem apostes sobre qui guanyarà?

 

Rusiñol ja ho va intentar…

Rusinol-manxaAquesta setmana us vull parlar de la tercera sorpresa de l’estiu, després d’Elizabeth is Missing i The Glorious Heresies. Us parlo de El català de la Manxa, de Santiago Rusiñol i publicat per L’Avenç.

Me l’havia comprat per Sant Jordi. Sempre m’ha agradat molt L’auca del Senyor Esteve (no totes les obres tenen un “moment Scarlet O’Hara” com el de l’Estevet, aix!) i vaig voler saber què més em podia oferir el Sr. Rusiñol.

El llibre en sí, la portada, la impressió, no és res de l’altre món: la gent de l’Avenç no emboliquen els seus llibres en paper de seda i amb llacet com fan altres, i ho has de comprar convençuda del contingut. Potser ajudaria a la venda un redisseny de la col·lecció, no sé (amb tot el carinyu!!).

De tota manera, el que interessa és la història, oi? Doncs és bona, bona. I és curiós que bé que sona, tenint en compte que es va escriure fa cent anys. L’argument és senzill: un català ha d’emigrar cap a la Manxa arran dels fets de la Setmana Tràgica (recordeu: 1909) i allà intenta despertar el “sentiment obrer” i la modernitat entre els habitants del poble on ha anat a parar. Creieu que se’n sortirà, en terra d’hidalgos? Feu les vostres apostes.

Cal dir que, tot i que el resultat de les seves gestions pot ser previsible, l’evolució dels fets està molt ben narrada i enganxa. Cal agrair a l’editorial que hagi fet una actualització del text mesurada, ja que facilita la lectura sense carregar-se el llenguatge emprat per l’autor. Tot i que sóc una mica friqui i m’encanta llegir els textos tal com es van escriure en el seu moment (el Tirant lo Blanc, per exemple), aquesta història és tan actual que llegida amb grafia “antiga” perdria atractiu.

No vull acabar sense destacar un altre moment de la novel·la que m’ha encantat. És el “moment Albert Pla”, quan el fill li diu al seu pare “pare, jo vull ser torero”. Si heu sentit mai en Pla, ja sabeu de què parlo.

En definitiva, és un bon candidat per a les vostres compres a La Setmana del Llibre en Català d'enguany.

La verdadera historia del Camello Xiangzi

luotuo-xiangziLao She. La verdadera historia del Camello Xiangzi.
Traductor: Manuel Lacruz i Tan Hui.
Ed. Funambulista, novembre 2014.
368 pàgines.

Avui us vull parlar de La verdadera historia del Camello Xiangzi, una de les obres més conegudes de Lao She, un dels meus autors favorits (ja us he parlat de Cat Country i de Mr Ma and Son, entre altres). També us recordo que vaig traduir-ne un relat, “El Sr. Pantalons de Muntar”, que podeu trobar a Paper de vidre. Per tot això, quan el vaig veure en una llibreria no vaig poder evitar comprar-me’l, tot i que no tenia cap referè ncia del traductor i que, en el fons, ja me l’havia llegit fa molts anys…

Però això és el que tenen els clàssics: que quan te’ls tornes a llegir no deceben. La figura del Luotuo Xiangzi l’han estudiada mil experts, i ara no us descobriré res de nou, però la veritat és que és un personatge prototípic del cicle pobresa-ascensió-pèrdua que ens ofereix, també, un retrat del Pequín de la dècada de 1920, quan encara hi havia molts portadors d’aquesta mena de carros de dues rodes.

Al mateix temps, és un plaer seguir la història amb el Google Maps i veure per on es passegen els personatges. Algun dels llocs que hi surten són molt coneguts i, si heu estat a Pequín, segur que els coneixeu (Xizhimen, la part posterior de la Ciutat Prohibida, Xidian…).

