Kurt Vonnegut és un nom que, de tant en tant, em venia a trobar. Mai no m’havia interessar gaire, la veritat. Aquest setembre, però, a la Setmana del Llibre en Català, la gent de Les Males Herbes em van convèncer que li donés una oportunitat. “Ja m’ho diràs”, em van dir.

I ara us ho dic: teníeu raó, que m’agradaria. Com sempre, aquests petits llibres verds ja aporten el 50% de la satisfacció que ha de proporcionar un llibre. Em caben a les mans, es deixen dominar i el toc aspre del paper és un motiu de pes per comprar llibres en paper de tant en tant (sóc fan del Kindle, ja ho sabeu). Total, que quan vaig obrir el llibre ja estava mig convençuda. L’estructura del relat, dividit en capítols no massa llargs, també hi ajuda: trobo que això dóna agilitat, la impressió que avances amb rapidesa.

La història és recargolada, si voleu: un americà, emigrat de petit a Alemanya, es converteix en un element important de l’aparell de propaganda nazi i, al mateix temps, fa d’espia per als americans; acabada la guerra, s’amaga a Nova York, però acaba anant a petar a una presó israeliana perquè el jutgin per la seva activitat pronazi. Vist a priori, sembla una mica agafat pels pèls, però la veritat és que Vonnegut sap saltar d’una banda a l’altra per mostrar-nos totes les facetes del protagonista sense agobiar-nos. I part d’aquesta fluïdesa es deu també a l’excel·lent traducció d’en Martí Sales, al qual pràcticament no li puc discutir ni una coma.

En resum, diria que val la pena que afegiu aquest llibre a la vostra llista de Reis. I, sobretot, us volia comentar que val molt la pena aprofitar aquestes ocasions de trobar-se amb els editors en actes com la Setmana del Llibre en Català, en què es pot parlar amb calma, sense l’estrés de la Diada de Sant Jordi.

Ja és el tercer llibre que li llegeixo, a Alaa Al Aswani, i m’han agradat molt tots. El primer va ser l’Edifici Iaqubian, una fantàstica novel·la coral que retratava la vida en un edifici egipci. El segon va ser Chicago, situat a la ciutat del títol, un llibre una mica més íntim però emocionant (en podeu veure la ressenya aquí mateix). Ara Al Aswani torna a atacar amb una novel·la de l’estil de l’Edifici Iaqubian, una història d’històries que ens mostra la vida a l’Egipte dels anys quaranta a través d’un club i dels seus treballadors.

Tota la trama està teixida al voltant de la família de l’Abdelassís Hamam, que treballa a l’Automòbil Club. D’aquesta manera entrem en contacte amb la gran majoria dels treballadors, veiem com es guanyen la vida, quines “trampetes” han de fer per arribar a final de mes… i a través dels fills de l’Abdelassís entrem, també, en dos mons ocults: el de les organitzacions polítiques clandestines i el dels joves que es venen per aconseguir diners. D’altra banda, si mirem la filla, veurem un cas de matrimoni emparaulat que no acaba de sortir bé, les dificultats de les noies per rebre educació més enllà d’un nivell bàsic, les poques llibertats que tenien… Finalment, podrem veure també l’evolució de l’actitud “sindical” dels treballadors i, també, la relació que s’estableix entre els colonitzadors britànics i els egipcis.

Tot plegat s’explica de manera magistral, aconseguint arribar al detall sense avorrir, i amb una traducció de l’àrab molt ben lligada per en Jaume Ferrer Carmona, que aconsegueix que tot el que es diu soni natural en català. Només hi ha una cosa que no entenc: per què hi ha errades ortogràfiques i de concordança tot sovint? Per què hi ha errors tan bàsics quan està clar que el nivell de la traducció és molt alt? Una cosa no quadra amb l’altra, i tampoc quadra amb Edicions de 1984, que sol oferir-nos feines molt ben fetes.

Us en podria fer una llista, d’aquests errors, però el llibre és tan potent que supera clarament aquestes mancances i crec que hauríeu afegir-lo a la vostra llista de Reis. Perquè sabeu que ja s’acosten els Reis, oi?