Amb Els nostres infinits dies comptats, Claire Fuller entra definitivament en el grup de les autores que m’agrada seguir. Aquest és el tercer llibre seu que llegeixo (tots tres publicats en català per l’editorial Les Hores), i un cop més m’ha deixat amb aquella sensació d’inquietud i fascinació que tant m’agrada trobar en una lectura.

Una de les coses que més valoro de Fuller és la seva capacitat per explorar, sense estridències però amb profunditat, la vulnerabilitat dels infants davant els adults. Tant en aquest llibre com en el primer que li vaig llegir, Terra inestable, l’autora retrata com els nens poden ser manipulats, ensinistrats, enganyats… tot amb la millor de les intencions (o no). I, sovint, sense que el nen (o el lector) se n’adoni fins que és massa tard.

A Els nostres infinits dies comptats, la història comença amb una premissa senzilla: un pare decideix emportar-se la filla a viure al bosc. El que sembla una aventura, gairebé un joc, un anar de campaments prolongat, es va fent cada cop més estrany. De mica en mica, Fuller ens va mostrant les esquerdes d’aquesta nova vida “lliure” i autosuficient. L’aïllament, la rutina extrema, la por al que ens és desconegut… tot plegat va prenent una forma que inquieta.

La gràcia està, també, en com ens ho explica. La novel·la alterna passat i present, i és justament aquest anar i venir en el temps el que ens permet construir la història a poc a poc. Anem confirmant sospites, descartant teories, descobrint noves veritats que ens fan repensar tot el que ens pensàvem que sabíem. Fuller no té pressa per resoldre els misteris: ens convida a caminar amb ella, a poc a poc, per dins d’aquest bosc carregat de símbols i silencis.

És una lectura que recomano molt. Per la història, per la manera com està construïda, i per la força amb què la veu narrativa (una filla que estima, confia, obeeix) ens interpel·la. Hi ha una barreja de tendresa i tristesa, de llum i ombra, que m’ha semblat molt equilibrada. No és un llibre d’acció, ni de grans girs argumentals, però sí d’aquells que et deixen pensant. Què vol dir protegir? Què vol dir estimar? Fins on pot arribar la influència d’un pare sobre la seva filla?

La traducció, de Josefina Caball, aconsegueix que la veu de la protagonista soni natural, creïble i emotiva. És d’aquelles traduccions que no distreuen, però que ajuden a gaudir plenament del text.

En resum: si busqueu una lectura que us remogui per dins i que us faci mirar amb nous ulls les relacions familiars, aquest llibre pot ser una molt bona opció. Jo, per part meva, seguiré llegint el que publiqui Claire Fuller.

Una cosa que m’agrada molt fer quan llegeixo és buscar el lloc del llibre on surt el títol (o frase similar). Direu que és una rucada, però en aquell moment em sembla que entenc una mica millor qui ha escrit el llibre i per què li ha posat aquell nom. En el cas de La memòria dels animals, m’ha costat una mica de trobar-ho, però quan hi he arribat m’ha desfet alguns nusos que portava.

Perquè… per què un llibre que parla d’una pandèmia es diu La memòria dels animals? Això ho deixo sense explicar, perquè per a mi ha sigut una troballa inesperada i no voldria aixafar-li la guitarra a qui vulgui llegir-se aquesta història, però sí que us parlaré una mica de la resta.

Estem davant d’un llibre que ens parla d’una pandèmia letal. Tot i que la gent s’està tancada a casa, s’escampa amb una facilitat horrorosa i la mortalitat és molt alta. La Neffy, una noia de 27 anys, participa en un assaig per trobar una vacuna contra aquesta malaltia, però les coses es torcen i no sembla que l’assaig pugui continuar. Així doncs, ella i la resta de voluntaris (remunerats, això sí) quedaran aïllats al centre hospitalari on estaven ingressats, sense ningú que els doni notícies de res. Hauran de racionar el menjar que tenen i plantejar-se què han de fer: quedar-se o marxar?

Finalment, us deixo un petit joc de pistes en una entrada oculta: hi trobareu unes quantes preguntes sobre elements que al principi em van fer ballar el cap. Si voleu llegir-lo, feu clic aquí i introduïu la contrasenya: SPOILER.

Després d’una llarga pausa nadalenca, avui us vull parlar del llibre Petits mons, de Caleb Azumah Nelson, que ens porta l’editorial Les Hores amb traducció d’Octavi Gil Pujol. En aquesta novel·la veiem com l’Stephen i la seva colla d’amics acaben el batxillerat i surten al món. Un moment vital clau, oi?

Doncs bé, l’Stephen volia ser músic, però la vida el porta cap a una altra banda. O no?

En tot cas, mentre l’acompanyem en la seva decisió, avançarem en dos nivells. Per una banda, veurem com aquest grup de gent avança en la vida, quines carreres estudien, quines feines troben, relacions que comencen o s’acaben…

Per l’altra banda, anirem coneixent la vida dels seus pares, que van emigrar de Ghana al Regne Unit. Així, doncs, tenim també una ullada a la vida de l’emigrant, a com es viu la integració/no integració en la societat d’acollida, quines dificultats han d’afrontar en un món nou. Fins i tot hi trobareu cites de casos reals de violència contra immigrants que van tenir lloc a Anglaterra. 

Tot això ve amanit amb música, molta música. He d’admetre que a mi, que en un llibre hi hagi tanta tanta música se’m pot fer pesat perquè, de vegades, sembla que queda una mica forçat. No ha estat així, però li ha anat de poc. El repertori, molt complet i variat, cobreix des d’intèrprets tan coneguts com Marvin Gaye, Bob Marley o Kool and The Gang, fins a músics ghanesos que no coneixia i que són molt interessants, com Ebo Taylor o Pat Thomas.  Si voleu aprofundir en aquest aspecte, podeu buscar la llista oficial del llibre a Spotify (Small Worlds Official Playlist) i enriquireu l’experiència lectora.

Finalment, vull destacar la cadència de la veu narradora. Sí: l’autor no es queda en la música, que no deixa de ser un ritme extern, sinó que utilitza determinades expressions en un lloc i després les recupera en un altre, de manera que quan les reconeixes sembla que hi hagi una melodia de fons, un fil conductor que va connectant un capítol amb un altre. De totes les ocasions en què ho ha fet, només n’hi ha una que m’ha semblat excessivament repetitiva, que és quan parla de “el nostre ritme”. Utilitzat en excés, pot arribar a semblar sobrer.

Tanco, en canvi, amb una cosa que m’ha agradat molt. I és que, llegint llibres, o veient sèries, descobreixo coses que no sabia, llocs dels quals no havia sentit a parlar mai. Exemple: no havia sentit mai a parlar del ferrocarril subterrani dels EUA fins que vaig llegir The Underground Railroad de Colson Whitehead, i després l’he anat veient en altres llibres. En aquest cas, l’Stephen va a Ghana i visita un castell d’esclaus que havia aparegut a Homegoing (Tornar a casa) de Yaa Gyasi. Ha estat emocionant tornar-hi i veure, entre altres coses, la “porta de no retorn”, l’última porta que els esclaus africans passaven abans d’embarcar-se vers un destí de tot menys bonic.

Com podeu veure, doncs, Petits mons és un llibre sobre el pas al món adult, però, també, sobre què representa ser immigrant i els vincles amb el país que ha quedat enrere.