Etiqueta: literatura xinesa

Hojas rojas, Can Xue

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès2 comentaris

Avui parlem d’una autora sorprenent i diferent: Can Xue (oju: Can es pronuncia Tsan). El seu nom real és Deng Xiaohua i va néixer el 1953. Així doncs, va viure de ple les campanyes d’enviament de joves instruïts i ciutadans urbans a camps de treball. Tant el pare com la mare van haver d’anar-hi, i la mare se la va endur a ella, que era ben petita. Pels anys en què va créixer, no va tenir una educació formal, i suposo que tot plegat va acabar influint en la seva carrera com a creadora.

En aquest cas parlem de Hojas rojas, un recull de relats més o menys breus que ha publicat l’editorial Aristas Martínez amb traducció de Belén Cuadra Mora. La traducció, impecable, ens porta unes històries plenes d’elements estranys, surrealistes, records que no sabem si són somnis o no… Fem una ullada als relats que inclou el llibre (sense fer espòiler):

  • Hi ha històries confuses, en què no sabem si el que explica és un somni o és realitat. Això passa, per exemple, a “Los forasteros”. 
  • Hi ha altres relats que tenen forma de monòleg, com ara “El sauce” o “Conviviendo con humanos”, en què un arbre i un corb (respectivament) ens expliquen com viuen i com interaccionen amb els humans que tenen més propers. Mentre que “Conviviendo” és força lineal, “El sauce” m’ha deixat plena de dubtes i amb més preguntes que respostes. Està clar que m’ha fet pensar.
  • “El delito” és un tema típic sobre com la gent i la xafarderia pot tergiversar fets ben senzills. Segurament és el que més m’ha agradat.
  • “Hojas rojas”, en canvi, passa en un hospital i diria que és surrealisme en la seva màxima expressió.
  • “Movimiento vertical” és, literalment, això: la història d’un ésser (un cuc) que es desplaça cap amunt.
  • La nota creepy la posa “La cabaña del monte”, amb sorolls, gent que no hi és, elements sobrenaturals, etc. 
  • “Los hombres sombra” és un relat estrany d’un poble on la gent són ombres i no es poden desplaçar gaire estona sota el sol. 

Com podeu veure, es tracta d’un llibre molt diferent del que la majoria de gent espera d’un llibre de literatura xinesa, i l’exotisme queda arraconat per aquesta barreja de misteri, surrealisme, fantasia i onirisme. Un recull molt peculiar que pot agradar a més d’un, però que potser deixarà fora de joc els lectors d’obres més tradicionals.

L’edició és preciosa: les pàgines són d’un paper gruixut i tenen un bon marge, l’interlineat i la mida de la lletra són perfectes, i la coberta té un color molt bonic i una textura super agradable. I és molt resistent: se’m va mullar bastant (5-10 segons directament sota un raig d’aigua) i pràcticament no ha quedat afectat!

Tanco parlant de l’editorial, Aristas Martínez. És la primera vegada que llegia un llibre seu i m’ha sorprès molt agradablement per tot el que he dit de l’edició i per la cura que han posat en la revisió del text: ben poques faltes hi trobareu. També han tingut molta vista triant la Belén Cuadra Mora com a traductora, ja que les seves traduccions són d’una qualitat superior i sempre fan de bon llegir.

Flores tardías: torna Mo Yan

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Mo Yan va aconseguir el premi Nobel de literatura l’any 2012 i, des d’aleshores, no havia publicat res de nou. Sí que se li havien publicat diverses traduccions al castellà, ja que hi havia novel·les que encara no s’havien traduït, però ha estat deu anys a publicar nou material en xinès.

Suposo que és normal. És un canvi important, passar a ser Nobel. Cal aprendre a conviure-hi. El fet, però, és que Flores tardías és una obra molt completa que segur que ha implicat molta feina i molt temps. De fet, Mo Yan n’hauria pogut dividir el contingut en ben bé dos o tres llibres. Altres ho haurien fet.

Què ens porta Flores tardías?

Aquest llibre conté dotze històries, algunes de les quals, com he dit més amunt, podrien haver sigut novel·les curtes elles soles. Aquí, però, totes juntes formen un calidoscopi on, a través dels ulls del protagonista (que és l’autor), podem veure la vida al poble de Gaomi, on va néixer Mo Yan el 1955.