Pel que fa a la traducció, tot i que en general és convincent, hi ha alguna cosa que no em quadra, com ara la lògica que s’ha seguit a l’hora de transcriure els noms de gent i llocs. En general, sembla que s’han llegit les normes del pinyin per transcriure els sons, però no s’han seguit per a la unió de les síl·labes que representen els caràcters. Menys en el cas del protagonista, que és en Xiangzi, ens trobem noms com Liu-si-ye (Liu Siye?) o Ren-he (Renhe?). Fins i tot hi ha algun nom que en un lloc apareix traduït i en un altre sense traduir o amb  transcripció que deu ser Wade Giles…

No voldria acabar sense parlar de Funambulista, l’editorial que ha publicat aquesta fantàstica història. La veritat és que el llibre en sí és estupend: un format més aviat quadrat, amb la tapa rugosa i els fulls groguencs. Un plaer de tenir-lo a les mans. Només caldria, doncs, repassar la transcripció dels noms propis i topònims i aplicar-hi les normes que s’esmenten a la Guia de estilo para el uso de palabras de origen chino que vam elaborar la gent del grup de recerca TXICC i que té edició en castellà d’Adeli Ediciones (i, en català, de la Direcció General de Política Lingüística).

Droga, sexe i… droga

Glorious-Heresies-Lisa-McInerneyAvui parlem de The Glorious Heresies, de Lisa McInerney, un descobriment que vaig fer a Cork. Bé, si hem de jutjar per totes les cites que hi ha a la portada i a la primera pàgina, es veu que és un crac, però a casa nostra no és gaire coneguda.

Bé, en tot cas, jo no em llegeixo mai totes les coses bones que els periodistes i bitxos similars diuen dels llibres. Moltes vegades, fan que les expectatives siguin superiors a les que haurien de ser, i el resultat és que al final trobes que el llibre no és tan bo i dius allò de “me l’imaginava més gran”. Gran Ampariues.

Però aquest llibre sí que és bo. Molt bo. La història arrenca amb una burrada com una catedral: una dona gran s’adona que un noi li ha entrat a la cuina i es pensa que li vol prendre alguna cosa. Pam! El mata. I, és clar, si una té un problema què fa? Demana ajuda al seu fill, clar. Però és que resultat que el fill és un gàngster de cal déu i la història, a partir d’aquí, només fa que enredar-se.

És un bon llibre que ens deixa entrellucar la vida dels baixos fondos irlandesos: camells juvenils, alcoholisme, prostitució… de tot una mica. El que passa és que l’autora no ens ho explica des d’un punt de vista únicament dramàtic (de drama n’hi, clar, quan penses en un noi de 17 anys que ja és un camell i a qui el seu pare maltracta), sino que també es fixa en les parts positives de la vida i, per rematar-ho, ho guarneix tot amb argot lumpen de categoria, amb una actuació estelar del dialecte de Cork. Val molt la pena legir-se el llibre i fer l’esforç de buscar determinades paraules al diccionari. D’aquesta manera, no només llegireu una història molt interessant sino que enriquireu el vostre anglès.

Per a mi, un dels personatges que més destaca en aquesta novel·la és, precisament, la dona que mata el suposat lladre i que ho emmerda tot: es diu Maureen, és una dona gran, una mare soltera a qui li van prendre el fill (se’l van quedar els pares) i sempre s’ha hagut de buscar la vida. El personatge del seu fill també és bo, un gàngster de segona fila que controla bona part del cotarro a Cork. I també cal destacar el noi, en Ryan, que fa de camell i es droga i…

Un valor afegit del llibre és que com que me’l vaig llegir mentre era a Cork, podia visualitzar els carrers i les zones de què parlava i em va ajudar a descobrir la ciutat.

No vull acabar sense dir que la Lisa McInerney ha guanyat el premi Baileys amb aquest llibre, i que sembla que pot ser una autora amb un futur brillant. A mi, de moment, m’ha recordar en Roddy Doyle quan parla d’en Jimmy Rabbitte, el protagonista de The Commitments i la trilogia que encapçala aquest llibre.

Caldrà estar pendent d’ella.