White horse

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Yan Ge. White horse.
Hope Road, octubre 2014.
Edició per a Kindle (equivalent a 39 pàgines).
Traductora: Nicky Harman.

whitehorseBé, ja està. White horse es llegeix en una sessió, si tens prou estona. Una novel·la curta, molt curta. I, poca broma, té mèrit: en només unes 39 pàgines (segons Amazon) Yan Ge ens explica tot el període que abraça des del cursos superiors de l’escola primària fins a la secundària de la protagonista, i aconsegueix donar-nos molta informació: sobre el seu pare, la seva mare, la seva tieta, la seva cosina… alguns autors hi haurien dedicat 700 pàgines. O sigui que, per aquesta banda, té mèrit i trobo que està força bé.

Ara bé, la part negativa és que hi ha algun aspecte que trobo que s’hi ha inclòs una mica amb calçador, com ara el cavall blanc del títol. Per començar, no només n’hi ha un. Apareixen en moments diversos de la narració, i la veritat és que no sempre trobo que apareguin per un bon motiu. Mira, ara faré aparèixer un cavall blanc. O dos. Flop! Aquí va!

De tota manera, aquesta crítica no és “motiu de cesse”, que deia aquell. La història és maca, tendra a estones i dura de vegades, i hi podem veure, com deia més amunt, com la Yun Yun es va fent gran i entra, poc a poc, en el món dels adults. Així, doncs, al principi del llibre no és capaç de captar els senyals que emeten els grans, les relacions que estableixen d’amagat d’ella i, a mida que avança la narració, veiem que es va espavilant, comença a fixar-se en els nois, en la conducta del seu pare, en la de la seva cosina, que va uns quants cursos per davant d’ella…

En resum, crec que és una obra honrada que no intenta omplir fulls i fulls allargant-se innecessàriament si pot explicar les coses en un parell de paràgrafs, però si s’hagués allargat una mica més tampoc no hauria passat res. Si voleu saber més coses sobre aquesta autora, aneu a la pàgina del Club de lectura de la Universitat de Leeds, que el mes de novembre tractarà una altra novel·la de la Yan Ge. És una activitat molt interessant, en línia, que us permet llegir en xinès o en anglès l’obra que escullen cada mes i, després, comentar-la en un fòrum virtual.

L’escapada a Jesusalém de Mia Couto

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comentaris

Jesusalém és, literalment, on Cristo va perdre l’espardenya. És lluny de tot i de tothom. No hi arriba cap carretera, ni hi passa ningú, tret dels protagonistes de la novel·la. Mia Couto ens regala una història trista, pausada, que passa al mig del no-res.jesusalem

Aquesta és la història d’en Silvestre, un home amargat que fuig del passat però que no pot oblidar-lo perquè té peces del passat que el segueixen. I és la història dels seus fills, que s’emporta a una contrada deserta i als qui vol fer creure que el món s’ha acabat i que només queden ells, que no hi ha res més. I és la història del Tio Aproximado, que els porta els queviures i és, en certa manera, el seu contacte amb el món exterior. I és la història de la Marta, la portuguesa que té la necessitat de viatjar fins a Moçambic per aclarir el seu futur. I és la història de…

En realitat, són totes diferents cares del mateix relat. Tots estan connectats per una morta, i tots volen continuar la seva vida, cadascun a la seva manera. En Silvestre comença com el personatge més poderós, que ho domina pràcticament tot, però amb el pas del temps es va desinflant i veurà que no pot controlar-ho tot. És en aquest punt que guanyen protagonisme els seus fills i que anem descobrint la veritat de la història d’en Silvestre i, poc a poc, amb les peces de puzzle que en Couto ens dóna, anem descobrint què va passar.

No sé si s’ha traduït al català o no, però valdria molt la pena!

 

The noodle maker

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Ma Jian. The noodle maker: a novel.
Farrar, Straus and Giroux, 2006.
Edició per a Kindle (equivalent a 193 pàgines).
Traductora: Flora Drew.

Un llibre fluixet. Sí, Ma Jian és un escriptor moooolt conegut. Però ja sabem que quan un porta l’etiqueta de “dissident” queda inclòs automàticament en la categoria de “gran escriptor”. I no n’hi ha per tant. El llibre és una agrupació de relats curts absolutament estrambòtics que il·lustren situacions molt diferents. the noodle maker

Admeto que les històries tenen una certa gràcia, i que també està ben pensat que siguin independents i que, al mateix temps, comparteixin personatges: la protagonista de la història del tigre és l’exnòvia de l’escriptor de la història del gos, l’escriptor de carrer fa una carta per a la mare de la noia suïcida, etc. Tot i així, trobo que l’estil és força pobre i que les històries són excessivament extravagants: tornant a la història del tigre, per exemple, trobo que suicidar-se en públic deixant-se menjar per un tigre queda fora del que jo puc digerir. Massa coses rares en tan poques pàgines.

Dit això, us comento alguns detalls que hi he trobat. Són curiositats o coses que m’han xocat:

  • A la història del crematori privat, diu: “he always gave an extra seven minutes to anyone over the standard one hundred and thirty kilogram weight”. Algú té la versió xinesa i pot confirmar aquest pes? Trobo que per ser estàndard és una mica exagerat… o potser no ho he entès bé?
  • És una de les poques novel·les que he llegit en què es parla dels (difunts) FEC, la moneda per a estrangers que es va fer servir a la Xina fins a la dècada de 1990, i explica ben clar què són i què eren les Friendship Stores: “a permit to buy goods at the Friendship Store, which was generally reserved for foreign visitors”.
  • Té punts de “guiño al lector” com ara aquesta gran frase: “How can you expect a girl who has grown up reading Selected Writings of Mao Zedong to be cultivated, elegant or refined?”.

