Butten i els nens de 5 anys

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Doncs sí, finalment m’he decidit i m’he llegit Quan jo tenia cinc anys em vaig matar, de Howard Butten, publicat per Blackie Books i amb traducció de l’Albert Folch. Fixeu-vos que a la seva web podeu trobar-hi una mostra del llibre.

BBB1CPersonalment, trobo que és un llibre maco, tendre, molt ben estructurat. He disfrutat (sisplau, que algú faci incloure el verb al diccionari!) molt el trajecte, però he de reconèixer que m’esperava  un final més sagnant. Algun crim d’aquells de pel·lícula. No us puc dir què passa, perquè us tiraria la incògnita enlaire, però crec que el càstig que se li aplica a en Burt és exagerat. De tota manera, no heu de patir per això: només és la meva opinió, i pel que he vist al twitter a la gran majoria de gent li agradat el llibre, o sigui que us el podeu llegir amb tota la tranquil·litat.

A més, vull destacar la frescor de la narració, la capacitat de l’autor per reproduir el que pensa un nen de vuit anys. I us puc garantir que se n’ha sortit molt bé: a casa en tinc un, de nen de vuit anys, i, tot i que no ha fet res digne de tancar-lo en un reformatori, el seu cervell funciona de manera força similar. Salta per les voreres sense tocar les vores de les rajoles i coses per l’estil. Potser això és el que més m’ha enganxat del llibre: les petites coses que fan els nostres nens i que no apreciem fins que ja és massa tard i se’ns han fet grans.

Pel que he llegit, aquest llibre no va ser profeta a la seva terra. Això passa tot sovint. Potser sí que, si a banda i banda de l’Atlàntic tenim gustos diferents, aquest llibre està més fet per triomfar a la nostra. I el que m’alegra MOLT és que Blackie Books hagi decidit fer el pas endavant de traduir, també, al català. Val la pena que ho continueu fent, nois: la combinació de l’estètica dels vostres llibres i de la selecció de títols ja era molt bona (em va agradar moltíssim Esquirlas, que tinc pendent de comentar), i si a sobre ens oferiu la possibilitat de triar idioma, serà fantàstic!

Endavant, doncs. Continueu sorprenent-nos amb les vostres publicacions.

Quatre générations sous un même toit

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès1 comentari

Lao She. Quatre générations sous un même toit.
Gallimard-Folio, 1998.
706 pàgines.
Títol original: 四世同堂.
Traductor: Jing-Yi Xiao.


Quina història! Quants personatges! Quants embolics! I només m’he llegit el primer volum! Però crec que no em llegiré el segon ni el tercer. Ja me n’he fet una bona idea.

No és que el llibre no sigui bo, no. La història enganxa, coneixes els personatges, et sembla que veus les cases tal com són, el hutong, tot plegat. I, si coneixes una mica Pequín, és molt agradable reconèixer els llocs (Xidan, Beisanhuan… ). Però, per al meu gust, tot queda massa embolicat en una mena de panfleto nacionalista. Que no dic que no tingui raó de ser, però a mi m’ha sobrat. Potser a Lao She li sobraria segons què de Victus. Anem a pams.

Aquest llibre (en podríem dir “trilogia”, seguint els criteris d’avui dia) el va escriure Lao She entre 1940 i 1942, en plena ocupació japonesa de la Xina (1937-1945). L’autor, doncs, fa servir els habitants d’un hutong de Pequín per descriure una barreja de la vida diària en aquests petits barris amb la situació que es vivia arran de l’ocupació japonesa.

En la part inicial, ens presenta els personatges de la novel·la, encapçalats per la família Qi, la que té quatre generacions sota un mateix sostre i que és la més antiga del barri. Poc a poc, ens va presentant la resta de veïns, que cobreixen un ventall molt ampli de perfils: professionals de tota la vida, vividors, gent senzilla, artistes, “quiero-y-no-puedos”… hi ha una mica de tot.

Quan ja ens els té presentats, passem a l’acció: Pequín acaba de caure en mans dels japonesos, i ara cal veure com tota la gent que hem conegut reacciona davant d’aquest fet i com es posiciona. Alguns marxen d’amagat per unir-se a l’exèrcit de defensa del país, altres intenten treure profit de la situació tan convulsa per aconseguir feines amb una bona posició, encara que això impliqui convertir-se en col·laboracionista… i aquí és on ve la part que em sobra: una insistència gairebé obsessiva a parlar del caràcter xinès, exaltar el caràcter nacional propi per comparació amb el dels invasors, pàgines i pàgines en què un dels protagonistes, Ruixian, dóna voltes i més voltes al paper que ha de tenir ell, com a proveïdor de les necessitats de la família i com a patriota xinès.

