Bé. Ja teniu un llibre a les mans, o la llista d’estiu preparada (aviat us donarem idees aquí, a L’illa deserta). Fins aquí, és relativament fàcil. Però ara resulta que us falta el complement per excel·lència, el vostre company de lectura més imprescindible, l’element que més variants presenta. EL PUNT DE LLIBRE.

No us heu parat mai a pensar quina mena de punts us agraden més? Jo sí, i crec que he detectat una sèrie de variables que cal tenir en compte:

• Mida: volem que sobresurti del llibre o no?
• Gruix: ha de ser consistent i prou o volem que marqui, literalment, on som?
• Material: cartró? tela? metall?
• Aspecte: auster? colors cridaners? amb missatge?
• Sistema de col·locació: intercalat i prou, imant, obertura?

He fet un miniestudi d’una mostra total de 79 punts de llibre diferents que m’ha servit per racionalitzar quina mena de punts m’agraden a mi. Primer en vaig descartar 55 per massa grossos, massa cridaners, massa gruixuts o prims. Després en vaig apartar 20 més, que considero finalistes i que han caigut per algun detall concret (però que podria fer servir). I m’han quedat 5 finalistes, que són els que normalment faig servir. Repassem com són (al final trobareu l’enquesta que hem preparat).

Per a mi, la característica més important és la llargada, ja que no m’agrada gens que els llibres sobresurtin del llibre. Com que formo part del grup de lectors a qui agrada fer servir un mateix punt diverses vegades seguides i cada llibre té una mida diferent, trio punts més aviat curts per evitar-me problemes. El gruix també és important: m’agraden els punts que, quan obres el llibre com un vano, l’obren just per on llegeixes, però em molesten els que marquen el punt de lectura d’una manera massa evident.

Això ens porta, doncs, al material. No m’agraden els de metall per massa gruixuts, ni els de paper o tela per massa prims. Un exemple claríssim és el d’un punt que vaig comprar al Muji (el podeu veure a la foto dels finalistes): és preciós, però la combinació de tela i cartró per reforçar fa que sigui massa gruixut i poc flexible. El meu material preferit és la cartolina gruixuda, un material flexible i durador que es pot imprimir de mil i una maneres.

L’aspecte també me’l miro molt. No m’agraden els punts amb missatge (reivindicatiu, reflexiu… ), i prefereixo que tinguin un aspecte auster, com podeu veure a la foto del TOP 5 que hi ha una mica més avall (en realitat són 4 punts, i un té dues variants). Pocs colors i informació, la justa. I seguint en aquesta línia “austera” no us costarà entendre que no m’agradin els que es fixen amb imants (aquells que porten dues “fulles” que has de introduir en dos punts diferents del llibre) o en forma de passador.

En resum: qui vulgui saber quina mena de punts m’agraden, que es miri la foto d’aquí al costat. Us he de dir que els que faig servir més són els de La Central i La impossible, dues llibreries de Barcelona que molts coneixeu. També trobo especialment bonics els de Nørdica Libros i Edicions del Periscopi, però confesso que faig servir molt més els dos primers. Un detall curiós: veureu que el de La Central porta una ranura que se suposa que fas servir per marcar el full, i això va en contra del que us he dit més amunt. Juraria que fa uns quants anys, quan vaig descobrir aquests fantàstics punts que es fan amb diverses variants i colors, no tenien la ranura. I, en tot cas, no la faig servir.

Bé, jo ja m’he mullat i us he explicat quins punts es fan servir. I vosaltres? Com us agraden? Podeu deixar un comentari al final d’aquesta entrada o fer clic aquí i emplenar la minienquesta que us hem preparat. Participareu en el sorteig de tres exemplars de Sanyan. Una tria, un llibre clàssic de relats curts xinesos (autor: Feng Menglong) que vam traduir la Sara Rovira-Esteva i una servidora directament del xinès al català.*

Teniu dues setmanes per emplenar l’enquesta: el 21 de juliol farem el sorteig i comentarem el retrat robot del punt que haurem fet entre tots. Participeu-hi i compartiu-ho amb amics i coneguts!

 

 

 

 

* Anunciaré els guanyadors aquí mateix al bloc. Si preferiu que no faci públic el vostre nom, n’hi ha prou que ho indiqueu a l’enquesta i us escriuré directament al vostre correu electrònic.

 

Han passat molts dies des de l’última entrada, però és que estava en plena ressaca.

Sant Jordi és una experiència sensorial total que et deixa mig estabornit uns quants dies, i encara no havia tingut esma per comentar la pesca d’aquest any. Som-hi, doncs!

Ja m’ha passat altres vegades: jo em faig una llista amb totes les bones intencions del món i després em compro el que m’entra pels ulls… només cal que veieu el “poquer d’asos” que hi ha a la foto.

N’hi ha un que sí que era a la llista: God help the child, de la Toni Morrison. El buscava sense gaire esperança perquè acabava de sortir, com qui diu, i no tenia clar si el trobaria. Però vaig anar a La Central i, plaf!, allà estava: tapa dura, edició de luxe, paper rugós i gruixut, tallat
a mà (o almenys ho sembla), 25 euros! M’ho vaig estar pensant (hi ha un pressupost, després de tot) i al final me’l vaig quedar. Per compensar, vaig fer un sacrifici: El seductor, que em volia comprar amb l’edició de Nórdica, va caure de la llista (me’l vaig comprar en format Kindle en anglès, que sortia molt més bé de preu…).

Pel que fa a Nosaltres, de David Nicholls, he de confessar que va ser un “fletxassu” que vaig tenir dos dies abans… a la paradeta de llibres del Caprabo!!! Una va a comprar iogurts i torna amb una idea per a Sant Jordi… Això sí, em vaig esperar al dia 23 per comprar-lo en una paradeta comme il faut. M’ha alegrat molt veure’n una crítica molt positiva a l’Ara llegim (accés Premium) i, també, un comentari engrescador del traductor, l’Albert Torrescasana, a Núvol.

