El meu regne per un misto

Aquesta vegada us parlaré de Revolta, de Josep Pous i Pagès, un llibre que a tot arreu he vist que qualifiquen com a petita joia de principi del segle XX. I sí, està bé, però no n’hi ha per tant. És la història d’un fabricant de mistos que, quan el govern converteix en monopoli la fabricació i la venda de mistos, prefereix que el detinguin i el portin a la presó abans que deixar el negoci. Tot i que sí que hi puc intuir una mena de revolta del protagonista i una queixa contra el govern i les seves actuacions, trobo que queda reduït a l’àmbit personal. Hi falta una foguerada que posi en marxa les protestes del veïns i amics…

Aquesta novel·la em recorda  les de Josep Maria Folch i Torres, d’una època i unes característiques similars. Què? No us heu llegit La vida i els fets de Justí Tant-se-val i altres delícies com Marcel de Fortià o El drama de sota terra? Aquestes (i moltes altres) obres de Folch i Torres tenen en comú amb la de Pous i Pagès un cert aire de l’època, una clara divisió entre “bons” i “dolents” i, sobre tot, una fantàstica ortografia prefabriana (tot i que en l’edició que he llegit de Revolta està força suavitzada). La diferència és que, no sé ben bé per què, hi ha llibres que sembla que són clàssics i altres que sembla que quedin enquadrats en una meva de literatura pseudojuvenil.

Així, doncs, aquesta vegada seré original. Més que recomanar-vos el llibre que m’he llegit i que, en origen, havia de ser el tema d’aquesta entrada, us animo que us llegiu qualsevol dels llibres de Josep Maria Folch i Torres. En podeu trobar una bona pila a l’edició que es va fer de la Biblioteca Patufet, tots acompanyats d’il·lustracions d’autèntics reis del gènere com Junceda o Llaverias. Jo n’he trobat molts en fires de llibres vells.

Històries de guerra

Empesa per l’ambient tens i bel·licós d’aquests dies, vaig comprar Incerta glòria després de sentir-ne parlar a la ràdio i el twitter i d’haver-lo vist en més de cinc aparadors. Com sempre que llegeixo alguna cosa que recomanen als mitjans de comunicació, he anat amb peus de plom perquè, tot sovint, es el meu criteri resulta força diferent del dels qui en fan la recomanació a tot i a dret. Aquest cop, però, estic força d’acord amb les recomanacions.

És la primera vegada que llegeixo un llibre sobre la guerra civil vista per un català republicà i sobre tot, vista per gent que era a Barcelona. Ha estat una experiència nova, diferent i molt enriquidora. Històries, les de Barcelona, que concorden amb algunes coses explicades per la meva àvia, ja fa tants anys. Altres, totalment desconegudes, les que expliquen els republicans del front.

No és un llibre de grans pretensions ni rebusca excessivament en el drama, com els que escriuen els autors que no han viscut les experiències que relaten (perquè m’entengueu, obres com La caiguda dels gegants, de Ken Follet, que em va agradar molt però no té l’autenticitat de Incerta glòria). És un recull de petites realitats, narrades per algú que les va viure, i això fa que m’hagi arribat directe, sense filtres.

I, aquest cop, sí que és veritat el que diu a la contracoberta: Sales és una mica Dostoievski. Els seus personatges tenen aquelles preocupacions i recargolaments mentals que trobem a Crim i càstig: per què? com? qui? Però trobo que aquí no es fan tan pesats i angoixosos com en l’obra del rus.

En definitiva, és un llibre que val molt la pena llegir, i que us recomano. Potser també perquè, quan ens vulguin tallar les ales des de l’altra banda de l’Ebre, puguem mirar enrere, ens plantem i diguem prou.

Me l’imaginava més gran

M’acabo de llegir Jo confesso, de Jaumé Cabré. Tot i que “me l’imaginava més gran”, en termes generals és un bon llibre: me l’he llegit en menys d’una setmana, i no és precisament un llibre curt… el senyor Cabré sap escriure molt bé, i sap fer-ho de manera que t’enganxis a la pàgina i no puguis deixar el llibre fins a les tantes de la matinada. La història també és bona, tot i que hi ha detalls que no em quadren o que no m’han agradat (ja se sap: hi ha gustos per a tot…).

Entre les coses que no m’han acabat d’agradar, doncs, hi ha les següents:

  • Els idiomes: senyors, senyors… trobo exagerat i, fins a cert punt, innecessari, que el protagonista parli 11 idiomes (i en pugui llegir algun més ??). Sí, no dubto que hi ha algunes persones capaces de dominar idiomes tan dispars com el català, l’alemany, el rus i l’arameu, però… ho trobo un pèl exagerat.
  • Ara es notarà que sóc traductora: seguint amb els idiomes, trobo que fer que el protagonista es tradueixi ell mateix un llibre a l’alemany és una mica massa. Per als llecs en la matèria, direm que, llevat de casos molt puntuals, el procediment habitual és encarregar la traducció a un traductor professional i, sobretot, encarregar-la a una persona que tradueixi d’una llengua estrangera a la pròpia. L’autor deu saber-ho, això, ja que la seva obra s’ha traduït a diversos idiomes.
  • Els canvis de persona narrativa maregen: en alguns punts, el canvi entre “jo” i “ell” com a narrador desorienten una mica. I encara més els fragments on es barregen al·lusions a personatges d’èpoques diferents.
  • “Love is in the air”: com ja he llegit en alguna banda (al diari Ara, que en fa una crítica força assenyada i deixa entreveure que algunes trames no funcionen gaire bé), hi ha fragments excessivament ensucrats que no fan sinó allargar la novel·la.
  • “Peces” que no encaixen en aquest megapuzzle literari: hi ha històries, que sembla que no portin a res, com ara el cas de la Gertrud (dona que queda paralítica i que parla en estoni) o el de l’Amani, una dona que lapiden no se sap ben bé on…

Finalment, voldria dir que trobo que l’edició impresa té una lletra excessivament gran que fa que el llibre, en lloc de tenir una mida i un pes acceptables, sigui un monstre de 1.000 pàgines. Però és que amb cos 14 potser molta gent podria fer llibres tan llargs…

En definitiva, tot i el que acabeu de llegir, trobo que és un llibre molt recomanable, i en trobareu la referència completa a Amazon o a la Casa del llibre. Aquest cop sí: us recomano l’edició digital. 🙂