No sé, potser no calia parlar-ne tant: “He de fer això? He de fer lu altre? He d’anar aquí? He d’anar allà?”. Hi ha un recargolament excessiu del pensament del noi (em recorda altres obres, com Crim i càstig, on el protagonista es pregunta constantment què ha de fer i per què li passa el que li passa). També entenc que, en el moment en què Lao She va escriure el llibre, devia estar profundament afectat per la situació, i suposo que quan es va publicar (1949) tenia tot el sentit veure per escrit totes aquestes reflexions. Però, és clar, el temps passa, i potser aquest llibre no ha envellit tan bé com altres llibres seus (no deixaré mai de recomanar Mr. Ma and Son).

En resum, crec que, tot i la part més pamfletària, és un bon llibre. La prova “del algodón” és que no me l’he desenganxat de les mans fins arribar al final. La descripció dels llocs i les situacions és impecable, i en pràcticament tot el llibre tens la sensació d’estar veient una pel·lícula. I, per a mi, això és molt bo. De tota manera, crec que amb 700 pàgines ja n’he tingut prou per fer-me una idea i, com deia més amunt, no crec que em llegeixi els volums següents. Hi ha tantes coses per llegir…

Algú de vosaltres l’ha llegit? Què li sembla?

Carta als Reis 2013 per a usuaris avançats

On Per sifuroIn Llibres, recomanacions3 comentaris

Sí, gent. Aquest any la llista és diferent. No és per a principiants o gent que vulguin una recomanació inequívoca. En aquesta llista no hi trobareu la típica referència a obres concretes. Aquest any, m’he desmelenat (es pot dir, això, en català?) i us recomanaré… agafeu-vos fort… autors, traductors i editorials!

Aaaaapa aquí… Ja veig que hi ha gent que està a punt de fer clic per anar a buscar una cosa més concreta. No us espanteu. En qualsevol llibreria o en molts altres blocs trobareu llistes de recomanacions de llibres específics. O sigui que ha arribat l’hora d’anar un pas més enllà. Som-hi. Aquí teniu el que més m’ha agradat aquest any (tot per estricte ordre alfabètic).

AUTORS

Aquest any toquen escandinaus i xinesos (ho sento, són la meva debilitat)  i un parell d’infiltrats habituals:

  • Kim Leine: tot el que li he llegit és bo. Tunu, El fiordo de la eternidad… llàstima que no sàpiga prou danès, perquè m’agradaria molt llegir-me Valdemarsdag. Si vosaltres en sabeu, ataqueu-lo!
  • Jo Nesbo: continuo pensant que El redemptor és la millor de les que li he llegit, amb anades i vingudes i sorpreses a go-go, però també són molt bones Headhunters i El ninot de neu.
  • Albert Sánchez-Piñol: li he llegit La pell freda i Victus. El primer és un llibre inquietant que et pot arribar a fer reaccionar de fàstic, mentre que el segon és una de les coses més excel·lents que he llegit en els darrrers anys, tant pel que explica com per com ho explica.
  • Zadie Smith: em té enamorada. En la gran part de les obres que li he llegit m’ha fet sentit incòmoda, intrigada, sorpresa… mai no em deixa indiferent. La seva última novel·la, The embassy of Cambodia, ja s’hauria d’estar traduint perquè la pugui disfrutar tothom. I també podeu recuperar la fantàstica White teeth.
  • Yu Hua: el “més millor” de tots, amb diferència. Igual et parla de la vida al camp xinès que de la ridiculesa de la “nova societat” xinesa. A part de Vivir! i de Brothers, té China in ten words (traduïda al castellà per Nuria Pitarque com a China en diez palabras), una obra de pseudoassaig que ens explica, en deu conceptes (o històries al voltant d’aquests conceptes), com veu la Xina. Aquest any el podem llegir en català a El passat i els càstigs, un llibre curt però intenssíssim que us hauríeu de llegir.

EDITORIALS RECOMANADES

D’editorials, n’hi ha moltes. Jo, aquest any, he estat llegint coses publicades per editorials petites i, tot i que no m’han agradat absolutament tots, la línia que porten i la manera de presentar els seus productes m’ha agradat molt (perquè, en el fons, igual que el menjar, els llibres també entren per la vista). O sigui que aquí teniu la meva llista:

  • Edicions del Periscopi: unes cobertes que no us deixaran indiferents, una tipografia molt agradable a la vista i un paper que fa molt de gust tocar.
  • Males herbes: petits llibres verds, molt reconeixibles. Valoro especialment el fet que ens hagin fet arribar en català l’autor Yu Hua (per a mi, un futur candidat al Nobel).
  • Raig Verd: uns llibres que no us desenganxaríeu mai de les mans, amb unes cobertes d’una elegància i finor especials. Autèntics llibres d’exposició.

