La mort més divertida, la de l’Skippy

Skippy_DiesAvui us vull presentar un llibre que té de tot: escenes patètiques, divertides, tendres… és Skippy dies, d’en Paul Murray, una novel·la que no he sabut veure si s’ha traduït al català o castellà. És una novel·la absolutament recomanable, tan addictiva que em vaig saltar la parada del metro. I, atenció, no em vaig saltar una parada sinó dues! Un senyor es va preocupar i tot quan em va veure desorientada a la Línia 4 de Barcelona. 🙂

No m’havia passat mai, però és que realment l’escena en què estan fent el casting per a un festival que commemora l’aniversari de l’escola on estudien els protagonistes i un alumne fa una actuació que consisteix a tirar-se un pet i posar-se un encenedor per encendre el gas no té preu. Encara ric ara.

La novel·la comença amb la mort de l’Skippy en una “donuteria”. A partir d’aquí, l’autor tira enrere i ens va presentant els personatges, tota una colla de nois que estudien interns en una escola irlandesa. Hi ha moments absolutament delirants, com quan fan una màquina del temps, i també hi ha moments tristos i tendres, com quan pensen en l’Skippy. Un no sap mai que trobarà faltar algú fins que no hi és, oi?

En definitiva, és un llibre molt bonic i divertit a l’hora. Si podeu llegir en anglès us recomano que no us el deixeu perdre. I al juliol en Murray treu una altra novel·la, The Mark and the Void. Si és la meitat de bona que aquesta, ja em conformo!

Si voleu veure què en pensa altra gent, visiteu Desierto: opinió sobre Skippy Dies. Un gran llibre per a les tardes d’estiu…

 

Tots a can Nopca

Puja-a-casa-JORDI-NOPCAEn Jordi Nopca ens convida a pujar a casa. Bé, no a casa seva, sinó a casa de la protagonista d’un dels relats que ens ofereix com si fossin un pom de flors al seu llibre Puja a casa, premi Documenta 2014, publicat per L’Altra Editorial amb el format que ens ofereix habitualment: una tapa amb una il·lustració en tons suaus (preciosa!), toc suau, paper amb el grau just de rugositat, lletra rodona i marges amplis.

A diferència del que us vaig comentar a l’entrada de M’agradaria, aquests relats sí que segueixen el patró habitual: històries independents que parlen de gent amb perfils diferents. Podríem dir que un dels pocs trets que tenen en comú és l’alcohol: o en consumeixen o en venen als altres, com els xinesos que porten un bar.

Hi ha relats tendres, com aquell en què un noi coneix una noia i li porta xocolata desfeta. I històries tendres però patètiques, com la d’en Fèlix i l’Àngels, que tenen problemes seriosos amb l’alcohol. O recargolades, com la de l’home que es vol venjar de la dona. O tristes, com la de la Rosa que va al bar d’en Jia i la Liang…

Personalment, la que més m’ha agradat és “Anell de compromís”, la història d’una parella i d’un gos. I, d’aquesta història, el que m’ha captivat ha sigut l’Elvis (el gos) i l’última frase, la de l’àvia. Ella sola ja val mig relat.

En resum, doncs, podem dir que n’hi ha per a tots els gustos i, precisament per això, us agradarà: podreu assaborir moltes realitats diferents que, de fet, podrien ser vostres. I si un relat us agrada menys, un altre us agradarà més. Segur.

Ara que ve l’estiu, poseu-vos-el a la maleta i llegiu-vos-el, a l’ombra, amb una beguda refrescant a l’abast de la mà…

A perfect crime

A Yi. A perfect crime.
Traductora: Anna Holmwood.
One World, 2015.
Versió Kindle. 210 pàgines aproximadament.

perfect_crime_a_yiVaig triar A perfect crime després de llegir-me el resum de la “contraportada”. Vaig oblidar que aquests resums no sempre reflecteixen la realitat… o que jo sóc una mica especial. En resum: el llibre no és dolent en absolut, però no és ben bé el que m’havia imaginat.

Tot gira entorn d’un estudiant que, un dia, decideix matar una companya de classe. La millor part del llibre, per a mi, és la part en què prepara meticulosament el seu pla, compra les eines… Aquest tros conté explicacions àgils i, en algun punt, divertides i tot. Després, mata la noia i inicia la fugida. Aquesta segona part també és acceptable, i ens ofereix una abundosa descripció del viatge que emprèn.