La data és important, ja que una bona part de les històries que veiem en aquest llibre ens les narra l’autor quan era adolescent. Així, les podem situar aproximadament en l’època de la Revolució Cultural i podem veure trossets de la realitat que li va tocar viure. Si heu llegit altres llibres de Mo Yan, no us sorprendrà que faci servir elements autobiogràfics en les seves històries, i en aquest cas n’hi ha moltíssimes: fins i tot apareixen els seus germans i el seu pare. 

Llegint aquest llibre he tingut la sensació d’observar un formiguer ple de formiguetes que van cadascuna al seu aire però que, d’alguna manera, treballen en conjunt. I això és el que hi trobareu: un conjunt de relats que ens donen una visió de conjunt de la vida a la Xina rural. Si el llegiu amb calma, intentant valorar el que ens explica l’autor, hi trobareu també crítiques al sistema xinès. De fet, diria que el que apareix més vegades és el lament de l’autor per haver hagut de deixar els estudis a primària amb l’arrencada de la Revolució Cultural (sort que era cultural) i la impossibilitat de continuar a secundària (l’institut es reservava gairebé exclusivament per als fills dels membres del Partit Comunista). Com sempre, però, a les novel·les de Mo Yan la crítica no és explícita i cal rebuscar una mica: ell prefereix exposar les coses tal com són perquè el lector en tregui les seves pròpies conclusions.

Xerrada i més llibres

Aquest cop he tingut la sort de tancar la lectura amb una xerrada en línia que vàrem fer amb Blas Piñero Martínez, traductor del llibre, i Ángel Fernández Fermoselle, editor de Kailas Editorial i descobridor de Mo Yan per al públic de llengua castellana. Va ser molt interessant saber què pensaven ells sobre aquesta obra en concret i sobre l’autor, i si teniu curiositat per veure-la la trobareu al canal de YouTube de l’Institut Confuci, un dels organitzadors juntament amb el grup de recerca TXICC, del qual forma part servidora.

Finalment, després de diversos llibres en què no havia connectat amb Mo Yan, he de dir que he fet les paus amb ell. Si teniu curiositat per conèixer la seva obra, us recomano que comenceu per aquest mateix o, si preferiu alguna cosa més ficcionada, tireu pels seus dos grans clàssics: Sorgo rojo o Grandes pechos, amplias caderas.

Tian’anmen 1989, de Lun Zhang i altres

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Com potser ja heu vist, aquest curs la secció dedicada a la literatura en xinès deixa la figura #autordelmes i passa a parlar de llibres concrets. Igual que abans, serà el primer dimarts de cada mes i podeu seguir-ho a Instagram amb l’etiqueta #dimartsxinès i entrades que, en general, seran més curtes que aquesta.

Així, doncs, mentre acabem de pair els panellets, les castanyes i la ratafia, avui us porto un llibre amb el qual he sortit de la meva zona de confort. I no és pel tema, no, sinó perquè és una novel·la gràfica. No estic acostumada a la manera esquemàtica en què s’expressen els autors d’aquest gènere, limitats per espai i il·lustracions, però tot i això he trobat que és un llibre molt interessant, publicat per l’editorial Comanegra amb traducció d’Adrià Pujol i, oju al datu, pròleg de Vicent Partal. Més que una història, es tracta del testimoni d’un dels estudiants que van participar en la protesta de Tian’anmen, que va tenir un final (literalment) sagnant el 4 de juny de 1989. Les coses es poden interpretar de mil maneres, però les imatges dels estudiants rebent per totes bandes són clares i inequívoques. I a sobre hi havia periodistes de refiar, com en Partal. 

Lun Zhang, coautor del llibre i testimoni directe dels fets, va poder escapar de la Xina després d’un llarguíssim viatge que el portaria cap al nord, a la Mongolia Interior, per baixar al cap centre del país i sortir via Hong Kong, aleshores territori britànic. Avui dia, no ho hauria pogut fer (almenys, no via HK).