TRADUCTORS RECOMANATS

De traductors, també n’hi ha molts. No els puc recomanar tots (de fet, n’hi ha algun que no el recomanaria ni de conya), però aquí teniu una mostra dels que aquest any he llegit que millor m’han fet arribar el missatge de l’original:

  • Laia Font: va fer una traducció excel·lent d’El redemptor, de Jo Nesbo, i estic segura que la que ha fet de El ninot de neu, del mateix autor, deu estar en la mateixa línia (no em vaig poder esperar que es publiqués la traducció).
  • Carles Miró: la seva traducció de Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent és fresca, àgil i fins i tot olorosa i visual. Sembla que vegis i ensumis tot el que descriu, i la merda que sura a l’aigua… la presentació també és excel·lent, d’Edicions del Periscopi.
  • Ferran Ràfols: per a mi, el repte per al 2014 és llegir-me alguna cosa d’ell. Fa temps que en sento parlar molt bé (va guanyar el premi Núvol amb Moo Pak), i vull llegir-li alguna cosa, potser serà Un holograma per al rei…
  • Maria Rosich: sembla que s’està consolidant com a LA TRADUCTORA de neerlandès. Excel·lentíssima transmissió al català del missatge i el contingut d’A dalt tot està tranquil, de Gerbrand Bakker, amb una acuradíssima presentació de Raig Verd. És molt destacable també la traducció de Deu oques blanques, del mateix autor i editorial.

Bé, com podeu veure, aquest any la llista és més confusa que les habituals. És per fer-vos ballar el cap una estona.

I vosaltres, què? Teniu alguna proposta per fer-me?

Carta als Reis 2014

On Per sifuroIn Caràcter xinès, recomanacionsDeixa un comentari

Un any més, arriba l’hora de regalar i regalar-se algun llibre en aquestes dades tan assenyalades (uix, que cursi!). Ja sabeu que, per Nadal, qui res no estrena res no val. I un llibre és una cosa que podem estrenar a un preu raonable, que podem disfrutar durant unes quantes hores o que ens pot fer quedar bé. Si voleu recordar les propostes de l’any passat, només cal que feu clic aquí. I si voleu més material, mireu què us recomano:

Grup 1: qualitat provada

Grup 2: a l’aventura!

Com podeu veure, els llibres del grup 1 els he llegit i els he comentat en aquest mateix bloc. Només cal que feu clic a l’enllaç. Crec que n’hi ha per a tots els gustos: des dels relats curts i brutals de Yu Hua o els de la Yiyun Li fins a peces més clàssics com la de Lao She.
En canvi, els llibres del grup 2 no me’ls he llegit ni en sé gran cosa. Bé, sí, he llegit algunes ressenyes sobre el llibre de Ma Jian, que podreu trobar fàcilment a Internet. Es tracta d’un llibre que parlar d’una família que fuig del seu poble per evitar el compliment de la llei del fill únic. Pel que fa al de Wen Zhu, poca cosa us en puc dir: si us agraden els relats curts, sembla que aquesta compilació toca temes ben variats. Espero poder-vos-en parlar durant l’any que ve!
No volia acabar l’entrada sense recordar-vos que tinc un altre bloc, L’illa deserta, on parlo de llibres d’altres literatures. Allà també hi trobareu una llista de recomanacions.
I ara us toca a vosaltres: quins llibres us heu marcat per al 2014?
Bones festes!

Zadie Smith i l’ambaixada de Cambodja

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres6 comentaris

Zadie Smith IS BACK!!

embassy_cambodia_smithSí senyor, la Zadie Smith HA TORNAT. La millor Zadie. La més contundent. La que explora la integració dels nouvinguts a Anglaterra. La que ha escrit The embassy of Cambodia.

Després de llegir-li coses com On Beauty, que abandonava l’escenari habitual de les seves novel·les per passar als Estats Units i fer un ullada a un entorn universitari, la Zadie ens ofereix un relat breu (79 pàgines!) i directe sobre la Fatou, una noia negra que arriba a Anglaterra i treballa per a una família procedent de l’Índia: una nova emigrant treballant per a emigrants ja aposentats. Un fet que també es dóna a casa nostra, on els immigrants més antics han pujat un graó en l’escala social i contracten els serveis de gent acabada d’arribar.

És un llibre tan curt que me’l vaig llegir en unes poques hores. I, precisament, és tan curt que no us en puc dir gran cosa sense donar-vos massa dades del contingut… o sigui que us haureu de conformar amb saber que l’embaixada de Cambodja no és l’element principal de la història i que la història mateixa és una plantofada que et sotraga.

No, no us penseu que hi hagi grans crims ni trames entrellaçades. És una història senzilla, sense estridències, que us deixa descolocats. I sense saber el final.

Demaneu-la als Reis i, si no sabeu anglès, demaneu als editors que la facin traduir al català JA. És tan curta, i tan bona, que l’hauríem de poder tenir aquí per Sant Jordi o, com a molt, per començar l’estiu…

Mentrestant, la podeu comprar en versió electrònica a amazon, per exemple.