El ninot de neu d’en Nesbø

Que n’és de bo, en Nesbø! (Xist)ninotneu

M’acabo de llegir Le bonhome de neige, que trobareu en català com a El ninot de neu, publicat per Proa (@Grup62). Com a El redemptor, l’autor embolica la troca tan com pot i, quan et penses que ja has trobat l’assassí, et desmunta la teoria i torna a començar de nou.

En general, no m’agraden les històries de detectius madurets perquè solen embolicar-se amb noies jovenetes (senyors, quan tindrem una “detectiva” madureta que s’emboliqui amb bombons??) i sembla que el que se vulgui sigui reafirmar el rol del mascle, però en Harry Hole, protagonista d’aquesta novel·la, és una excepció a la norma. És un personatge tirant a desequilibrat, alcohòlic en fase de rehabilitació (“a ratos”, com si diguéssim) i molt imprevisible, amb el costum d’actuar per compte propi sense demanar consell o aprovació al seu superior.

En aquest llibre, en Hole ha de trobar un assassí en sèrie que, com a marca de la casa, deixa un ninot de neu al jardí de les dones que ataca. Sí, té un objectiu marcat: dones casades o amb parella i amb fills. Mmmm… i per què? Ah, per saber-ho haureu de llegir-vos-el. Spoiler: és el que menys et penses que hauria de ser.

Un plaer afegit de les novel·les d’en Nesbø és que, a part de l’argument, descriu d’una manera força precisa els llocs on passa tot, o sigui que si heu estat a Oslo i a Bergen reconeixereu alguns dels carrers que cita. I si no hi heu estat, us recomano que us llegiu el llibre amb el Google Maps al costat, Street View en marxa. Val la pena.

En definitiva, un bon llibre per a l’estiu, que Proa ha fet traduir al català i que sembla que sortirà a la venda a finals d’aquest mes d’agost. La traductora torna a ser la Laia Font, que va fer una feina excel·lent amb El redemptor i Headhunters. I estic segura que la tornarà a clavar.

Així, doncs, tot i que no l’he llegit en català, avanço la meva enhorabona a l’editorial Proa per la tria del llibre i, sobretot, per la de la traductora!

Garantia Leine: us agradarà!

fiordo“Garantia Leine” seria un bon nom per a un vaquer, o per a un gàngster. Però no. És Kim Leine, el mateix que ens va oferir un fantàstic viatge a Tunu fa un temps. Començo a pensar que és un autor d’aquells que et pots llegir amb la tranquil·litat de saber que t’agradarà la història. Una garantia, vaja.

A El fiordo de la eternidad, Leine ens ofereix un viatge a la Groenlàndia de finals del segle XVIII amb Morten Falck, un noi noruec que hi va per exercir com a rector en un poble molt petit. Una recreació fantàstica de tots els entorns per on passa el protagonista: Copenhaguen, Groenlàndia, Bergen, els boscos de Noruega… sembla que puguis ensumar les olors, veure el que veu ell, acompanyar-lo en el seu passeig i en els desplaçaments en vaixell… tot plegat com si estiguéssim veient una pel·lícula.

L’estructura que li ha donat al llibre també ajuda a la lectura, ja que l’ha dividit de manera que no et puguis “apalancar” i et força a sorprendre’t constantment i a estar a l’aguait. La primera part, dedicada bàsicament a l’estada del protagonista a Copenhague, la segona, dedicada a l’estada a Groenlàndia, la tercera marca el retorn… i un epíleg que en poques pàgines et posa al dia i resol els dubtes que t’havien pogut quedar.

Tot i la llunyania en el temps, veiem com el clima marca en certa manera la vida a Groenlàndia. Com els homes són més brutals que mai, com les dones estan sotmeses a la voluntat dels homes, com els cristians consideren que els nadius pagans no valen per a gaire cosa, i com aquests mateixos cristians menspreen els fills de parelles mitxes… tot i que molts d’ells són fills de capellans que es dediquen a “ventilar-se” totes les criades o les noies que van a catequesi. Maco, molt maco, això.

En definitiva, un llibre fantàstic que et fa venir ganes de llegir més material d’aquest autor. I ara, què toca? Sembla que té dues novel·les més, Valdemar i Kalak, però no he sabut trobar-ne cap traducció que jo pugui entendre (una versió electrònica en danès també serviria, però no em deixen comprar…). Si algú en troba una en anglès, francès o italià (i, evidentment, en castellà o català), que m’avisi!

Apunteu-vos-el per a les vacances. Us agradarà!

