Raïm, ira, Steinbeck

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres3 comentaris

Sou fans d’en Bruce Springsteen? Teniu l’àlbum The ghost of Tom Joad? Sabeu qui és en Tom Joad? Jo no ho he sabut fins que m’he llegit The Grapes of Wrath (El raïm de la ira), de John Steinbeck. grapes_wrath

Són 678 pàgines de misèria, desesperança, odi, tristesa, mort, abandonament, por… tot vist a través dels ulls de la família Joad, els membres de la qual van abandonant l’esperança al llarg del camí.

Quin camí? El que segueixen molts agricultors quan les seves terres queden en mans de grans propietaris i dels bancs, que mecanitzen el treball i els obliguen a marxar del seu entorn. La família Joad, igual que tantes altres, agafa la ruta 66 i la segueix fins arribar a Califòrnia, on se suposa que hi ha molta feina com a recol·lectors de fruita i cotó. Però… què passa quan una onada tan gran de gent arriba a un territori ja habitat?

Steinbeck situa la història a la dècada de 1930, just després del crack del 29 i en plena Gran Depressió, i retrata el dia a dia de tota aquesta gent, les baralles per aconseguir feina, l’explotació per part dels grans propietaris, la por dels californians davant d’un corrent migratori tan gran, les condicions pràcticament inhumanes en què vivien aquests buscadors de treballs…

És un relat molt intens, ple d’escenes colpidores. No m’estranya que en fessin una pel·lícula. Jo destacaria especialment el paper de la mare de la família, que assumeix el lideratge del clan i els empeny a tirar endavant, sense defallir. En paral·lel, el pare es va empetitint i perdent el poder del cap de família. També cal destacar la figura de l’Al i en Tom. El primer es fa gran de cop, a l’ombra del segon, mentre que aquest últim el lideratge conjunt amb la seva mare. El llibre també es fa gran: comença lent, amb descripcions d’una precisió gairebé exagerada, i a mida que avances va accelerant fins que arribes al final i, de tant ràpid que hi arribes, t’has de rellegir més d’una pàgina.

Així mateix, volia destacar la gran feina de l’autor a l’hora de fer parlar els personatges, ja que pràcticament aconsegueix que els “sentis” parlar: totes les omissions, variants morfològiques (purty en lloc de pretty, per exemple), conjugacions verbals incorrectes i  moltes altres coses. No sé pas com ho deuen haver tractat a la traducció, però seria bo de veure-ho.

En definitiva, si voleu llegir un clàssic que no us decebrà, proveu-ho amb El raïm de la ira. Si voleu veure l’opinió d’algú altre, podeu llegir-vos, per exemple, aquest comentari de l’Oriol Junqueras.

Aquest llibre el teniu en anglès, en castellà i en català. No teniu excusa per no llegir-lo!

El pit-roig, de Nesbø

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres5 comentaris

Una altra vegada, m’he quedat enganxada en les teranyines que traça en Jo Nesbø. Com en ap, el punyetero!

el-pit-roig

Aquest cop ha sigut El pit-roig, novel·la publicada originalment l’any 2000 que va arribar al català l’any 2008 gràcies a Proa i a la Laia Font i Mateu, que n’ha fet una molt bona traducció. Com sé què és bona? Alguna dia en parlarem, de què és una bona traducció, però, en general, trobo que la feina del traductor és meritòria si, quan llegeixes la seva feina, no rasca res, no hi ha errades lingüístiques de cap tipus i el llenguatge no sembla antinatural. No sé noruec, o sigui que no puc acarar l’original amb la traducció, però crec que part del mèrit que la història m’hagi enganxat és de la traductora. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Tornant al llibre, he de dir que, una vegada més, Nesbø ha aconseguit desorientar-me gairebé fins al final. És el qu
art llibre seu que em llegeixo, i sempre en fa voltar el cap i, quan em penso que ja he trobat l’assassí, resulta que no és aquell i que he de tornar a començar. És la seva especialitat: marejar-te, marejar-te, introduir temes diversos, anar-hi ficant personatges, anar tei
xint la trama i, al final, clavar-te una patacada amb la solució.

En el cas d’El pit-roig, ens trobem amb dues línies temporals, una situada al present (any 1999 i 2000) i l’altra al passat, durant la segona guerra mundial. El llibre toca el tema del nazisme i diverses ramificacions que té: el col·laboracionisme noruec durant la segona guerra mundial, la reinserció dels col·laboracionistes després de la guerra, el neonazisme… i també toca, tot i que més de través, el tràfic d’armes, la corrupció i altres temes. Vida sentimental, també, però la justa. Per sort, en Harry Hole (el protagonista) no és el típic detectiu maduret-però-atractiu que s’acaba lligant la més guapa i jove del llibre. Una altra cosa que us diré és que en aquest llibre apareixen per primer cop dos personatges que tornen a sortir més endavant: atenció a en Halvorsen i la Rakel Fauke.