Què més? Ah, sí, el Knausgård. Després de passar-me molts dies dient que no me’l llegiria, que no era ben bé el meu estil, que no és traducció directa (ja en parlarem, un dia, d’això), blablablabla, em vaig rendir quan el vaig veure per quarta vegada en una paradeta. L’editorial (l’altra editorial) és de confiança, i la traductora encara més: l’Anna Llisterri va traduir el primer llibre que vaig comentar en aquest bloc, i li vaig posar molt bona nota.

L’últim dels elegits d’enguany ha sigut una obra que no sé si m’agradarà o no però que té una presentació impecable i que, només per això, ja es mereix un vot de confiança. Es tracta de La setena vida de Kaspar Schwarz, de Carles Pradas, publicat pels reis del color verd, Les males herbes, que en aquesta ocasió no han fet servir el color emblemàtic de l’editorial. Van ser ells mateixos que em van convèncer que l’havia de provar… i els vaig creure.

I què va passar, amb la resta de llibres que tenia a la llista? Com deia, El seductor ha caigut en anglès. Ni puc ni vull, de la Lydia Davis, el vaig comprar i regalar (o sigui que també el llegiré, quan me’l deixin!). Diari d’un boig, de Lu Xun, envidentment no el vaig trobar (no era el millor dia per trobar autors orientals que no fossin Murakami o Mo Yan). L’entrega i El cielo desnudo s’hauran d’esperar. I, finalment, El ratpenat d’en Nesbø encara m’estic pensant si el compro en paper o en format electrònic.

Què destacaria del dia? Segurament, la gentada que ja hi havia a Rambla Catalunya a mig matí, i l’ambient més tranquil i relaxat de passeig de Gràcia, on vaig conèixer gent d’Edicions de 1984 i de Les Males Herbes i vam poder fer petar la xerrada. Va ser un plaer!

En resum: va ser un dia molt ben aprofitat. Llàstima que torna a quedar un any per a Sant Jordi. Sort que, a mig camí, el setembre ens portarà la Setmana del Llibre en Català i el Dia del Traductor!

I vosaltres què vau comprar?

Finalment, fa calor. Alguns ja deveu estar preparant les maletes per anar-vos-en a una illa deserta i potser no sabeu quin llibre endur-vos…

Doncs aquí teniu unes quantes idees! L’estiu és llarg i ens ofereix moltes estones per a una lectura tranquil·la mentre ens fem passar la calor amb alguna cosa fresqueta. Tots trobarem un moment o altre per llegir, però com que l’estat d’ànim i el context poden ser molt diferents per a cadascú, us oferim una llista variada perquè pugueu triar.

Tingueu en compte que no hem llegit tots els llibres de la llista. En aquest cas, són llibres que hem vist passar pel Twitter o que recomana algun diari o entitat de referència. Som-hi!

Primera part. Llibres que recomanem amb coneixement de causa

• La nostra vida vertical, de Yannick Garcia.
• Islàndia, somnis de riolita, de Jordi Morell.
• El passat i els càstigs, de Yu Hua.
• Ànima, de Wajdi Mouawad.
• The luminaries, d’Eleanor Catton.
• Os transparentes, d’Ondjaki.

Segona part. A l’aventura!

• The son, de Jo Nesbo.
• Senyoria, de Jaume Cabré.
• Independent people, de Halldor Laxness.
• Vera, d’Elizabeth von Arnim.
• The leftovers, de Tom Perrotta.
• Els jardins de la dissidència, de Jonathatn Lethem.

Què, n’hi ha per a tots els gustos, oi?

De la primera part us en parlaré poc perquè els teniu comentats en entrades anteriors. Només cal que feu clic a sobre del títol i anireu a parar a l’entrada en qüestió. L’únic que encara no està comentat és Os transparentes, una novel·la molt potent que també us recomano, d’un autor d’Angola que retrata una Luanda corrupta i empobrida.

Pel que fa a la segona part, no us en puc dir gran cosa: tots els tinc pendents de llegir. El d’en Nesbo fa poc que ha sortit i no pertany a la sèrie d’en Harry Hole que tant m’agrada (en aquesta sèrie també hi ha llibre nou: The police, però estic esperant a veure si li fan traduir a la Laia Font, que ho fa molt bé!). Us el recomano perquè confio en l’escriptor. Igual que confio en el següent, en Jaume Cabré. Sóc una gran fan de Les veus del Pamano i, tot i que Jo confesso no em va agradar tant, estic segura que Senyoria és una bona novel·la.

Independent people “és culpa” d’en Jordi Morell, que parla de l’autor al seu Islàndia, somnis de riolita. No en sé res, o sigui que vaig totalment a l’aventura! Ja us explicaré el què.

I aquí va la tria “d’editorials”: un del Cercle de Viena (Vera) i un altre d’Edicions del Periscopi (The leftovers). Totes dues editorials ens ofereixen uns productes que, a part d’estar molt ben triats, tenen una presència que enamora. El primer m’ha cridat l’atenció pel tema que toca: una dona sotmesa a la tirania del seu marit. El segon el tenia a la llista per llegir-me’l en versió original i electrònica, però ara que Periscopi l’ha tret, me l’hauré de llegir en paper.

Finalment, last but not least, tanca la llista el meu “amic” Jonathan Lethem. La seva Pistola, amb música de fons (publicada per Les males herbes) és molt estranya, però em va enganxar. Amb Els jardins de la dissidència repetim autor i traductor (en Ferran Ràfols).