Els baixets són perillosos

Feia temps que el tenia a la llista, i finalment me l’he llegit: Headhunters, de Jo Nesbo.headhunters

Un llibre elèctric, ple de revolts inesperats, tot i que no arriba a la complexitat argumental de El redemptor (no us el podeu perdre, aquest!). El protagonista, un caçatalents baixet (segons ell mateix, fer 1,68 m en un país on la gent tira cap al 1,80 és ser baixet, i això el preocupa) i sense escrúpols, és el “caçador caçat” i es veu embolicat en una història que no s’esperava: qui li hauria dit que, intentant robar un Rembrandt, descobriria que la seva dona li posava banyes?

A partir d’aquí, tot s’accelera i recorrem Oslo i els seus entorns a ritme de Larsson. No coneixeu Oslo? Proveu a llegir el llibre amb el Google Maps al costat.

En resum, un bon llibre de lladres i serenos que, quan penses que ja ho saps tot, et sorprèn. Sobretot quan el protagonista, en ple merder, torna a casa… suspens!

Us recomano que el llegiu. El que no sé és quina versió us hauria de recomanar: jo me l’he llegit en Kindle en català i, francament, no entenc per què costa 6 euros més que en anglès… Ara bé, llegir-la en català ha estat un plaer, perquè trobo que la traductora ha fet una feina magnífica: felicitats, Laia Font!

En resum, que trobo que 14 euros per un llibre en Kindle és molt. Espero que, com a mínim, això serveixi de suport a la traducció al català… en fi…

La nit més llarga

20130211-220417.jpg

Aquest cop li toca a Tunu, de Kim Leine. Aquest llibre és un petit tresor, amagat en la nit més llarga que us pugueu imaginar: la nit polar.

Només de veure’l ja et vénen ganes de llegir-lo, ja que Lengua de Trapo presenta una edició impecable que se t’enganxa als dits. Tot i que sóc una admiradora de qualsevol mena de dispositiu electrònic, especialment dels que estan pensats per a la lectura, hi ha llibres que, com aquest, fan de bon llegir en paper.

Un cop passada la tapa, arriba la història, que és encara millor del que em pensava. Mai no havia llegit res sobre Groenlàndia i no en conec la cultura, ni els costums ni la relació que té amb Dinamarca, el país que en té el govern. En aquest llibre, doncs, he pogut veure tot un seguit de coses que desconeixia totalment, com ara la relació entre tots dos països, molt més propera del que m’imaginava (per exemple, els malalts més greus s’envien a la “mare pàtria” perquè segueixin tractament), la vida solitària que es pot arribar a menar en un lloc on els dies d’hivern són extremadament curts, la indefensió davant de la natura, tan immensa i forta…

Finalment, abans de dir-vos que val la pena que el llegiu, voldria posar- hi el punt tecnològic: si no sabeu on són Tunu i les altres poblacions que s’esmenten al llibre, busqueu-les al Google Maps. Al·lucinareu…

I, ara sí, acabo dient-vos que aquest llibre val molt la pena, o sigui que ja us el podeu comprar ara mateix, esperar al dia del pare o deixar-lo per a Sant Jordi… 🙂

Una altra Corín Tellado


rosa

Avui toca parlar de Rosa candida. Com us podeu imaginar veient el títol d’aquest entrada, trobo que és una historieta rosa que segueix una mica la línia de les que va escriure la Sra. Tellado. No us perdeu la web d’aquesta escriptora espanyola, que he trobat per atzar. Ah, i si us va el tema, que sapigueu que ara podeu llegir-vos els seus llibres en format electrònic (ostres, això ha sigut la sorpresa del dia).

Bé, torno al llibre que us comentava, Rosa candida, d’Audur Ava Olafsdottir. Si voleu llegir-ne un resum, feu clic aquí per anar a la pàgina que li dedica Alfaguara. A l’hora de la veritat, no m’ha semblat un llibre tan magnífic, poètic i exòtic com diu Alfaguara. I, de fet, ells no són els únics que la deixen bé. Només cal que feu una cerca ràpida al Google per veure que aquest llibre compta amb bastants adeptes… deu ser que no és ben bé el meu tema preferit… Per a mi, tot el que hi surt està agafat per les puntes, forçat i massa ensucrat. Culpa del traductor? No ho crec: el traductor difícilment toca coses de l’argument…

Jo, posats a triar autors “vinguts del fred”, prefereixo els que escriuen obres amb més acció. En definitiva, si em preguntéssiu quin llibre dels que he llegit el 2012 no us recomanaria, seria aquest.