Etiqueta: literatura russa

Nosaltres, els números

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres8 comentaris

Zamyatin-nosaltresSi no fos que Ievgueni Zamiatin va escriure Nosaltres abans que

pensaria que se’ls ha copiat. Així, doncs, és veritat que Nosaltres va servir d’inspiració a autors que la fortuna ha fet molt més coneguts? Que autors tan coneguts com Orwell i Huxley no van inventar la roda de la distòpia?

Jo he llegit 1984 i Un món feliç, i tots dos em van agradar (el segon, més que el primer). Però us juro que si us llegiu Nosaltres trobareu tots els elements d’aquests dos llibres tan coneguts en un de sol. I, per postres, he de dir que no sembla que el llibre fos escrit fa gairebé cent anys: és igual d’actual que si l’haguessin escrit ara.

La base del llibre és que en D-503, un enginyer aeroespacial, viu en una societat totalitària i uniforme on ningú (en teoria) amaga res de ningú, viuen en edificis transparents, la gent no té iniciativa i no qüestiona les ordres del govern. Fins que, un dia, coneix una noia diferent, algú que no compleix sempre les normes. I, a partir d’aquí, en D-503 es planteja tota una sèrie de coses, deixa de ser el “número” que era (“tots som números”, diu al principi) i comença a actuar seguint la seva pròpia consciència. Però… serà capaç d’arribar fins al final?

Vist aquest argument, si tenim en compte que Zamiatin va escriure aquest llibre l’any 1920, a Rússia, poc després de la revolució de 1917, no us estranyarà que acabés essent marginat i castigat i que el llibre fos censurat. Ara, nosaltres el podem llegir gràcies a Males Herbes, que ens el porta amb el format verd habitual i amb traducció de Miquel Cabal Guarro, de qui també hem comentat La muntanya de la festa.

Històries d’amor: senzilles i tendres?

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres12 comentaris

petruixevskaiaEs veu que quan passes dels 15 anys les històries d’amor perden la tendresa inicial i adquireixen uns tons foscos i durs, tirant a dramàtics. Almenys al món de Liudmila Petruixévskaia, que m’ha fet descobrir que 224 pàgines escasses donen per a molt.

Tot i que el subtítol del llibre és “Històries d’amor”, jo diria que més aviat són històries dramàtiques que tenen l’origen en un punt d’amor (de fet, en Yannick Garcia, autor i traductor, diu alguna cosa semblant al Cabaret elèctric, val molt la pena que ho escolteu). La majoria acaben malament (o s’intueix que acabaran malament) i és habitual veure-hi símptomes d’alcoholisme, violència masclista (hi ha frases del tipus “i es va casar amb un home que, de tant en tant, la pegava”), pressió social i dificultats per aconseguir un habitatge, tot molt bèstia. Tot com en una pel·lícula d’aquestes que retraten la pobresa soviètica, el drama de viure en un país que ha perdut el nord…

Sóc poc de relats curts, i llegeixo poca cosa d’aquest gènere, però confesso que Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre és una gran obra, i que cada relat que Petruixévskaia ens ofereix en aquest llibre és, en sí mateix, una història completa, un retrat cru d’un aspecte o altre de la societat que li ha tocat viure.

Com en altres casos, cal fer una menció especial al traductor, en aquest cas en Miquel Cabal Guarro, que trobo que ho ha fet moooolt bé (els meus coneixements de rus em permeten llegir la paraula “Pravda” i poca cosa més) perquè el to general de la traducció catalana és vívid i fresc. Ben bé com si s’hagués escrit en català. Chapeau, Miquel!

Aquest és un llibre que, sens dubte, estarà a la meva llista de recomanacions per a aquest Sant Jordi. Edicions del Periscopi continua encertant-la amb la seva selecció, i també amb la manera de presentar-nos-la. Si escolteu en Yannick Garcia a l’enllaç de més amunt, arribeu al final i veureu que estem d’acord: els llibres d’aquesta editorial ve molt de gust agafar-los… i no deixar-los anar fins al final!

De viatge per la Unió Soviètica

On Per sifuroIn 2 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Em vaig comprar el llibre com qui no vol la cosa, per sorpresa. No el tenia a la meva llista ni n’havia sentit a parlar, però estava de vacances a França i vaig “atacar” una llibreria de Nîmes. Buscava coses diferents, autors africans, asiàtics… coses que a Barcelona no estan tan a primera fila (llevat de en llibreries molt concretes).

Le caméléon és un llibre petit, menut, que es llegeix molt ràpid i que, per a mi, té la gràcia de fer-vos passejar per tot de republiques soviètiques (o ex-soviètiques, com en vulgueu dir), a la recerca d’un tresor que… no us dic res més, perquè perdria la gràcia.

Si us el llegiu, tracteu-lo com un d’aquests llibres de viatges que descriuen els llocs per on passa el protagonista. Jo hi he trobat poca cosa més. Potser si se’l llegeix algú amb coneixements de la cultura russa o soviètica en traurà més suc que jo.