Aquest llibre és un repàs dels fets d’aquelles setmanes explicat d’una manera àgil i entenedora que serà molt útil a qui no conegui el context i es vulgui posar al dia: hi trobareu les petites biografies dels personatges històrics que van intervenir en l’afer, i també dades complementàries i una petita explicació dels anys anteriors a la protesta que us serviran per posar-vos en context. Al final, hi teniu també una cronologia esquemàtica que cobreix tot un segle, des del 1919 (any en què també hi va haver protestes a Tian’anmen) fins al 2019. Jo vaig estudiar a Pequín el curs 1992-1993 i vaig conèixer estudiants estrangers que havien viscut el període en la distància (la nostra universitat estava a 15 km del centre), i es veu que la tensió es respirava per tot arreu. De fet, el 4 de juny del 93 va ser un dia una mica estrany, també. Tots els aniversaris ho són, encara avui.

Per acabar, vull fer una menció especial al pròleg de Vicent Partal, que, com us deia més amunt, era a Pequín cobrint la visita de Mikahil Gorbatxov i es va trobar la protesta en marxa. La seva frase “la bala que podria haver disparat jo” arriba a l’ànima.

Si us interessa el tema i hi voleu aprofundir, hi ha molts llibres que en parlen, ja sigui com a no ficció o en forma novel·lada. Jo he llegit Beijing Coma, que també trobareu ressenyat en aquest blog i que podeu trobar en castellà amb el nom de Pekín en coma.

Mo Yan, l’home tranquil

On Per sifuroIn Caràcter xinès, LlibresDeixa un comentari

Mo Yan és un dels dos autors xinesos que han rebut el premi Nobel de literatura. L’altre és Gao Xingjian, que el va rebre essent ja exiliat a França (i, de fet, essent ciutadà francès). Així, doncs, podem dir que avui parlem de l’únic autor xinès en actiu amb premi de l’acadèmia sueca. No és un dels meus autors preferits, però crec que cal parlar-ne perquè és un autor de pes i retrata la societat del seu país de primera mà.

D’on surt, aquest autor?

Mo Yan va néixer al poble de Gaomi, a la província de Shandong, l’any 1955. De fet, el seu nom real és Guan Moye, i el nom de pluma que fa servir significa “no parlis”. Aquestes dades són importants per entendre’l com a escriptor. Anem a pams:

Gaomi, a més de ser el seu lloc real de naixement, és el lloc on passen gran part de les històries que explica. És, doncs, un autor centrat en l’àmbit rural, cosa que el vincula amb Yan Lianke. Per altra banda, veient que és nascut el 1955, podem situar-lo com a infant a l’inici d’etapes sagnants de la Xina de Mao com ara el Gran Salt Endavant i la Revolució Cultural. En aquests períodes, era important no dir gran cosa de què feies o què deixaves de fer, o sigui que podria ser que el nom Mo Yan vingui d’aquí. Aquest passat ple de coses que no es poden dir el vincula també amb Bi Feiyu, fill de desterrats.

Sí, Mo Yan és fill de les etapes més crítiques del règim comunista i les seves novel·les burxen en aquest passat encara recent i les omple de fets reals, històries viscudes per la seva família i moltes altres coses. Forma part, doncs, de la generació d’autors que han viscut en primera persona el règim de Mao, com els que cito més amunt o com Yu Hua, un altre dels que hem comentat en aquest blog, i tots ells rescaten fets que han viscut en primera persona. També ell, com altres, va quedar exclòs de la formació “normal” i es va introduir a l’exèrcit com a manera de progressar i, de fet, va començar a escriure mentre era soldat.

Obra destacada

Mo Yan és força productiu, i com ja hem dit més amunt les seves obres se centren en la vida rural i es basen en experiències pròpies o de gent propera. Per a mi, acaben tenint un to força uniforme que no m’acaba d’atraure, tot i que admeto que té un gran valor perquè documenta una etapa fosca del seu país. Crec que cal destacar-ne aquestes obres:

  • Sorgo rogo
  • Grandes pechos, amplias caderas
  • Canvis

Sorgo rojo va servir de base per a la pel·lícula homònima, dirigida per Zhang Yimou i amb actuació de la meravellosa Gong Li, i narra la història d’una noia que es casa amb un home que té una destil·leria de sorgo. Grandes pechos, amplias caderas, també situada al camp, també té una protagonista femenina. En totes dues novel·les destaca el paper de la dona-mare com a pilar que sosté la família davant tota mena d’adversitats i ens mostren l’evolució de les famílies al llarg (especialment) de la primera meitat del segle XX, que va veure el final de la Xina tradicional (caiguda de la dinastia Qing), la invasió japonesa, la lluita entre nacionalistes i comunistes, l’arribada del règim comunista i moments tan crítics com ara les purgues polítiques o les campanyes més sonades que va dur a terme Mao Zedong.

