Trobada amb Vonnegut

mare_nit_vonnegutKurt Vonnegut és un nom que, de tant en tant, em venia a trobar. Mai no m’havia interessar gaire, la veritat. Aquest setembre, però, a la Setmana del Llibre en Català, la gent de Les Males Herbes em van convèncer que li donés una oportunitat. “Ja m’ho diràs”, em van dir.

I ara us ho dic: teníeu raó, que m’agradaria. Com sempre, aquests petits llibres verds ja aporten el 50% de la satisfacció que ha de proporcionar un llibre. Em caben a les mans, es deixen dominar i el toc aspre del paper és un motiu de pes per comprar llibres en paper de tant en tant (sóc fan del Kindle, ja ho sabeu). Total, que quan vaig obrir el llibre ja estava mig convençuda. L’estructura del relat, dividit en capítols no massa llargs, també hi ajuda: trobo que això dóna agilitat, la impressió que avances amb rapidesa.

La història és recargolada, si voleu: un americà, emigrat de petit a Alemanya, es converteix en un element important de l’aparell de propaganda nazi i, al mateix temps, fa d’espia per als americans; acabada la guerra, s’amaga a Nova York, però acaba anant a petar a una presó israeliana perquè el jutgin per la seva activitat pronazi. Vist a priori, sembla una mica agafat pels pèls, però la veritat és que Vonnegut sap saltar d’una banda a l’altra per mostrar-nos totes les facetes del protagonista sense agobiar-nos. I part d’aquesta fluïdesa es deu també a l’excel·lent traducció d’en Martí Sales, al qual pràcticament no li puc discutir ni una coma.

En resum, diria que val la pena que afegiu aquest llibre a la vostra llista de Reis. I, sobretot, us volia comentar que val molt la pena aprofitar aquestes ocasions de trobar-se amb els editors en actes com la Setmana del Llibre en Català, en què es pot parlar amb calma, sense l’estrés de la Diada de Sant Jordi.

El diario de la señorita Sofía

Ding Ling. El diario de la señorita Sofía / En el hospital.
Edicions Bellaterra, octubre 2014.
122 pàgines.
Traductora: Tyra Díez.

Llegir aquest llibre de la Ding Ling ha estat un exercici interessant. D’una banda, hi he trobat el famós Diario de la señorita Sofía, un relat de fama mundial que, sincerament, trobo que està sobrevalorat o que ha envellit malament. Pàgines i pàgines en què una noia jove, malalta de tuberculosi, dóna voltes i més voltes als seus sentiments per un home. No trobo que aporti gran cosa, francament. No descarto que en el moment en què es va publicar (1928) fos una cosa trencadora, però llegida amb ulls d’avui no passa de ser una historieta tirant a rosa, d’una dona que es limita a deixar-se visitar, que no té feina coneguda, ni aficions… si no hi esteu d’acord, deixeu un comentari!

En canvi, la narració “segundona” que trobem en aquest llibre, En el hospital, és un relat colpidor de la situació en una maternitat on no es compleixen les condicions mínimes d’higiene i seguretat necessàries per a la feina que s’hi ha de fer. Tot això, vist amb els ulls d’una noia a qui envien en aquesta mena d’hospital rural perquè hi faci de comadrona. Aquí sí que puc dir que m’ha semblat molt interessant poder veure la realitat d’aquell temps i que fins i tot, per exemple, he arribat a notar el fred que passa la protagonista, l’esforç, l’antipatia d’altres membres del personal del centre…

Tot plegat ve acompanyat d’una extensa presentació de Tani E. Barlow, traduïda de l’anglès. Una presentació profunda, que aporta molts punts interessants, però que és massa llarga comparada amb la minirecopilació. O la recopilació és massa curta comparada amb la presentació. Tot sovint es dóna el cas que les narracions vénen acompanyades d’una introducció més llarga o feixuga que la història en sí. Estaria bé aconseguir donar una mica més de contingut en aquest format, ja que quan has fet l’esforç de llegir-te un text àrid i que aporta molta informació trobes que només disposes d’una hora (tirant llarg) per aplicar tot el que has après.

