Etiqueta: literatura catalana

Tots a can Nopca

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres7 comentaris

Puja-a-casa-JORDI-NOPCAEn Jordi Nopca ens convida a pujar a casa. Bé, no a casa seva, sinó a casa de la protagonista d’un dels relats que ens ofereix com si fossin un pom de flors al seu llibre Puja a casa, premi Documenta 2014, publicat per L’Altra Editorial amb el format que ens ofereix habitualment: una tapa amb una il·lustració en tons suaus (preciosa!), toc suau, paper amb el grau just de rugositat, lletra rodona i marges amplis.

A diferència del que us vaig comentar a l’entrada de M’agradaria, aquests relats sí que segueixen el patró habitual: històries independents que parlen de gent amb perfils diferents. Podríem dir que un dels pocs trets que tenen en comú és l’alcohol: o en consumeixen o en venen als altres, com els xinesos que porten un bar.

Hi ha relats tendres, com aquell en què un noi coneix una noia i li porta xocolata desfeta. I històries tendres però patètiques, com la d’en Fèlix i l’Àngels, que tenen problemes seriosos amb l’alcohol. O recargolades, com la de l’home que es vol venjar de la dona. O tristes, com la de la Rosa que va al bar d’en Jia i la Liang…

Personalment, la que més m’ha agradat és “Anell de compromís”, la història d’una parella i d’un gos. I, d’aquesta història, el que m’ha captivat ha sigut l’Elvis (el gos) i l’última frase, la de l’àvia. Ella sola ja val mig relat.

En resum, doncs, podem dir que n’hi ha per a tots els gustos i, precisament per això, us agradarà: podreu assaborir moltes realitats diferents que, de fet, podrien ser vostres. I si un relat us agrada menys, un altre us agradarà més. Segur.

Ara que ve l’estiu, poseu-vos-el a la maleta i llegiu-vos-el, a l’ombra, amb una beguda refrescant a l’abast de la mà…

Sa senyoria en Jaume Cabré

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres11 comentaris

senyoriaSí, en realitat el qui s’està guanyant el títol de senyoria és el senyor Cabré, més fins i tot que el personatge d’aquest llibre, Senyoria, que m’he llegit sense poder-lo deixar fins al final. M’havia llegit Les veus del Pamano i la vaig trobar absolutament magnífica. En canvi, com ja he comentat amb alguns, Jo confesso no em va acabar d’agradar del tot. Ja em perdonareu, però un personatge que parla tants idiomes, alguns dels quals són morts, no m’era creïble. Tinc la teoria que més enllà del quart o cinquè idioma, la resta els xapurreges. I per tonteria que us sembli, això em va mig aixafar la guitarra (o, més ben dit, el violí… hahahaha… xist!). Deformació professional, segurament.

Però tornem a Senyoria, que m’ha agradat molt més. Aquest llibre, tot i que en essència és menys ambiciós que els dos que m’havia llegit anteriorment d’en Cabré, és una història senzilla i, al mateix temps, té de tot: el bo, la víctima, el dolent, l’innocent… tot situat en la Barcelona de finals de segle XVIII. És un plaer llegir una novel·la de la qual coneixes l’escenari: Petritxol, carrer Ample, la catedral… com ja he dit altres vegades, sóc força aficionada a buscar al Google Maps els llocs que apareixen a les històries que llegeixo. En aquest cas, no ha calgut. 🙂

No us en puc dir gaire cosa més, ja que us xafaria el misteri, però sí que us diré que el recomano molt, que ha estat un plaer llegir-lo i que el podeu comprar, fer-vos-el regalar o agafar a la biblioteca, però que us l’heu de llegir de totes totes. El trobareu en edició butxaca i també en versió Kindle.

