El gos d’en Heller

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comentaris

ATENCIÓ: HI HA UN PETIT SPOILER SOBRE EL GOS.constelacion_perro

Ja només em queda per llegir un llibre dels que em van portar els Reis. El silenci del far, de l’Albert Juvany, i La constelación del perro, de Peter Heller, han volat. I avui toca parlar d’aquest últim, precisament. Som-hi:

Com en el Dia dels trífids i en tantes altres històries, la humanitat se n’ha anat a prendre per sac. O almenys una bona part.

Una epidèmia de grip, seguida per una malaltia “de la sang” contagiosa, ha fet net com a mínim als Estats Units, i els supervivents viuen mig amagats, pendents dels atacs que puguin fer-los altres supervivents que els volen prendre el menjar, la casa o el que sigui. I així ja porten nou anys.

En aquest món hi trobem en Hig, un noi que viu en un aeroport local abandonat, acompanyat d’un obsés de les armes i d’un gos, en Jasper. En Jasper és el company d’en Hig, igual que en Platero ho és d’en J. R. Jiménez, si em permeteu la comparació. I també es mor.

I és la mort d’en Jasper la que fa despertar en Hig, la que fa que vegi que no es pot quedar per sempre més tal com està. A partir d’aquest moment, enfilat dalt d’un Cessna tirant a rònec, emprendrà un viatge per trobar altres supervivents i, quan ho faci, tornarà a tenir esperança.

He de dir que el llibre està dividit en tres parts que marquen perfectament les tres fases de la història, i que no li sobra ni una pàgina. La traducció no rasca per enlloc i, com sempre, Blackie Books ens ofereix una de les seves delicioses edicions amb tapa dura i il·lustració amb “brodat” inclòs.

Un llibre, realment, per volar cap a les estrelles.

El silenci, el far, el drama

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres14 comentaris

EL-SILENCI-DEL-FAREls Reis em van portar El silenci del far, de l’Albert Juvany, i el vaig començar sense saber què m’hi trobaria. Buscava el far, el far, el far… Però tarda a aparèixer.

No és el típic llibre-muntanya russa, aquell que tarda 100 pàgines a situar-te, 50 més a accelerar i que, quan vas embalat, es para, torna a agafar ritme i, quan ets a la pàgina 400, comences a ensumar-te com acabarà i, després de tantes voltes, acaba de cop, amb un desenllaç de 15 pàgines.

No, no és això, no. El que et trobes és una història amb un ritme constant, molt ben mesurat. En només 232 pàgines, l’autor ens porta a una Islàndia molt creïble, fosca, petita, un món de pescadors i nits llargues, un poble on es coneix tothom i se sap tot. I la pressió al pit, l’ofec, l’angoixa que sents a mesura que t’endinses en la història i vas descobrint els detalls del passat de l’Anna, i d’en Gísli, i d’en Gunnar… I veus que ha passat alguna cosa molt grossa però no acabes de veure el què fins que ets pràcticament al final, quan apareix el far.

Una història d’amor, de solitud, d’intrigues i de secrets, en què l’Albert barreja situacions i converses d’ara i d’abans, sense marcar-les amb cursiva, ni guions per als diàlegs,ni res. Tot a pèl. I és d’aquesta manera que aconsegueix crear l’angoixa que us explicava més amunt. La sensació que sabem més coses que les que ens explica, la bufetada que rebem quan ens adonem que ens ha fet pensar una cosa mentre ens en preparava una altra…

Quan comences a llegit un autor que no coneixes, no saps què et trobaràs. I si, per postres, encara no ha publicat gaire, no tens prou referències. És aleshores quan la referència de l’editorial és important. En aquest cas, el llibre el publicava Edicions del Periscopi, una editorial del col·lectiu “Llegir en català” que cal tenir molt en compte.

Per tot això, us recomano molt que us llegiu aquest llibre. Una vegada més, el Periscopi ha apuntat i l’ha encertat. Chapeau a tots els implicats.

 

 

* Per acabar, us deixo amb la llista de música que, segons l’autor, acompanya aquesta història. I passegeu-vos per Húsavík amb el Google Maps per completar l’experiència!

El joven de la vida errante

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Jiang Guangci. El joven de la vida errante.PortadaEljovendelavidaerrantebaja
Hermida Editores, 2014.
Edició Kindle.
Traductor: Blas Piñero Martínez.

Com en altres casos en què el llibre en sí es curt, aquest ve acompanyat d’una generosa introducció del traductor, en Blas Piñero Martínez, que ha fet una traducció directa del xinès.

Aquesta història de Jiang Guangci tracta sobre la vida d’un jove que marxa de casa (bàsicament, perquè no té alternativa), i se situa en l’època “d’interludi” i inestabilitat, de canvi entre el final de l’última dinastia imperial i els principis de la república xinesa. Escrivint en forma epistolar, l’autor fa servir els canvis de residència i de feina del protagonista per deixar-nos entreveure la Xina d’aquella època.

He de dir que m’han agradat les notes del traductor, molt completes. I la traducció també sembla encertada: tot quadra, tot flueix. Recordeu que són impressions causades per la lectura de la traducció, sense acarament amb l’original. Sí que hi he trobat alguna errada tonta, com ara errors de tecleig, que valdria la pena cuidar per millorar l’experiència de l’usuari. De tota manera, però, val la pena llegir-se’l.