No us en vull explicar gaire coses més, però us recomano molt que us el llegiu. Val molt la pena. I, sobretot, si ho feu, estigueu molt pendents dels cinc homes que van anar a la guerra: atenció als noms i als girs inesperats! Al final, quan he acabat el llibre, m’he hagut de fer un esquema per repassar-ho tot.

Apa. Continuo llegint. Ara, The grapes of wrath (Las uvas de la ira) de Steinbeck, en versió commemorativa de Penguin pel 75è aniversari. De moment, només us puc dir que és tota una altra història…

 

 

Sant Jordi 2014

On Per sifuroIn Llibres1 comentari

jordi7

Ja s’acosta, ja arriba, Sant Jordi amb el llibre i la rosa. I, com que els llibres duren més que la rosa, val la pena comprar-ne més… i aprofitar que en aquest dia hi ha descompte! (Oi?)

I com que hi ha tant de material que fa por perdre-s’hi i tot, us passo la llista del que més m’ha agradat últimament:

  • Era broma, de Gabriel Josipovici, traduït per Ferran Ràfols i publicat per Raig Verd (aviat el tindreu al bloc).
  • El passat i els càstigs, de Yu Hua, traduït per Carla Benet i publicat per Males herbes.
  • Ànima, de Wajd Mouawad, traduït per Anna Casasses i publicat per Edicions del Periscopi.
  • Canale Mussolini, d’Antonio Pennacchi, traduït per Mercedes Corral i publicat com a Tierra de nadie per Salamandra.
  • A dalt tot està tranquil, de Gerbrand Bakker, traduït per Maria Rosich i publicat per Raig Verd.

D’aquest llista, els que més m’han tocat han sigut el de Yu Hua i el de Wajd Mouawad, sens dubte. I estic a mig llegir-me Americanah, de Chimamanda Ngozi Adichie, que segurament també us acabaré recomanant, tot i que encara he de veure com evoluciona. També tinc pendent llegir alguna cosa d’Alice Munro… potser aquest any ja toca!

De tota manera, més en general, us recomano qualsevol de les publicacions de Raig Verd, Males herbes i Edicions del Periscopi. Per què? Doncs perquè trobo que el gust i la cura amb què ens presenten els seus llibres marquen la diferència entre els llibres que no passa res per llegir-se en format electrònic i els que val la pena llegir en paper (ja us ho vaig comentar a l’entrada sobre la convivència entre el Kindle i els llibres en paper).

Perquè, després de tot, Sant Jordi és la festa del llibre en paper.

Bona diada!

 

* Recordeu que si voleu recomanacions sobre literatura xinesa només cal que passeu pel meu bloc Caràcter xinès.

Idees per a Sant Jordi 2014

On Per sifuroIn Caràcter xinès, recomanacionsDeixa un comentari

Una vegada més, s’acosta la gran diada: Sant Jordi, mata l’aranya!

I, una vegada més, us volia comentar una llista de llibres que pot ser que us agradin i que, amb una mica de sort, podreu comprar per Sant Jordi. Dic “amb una mica de sort” perquè no sempre és fàcil fer una llista de llibres de literatura xinesa que puguem trobar a les llibreries de casa nostra.

No es tradueix gaire literatura xinesa al català ni al castellà, o sigui que moltes de les coses que llegeixo són traduccions a l’anglès i, sobretot, al francès. I a Barcelona, tot i que cada vegada hi ha més llibreries amb llibres en llengues estrangeres, no sempre és fàcil de trobar-hi aquesta mena de llibres. Sense anar més lluny, el prestatge de “Literatura oriental traduïda” d’una llibreria tan important com La Central del carrer Mallorca conté, bàsicament, llibres de Murakami amb pinzellades de Mo Yan i poca cosa més (dada real de finals de març del 2014).

Espero, doncs, que trobeu algun d’aquests llibres. Els divideixo en dues categories: els que ja he llegit i que us recomano de totes totes i els que no he llegit però que fan bona pinta.

Primer, els que ja m’he llegit:

Tots quatre són excel·lents, especialment els de Yu Hua i la Yiyun Li. Curiosament, tots dos són recopilacions de relats curts. El passat i els càstigs és, simplement, imprescindible. Una bona tria amb una edició molt polida de Les males herbes. No em vull repetir: llegiu-vos-en la ressenya fent clic al nom del llibre. Pel que fa a Noi d’or, noia maragda, tot i que ja fa temps que me’l vaig llegir, encara el recordo amb “carinyu”, sobretot deprés de llegir l’última de la Yiyun Li, que m’ha deixat bastant indiferent.

