Etiqueta: literatura americana

James, de Percival Everett

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

Quan vaig començar James, no sabia exactament què m’hi trobaria. Sabia que era un retelling de Les aventures de Huckleberry Finn de Mark Twain, però com que no n’he llegit mai l’original (només recordo vagament aquella sèrie d’animació amb en Tom Sawyer i en Huck com a protagonistes), vaig decidir que llegiria James com a obra independent. I funciona perfectament.

En James (o en Jim, com l’anomenen els altres) és un esclau que, al llarg de la novel·la, va esdevenint molt més que un personatge secundari en la història d’algú altre. En aquest llibre, el protagonisme és seu: de la seva veu, la seva mirada, la seva intel·ligència i la seva voluntat de sobreviure. I sí, també del seu enginy, perquè en James és molt més hàbil del que la societat esclavista que l’envolta pot imaginar-se.

La novel·la comença amb un ritme àgil, gairebé de novel·la d’aventures: som a la vora del riu Mississippi, amb barques, cabanes, esclaus i senyors, i una atmosfera tensa que es palpa. El retrat del poble esclavista i les seves dinàmiques està molt ben fet. Però he de dir que, cap al mig, va tenir una petita baixda. Potser massa pes de les aventures del Huck, o potser perquè la història semblava que anava repetint patrons. Ara bé, quan es va tornar a centrar en en James, quan la seva veu agafa força i es desplega de ple, el llibre remunta i t’arrossega fins al final.

I quin final. Sense fer espòilers: és un final d’aquells que valen la pena.

Una cosa que m’ha agradat molt és com l’autor juga amb la llengua i la consciència que té en James sobre el llenguatge. De fet, ell fa veure que no sap parlar ni escriure correctament, però comença a escriure cartes per practicar, i descobrim que és molt més llest i articulat del que mostra. És aquí on l’humor i la crítica social d’Everett brillen més: quan juga amb les expectatives racistes de l’entorn i les desmunta des de dins.

Tot i això, si m’heu llegit abans a Instagram, ja sabeu que Els arbres em va semblar un llibre més potent. Més directe. Més macarra. Amb un humor molt negre (literalment) que aquí trobem només de forma més suau. A James, Everett juga més a fer novel·la històrica amb consciència contemporània, amb una estructura més clàssica i un to més contingut. També té moments brillants, però no té aquella sacsejada constant que m’havia agradat tant a Els arbres.

En resum, James és una novel·la sòlida, ben escrita i amb un personatge central que val molt la pena descobrir. I, si bé potser no és el llibre que millor representa l’estil més radical d’Everett, sí que és una bona porta d’entrada a la seva obra, especialment si us interessen els temes de raça, identitat i revisió històrica. Coi, que va ser premi Pulitzer!

Si només heu de llegir-ne un… jo em quedo amb Els arbres. Però si podeu, llegiu-los tots dos. En català, els trobareu a Angle Editorial, amb traducció de Jordi Martín Lloret.

La història secreta, de Donna Tartt

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comentaris

Nosaltres també estudiàvem grec al seminari. Érem cinc, també. Ens enteníem prou. Però, francament, érem molt més innocents i tranquils que els protagonistes de “La història secreta”, de Donna Tartt, que ha publicat aquesta tardor Les altres herbes (iniciativa de L’altra editorial i de Les Males Herbes).

És un totxo, una història de 728 pàgines que, tot i això, m’he llegit en 5-6 dies. La narració és àgil (mèrit, també, de la traductora Joana Castells) i la intriga enganxa. També ho facilita les divisions que fa l’autora, amb espais que marquen els canvis d’escena amb llargades irregulars, un sistema que m’agrada molt.

Però anem al tema.

En Richard és de Califòrnia, i no neda en l’abundància. Per motius que ara no us explicaré, acaba estudiant en una universitat privada, a Vermont, enmig de boscos i neu i fred. L’ambient està molt ben reflectit, i sembla que estiguis allà.