Bé, ara que ja us he explicat força objectivament de què va el llibre, volia comentar-vos una cosa curiosa que m’ha passat: tenia la ressenya preparada fa un munt de dies, i no era gaire positiva. La versió electrònica que vaig comprar a Amazon estava molt mal maquetada: sense separació entre capítols, amb tot el contingut repetit… i just aleshores vaig rebre un missatge d’en Blas Piñero sobre un altre tema. Gràcies a ell, que va fer d’intermediari amb l’editorial, vaig poder aclarir què passava: hi havia hagut un problema de conversió al passar l’arxiu a epub que havia quedat sense detectar.

El “final feliç” de la història és que l’Alejandro Roque, d’Hermida Editores, em va enviar molt amablement un pdf amb una maquetació impecable (gràcies!) i ha posat fil a l’agulla per resoldre el problema que, repeteixo, només es dóna en el format electrònic comprat a Amazon. Si compreu el llibre en paper, segur que està correcte.

Conclusió: quan les errades són tan evidents, cal fer una mica d’investigació. Tant de bo s’apliquessin el “cuentu” alguns periodistes…

Eggers no vol que es tanqui el cercle

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comentaris

The CircleOstres tu, quin mal rotllo! Des que m’he llegit The circle, d’en Dave Eggers, cada cop que faig un Like o un retweet m’agafen tots els mals.

Per què? Doncs perquè aquest llibre posa al descobert el pitjor de les xarxes socials i ho porta a l’extrem, a l’absurd. Demostra com un invent que, en origen, és bo i pot millorar la nostra vida pot generar un grau excessiu de control de la vida dels altres i fer-la pràcticament impossible.

En aquest llibre no hi trobareu trames secundàries, misteris ni res per l’estil. Tot ho veiem a través de la protagonista, la Mae, una noia que entra a treballar a The Circle gràcies a la recomanació d’una amiga seva, l’Annie, que és un dels alts directius de l’empresa. Poc a poc, però, la Mae va guanyant força i ascendeix, i fins i tot arriba a fer ombra a l’Annie, que no pot suportar-ho. Però “en el pecat trobaràs la penitència”, diuen, i tant l’una com l’altra, intentant ser més popular, més estimada, més valorada, arribaran a un punt en què ja no tenen vida privada i no poden mantenir ocults fets que no cal que el gran públic conegui (antecedents dels pares, històries familiars, exnòvios, etc.).

The Circle és una empresa fictícia situada a Califòrnia, una mena d’amalgama d’Apple, Google i Facebook, tant pel que fa la tecnologia i els productes que venen com pel que fa a l’esperit de comunitat que sembla que es fomenta en aquestes grans empreses. De fet, les presentacions que fa el director general de l’empresa recorden moltíssim les que fa Apple quan llença un nou producte. Tot és “awesome”, “exciting” i estan “encantats de conèixer-se”. La manera de treballar, totalment abocada a les xarxes socials, és una exageració del que ja fem nosaltres: fer Like a un comentari genera una espiral de Likes i de comentaris interminable, i hi ha un moment en què sembla que la Mae s’hagi de tornar boja, amb totes les pantalles que ha de controlar, les xarxes socials a què ha de respondre… una autèntica bogeria, de veritat.

És un gran llibre, tot i que espero que no sigui un llibre profètic. No aniríem bé: un món en què tothom ho ha de saber tot, en què queda malament guardar-se coses per a un mateix, en què tot és tan transparent que acabarà essent opac, en què unes poques companyies tenen el control de les dades de tothom, en què fins i tot serà obligatori votar. (!!!!!!)

Conclusió: llegiu-vos-el ja. Jo me’l vaig llegir en anglès, però crec que també està publicat en castellà per Mondadori. No he sabut trobar-lo en català. Valdria la pena que hi fos. Per cert, si voleu llegir-ne un comentari molt més profund (i llarg), mireu-vos aquest anàlisi de la Margaret Atwood a The New York Review of Books, i també us pot interessar aquest de Friki Attack.

El món angoixant de la Vera

On Per sifuroIn Llibres2 comentaris

M’he llegit Vera, una obra angoixant que et manté mig ofegat pràcticament des de la segona pàgina fins al final. Un relat sobre com una dona es pot sotmetre a la voluntat d’un home fins al punt de quedar pràcticament anul·lada, sense opinions ni voluntat pròpia. Vera

Es tracta d’una novel·la que comença en un entorn molt bucòlic, però directament amb la mort del pare de la protagonista. I penses, “No anem bé, si ja comencem amb morts”. I és veritat, no anem bé. Des del moment que la Lucy coneix en Wemyss, ell comença a teixir una teranyina cada vegada més espessa que aïlla la Lucy de tothom que la coneix, fins i tot dels parents més propers. El que comença com una història d’amor lluminosa entre una noia joveneta i un maduret interessant es converteix en una relació de submissió total. La Lucy es converteix en un simple altaveu de les opinions d’en Wemyss, un fantasma sense voluntat ni ambició.

No és fins que van a la casa de camp que la Lucy descobreix coses que la Vera, la primera dona del Wemyss, va deixar enrere quan va morir, i comença a adquirir consciència de la seva situació. Però… fins aquí puc arribar.

En definitiva, es tracta d’una història molt ben explicada, amb una traducció molt bona de la Dolors Udina i, una vegada més, una edició excel·lent d’El cercle de Viena.

Bon Nadal!