Tanco la llista amb Canvis, un llibre molt curtet de no ficció en què l’autor repassa fets de la seva vida i ens explica com va aconseguir prosperar i fer-se escriptor. També hi trobareu menció sobre l’adaptació que es va fer de Sorgo rojo al cinema.

És important destacar que aquest últim llibre és l’únic que tenim en català d’aquest autor. En castellà, però, se n’han traduït molts gràcies a l’editorial Kailas, que els publica pràcticament tots i sempre ho fa amb traducció directa del xinès (la gran majoria traduïts per Blas Piñero). Si podeu llegir en francès, els trobareu a Editions Picquier.

En resum, és un autor que val la pena llegir almenys una vegada, ja que documenta la Xina del segle XX i dona una visió interessant fent servir protagonistes del poble, gent normal com nosaltres.

Bi Feiyu: desterrament, dones amb força

On Per sifuroIn Caràcter xinès, Llibres2 comentaris

Bi Feiyu és un autor que es mereix un lloc entre els destacats però que, no sé per què, no acaba d’entrar a casa nostra. De fet, no sé per què em sorprenc: altres autors que ja hem comentat i que claríssimament són primeres espases tampoc entren.

Amb aquest autor aprofundim la generació d’autors com Yu Hua o Yan Lianke, de qui ja us he parlat, i Su Tong, de qui també parlarem més endavant. Es tracta d’autors nascuts la primera meitat de la decada de 1960 que van viure en la pròpia carn (i amb coneixement) l’animalada que va ser la Revolució Cultural.

En el cas de Bi Feiyu, nascut a la província de Jiangsu el 1964, els seus pares van ser acusats de “ser de dretes” i els van enviar al camp perquè es “reeduquessin”. Sí, en aquell moment era habitual enviar al camp gent de les ciutats que el govern considerava poc fidels al règim. Se suposava que viure amb els camperols i en contacte amb les rutines de la vida agrària els faria entrendre la seva “equivocació”.

Aquesta pràctica ha influït molts escriptors que van viure-la en primera persona o a través de coneguts, i ha generat un corrent important en les obres literàries xineses. En teniu exemples en obres com la conegudíssima Balzac i la petita modista xinesa, de Dai Sijie.

Obra i temes

L’experiència vital ens acaba marcant a tots. En el cas dels escriptors, i especialment en els escriptors xinesos de la generació de Bi Feiyu, això és molt evident. En el cas que ens ocupa, les seves obres reflecteixen aquesta convivència amb la vida al camp, el desterrament.

Per altra banda, Bi Feiyu també és un autor amb una gran habilitat per retratar la dona. Si el llegiu, veureu que té personatges femenins forts, i que en alguns casos els situa al centre de les seves històries i les fa protagonistes.

Aquí al bloc hem ressenyat algunes de les seves obres més destacades, i hi afegeixo la seva obra més coneguda:

Com podeu veure pels títols, la gran llàstima és que tenim zero obres de Bi Feiyu traduïdes al català. Així, doncs, haureu de recórrer a altres idiomes per poder-hi accedir: hi ha alguna cosa en castellà, però és en francès en l’idioma que té més obra publicada, seguit per l’italià i l’anglès.

De fet, la primera obra de les que cito en castellà (Las feroces aprendices Wang) és una traducció mediada: no s’ha traduït directament del xinès sinó que la traducció castellana s’ha fet a partir de la traducció francesa. Aquest és un mètode que cada vegada es fa servir menys, però que de tant en tant encara s’utilitza. Finalment, Ópera de la luna és una de les seves obres més conegudes i té traducció directa al castellà.

Tanco l’entrada dient que Bi Feiyu també és conegut pel gran nombre d’adaptacions que s’han fet de les seves obres. Així, doncs, podem destacar que Shanghai Triad i Les aveugles han estat adaptades al cinema i, fins i tot, la primera ha participat al Festival de Berlín, on va guanyar l’Os de Plata. També s’han fet sèries de televisió de l’última i alguna obra de teatre.

Podem dir, doncs, que és un autor conegut en diversos entorns i que espero que algun dia puguem llegir a casa nostra. Mentrestant, si podeu llegir en altres idiomes, us recomano que el busqueu!