Roddy Doyle i l’estrella d’en Henry

On Per sifuroIn 4 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Feia temps que tenia pendent llegir-me alguna cosa d’en Roddy Doyle i no m’hi acabava de decidir. Aquest estiu, finalment, ha arribat el moment: anava de vacances a Irlanda i em volia situar. I quina millor manera hi ha de situar-se que llegint autors del lloc a on vas?star-henry-doyle

Total, que després de repassar la bibliografia tan variada d’en Doyle, em vaig decidir per A star called Henry (traduït com a Una estrella que es diu Henry, amb traducció d’Ernest Riera, tot i que no apareix a la web de l’editorial que el va publicar, Edicions 62). Hi havia altres candidats, com ara The woman who stepped into doors (una dona maltractada), Paddy Clarke, ha ha ha (una història sobre un nen), The Commitments, etc., però al final vaig triar la novel·la que em va semblar que em situaria més en la història irlandesa.

I això és justament el que em vaig trobar: un resum novel·lat sobre el naixement de la República d’Irlanda. La història abarca des de finals del segle XIX, quan es coneixen els pares del protagonista, fins al 1922, quan es constitueix el nou país. El llibre, doncs, comença amb la descripció d’un Dublín industrial, contaminat, amb gent que passa gana i que malviu com pot, amb un índex de mort infantil altíssim que toca de prop el protagonista, en Henry, i amb uns nivells d’atur també molt alts. Nens que pidolen i roben el que poden, dones que perden els fills tot just néixer… un drama. Arriba un punt, però, en què l’autor considera que ja ens ha explicat prou desgràcies i passa a la Setmana Santa de 1916, en què es va produir un alçament armat per intentar fer fora els anglesos. No se’n van sortir, i el càstig va ser impressionant: van ser executats tots els cabdills de la revolta menys Eamon de Valera i Michael Collins, que posteriorment van reprendre la lluita clandestina fins que, l’any 1922, es va proclamar la República d’Irlanda i de Valera va ser-ne el primer president.

I què hi pinta, en Henry, en tot això? Per començar, li posen el nom d’un germà seu que havia mort. Mal començament, no? Després, juntament amb el seu germà Victor, es busca la vida pels carrers robant i buscant el menjar a les escombraries. Ja de més gran, als 14 anys, participa en els fets del 1916 i, posteriorment, passa a formar part del moviment clandestí i ensenya als homes com funcionen les armes i com fer activitats de sabotatge contra els anglesos. El llibre acaba quan, després de tota la feina feta i de la proclamació de la república, els caps del moviment consideren que en Henry és massa perillós i que sap massa coses i…

Ho deixo aquí, que ja us he explicat més coses del que tocaria. Us passo un enllaç a The Guardian que també en parla. Llegiu-vos-el i a veure si us agrada tant com a mi. En tot cas, és una lectura molt interessant, ara que hi ha processos de referèndum per la independència en marxa.

La broma d’en Josipovici

On Per sifuroIn 4 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Era broma, d’en Gabriel Josipovici, és un dels llibres que em vaig llegir en un pim-pam i que se’m va quedar per resumir abans de l’estiu. Una llàstima, perquè és un llibre excel·lent, i els llibres bons m’agrada explicar-los de seguida.

Era_broma-JosipoviciÉs un llibre “d’enredo”, on no saps qui és qui i què fa fins que arribes al final. O potser ni així. Es llegeix d’una tirada, amb diàlegs absolutament brillants i ben trobats. Una història complicada, on el marit enreda la dona, la dona enreda el marit, l’investigador no se sap de quina banda juga, els personatges van a favor de qui no ens pensem… i és tan curt que no us en puc donar més dades sense entrar en mode spoiler. I no voleu pas que ho faci, oi?

La traducció d’en Ferran Ràfols està a l’altura del producte que ens solen oferir aquest traductor i l’editorial que el publica. Si els diàlegs són frescos i àgils, cal pensar que en l’original ho eren i que en el pas a la nostra llengua el traductor ha estat prou hàbil per mantenir-ne el caràcter original i enganxar-nos des de la primera línia. Pel que fa a l’editorial, és Raig Verd, una de les editorials catalanes que millor presenta els seus llibres. Com vaig dir a l’entrada de The Leftovers, hi ha llibres que no només aporten una bona estona de lectura, sinó que estan preparats per oferir una “experiència de l’usuari” sublim, i Raig Verd és una de les editorials que millor sap fer-ho.