Edicions Bellaterra ens ofereix una col·lecció impecable,  amb cobertes pràcticament de luxe i un paper que fa goig de tenir a les mans, que ja hem pogut apreciar en altres casos, com ara amb La ciudad fronteriza. I la pregunta és: algun dia podrem llegir aquests fantàstics textos en català? 🙂

Brasil, barba, Galera

barba-xopa-sangAvui toca parlar de Barba xopa de sang, de Daniel Galera, un autor brasiler. Aquest llibre m’ha deixat una barreja de gustos. Per una banda, trobo que descriu excepcionalment la vida en un poble de la costa brasilera (no és que jo ho conegui, però et fa la impressió de ser-hi de veritat). Per l’altra, m’ha faltat alguna cosa en la història de l’avi del protagonista, que és el que li fa iniciar el viatge. I la cosa que m’ha matat més és aquesta malaltia del personatge que no li permet recordar la cara de la gent: ho trobo forçat i innecessari.

Jo em quedo amb la descripció que en Galera fa del poble a on es trasllada el protagonista (no en sabem el nom) i de la vida que s’hi fa a l’hivern. És un “dolce far (quasi) niente” vora el mar, amb un poble a mig gas, botigues tancades, negocis fora de temporada, la casa que dóna directament a les onades, la gossa que el segueix a tot arreu… La gossa és la que més m’agrada de tot el llibre: fidel, valenta… En canvi, l’activa vida seductora del personatge se’m fa una mica carregosa: trobo que hi ha una tendència general a fer que els protagonistes, sobretot si són homes, tinguin molt d’èxit en la seva vida amorosa, i diria que se’n fa un gra massa i que no sempre és una aportació que valgui la pena.

Pel que fa als aspectes “tècnics” del llibre, la traducció i la presentació, he de dir que la presentació, de L’altra editorial, és absolutament impecable. Ja m’hi vaig trobar quan vaig llegir La nostra vida vertical: el llibre es fa agafar i és molt agradable de tenir a les mans. Tapa neta, lletra clara i dimensions adequades. Cap queixa possible, per aquí. Ara bé, pel que fa a la traducció, m’ha sobtat veure alguns articles mal concordats amb el substantiu que acompanyen, l’ús de “bueno” en un text que aparentment no reflecteix una manera de parlar que ho faci necessari i, sobre tot, l’ús de “només” en construccions com “ella només li truca a mitjans d’agost”. No tinc l’original portuguès al davant, però… no hauria de ser “ella no li truca fins a mitjans d’agost”?

De tota manera, aquesta deformació professional meva no m’ha impedit assaborir la història i passar una bona estona. Jo crec que val la pena que us el llegiu. No ens arriben gaires autors brasilers, i trobo que és important descobrir-los i, de passada, confirmar a l’editorial que la tria és bona i que esperem que ens facin arribar més. Endavant, L’altra!

Un lleopard noruec? Nesbø, és clar

706 pàgines en 3 dies. Amb això ja us dic com enganxa El lleopard, de Jo Nesbø. Després de llegir El redemptor, El pit-roig, El ninot de neu i Headhunters, li arriba el torn a l’últim llibre que s’ha publicat en català. Que no és l’últim que ha publicat en Nesbø en algun altre idioma.lleopard_nesbo

Normalment sóc molt impacient i no espero que les obres de segons quin autor surtin publicades en català. De fet, hi ha molts llibres que no arriben a veure la llum en el nostre idioma, o sigui que tan bon punt surten en un idioma que entenc, “Ras, a la saca!”. Els llibres d’en Nesbø són una excepció: sempre que puc espero a llegir les traduccions de la Laia Font i Mateu, que trobo immensament més bones que les traduccions al francès que he llegit de llibres d’aquest autor. Gràcies, Laia, per una altra traducció magistral, i gràcies, Proa, per repetir amb la Laia. No la canvieu!

Bé, deixo això de la traducció, que és deformació professional (no puc evitar-ho). Tornem a El lleopard.

