Etiqueta: literatura escandinava

Police, politi, policia… Harry Hole!

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres1 comentari

police-nesboSí, aquest estiu m’he llegit un altre llibre de la sèrie d’en Harry Hole, el policia més desastre i políticament incorrecte de tot Noruega. En Jo Nesbø manté el caràcter habitual del seu personatge (mmm… ves que no sigui el seu alter ego), que no sap estar-se quiet, tot i que aquesta vegada aconsegueix evitar l’alcohol. I, és clar, és un llibre ideal per reprendre el bloc i començar la temporada.

Me l’he hagut de llegit en francès, ja que fa temps que el llibre volta i encara no l’han traduït al català. Sembla que s’ha donat prioritat a la traducció dels dos primers volums de la sèrie, que estaven pendents, i ara els dos últims estan penjats i no sé quan sortiran en català.

La història, com ja us podeu imaginar, gira en torn d’uns assassinats que en Harry ha d’aclarir i té els altibaixos habituals en el ritme, com si fóssiu en una muntanya russa. El final, com sempre, trepidant (les últimes 100 pàgines es llegeixen sense poder parar). Ara bé, li he d’estirar les orelles a en Nesbø perquè en aquesta ocasió en Harry no apareix fins passada la pàgina… 200!!!!!!

No patiu, la història té ganxo des de la pàgina 1, però la veritat és que estic acostumada que aquest personatge aparegui des de pràcticament el principi, ja que és un element importantíssim en aquestes novel·les. No sé com ho aconsegueix, però és ben bé com un sol envoltat de petites estrelles que són la resta de personatges. En aquest llibre tornem a tenir els habituals dels últims lliuraments, com ara la Beate Lønn, en Bjørn Holm i la Katrine Bratt. La Rakel i l’Oleg també hi són, però no agafen protagonisme fins al final (sempre els toca el rebre). Un personatge que també guanya pes és en Ståle Aune, el psicòleg que col·labora puntualment amb en Harry. I, és clar, també hi ha els dos “dolents” de la pel·lícula, en Mikael Bellman i en Truls Bernsten. Tots plegats formen una xarxa que busca el culpable d’una sèrie d’assassinats de policies que recreen o es fan en llocs on s’han produït assassinats no aclarits en el passat. En aquest llibre també hi ha morts no esperades, ja ho veureu: en Nesbø no es talla i es carrega a qui li sembla, sense miraments.

Tot plegat, una aventura molt agradable de llegir en tongades llargues, ja que costa de desenganxar-se’n.

Ah, i atenció perquè no tot queda lligat al final… continuarà…

El seductor de Kjaerstad

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres1 comentari

the_seducerA part de La mort del pare, que us comentava a l’entrada anterior, fa poc m’he llegit The seducer, de Jan Kjaerstad, i m’he quedat una mica descolocada. M’he passat 600 pàgines renegant, dient que no m’acabava de fer el pes, i resulta que me l’he llegit sencer, al mateix ritme que qualsevol de les novel·les del seu compatriota Nesbø. Qui ho entengui que m’ho expliqui. I a The Guardian tampoc ho acaben de veure clar.

La veritat és que potser la desconfiança em venia de la traducció, que és a l’anglès. Frases llargues, molt més llargues del que és habitual en aquest idioma. No sé si això és per ser fidel a la redacció original perquè no sé noruec, però la veritat és que en anglès queda una mica estrany. I cap al final o el traductor o el revisor estaven cansats perquè comencen a aparèixer faltes de concordança i errades tontes.

Tampoc m’han agradat les parts en què l’autor reflexiona i filosofa, ni les històries que no s’acaben d’explicar (qui ha matat exactament la seva dona? per què la seva cosina el vol matar?). I tants viatges amunt i avall buscant alguna mena d’espiritualitat… no sé… Per rematar-ho, va endavant i endarrere, fa flashbacks “aniuats”, l’un dins de l’altre.

D’altra banda, però, els trossos en què explica la vida del protagonista sense embolicar-se són molt bons. Les històries de quan era petit, les aventures amb la seva amiga Nefertiti, les històries de la seva tieta, les trapelleries de la secundària… tot això fa que valgui la pena llegir-lo. Tot i que el regust és agredolç.

I potser me l’hauria hagut de llegir en castellà, amb la versió de Nórdica Libros, que no falla mai: les millors traduccions de literatura escandinava passen per les seves mans. Sembla que a El País sí que han vist que, potser, part del meu problema ve de la traducció anglesa.

L’hem vist mort, el pare

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres9 comentaris

Mort-del-pareJa he acabat el primer llibre de la sextologia (es diu així?) “La meva lluita”, de Karl Ove Knausgård: La mort del pare. És un d’aquells llibres que ve precedit de molt rebombori, moltes crítiques positives i moltes expectatives. A mi m’ha agradat molt, però tinc un retret per fer-li: el títol.