Fins que va a parar a mans de la policia. I aquí és on el llibre em va deixar d’enganxar. Voltes i més voltes a les seves idees, un judici lent (per a mi)… tota la família intenta salvar-lo, però ell passa i no col·labora amb ells.

Una vegada més, tot i que el llibre no és cap desastre, em pregunto si el que ens arriba està triat prou a consciència. És evident que no tot pot agradar a tothom, però massa vegades em trobo que, sobre tot en el cas de la Xina, m’arriben llibres que no són millors que els que tenim més a prop, i aleshores penso que, amb tants peixos com hi ha al mar, ens conformem amb els que tenim més a mà…

Morrison estima els nens. I Déu?

God help the childToni Morrison és una grandíssima escriptora. Té una capacitat fora del normal per fer-te canviar, literalment, de pell. És la gran narradora de l’Amèrica negra i és igual d’hàbil explicant-te una història que passa avui com fa 100 anys. Per a mi, és un dels nobels més ben donats (l’any 1993), tant per l’escriptora excel·lent que és com pel que representa.

God help the child no és Song of Solomon. No té el to èpic d’aquesta segona, no tens el sentiment de drama. Però el que sí que pots notar és la pena, la injustícia de ser discriminat i menystingut pels teus propis pares pel fet de tenir la pell més fosca que ells. I, parlant d’això, és fascinant com descobrim un món en què la diferència entre poder comprar en una botiga o no ve marcat per si la gent pot veure que ets negre o no. Perquè hi ha negres que no ho semblen. Perquè n’hi ha que són foscos com la nit. I això és el que passa en aquest llibre: la Sweetness, que és pràcticament blanca (high yellow), té una filla, la Lula Ann/Bride, negra com el carbó (midnight black, Sudanese black). I no ho pot suportar. I el pare, menys: després de dir-li a la seva dona que és culpa seva i de posar en dubte que la nena sigui filla seva, fot el camp.

El primer capítol és duríssim. La Sweetness ens parla en primera persona i ens explica els seus sentiments quan neix la nena. El rebuig. La incredulitat. La duresa. I, tal com diu ella mateixa, tot el que fas als fills compta, i ells no ho obliden:

“What you do to children matters. And they might never forget.”

Així, doncs, el llibre és, en realitat, una història que és un cercle, ja que principi i final es donen la mà. Morrison ens el presenta en forma de capítols narrats per cadascuna de les protagonistes: la mare, la filla i una amiga de la filla, que va intercalant. Jo he llegit l’edició en tapa dura i, sincerament, és un plus: el paper és gruixut i ve tallat a mà (o ho sembla).

És un llibre que val la pena de llegir. I la Toni Morrison continua sent la reina de la novel·la negra (en el sentit estricte de la paraula), per més que li intentin fer ombra noves generacions (com ara Chimamanda Ngozi Adichie, que segur que ens oferirà millors coses que Americanah…).

M’agradaria parlar de Mikhalopulu

MagradariaJa us vaig dir a l’entrada de Sant Jordi que hi havia un llibre que encara no havia pogut comentar però que valia molt la pena. És un llibre primet, de tons grisos, que es diu M’agradaria. L’autora és l’Amanda Mikhalopulu, la traductora es diu Mercè Guitart i l’editorial que el publica en català és Raig Verd.

Si el trobeu en un prestatge, vist pel llom, us passarà desapercebut. De fet, no me’l vaig comprar jo. Va ser un regal inesperat d’algú que em va assegurar que m’agradaria. I va tenir raó. Últimament he llegit uns quants llibres que són reculls de relats, i normalment quan n’acaba un en comença un altre i santes pasqües. En aquest cas, en canvi, cada relat, cada bocinet de llibre, reflecteix un tros d’una mateixa realitat. I això fa que t’ho llegeixis buscant connexions, coses en comú.

No puc explicar gaire més coses sense explicar-vos-ho tot. El que sí que us diré és que hi ha coses inesperades, coses que quan veieu direu, “ah, sí, ara ho entenc”, “ah, vet aquí per què deia allò…”.

Puc dir que és un petit gran llibre, i que m’agradaria poder llegir més coses d’aquesta autora en català, sobre tot si estan tan ben traduïdes i presentades com en aquest cas.

Com vaig dir en un altre cas, ja fa temps, “compreu-lo, llegiu-lo, regaleu-lo”. Categoria 5 estrelles de luxe.