Ell vol fer grec (intueixo que deu ser alguna carrera de clàssiques), però és una classe molt exclusiva, amb cinc estudiants i un profe molt especial i absorbent. Quan finalment aconsegueix entrar en aquesta classe, passa a formar part d’un grup peculiar que actua bastant al marge de la resta d’estudiants. Són elitistes, cruels, repel·lents i estan acostumats a fer el que els hi sembla sense tenir massa en compte les conseqüències. Beuen molt, xerren molt i m’han caigut bastant malament. I, tot i així, la història et xucla i no pots deixar-la.

I això té mèrit, perquè a la tercera línia de la primera pàgina ja saps què ha passat i a qui li ha passat. Tot seguit, Tartt fa marxa enrere i ens posa en context. Poc a poc, va teixint una xarxa que ens embolica i que, poc a poc, va deixant entendre el perquè de tot plegat. Crec que potser amb menys pàgines també hauria aconseguit l’objectiu, però, sincerament, no sé pas què treuria: tot sembla necessari per arribar al final. Potser és el final, el que perd una mica pistonada, però no importa perquè ja has arribat a lloc!!!!

Per cert: és la primera vegada en molt de temps en què els estudis de grec m’han servit per a alguna cosa. No és imprescindible saber-ne res per seguir la història, però he disfrutat força recordant les classes que feia quan els personatges es dediquen a fer els deures.

En definitiva, un llibre molt interessant que continua la brillant col·lecció de Les altres herbes, que trobava a faltar i que espero que continuï ben aviat. Agraeixo molt a l’editorial que em fes arribar el llibre i, sobretot, la presentació que ens en va fer, ja que així vaig conèixer una mica més l’autora!

Patos Newburyport, de Lucy Ellmann

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Avui us vull parlar de “Patos, Newburyport”, de Lucy Ellmann. Són 1266 pàgines de llibraco, un torrent de pensaments imparable, sense punts ni salts de paràgraf, cosa que fa que, en realitat, cada pàgina valgui per una i mitja. Com us podeu imaginar, amb aquest panorama, no podia llegir-me’l tal qual, com si fos una novel·la molt llarga i prou. 

A Instagram ja hi havia algú altre que se l’havia llegit, o sigui que vaig seguir amb interès els avenços de la @bilbo_popins, que anava comentant el llibre a mesura que avançava, i veient els seus comentaris i la ressenya de la @llalli71, vaig pensar que havia de fer una lectura diferent, també perquè és un llibre que pesa molt i només el podia llegir a taula, amb un bon faristol.

Entre una cosa i una altra, vaig decidir llegir-lo només en caps de setmana, a casa. Per avançar, calia dedicar-hi estones llargues i concentració, i a fe de deu que era difícil trobar el moment! Potser per això he tardat cinc mesos a llegir-lo, però he de dir que ha valgut la pena: m’ho vaig prendre com un experiment (i crec que l’autora també) i he aconseguit arribar al final sense agobiar-me. Que sí, que podría tenir 300 pàgines menys, però crec que part del joc és que sigui un llibre llarg.

La protagonista té quatre fills i un marit que no para gaire per casa. Així doncs, tot el festival logístic li cau a ella. Ha passat un càncer i fa pastissos per ajudar l’economia familiar, i els ven i reparteix a diversos comerços de la zona. Tenen gossos, gats, gallines… la “diversió” en una casa així està assegurada, oi?

Doncs bé, entre nens i mascotes, el que llegim és el pensament fragmentari d’aquesta dona. Hi veureu què pensa del seu país, de qui els governa, de l’educació, dels seus fills, del paper de les mares i el poc reconeixement que tenen. Hi ha jocs de paraules, frases complexes i altres de senzilles, molta informació del context social i polític dels Estats Units, presència de la cultura pop (moltes referències cinematogràfiques). 

Aquest fil argumental de tant en tant (cada 50, 100 o 200 pàgines) té intercalada una història d’una lleona de muntanya (deu ser tipu puma) i els seus cadells. És el punt on aprofitava per parar i “colar” algun llibre entremig. 

Evidentment, cal esmentar el traductor, que ha fet una feina titànica traduint tot això. Aplaudeixo Enrique Maldondo amb les orelles, perquè les solucions que ha trobat en alguns punts són realment espectaculars. Quedeu-vos amb frases com aquesta: “De susto, desisto, desastre, de sastre.” o “Frango, fandango, tango, Tang, dinastía Tang, jarrón Ming…”  No vull ni pensar què devia dir a l’original!