És un llibre que es llegeix molt bé, que està molt ben traduït, que enganxa des del principi fins a la pàgina 495 (sí, l’última). Però, ai, el títol: et despista. Quan tries un llibre que es diu La mort de pare creus que el gruix de la història serà sobre la mort del pare de l’autor, la mort en general o, també, la figura del pare i la seva influència sobre l’autor. Per això em va sorprendre una mica trobar-me tantes i tantes pàgines dedicades a l’època de l’institut i a les seves relacions amb els companys de classe o amb noies. Francament, aquesta part se’m va fer una mica pesada.

Un cop dit això, però, cal destacar també els aspectes positius del llibre, que són molts.

Com podreu veure clarament, hi ha dues parts. La primera comença amb força, retratant les sensacions que el seu pare despertava en ell, la manera en què l’influia, la por que li feia. Després, per acabar-nos de situar en com veu ell la vida i en quin moment vital es troba, ens descriu la seva vida familiar a Suècia, amb nens petits i necessitat d’espai per a ell mateix (molts ens hi devem haver vist retratats). També és en aquesta primera part on parla de la seva adolescència.

I després arriba la segona part. Forta, punyent, dura. Aquesta és la bona. Aquí és on realment l’autor ens parla de la mort del seu pare, de les circumstàncies que l’envolten, de la tornada a casa de l’àvia, del retrobament amb son germà. És aquesta, la història que jo volia. I està molt ben explicada. La narració lenta, rica en detalls, fa que ho veiem tot com en una pel·lícula. Les imatges, fins i tot les olors, ens arriben clarament. I no només parla de la mort, sino de la decrepitud, del que queda quan un mor, de la vellesa… tot un plegat de coses que fan que valgui molt la pena llegir-lo.

Volia tocar també unes quantes curiositats. La primera és que l’autor esmenta un parell de vegades, breument, la seva estada a Barcelona. La nostra ciutat i el nostre país comencen a aparèixer amb normalitat en obres d’autors forans (com a Nora Webster, on apareix Sitges). Una altra cosa que m’ha sobtat és que, aparentment, a les cases noruegues de dos o tres pisos prefereixen tenir els dormitoris a la planta baixa i fer vida al primer pis, on hi ha la cuina, menjador i saleta. Fixeu-vos-hi. També destaca una cosa que ja he trobat en llibres de Jo Nesbø: l’afany de detallar si una persona parla el dialecte d’un lloc o d’un altre. No m’ho trobo habitualment en autors d’altres llocs (alguna traductora de noruec ens ho podria aclarir?). Finalment, volia comentar també que la traducció s’ha fet de l’anglès i no directament del noruec (aparentment, això només passa amb un parell de volums de la col·lecció). No conec els motius, que poden ser bons, o sigui que no criticaré la decisió, però sí que trobo que això s’hauria d’indicar clarament a la pàgina de crèdits.

I ara que he entrat en detalls tècnics, voldria parlar també, de la “feina oculta”, la de l’editorial i la traductora. La feina de L’altra Editorial i de l’Anna Llisterri és impecable. L’altra ens ofereix un llibre de 495 pàgines que no arriba a ser excessivament gruixut (no sé pas com s’ho han fet, perquè el paper és consistent, res de paper bíblia), amb una tapa que trenca amb l’estil habitual dels seus lllibres per encaixar amb la resta de “La meva lluita”. Pel que fa a la traducció de l’Anna, només puc dir que torna a ser un tour de force amb resultats boníssims, com ja va fer en un altre llibre immens, Un bon partit, que també us recomano que llegiu. Ah, i també és la traductora de la nova novel·la de Harper Lee (autora de Matar un rossinyol), l’esperada Vés i aposta un centinella.

Gent, no sé què més dir. És un llibre atractiu, que enganxa i que val la pena que us llegiu aquest estiu. M’ha quedat una entrada llarga, però els llibres excepcionals es mereixen que m’allargui. Us deixo amb el bloc de la traductora perquè us acabi de convèncer!

Un lleopard noruec? Nesbø, és clar

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres2 comentaris

706 pàgines en 3 dies. Amb això ja us dic com enganxa El lleopard, de Jo Nesbø. Després de llegir El redemptor, El pit-roig, El ninot de neu i Headhunters, li arriba el torn a l’últim llibre que s’ha publicat en català. Que no és l’últim que ha publicat en Nesbø en algun altre idioma.lleopard_nesbo

Normalment sóc molt impacient i no espero que les obres de segons quin autor surtin publicades en català. De fet, hi ha molts llibres que no arriben a veure la llum en el nostre idioma, o sigui que tan bon punt surten en un idioma que entenc, “Ras, a la saca!”. Els llibres d’en Nesbø són una excepció: sempre que puc espero a llegir les traduccions de la Laia Font i Mateu, que trobo immensament més bones que les traduccions al francès que he llegit de llibres d’aquest autor. Gràcies, Laia, per una altra traducció magistral, i gràcies, Proa, per repetir amb la Laia. No la canvieu!