També vull fer esment de The valley of amazement, que ja s’ha traduït al català i al castellà (La vall de  la meravella i El valle del asombro), i que la mateixa autora va venir a presentar a Barcelona el mes passat.
Finalment, Mr Ma and son és un clàssic que tots ens hauríem de llegir, ja que il·lustra molt clarament el xoc cultural dels emigrants xinesos que arriben a l’Anglaterra de la primera meitat del segle XX. I no estic segura que sigui gaire diferent del que senten els que, avui dia, arriben a Barcelona, per exemple.
D’altra banda, hi ha quatre llibres que tinc en el punt de mira:
Taipei l’he vist a La central del carrer Mallorca i La ciudad fronteriza ja l’he comprat a la Casa del Llibre de passeig de Gràcia (això sí, per encàrrec!), o sigui que és possible que aquests dos els pugueu trobar durant la passejada del Sant Jordi. Pel que fa a La fuite du temps, és possible que també el trobeu, sobretot a la llibreria Jaime’s.
Per rematar la tanda, també us recomano Crónica de un vendedor de sangre, que acaba de sortir en castellà. Jo la vaig llegir en anglès i no la vaig trobar tan magnífica com altres coses que he llegit de Yu Hua, però no tinc clar si la traducció a l’anglès en tenia la culpa (sí, de vegades els traductors fallem). Ara que se n’ha publicat la traducció al castellà, us recomano que li doneu una oportunitat perquè la traductora és l’Anne Hélène Suárez, una professional de qualitat contrastada.
Passeu-vos-ho molt bé i, si voleu recomanacions sobre altres literatures, visiteu el meu bloc L’illa deserta.
Bon Sant Jordi!

Kinder than solitude

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinès1 comentari

Yiyun Li. Kinder than solitude.
Fourth Estate, febrer 2014 (edició Kindle).
Equivalent a 320 pàgines.

Fa mitja hora que faig voltes per Internet. Ara poso al dia el flipboard de Caràcter xinès, ara em miro una cosa a Amazon, ara em llegeixo un post… i no acabo de posar-m’hi. Aquest llibre em costa de comentar.

Quan vaig veure que la Yiyun Li havia tret llibre nou em va faltar temps per descarregar-me’n una mostra amb el Kindle (ves a saber quan sortirà, traduït) i començar a llegir. La mostra no em va entusiasmar, però, què coi, aquesta autora no falla! I, patatam, em vaig comprar el llibre.

Es tracta d’una història que comença l’estiu de 1989, a Pequín, poc després dels fets de Tian’anmen, i que mostre l’evolució dels personatges 21 anys després, quan mor la Shaoai, una dels quatre protagonistes, després d’una llarga malaltia causada per un enverinament.

La veritat és que no m’ha impressionat gaire. Si us llegiu alguns comentaris de lectors a amazon, veureu que la deixen superbé, però la veritat és que jo no li trobo el què. I em costa trobar la manera d’explicar-vos-ho, perquè és un llibre que m’ha deixat una mica confusa. Trobo que tot el que toca, ho toca a mitges. No aprofita la intriga que envolta l’enverinament de la Shaoai, no explora a fons les vides als Estats Units de la Moran i la Ruyu. Ni en els fets de Tian’anmen. No aprofundeix en res.

Per a mi, l’única cosa que realment val la pena és quan descriu el Pequín de finals dels vuitanta, els carrerons, la vida veïnal. A part d’això, és un llibre força prescindible, que no té la força dels seus dos llibres de relats: Los buenos deseos i Noi d’or, noia maragda (aquest últim és l’entrada més visitada d’aquest bloc!). Començo a pensar que la seva força rau, precisament, en la capacitat d’emocionar-nos i remoure’ns per dins amb narracions curtes, i que perd força quan s’allarga. De fet, l’altra novel·la que li he llegit, Las puertas del paraíso, també perd una mica de gas, tot i que està molt per sobre d’aquesta Kinder than solitude.

Ballant per Internet, he vist que no sóc l’única que ha quedat una mica decebuda i que, de fet, hi ha crítiques força més sagnants que la meva, com aquesta de The Guardian, on es queixen, més o menys, del mateix que jo: personatges plans, explicació insulsa de la vida de les dues emigrants… Vaja, que aquest llibre no us el posaré a la llista de Sant Jordi (que s’acosta, s’acosta, cavalcant!) i espero que la propera vegada que la Yiyun Li publiqui alguna cosa recuperi la potència d’altres vegades.

Per acabar, us volia dir que avui estrenem les “etiquetes de qualificació”. D’ara endavant, cada entrada tindrà una valoració de 1 a 5 estrelles, que posarem en forma d’etiqueta. Potser és evident, però permeteu-me que us digui que com menys estrelles tigui un llibre, menys m’haurà agradat i com més estrelles tingui, més m’haurà agradat. La qualificació de 3 estrelles vol dir que el llibre està prou bé com per llegir-lo. A més de servir-vos de resum de l’opinió sobre el llibre, recordeu que podeu filtrar per etiquetes (només cal fer-hi clic per veure quines entrades tenen l’etiqueta que us interessi), o sigui que si voleu una llista de recomanacions automàtica en tindreu prou amb filtrar pels llibres que tinguin 5, 4 o 3 estrelles. Llàstima que avui comencem amb un 2.