En resum, tot i que les històries, com us he dit, són massa rocambolesques per al meu gust, és un llibre on podreu veure situacions reals de la Xina de finals de segle XX, com ara els FEC, la picaresca a l’hora d’establir negocis, els suborns… per acabar, us deixo amb un fragment que m’ha semblat especialment bo i que, segurament, reflecteix la manera de pensar de molts xinesos:

“We grew up in a spiritual vacuum, cut off from the rest of the world. A wasted generation. When the country started to open up, we were the first to fall. Foreign culture is the only religion now, but we have no means to understand it, or appreciate its worth. Half a century has gone by, and suddenly we find ourselves in the forest of modern life without a map or a compass. How can a society numbed by dictatorship ever find its way in the modern world? We are unable to think things through for ourselves, we have no reference points, we feel lost and out of our depth.”

En resum: si sou fans de Ma Jian, no us deixeu influir per la meva opinió negativa.

Sempre vigilen, al soterrani

On Per sifuroIn Llibres3 comentaris

Inquietant, agònic, sufocant… tot això i molt més, és El vigilant. Autor: Peter Terrin, traductora: Maria Rosich, editorial: Raig Verd. Un bon equip, una vegada més.

El vigilantJa sabia de què anava. En aquest sentit, no m’ha sorprès. Però el que sí que puc fer és ratificar les moltes opinions que volen pel Twitter: a mig llegir, en més d’una ocasió, he hagut d’agafar aire i respirar fons per treure’m de sobre la sensació d’ofec, sobretot a la primera part.

A hores d’ara, no us sorprendré pas si dic que la història és sobre dos vigilants d’un edifici de luxe que estan encarregats de vigilar l’única entrada: l’aparcament que hi ha al soterrani. No hi ha més portes ni accessos, o sigui que ells són els encarregats de la seguretat de tothom que hi viu.

El llibre es pot dividir en tres parts, que de fet ja vénen marcades per l’autor. La primera és la més sufocant i agobiant. “Només som nosaltres dos, no sortirem mai de l’aparcament, hem d’estar sempre a punt per a un atac”… com deia més amunt, en aquesta part a estones falta l’aire, ja que entre l’autor i la traductora han aconseguit transmetre’ns l’olor de resclosit, l’angoixa de no saber què passa fora, la foscor i la buidor…

En la segona part se’ns afegeix un personatge i deixem de centrar-nos tant en l’espai físic per fixar-nos més en la relació entre els tres protagonistes. Obsessiva, segons com. Aquí és on comencem a entreveure que ha passat alguna cosa, que hem de sortir del soterrani, que hem de salvar el resident que queda a l’edifici…

Finalment, la tercera part trobo que és molt diferent de les anteriors i que és una mica esbojarrada: anem amunt i avall de l’edifici, la narració es fa confusa, trobem coses que no trobem… aquí es combina la inquietud inicial amb una lleugera sensació de mareig i desorientació que no us puc dir com acaba perque… “hasta aquí puedo leer” sense aixafar-vos la guitarra.

Una vegada més, aprofito aquestes línies per felicitar l’editorial per la tria de la història i per repetir traductora. Com sempre, llegir Raig Verd és sinònim de plaer per als sentits. Encara que la història no ens deixi respirar.

Marina Lewycka, la pega i els avis estrafolaris

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres2 comentaris

M’acabo de llegir We are all made of glue, de la Marina Lewycka. En aquest llibre, l’autora recupera el que tant em va fer riure a La petita història dels tractors en ucrainès: una persona gran estrafolària. I aquesta és la seva millor recepta: utilitzar com a protagonistes uns vellets que volen recuperar la joventut i que fan coses absolutament estrafolàries que ens fan posar neguitosos i riure al mateix temps.gluenew

Perquè, tot i que el personatge principal i narradora del llibre és la Georgie Sinclair, l’ànima de la història és la Naomi Shapiro, una velleta d’edat desconeguda que es pinta els ulls com un lloro, les galtes com la Heidi i els morros d’un vermell brillant i sense punteria. És un personatge nerviós, autoritari i molt decidit que no dubta a trucar a la Georgie a mitja nit o a primera hora del matí si té una emergència. És d’origen alemany, i veureu que l’autora ha retratat la manera de parlar, cosa que m’ha fet riure més perquè era com si la sentís: “Oh, zenk God you heff come, Georgie! […] Something is heppening to my voter”.

De fet, si no fos per les peripècies a què ha de fer front la Georgie per ajudar la Naomi, això podria ser una història més sobre una dona que se separa i que coneix altres homes. Hi ha hagut moments en què he pensat “Oh, no! 50 sombras de Grey a la vista!”, però aleshores ha reaparegut la Naomi o qualsevol dels altres eixelebrats i m’he reconciliat amb el llibre.

També volia destacar que, de fons, veiem passar el tema estrella d’aquest estiu: l’enfrontament entre israelians i palestins. Lewycka el fa servir com a base per a l’enfrontament entre alguns dels personatges i ens dóna alguns detalls sobre la història recent d’Israel, tant d’una banda com de l’altra de la paret. És informació que mai no sobra.

I la pega què hi pinta, en tot això? Doncs resulta que la Georgie és una freelance que es dedica a editar articles i altres materials escrits per a una revista que tracta de pegues, materials adhesius, etc. I alguna cosa he après, també, sobre aquest tema.

En resum, un llibre lleugeret i que es llegeix ràpid. Costa una mica entrar-hi, però quan t’enganxa ja no pots deixar-lo fins al final: Qui és la Naomi? Com ha arribat a la casa? Què passarà amb en Mark Diabello?

Només una cosa m’ha sobtat: Rioja blanc? Vosaltres n’heu begut mai?