Finalment, com que no tinc trama per explicar, us faig una llista de temes que van traient el caparró al llarg del llibre:

  • Nocions d’història, moments i personatges de la lluita antiesclavisme.
  • El tren subterrani (sí, el que esmenta Colson Whitehead)
  • La història en què es basa la Casa de la pradera.
  • Lluita armada contra l’esclavisme (coneixeu John Brown?)
  • Les armes als EUA: a Ohio no hi ha registre d’armes ni control d’antecedents.
  • La maternitat i la relació entre fills i pares.

Com podeu veure, hi ha una mica de tot. Un retrat de l’Amèrica actual com no me l’hauria pogut imaginar mai. I un joc addicional: anar mirant el puzle de la coberta i mirant quan surt cada cosa. El pitjor (o millor) de tot és que, en part, m’he reconegut en el fil mental d’aquesta dona que salta d’una cosa a una altra sense lògica aparent, i m’he adonat que jo també ho faig.

Si no us fan por els totxos i podeu combinar-lo amb altres llibres més finets, crec us pot anar bé!

East of Eden, magnífic Steinbeck

On Per sifuroIn 4 estrellesDeixa un comentari

Steinbeck és tan bo que no necessita ni el nom. Sí, també hi ajuda que no es diu Smith i que d’Steinbeck només n’hi ha un. Però és que ja porto dos dels seus llibres i entrar-hi és com… com… com entrar en una pel·lícula lenta però molt agradable. Fa un temps em vaig llegir The grapes of wrath (El raïm de la ira), que és absolutament brutal i molt, molt recomanable, i ara m’he enfrontat a les 700 pàgines i escaig de East of Eden, un altre llibre que ens porta l’Amèrica més autèntica i rural.

En aquesta ocasió, Steinbeck ens porta la història d’un teixit de gent. Sí, dic un teixit perquè no són una única família, ni un poble, ni un grup ben trabat. Es tracta de diversa gent que, per un motiu o un altre, emigren a California. D’una banda, tenim els Hamilton, una família procedent d’Irlanda, amb molts fills (9, si no m’he descomptat), un dels quals és la mare de l’autor. D’altra banda, tenim els Trask, una família de l’est dels Estats Units, part de la qual emigra cap a l’estat daurat.

El que fa Steinbeck és presentar-nos breument la història de Califòrnia des de temps antics. L’explicació és magnífica, gairebé poètica, i m’ha transportat a aquella terra tan llunyana amb una dolçor infinita. A continuació, ens presenta els Hamilton i ens situa en l’entorn: la terra és pobra, la casa és feta sobre la marxa, tenen tants fills… I quan et penses que la cosa ja està encarrilada i que es limitarà a explicar la història de la seva mare, pam! Ens fot un calbot i ens porta l’Adam Trask i la seva família. Així, doncs, volem a la Costa Est i veiem com van les coses per allà (aquí hi ha més moviment, ja ho veureu). I quan ho té tot a punt, inicia el teixit.

Un teixit, una trena… en podeu dir com vulgueu. El fet és que, un cop fetes les presentacions (que són uns quants capítols), l’autor va intercalant les històries fins que les fa convergir mitjançant l’amistat entre el patriarca Hamilton i l’Adam, que serà el pal de paller de tot plegat.

Califòrnia, sempre Califòrnia

Igual que a The Grapes of Wrath, l’entorn té un paper especial. En aquest cas, tenim Califòrnia a tocar dels dits: sembla que hàgim de poder passar la mà pels cereals ben rossos a l’estiu. Gairebé diria que m’ha recordat la meravellosa trilogia que Kent Haruf dedica al poble imaginari de Holt: espais oberts, narració tranquil·la i històries del dia a dia.