La vertical d’en Yannick Garcia

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres6 comentaris

Avui li toca el torn a La nostra vida vertical, d’en Yannick Garcia, abans no se m’enfonsi a l’arxiu dels llibres pendents de comentar (en tinc uns quants, sí!). Me’l vaig comprar per Sant Jordi, el meu dia de la ruïna: no hi ha prou caixers a rambla Catalunya, i la visa acaba treient fum. Total, que tenia un encàrrec: comprar Deu de desembre, de George Saunders, i aconseguir la firma del seu traductor, en Yannick Garcia.vida-vertical-yannick-garcia

Patapam! Em vaig plantar a La impossible i resulta que al costat del meu objectiu hi havia La nostra vida vertical, escrit (que no traduït) per en Yannick. I en Yannick signava a rambla Catalunya i igualment l’havia d’anar a veure per complir l’encàrrec. La temptació va ser massa forta, i el vaig comprar. Dues firmes per una.

Jo no sóc gaire de llegir relats curts (ja ho he dit en altres entrades). Ara puc confessar que em vaig llegir Els caus secrets, una recopilació de relats curts d’autors joves dels Països Catalans, i la majoria de relats no em van agradar gaire (crec que trobareu alguna altra crítica en aquest sentit buscant a Google). Alguns eren excessivament pretensiosos, altres eren tan curts que tot just esbossaven la història… i el d’en Yannick va quedar soterrat i amagat pel meu descontent.

Ara que m’he llegit aquesta petita meravella que és La nostra vida vertical, he aconseguit trobar el gust a aquests petits embrions de novel·la que són la majoria de relats curts. No és broma: algunes de les històries que trobem en aquest recull podrien desplegar-se tranquil·lament i convertir-se en novel·les completes.

Us podria explicar les històries, però no tindria gràcia perquè us mataria la sorpresa. El que sí que us vull dir és que m’han frapat molt dos aspectes d’aquest recull. El primer és la puntuació impecable de l’autor, que és la cirereta que remata les millors obres (fins i tot Cien años de soledad té paràgrafs amb una puntuació discutible) i és un indicador infalible de la qualitat de la redacció. D’altra banda, vull destacar el que ja s’ha dit en altres blocs: la capacitat de l’autor de situar-nos en contextos molt diferents, amb personatges que no tenen res a veure els uns amb els altres i històries molt dispars. Algunes una mica estrambòtiques, com la de Groenlàndia (una mica de realisme fantàstic?), altres amb un final inesperat, com la de Rússia, i altres que et deixen el cor encongit, com la del senyor gran que vol dormir sota els arbres (la meva preferida).

En resum: estic molt contenta del meu rampell de Sant Jordi, i us aconsello que us llegiu aquest llibre, que el recomaneu i que el regaleu. Perquè és comprant els llibres dels nostres autors que els demostrarem que la seva feina val la pena i aconseguirem que n’escriguin més.

Yannick, espero seguir-te llegint.

ATENCIÓ: ESTIGUEU PENDENTS DEL TWITTER (O SUBSCRIVIU-VOS AL BLOC). AQUESTA SETMANA ANUNCIAREM LA LLISTA DE “DEURES D’ESTIU” DE L’ILLA DESERTA, I AQUEST LLIBRE HI SERÀ!

En Morell passa per Islàndia

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres2 comentaris

M’acabo de llegir Islàndia, somnis de riolita, d’en Jordi Morell. Es llegeix d’una tacada. Pim-pam. I és molt recomanable per a aquests dies calurosos d’estiu perquè, com el nom indica, passa a Islàndia, un lloc on, en principi, estan més fresquets.

Per on començo? Doncs pel principi. He de dir que el vaig comprar per la confiança que m’inspira Raig Verd (@Raig_Verd), que mai m’ha decebut amb els seus llibres. Uns m’han agradat més i altres menys, però això ja entra en el camp dels gustos personals, i mai no plou a gust de tots, oi?

Doncs això: que em vaig comprar el llibre basant-me en la reputació de l’editorial, ja que l’autor és força novell i no el coneixia. I no vaig tenir un bon principi, no. Per algun motiu, el paper no-blanc que sempre m’ha agradat tant em va semblar més groc del que és habitual, i confesso que el fet que tants catalans vagin a parar a l’hora a un lloc tan petit em va semblar una casualitat massa gran. Una manipulació excessiva. Però vaig continuar llegint. Poques vegades deixo un llibre a mitges, tot i que alguns s’ho mereixen.