Bé, deixo això de la traducció, que és deformació professional (no puc evitar-ho). Tornem a El lleopard.

En aquest llibre, com en llibres anteriors de la saga d’en Harry Hole, l’autor ens torna a regalar una galeria de personatges bons, dolents o mig dolents que no sabem de quina banda estan fins que arribem al final de la novel·la. Em fa sentir com si fos jo, la inspectora protagonista: llegeixo el llibre mentre intento pensar on m’ha amagat la trampa, qui és el dolent, és aquest de veritat? A mida que vaig llegint llibres d’ell, veig que sempre hi ha un patró: cap a la pàgina 150-200 em posa davant dels nassos un sospitós plausible, però de seguida m’adono que és massa aviat per tenir el cas resolt i, al cap d’unes desenes de pàgines, el sospitós queda descartat i no sabrem qui és de veritat fins a l’últim terç de la novel·la. I, arribats en aquest punt, ens falta el final trepidant: ens ensumem que en Harry arribarà a temps per detenir el malfactor, però el que no sabem és com s’ho farà perquè sol estar mancat de forces o de recursos…

I, a El lleopard, és més o menys això el que ens hem trobat: a part de sucar el melindro (un altre element habitual: sol sucar), en Harry té feina, molta feina, i no només ha de descobrir qui és l’assassí i per què ho fa, sinó que ha de treballar en contra de la Kripos, la unitat rival de la d’Homicidis, que és on treballa en Harry. De fet, si llegiu els llibres d’aquesta sèrie en l’ordre de publicació, en aquesta història retrobareu un vell conegut: un dels assassins del passat, que juga un paper important a l’hora de descobrir l’assassí actual.

Ah, i no volia acabar sense aplaudir molt i molt fort la gran descripció de les Chungking Mansions de Hong Kong que trobareu al primer capítol. No és gaire llarga, però és fantàstica i molt acurada. Penseu que aquesta “entitat” (no se m’acut ben bé com definir-ho) és tota una institució entre els viatgers de baix pressupost (o aventurers) que posen el peu a Hong Kong. Un consell: si hi aneu, allotgeu-vos als pisos més baixos que us permeti el vostre pressupost.

En definitiva: un altre llibre que hauríeu de posar a la carta de Reis.

El pit-roig, de Nesbø

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres5 comentaris

Una altra vegada, m’he quedat enganxada en les teranyines que traça en Jo Nesbø. Com en ap, el punyetero!

el-pit-roig

Aquest cop ha sigut El pit-roig, novel·la publicada originalment l’any 2000 que va arribar al català l’any 2008 gràcies a Proa i a la Laia Font i Mateu, que n’ha fet una molt bona traducció. Com sé què és bona? Alguna dia en parlarem, de què és una bona traducció, però, en general, trobo que la feina del traductor és meritòria si, quan llegeixes la seva feina, no rasca res, no hi ha errades lingüístiques de cap tipus i el llenguatge no sembla antinatural. No sé noruec, o sigui que no puc acarar l’original amb la traducció, però crec que part del mèrit que la història m’hagi enganxat és de la traductora. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Tornant al llibre, he de dir que, una vegada més, Nesbø ha aconseguit desorientar-me gairebé fins al final. És el qu
art llibre seu que em llegeixo, i sempre en fa voltar el cap i, quan em penso que ja he trobat l’assassí, resulta que no és aquell i que he de tornar a començar. És la seva especialitat: marejar-te, marejar-te, introduir temes diversos, anar-hi ficant personatges, anar tei
xint la trama i, al final, clavar-te una patacada amb la solució.

En el cas d’El pit-roig, ens trobem amb dues línies temporals, una situada al present (any 1999 i 2000) i l’altra al passat, durant la segona guerra mundial. El llibre toca el tema del nazisme i diverses ramificacions que té: el col·laboracionisme noruec durant la segona guerra mundial, la reinserció dels col·laboracionistes després de la guerra, el neonazisme… i també toca, tot i que més de través, el tràfic d’armes, la corrupció i altres temes. Vida sentimental, també, però la justa. Per sort, en Harry Hole (el protagonista) no és el típic detectiu maduret-però-atractiu que s’acaba lligant la més guapa i jove del llibre. Una altra cosa que us diré és que en aquest llibre apareixen per primer cop dos personatges que tornen a sortir més endavant: atenció a en Halvorsen i la Rakel Fauke.

No us en vull explicar gaire coses més, però us recomano molt que us el llegiu. Val molt la pena. I, sobretot, si ho feu, estigueu molt pendents dels cinc homes que van anar a la guerra: atenció als noms i als girs inesperats! Al final, quan he acabat el llibre, m’he hagut de fer un esquema per repassar-ho tot.

Apa. Continuo llegint. Ara, The grapes of wrath (Las uvas de la ira) de Steinbeck, en versió commemorativa de Penguin pel 75è aniversari. De moment, només us puc dir que és tota una altra història…