En definitiva, aquest llibre és una “experiència sensorial total” que us enganxarà per la vista, l’olfacte i el tacte. Al gust i l’oïda, no és gaire fàcil arribar-hi amb un llibre. 🙂

Si avui voleu celebrar el dia del traductor, passeu per una llibreria i compreu, per exemple, aquest llibre!

La flor de la prunera

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Heu estat mai a la Xina? Voleu fer-vos una idea de com hi viuen els estrangers? La flor de la prunera serà la vostra guia. En aquest llibre, en Joan Ramon Armadàs retrata a la perfecció la vida que es pot arribar a portar en un lloc on els estrangers hem gaudit tradicionalment d’una situació privilegiada: la Xina ens ha permès viure millor que molts xinesos i ens hi hem pres llibertats que serien impensables en altres llocs.
la flor de la prunera
Jo també vaig viure a la Xina. Va ser fa molts, molts anys: érem quatre estudiants estrangeres al Yuyan Xueyuan de Pequín (avui dia, Beijing Language and Culture University), quatre representants de la Barcelona olímpica que només havien de dir “Som de Barcelona” per rebre compliments i bon tracte. Llegint aquesta novel·la, he vist passar davant dels meus ulls moltes persones amb qui vaig conviure, moltes situacions que es van produir. Veig, doncs, que la vida de l’expat no ha canviat gaire.

Però tornem al llibre. La meva experiència és similar però no igual a la que s’hi explica, i en aquest bloc parlem de llibres, no d’experiències meves.
Com deia, el llibre retrata de manera molt fidel el que es pot veure a la Xina com a estranger. Hi ha gent que s’hi adapta més o menys, però el fet és que, en general, els europeus i americans hi anem amb una bossa suficient per poder viure amb calma (s’admeten discrepàncies!). El protagonista de la novel·la va a la Xina, entre altres coses, per trobar els orígens de la seva germana adoptiva. En aquest sentit, l’autor ens ofereix una mirada sobre un tema que no se sol tocar gaire, o que es toca en documentals (de vegades) molt dramàtics a la televisió. A través d’aquest fil conductor, tindrem una bona pinzellada sobre com funcionen els orfanats… i també veurem com el protagonista s’espavila, com troba allotjament, com desenvolupa una amistat amb un americà (en John) arran del fet que són dos nois estrangers en un país que no acaben de conèixer (tot i que en John està més ben situat que ell). Només hi ha una cosa que puc retreure a l’autor, i és no haver fet corregir la versió catalana (em consta que a la segona edició ho arreglarà).

En aquest cas he pogut parlar amb l’autor, cosa que no sempre és possible (no sé pas com m’ho faria per arribar a en Mo Yan, per exemple!). Ha estat un intercanvi d’opinions interessant, i en Joan Ramon m’ha comentat que l’objectiu de la novel·la és doble, ja que volia explicar una història que ens transmeti emocions i, al mateix temps, intentar explicar-nos què és la Xina i com són els xinesos (tot i que, com diu ell mateix: “amb una novel·la no arribes ni tan sols a explicar la punta de l’iceberg de la realitat xinesa”). Jo diria que ha complert tots dos objectius.

En definitiva, si us agrada veure com es viu en altres llocs i, concretament, com viuen els estrangers a la Xina, en aquest llibre podreu veure una, només una, de les maneres en què hi podem viure. És un llibre molt interessant d’un autor en creixement, que ja ens ha ofert altres obres, com ara La cicatriu del fill i La cicatriu de la mare, que podeu trobar aquí.

No us penedireu de llegir-lo!