Total, que em va costar entrar-hi. Acabava de tancar The luminaries, un llibrot espectacular, i sabia que tot el que em llegís a continuació ho tenia complicat per estar a l’altura. Però, al final, se n’ha sortit. Després d’un inici una mica “a trompicons”, m’he anat situant en el tema, he anat coneixent els personatges i m’he anat ficant en la història de cadascun. M’ha agradat, i trobo que en realitat són històries independents molt ben creuades: el músic viu amb l’Olaf, l’Olaf fa de guia turístic de l’Alain, etc. Com deia més amunt, l’única cosa que li puc recriminar és l’excés de “casualitats” (la trobada a Formentera), tot i que, en realitat, ja sabem tots que “el món és un panyuel”, oi?

Finalment, he de dir que m’han sorprès algunes decisions de tipus lingüístic, però que no enterboleixen gens la imatge global que m’he fet amb el llibre. I, com sempre, és un plaer llegir i descobrir un altre lloc. Jordi, si llegeixeis això, que sàpigues que has aconseguit els objectius: fer-me venir més ganes d’anar a Islàndia i fer-me venir ganes de llegir en Halldór Laxness.

Vaja, que us el podeu endur tranquil·lament de vacances… aneu-vos preparant, que aviat us posaré deures d’estiu!

Damunt d’una terra inhòspita

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres1 comentari

Ja ho deia Lluis Llach: “en Maurici sap què fer, buscarà els companys i sortirà al carrer”. Damunt d’una terra com la que retrata Maria Dolors Millat a Terra inhòspita cal anar amb compte, treballar en equip amb els companys i rebelar-se contra l’autoritat.

Terra inhòspita

La Ronda i en Sirio ho fan. Al principi, cadascú ho fa a la seva manera i amb plantejaments diferents, però a mida que avança la novel·la van acostant posicions. Trobo que la realitat futura que ens ofereix l’autora està molt ben construïda, amb tota mena de detalls i una coherència pràcticament total. I, evidentment, el fet que la majoria de l’acció passi a Barcelona també ajuda: a mi m’agrada molt poder reconèixer els llocs on passen les coses. Tots els carrers han canviat de nom, però igualment són reconeixibles i ens donen pistes per saber on som en cada moment.

Per a mi, el moment estrella és quan en Sirio s’escapa de Barcelona. Quin patir! L’enxamparan? Com ho farà que no el detectin en un món on estan tots superfitxats i és pràcticament impossible ocultar el que fas? Trobo que és un dels trossos més aconseguits del llibre. Un llibre que, en general, podem dir que cuida molt els detalls (noves tecnologies, fàrmacs, etc.) per tal de situar-nos en aquesta realitat tan propera i tan llunyana a l’hora, cosa que aconsegueix molt satisfactòriament.

Només em queixaria d’un parell de coses. D’una banda, una cosa que és habitual en els llibres d’aquest tipus: vivim a fons el drama, la situació angoixant i la lluita de la resistència per canviar les coses, però quan s’arriba al dia D, s’acaba el llibre. Ja no sabem res del dia després. Suposo que és normal. D’altra banda, trobo que és una mica massa habitual que el protagonista masculí sigui un maduret que s’acaba embolicant amb la protagonista femenina, que sol ser força més jove. Podríem canviar una mica aquest clixé?

Però vaja, per això no ens barallarem. El llibre val molt la pena, i us el recomano molt. Hi trobareu coses que us recordaran altres llibres, com ara els fàrmacs que es prenen, que en certa manera m’han recordat el soma que es prenien a Un món feliç, d’Aldous Huxley (quin gran llibre!) o el “moment Mecanoscrit del segon origen” que he tingut quan hi ha l’apagada digital i són al bell mig de les muntanyes. No és ben bé el mateix, però a mi m’ho ha recordat.

Per acabar, volia dir que, com sempre que agafo un llibre d’Edicions del Periscopi, és un plaer tenir-lo a les mans. El tacte del paper, la portada amb el segell de la casa (no conec ningú més que posi el resum al davant) i el logo del barquet de paper són petits detalls que sempre agraeixo i que ajuden a fer que m’enganxi al llibre.