En aquest llibre, com en llibres anteriors de la saga d’en Harry Hole, l’autor ens torna a regalar una galeria de personatges bons, dolents o mig dolents que no sabem de quina banda estan fins que arribem al final de la novel·la. Em fa sentir com si fos jo, la inspectora protagonista: llegeixo el llibre mentre intento pensar on m’ha amagat la trampa, qui és el dolent, és aquest de veritat? A mida que vaig llegint llibres d’ell, veig que sempre hi ha un patró: cap a la pàgina 150-200 em posa davant dels nassos un sospitós plausible, però de seguida m’adono que és massa aviat per tenir el cas resolt i, al cap d’unes desenes de pàgines, el sospitós queda descartat i no sabrem qui és de veritat fins a l’últim terç de la novel·la. I, arribats en aquest punt, ens falta el final trepidant: ens ensumem que en Harry arribarà a temps per detenir el malfactor, però el que no sabem és com s’ho farà perquè sol estar mancat de forces o de recursos…

I, a El lleopard, és més o menys això el que ens hem trobat: a part de sucar el melindro (un altre element habitual: sol sucar), en Harry té feina, molta feina, i no només ha de descobrir qui és l’assassí i per què ho fa, sinó que ha de treballar en contra de la Kripos, la unitat rival de la d’Homicidis, que és on treballa en Harry. De fet, si llegiu els llibres d’aquesta sèrie en l’ordre de publicació, en aquesta història retrobareu un vell conegut: un dels assassins del passat, que juga un paper important a l’hora de descobrir l’assassí actual.

Ah, i no volia acabar sense aplaudir molt i molt fort la gran descripció de les Chungking Mansions de Hong Kong que trobareu al primer capítol. No és gaire llarga, però és fantàstica i molt acurada. Penseu que aquesta “entitat” (no se m’acut ben bé com definir-ho) és tota una institució entre els viatgers de baix pressupost (o aventurers) que posen el peu a Hong Kong. Un consell: si hi aneu, allotgeu-vos als pisos més baixos que us permeti el vostre pressupost.

En definitiva: un altre llibre que hauríeu de posar a la carta de Reis.

Alaa Al Aswani la torna a encertar: un club a Egipte

automobilclubJa és el tercer llibre que li llegeixo, a Alaa Al Aswani, i m’han agradat molt tots. El primer va ser l’Edifici Iaqubian, una fantàstica novel·la coral que retratava la vida en un edifici egipci. El segon va ser Chicago, situat a la ciutat del títol, un llibre una mica més íntim però emocionant (en podeu veure la ressenya aquí mateix). Ara Al Aswani torna a atacar amb una novel·la de l’estil de l’Edifici Iaqubian, una història d’històries que ens mostra la vida a l’Egipte dels anys quaranta a través d’un club i dels seus treballadors.

Tota la trama està teixida al voltant de la família de l’Abdelassís Hamam, que treballa a l’Automòbil Club. D’aquesta manera entrem en contacte amb la gran majoria dels treballadors, veiem com es guanyen la vida, quines “trampetes” han de fer per arribar a final de mes… i a través dels fills de l’Abdelassís entrem, també, en dos mons ocults: el de les organitzacions polítiques clandestines i el dels joves que es venen per aconseguir diners. D’altra banda, si mirem la filla, veurem un cas de matrimoni emparaulat que no acaba de sortir bé, les dificultats de les noies per rebre educació més enllà d’un nivell bàsic, les poques llibertats que tenien… Finalment, podrem veure també l’evolució de l’actitud “sindical” dels treballadors i, també, la relació que s’estableix entre els colonitzadors britànics i els egipcis.

Tot plegat s’explica de manera magistral, aconseguint arribar al detall sense avorrir, i amb una traducció de l’àrab molt ben lligada per en Jaume Ferrer Carmona, que aconsegueix que tot el que es diu soni natural en català. Només hi ha una cosa que no entenc: per què hi ha errades ortogràfiques i de concordança tot sovint? Per què hi ha errors tan bàsics quan està clar que el nivell de la traducció és molt alt? Una cosa no quadra amb l’altra, i tampoc quadra amb Edicions de 1984, que sol oferir-nos feines molt ben fetes.

Us en podria fer una llista, d’aquests errors, però el llibre és tan potent que supera clarament aquestes mancances i crec que hauríeu afegir-lo a la vostra llista de Reis. Perquè sabeu que ja s’acosten els Reis, oi?