Dir que algú és alcohòlic és una manera fina de dir que algú passa una part important de la seva vida borratxo. I dir que una noia està “en estat de bona esperança” vol dir que està embarassada, o prenyada, o marcada per un fill que no hauria de néixer…

Alcohòlics, borratxos, prenyades i altres drames és el que trobem a Manual per a dones de fer feines, un recull de relats de Lucia Berlin que és com una muntanya russa. Tan aviat estem superhigh, borratxos d’alcohol i, també, d’experiències vitals, com ens enfonsem en la misèria més penosa de la droga (tant el consum com el tràfic) o dels embarassos que no haurien hagut de ser. I no sabem mai quins elements són autobiogràfics i quins no…

És un llibre que enganya: està traduït al català, sí, i el títol sembla que faci referència a alguna història lleugera que ens llegirem en un pim-pam. Però no és així. La veritat és que aquest és un llibre de lectura pedregosa, lenta i, al mateix temps, lluminosa i pausada. Berlin ens regala unes descripcions meravelloses del que devia ser l’Amèrica de la seva infantesa, la vida a Texas, els seus companys… i després ens enfonsa en la vida penosa dels addictes a tota mena de substàncies, dels malalts terminals, de les noies immigrants que no parlen anglès i estan indefenses davant d’un món que no entenen.

En tot això hi veiem, d’una banda, una presència pràcticament constant de l’alcoholisme com a mal que afecta l’alcohòlic i les persones que li són més properes, els fills que no reben l’atenció que haurien de tenir, la mare absent que no se’n preocupa. De l’altra banda, la malaltia, com a estadi terminal de la nostra vida, també apareix reiteradament en els relats d’aquest llibre. El càncer, la preparació per a la mort, recuperar l’amistat amb la germana davant del traspàs pròxim…

Com tantes altres vegades que he llegit un recull de contes/relats, n’hi ha que no m’han impressionat gens i, en canvi, n’hi ha d’altres que m’han arribat al fons de l’ànima. Sincerament, crec que n’hi ha que sobren: “Deixa’m veure el teu somriure”, per exemple, se m’ha fet ben pesat. I també crec que n’hi ha d’imprescindibles, com ara “Mijito”, un relat sobre una noia mexicana que va als Estats Units per casar-se amb el seu xicot i només es troba que desgràcies. No us puc explicar quines són per no fer un spoiler, però és de bon tros el relat més impactant del llibre.

I ja sabeu que un bon llibre no només és la història que explica, sinó també tot el que embolcalla aquesta història i fa que la nostra experiència lectora sigui perfecta. En aquest sentit, vull lloar un cop més la feina que fan editorials com L’altra editorial, que ens presenta un llibre preciós que dóna gust de tenir a les mans i ha tingut l’encert d’encarregar la traducció a Albert Torrescasana, que ens ha apropat l’obra de Lucia Berlin en la nostra llengua i que ens explica com ha anat aquesta traducció en un article publicat a Núvol.

Avui parlem de La balada del cafè trist, de Carson McCullers, amb una bona traducció de Yannick Garcia i la cuidada presentació habitual de L’altra editorial, que ja ha fet dos anys (aprofitem per felicitar-los!!).

Ja us avanço que no és dels llibres que més m’hagi agradat últimament. En el fons, a mi em costa molt situar-me en les recopilacions de narracions curtes i molt sovint acaben patint a les meves entrades. Així, doncs, no puc dir que m’hagi agradat des de la primera pàgina, però sí que puc dir que conté coses que m’han cridat l’atenció i detalls que he apreciat.

Per començar, la descripció inicial del poble del primer relat, “La balada del cafè trist”, i de l’ambient desvagat de les tardes d’agost, és magnífica. Jo disfruto molt amb aquesta mena de paisatges: pobles petits, amb poca feina, amb la calor del sud dels Estats Units, les cases que m’imagino de fusta i amb porxo. El relat està bé, però no és el que més m’ha agradat. La figura de la senyoreta Amèlia se m’ha fet una mica antipàtica. Potser és perquè me l’esperava més forta davant la presència del seu suposat cosí geperut…

Per a mi, el millor relat és “El passavolant”, on el protagonista fa un viatge a Nova York que li serveix per apreciar millor el que ja té a França. No us en puc explicar gaire cosa més sense destapar tot l’argument, ja que no és gaire llarg, però sí que us puc dir que val la pena. També he trobat molt bo “Wunderkind”, sobre una noia que aprèn a tocar el piano i el seu professor. A estones, m’ha fet sentir com si jo també fos a casa d’ell, esperant el meu torn per fer la classe. I el final, quan s’adona de què serà i què no serà, és punyent.

I això em fa pensar que el piano té una presència destacada en diversos contes. En uns, és l’eina de treball, en altres, de divertiment, però trobo que és un personatge més de les històries. En definitiva, crec que si us agraden els relats més o menys curts us pot agradar bastant.

Ah! I estigueu al cas del bloc perquè… s’acosta Sant Jordi i comencem una campanya intensa plena de llibres que us poden interessar. Aquest any, ho culminarem amb una llista diferent de la que us oferirà tothom…