Sa senyoria en Jaume Cabré

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres11 comentaris

senyoriaSí, en realitat el qui s’està guanyant el títol de senyoria és el senyor Cabré, més fins i tot que el personatge d’aquest llibre, Senyoria, que m’he llegit sense poder-lo deixar fins al final. M’havia llegit Les veus del Pamano i la vaig trobar absolutament magnífica. En canvi, com ja he comentat amb alguns, Jo confesso no em va acabar d’agradar del tot. Ja em perdonareu, però un personatge que parla tants idiomes, alguns dels quals són morts, no m’era creïble. Tinc la teoria que més enllà del quart o cinquè idioma, la resta els xapurreges. I per tonteria que us sembli, això em va mig aixafar la guitarra (o, més ben dit, el violí… hahahaha… xist!). Deformació professional, segurament.

Però tornem a Senyoria, que m’ha agradat molt més. Aquest llibre, tot i que en essència és menys ambiciós que els dos que m’havia llegit anteriorment d’en Cabré, és una història senzilla i, al mateix temps, té de tot: el bo, la víctima, el dolent, l’innocent… tot situat en la Barcelona de finals de segle XVIII. És un plaer llegir una novel·la de la qual coneixes l’escenari: Petritxol, carrer Ample, la catedral… com ja he dit altres vegades, sóc força aficionada a buscar al Google Maps els llocs que apareixen a les històries que llegeixo. En aquest cas, no ha calgut. 🙂

No us en puc dir gaire cosa més, ja que us xafaria el misteri, però sí que us diré que el recomano molt, que ha estat un plaer llegir-lo i que el podeu comprar, fer-vos-el regalar o agafar a la biblioteca, però que us l’heu de llegir de totes totes. El trobareu en edició butxaca i també en versió Kindle.

The leftovers i l’experiència de l’usuari

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres3 comentaris

Quan agafes els llibres publicats per determinades editorials passa una cosa curiosa: són tan bonics que no els pots deixar anar. No només són històries, sinó que proporcionen una “experiència de l’usuari” que va més enllà del contingut. I és per aquest motiu que val la pena continuar llegint-los en paper i no en format electrònic (vaig tocar el tema a l’entrada en defensa del Kindle). Això passa, per exemple, amb els llibres de les Males Herbes, els de Raig Verd… i els d’Edicions del Periscopi, com en el cas de The leftovers, de Tom Perrotta.the_leftovers

Aquest llibre venia precedit d’un bombardeig important (que si és tan bo, que és la base per a una sèrie de gran èxit… ) i ja sabeu que, quan passa això, em miro els llibres amb desconfiança. Sé que no ho hauria de fer, però és una reacció visceral: jo sóc una mica bitxo raro, i si li agrada a tanta gent… potser a mi no! Per no dir que, de vegades, les campanyes que es llancen als mitjans de comunicació i a Internet tenen tendència a inflar la qualitat de les coses…

Així, doncs, en aquest cas només tenia la referència de l’editorial, que era de confiança, i el caramelet que suposa tenir un objecte tan bonic a les mans. I vaig començar a llegir-me’l.

He de dir que la història està molt ben traçada, que la traducció no rasca per enlloc (bravo, Marta Pera!) i que vas fluint d’un capítol al següent de forma plàcida. En realitat, el que fas és xafardejar la vida dels altres fent servir l’excusa de la desaparició de milers de persones. Perrotta ens mostra com reacciona la gent davant d’una situació certament anormal i, en alguns aspectes, caòtica:

  • Què passa quan tota la teva família desapareix i no saps per què?
  • Què passa quan, tot i que no hagi desaparegut ningú de la teva família, et comences a preguntar què ha passat i per què?
  • Què pasa quan et deixes influir per un predicador de pa sucat amb oli?
  • Què passa si et deixes influir per companyes amb unes tendències un pèl estranyes?
  • Què passa quan…

Tot plegat, moltes preguntes que veureu resoltes al llibre. Totes menys una, justament la que m’havia fet jo: què ha passat amb tota la gent que ha desaparegut?

En resum, el llibre m’ha agradat molt, però m’hi ha faltat una mica de la “cosa” apocalíptica de El dia dels trífids (gran sèrie dels anys 80). Potser m’havia fet una idea errònia sobre la novel·la.

En tot cas, és un bon llibre que us agradarà, segur!