Espereu: narració tranquil·la? Sí, en general sí. Les coses passen seguint el ritme de les estacions, les converses plàcides entre veïns… però clar, són 700 pàgines i no pots fer-ho massa tranquil o la gent s’hi adorm! Així, doncs, el que fa Steinbeck és combinar aquesta placidesa amb alguns passatges més tensos i intrigues. I en sap un munt: quan et penses que la cosa comença a decaure, et fa un gir argumental o passa a una altra part de la trena que comentava més amunt i et deixa amb un pam de nassos. T’has de resituar i seguir llegint: no et deixa opció. Sí, en algun punt em vaig cansar, però va ser molt poques vegades i és un llibre que va guanyant intensitat a mida que avança.

En resum, Steinbeck no és Nobel per res, i aquest és un llibre molt atractiu al qual li dono 4 estrelles ben bones. Si el llegiu amb el Google Maps al costat, estareu a la glòria!

Crossroads, Cruïlles… Franzen!

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comentaris

Van passant els dies i no m’hi acabo de posar, però és que llibres com Crossroads (Cruïlles) són un gust de llegir… i costen de comentar. A les seves 592 pàgines hi cap una comunitat sencera, als anys 70, vista a través dels ulls de la família Hildebrandt. Per postres, he llegit dos grans llibres (i llargs) pràcticament darrere d’aquest, el Tirant i East of Eden, tots dos mereixedors de bones entrades, i no sabia ni per quin començar.

No hi trobareu grans intrigues, a Crossroads, no és una història trepidant. És el dia a dia d’una família, i Franzen va teixint les relacions entre ells i el seu entorn a poc a poc, com l’aranya que va treballant amb paciència i espera el millor moment per activar-se. Aquest volum és el primer d’una trilogia, o sigui que, en el fons, podem pensar que tanta preparació serveix per presentar-nos els personatges i anar introduint-nos en la situació, com si féssim l’escalfament per als altres dos volums.

Què hi trobareu?

D’una banda, hi trobareu els membres de la família protagonista:

  • En Russ: pastor caigut en desgràcia en una església de Chicago; ronda els 50 i està en plena crisi personal i matrimonial.
  • La Marion: la seva dona, també en crisi existencial i, igual que el seu marit, plantejant-se si ha de separar-se o no. Qui pitjarà el botó vermell???
  • En Clem: el fill gran, en edat universitària i plantejant-se el futur amb opcions molt radicals.
  • La Becky: la segona de la família; centre d’atenció a l’institut i a punt de passar pantalla.
  • En Perry: petit traficant de marihuana, encara va a l’institut.
  • En Judson: el petit de la casa, passa pràcticament desapercebut durant el llibre (segurament tindrà més protagonisme en els següents).

La veritat és que tots són molt reals, tots amb problemes personals i dubtes. Podríem ser nosaltres. De fet, diria que això es descriu d’una manera tan real i propera que pràcticament oblides que està passant durant el nadal de 1971.

D’altra banda, tenim un teló de fons on l’autor retrata la societat del moment. Apareixen amb més o menys intensitat temes com la guerra del Vietnam, la relació amb els indis americans o el racisme (enfocat més aviat com a classisme).

Tot això està descrit amb la minuciositat i la precisió habituals de Franzen, especialista a disseccionar les relacions de la família americana (ja ho va fer a la genial The Corrections, que també podeu llegir en català com a Les correccions). No sé quin dels personatges té una angoixa existencial més gran (bé, sí, al final del llibre queda clar), però tots aconsegueixen portar-te al seu racó, ensenyar-te com és la seva vida.

És una lectura exigent, almenys en anglès, ja l’estil l’autor no escriu pensant en fer la vida fàcil a l’audiència (i jo que ho agraeixo: és una lectura estimulant). Tan aviat tenim frases llargues i complexes com breus i al punt. El vocabulari és d’un nivell mitjà tirant a alt. En aquest sentit, diria que em recorda Colson Whitehead, que té un estil envolvent que t’arrossega i et fa avançar com un tsunami, dominant-te amb la força de la seva narrativa. No, aquests autors no tenen res a veure amb les historietes senzilletes per passar el temps: amb ells sempre aprens alguna cosa, sigui d’història contemporània o de vocabulari.

En resum, un 4 estrelles tirant a 5, absolutament recomanable i que m’ha deixat amb ganes de llegir el segon volum de la trilogia. Visca Franzen!